— Ets el traductor dels llibres de Geronimo Stilton, Bad Pat, El diari del Greg… entre d’altres, tots grans best-sellers infantils. Quines són les claus per traduir i traslladar al català aquests mons fantàstics i plens d’aventures?
— La qüestió principal de la traducció és que el text traduït soni bé en català i que el lector no tingui la sensació que l’original era diferent o millor. En realitat hem de crear la il·lusió que el que llegeix és així i no podria ser de cap altra manera.
— Quines són les principals dificultats que et planteja la traducció de llibres infantils i juvenils?
— Crec que si als lectors més joves els dónes una traducció amb un llenguatge forçat o que soni artificial, tens el perill de perdre’ls, en tant que lectors. A la canalla li és igual si l’obra original era en italià, en anglès o en japonès; ells el que volen és endinsar-se en la història i que aquesta tingui prou atractiu per atrapar-los i fer-los llegir.
— El llenguatge infantil té molts més girs lingüístics que l’adult i compliquen les traduccions. Com ho soluciones?
— En el cas de Geronimo Stilton hi ha diversos reptes. Els llibres estan plens de topònims que pertanyen al món dels ratolins i que gairebé tots són alguna brometa en italià, per això, la meva feina consisteix a adaptar aquest humor a la nostra llengua. A més a més, també hi ha jocs de paraules, poemes i acudits, i tot això és difícil de traslladar a la nostra cultura. El cas dels llibres del Greg és diferent. Aquí tenim una veu, la seva, que ens parla en primera persona i que fa servir moltes paraules d’argot i construccions col·loquials. De fet, en els llibres del Greg m’he de permetre més llibertats per poder fer que funcionin i que siguin divertits i enginyosos en la versió traduïda. Per altra banda, sempre hi ha el difícil equilibri entre utilitzar un llenguatge viu, col·loquial, i mantenir una riquesa de la llengua que faci honor a l’original. No sempre és fàcil, però és un repte que m’agrada.
— Per què creus que aquests llibres que tradueixes s’han convertit en best-sellers?
— No n’estic segur però diria que hi ha diversos factors que els fan molt llaminers. En el cas de Geronimo, hi ha la recreació d’un món de ratolins que és paral·lel i molt semblant al nostre, i això quan ets petit és una cosa que et fascina. A la gent gran li costa una mica més deixar volar la imaginació i deixar-se seduir per un món animal humanitzat. El Greg té gràcia i els dibuixos, tot i ser molt esquemàtics o justament per aquesta raó, ajuden molt un text que és divertit i una mica poca-solta. El Bat Bat té el ganxo de ser una sèrie d’històries d’aventures àgils i fàcils de llegir.
— Suposo que t’ho deus passar d’allò més bé traduint aquestes aventures.
— De vegades ric sol, em fa gràcia quan Geronimo Stilton es troba malament o té diarrea. Altres cops maleeixo els llibres perquè hi ha coses que són molt més difícils de traduir i cal esmerçar-hi molt de temps. Però en general diria que sí que m’ho passo bé.
— Hi ha algun d’aquests llibres que t’agrada més que els altres?
— Diria que tinc una flaca pel Greg, tot i que al principi no m’agradava gaire. I de la sèrie de Geronimo Stilton els que m’agraden més són els primers que vaig traduir.
— Creus que són llibres pensats exclusivament pels nens d’avui, o fa 40 anys també haguessin triomfat?
— Crec que són uns llibres que parlen d’una realitat i d’una manera de fer que és la d’avui dia. És impossible jutjar quin efecte haurien tingut fa 40 anys de la mateixa manera que no sabem quin efecte haurien tingut un munt de coses que són dels nostres dies i que abans haurien estat impensables.
— Com a expert en literatura infantil i juvenil, quin creus que és el futur d’aquest gènere?
— No soc un expert en res. L’únic atribut del qual em puc vanagloriar és el d’haver escrit una bona colla de títols per a lectors petits i joves. A mi m’agraden els llibres que m’agraden, però quan tradueixo intento fer-me una mica meus els llibres dels altres. M’agrada pensar que el Geronimo català és meu i que té una veu narrativa distintiva, diferent a totes les altres traduccions que existeixen en el món. És clar que m’agradaria que en un futur, si encara es llegeixen, algú pogués dir: “Ah, sí, tots aquests llibres els va traduir el David Nel·lo, tenen molta gràcia i sonen bé”.
(Thaïs Gutiérrez: Revista Autor, desembre 2009)
***
— Parlem de ‘Les amistats traïdes’. Agraeix al seu germà Dani haver-li proporcionat la llavor de la novel·la. Quina és?
— La llavor és la següent. El meu germà Dani m’explica que quan van de bolo, tenen moltes hores de furgoneta i unes de les seves diversions és un joc que consisteix en dir si poguessis tenir un do, com tocar més de pressa o tenir més musicalitat, què estaries disposat a fer? I aquesta idea, que llavors et fa pensar en Faust, o en Dorian Gray i tota aquesta mena de pactes, va ser la llavor. Però clar, una idea és tot i res, després has de pensar el joc literari que et pot permetre.
— Els protagonistes tenen a veure molt amb una part de la seva feina, la de traductor. Ha volgut fer una mena de catarsi?
— No és tant una catarsi sinó utilitzar una qüestió que conec bé per tirar endavant el repte de què podia fer amb aquesta idea central. Buscava entretenir-me i entretenir els lectors, però també provocar certes reflexions. Si explico el que explico a la novel·la és perquè penso que pot tenir un interès en molts àmbits. Però m’agrada que el que escric tingui certa lleugeresa, que no vol dir superficialitat. Crec que la lleugeresa és un valor. Aquesta novel·la tracta temes feixucs com l’ambició, les amistats traïdes, però d’altra banda, hi ha molts moments d’humor i d’ironia absoluts. I m’he divertit molt, és una novel·la bastant juganera.
— La traïció és un dels motors de la novel·la, però és una traïció un xic particular.
— És una traïció per negligència, de distància. Bachtel, empès per l’èxit brutal que se l’emporta com una onada, va descuidant el que en realitat és vital: les relacions afectives importants. Quan apareix a Suïssa, el personatge de Bachtel és una mica una desferra, una persona que deu estar molt sola i que viu d’una glòria passada… També em sembla interessant l’estira i arronsa amb el petit Togores. Per a ell, Bachtel era com una mena de personatge mitificat que de sobte desapareix. […]
— Per què va tenir ganes de fer sortir el 23-F a la novel·la?
— Va ser un moment que podia haver estat una desgràcia molt horrorosa. No és gratuït parlar-ne, va ser una nit de gran descontrol. El país estava acollonadíssim, hi havia gent que va creuar la frontera, gent cremant documents, molta confusió i molt de temor, i crec que si al personatge de Bachtel li havien de passar coses estranyes era un bon moment perquè li passessin. […]
— «Els vius ens movem per pulsions de sang», diu el petit Togores al principi de la novel·la. Com a escriptor, David Nel·lo funciona així?
— Diria que m’atrauen sobretot les relacions entre la gent i els itineraris vitals de les persones, i això sovint en un context que no passa aquí. A moltes de les meves novel·les me’n vaig fora de Barcelona, i això passa perquè he viscut molt en d’altres països, però també perquè em desagradaria quedar-me tancat en un univers massa petit. I això ho vull matisar, perquè un personatge com Jesús Moncada, que estava amb Mequinensa i Mequinensa, volava absolutament, però sí que és veritat que el nostre país i àmbit lingüístic és limitat. De vegades penso que els escriptors nord-americans amb un sol país poden ser de tot: tenen la costa est, Nova York, Nou Mèxic, hi ha un munt d’històries i nosaltres no tenim tantes possibilitats. Evidentment, tu pots construir una història amb un català que se’n va a Bilbao i tira milles, però no deixa de ser complicat, i amb això m’hi he trobat moltes vegades. Els escriptors ens movem resolent situacions, almenys en el meu cas, i després, si tens sort, emergeix una cosa potent. Hi ha meandres, hi ha subhistòries que et vas trobant, i això és el que em funciona.
— S’ha plantejat mai escriure en castellà?
— No, perquè no domino prou la llengua. Porto més de 26 anys escrivint en català, i també hi ha una altra qüestió, una part enorme de l’escriptura va molt lligada a records, i tot això si ho he d’escriure i traduir-ho del meu cap em sembla que no em funcionaria. En general, les meves veus narratives són d’una aparent senzillesa i demanen una certa exactitud.
— Vostè acostuma a escriure per a grans i joves, segueix el mateix plantejament?
— Sí, tot i que distingeixo molt en els temes. Vaig començar escrivint per a joves perquè va ser el que em va sortir, però no m’agradaria gens escriure només per a un públic lector, només per nens m’avorriria i només per grans també. Les idees apareixen i en general he tingut la sort immensa de poder-les tirar endavant.
— També combina la feina d’escriure amb la de traductor, un ofici que cada vegada té més reconeixement.
— Sí, i està molt bé. Potser els traductors que no són autors tenen més neguit de ser vistos. Jo per exemple he traduït centenars de pàgines de Geronimo Stilton i de El diari del Greg i no apareixo a la coberta, però entenc perfectament que els nanos que llegeixen El diari del Greg l’última cosa que els interessa és saber qui és el traductor. En canvi, a Males Herbes han tret un Buzzati que he traduït i surto a la coberta i n’estic molt content. Em vaig iniciar al món de la traducció amb llibres infantils i vaig agafar molt de múscul, i tota aquesta feina ha revertit en la meva escriptura, perquè t’afina, i et tornes molt obsessiu d’estar segur de què volen dir les paraules, me’n faig un fart de mirar al diccionari paraules que ja sé el que volen dir.
— Comparteix la sensació que cada vegada parlem pitjor el català?
— Em preocupa que la canalla jove parli molt malament el català. Fa setmanes vaig estar a una escola on llegien fragments d’un llibre meu i els hi costava horrors, era com si llegissin en una llengua estrangera. A Girona potser no passa, però al pati, la llengua és el castellà. No sé com anirà tot plegat… però com a autor és esgotador i poc refrescant haver de ser el salvador de la llengua. També veig que en el món anglosaxó hi ha moltes novel·les on els personatges parlen molt malament. En el mateix Salinger ja passava, però l’anglès és una llengua molt forta i no li passa res, i aquí no ho fem perquè ens acollonim.
(Lídia Penelo: Público, 13 d’abril del 2020)
_0.webp)
