Les cartes entre Josep Pla i el seu editor Josep M. Cruzet publicades i presentades no fa gaire dies ens acosten a la dimensió més quotidiana de la vida de l’escriptor. L’edició que ha preparat Maria Josepa Galofré Virgili s’ha concretat en el volum Amb les pedres disperses: cartes 1946-1962, editat per Destino i ple d’elements d’una radical i contundent humanitat quotidiana. Per les cartes gairebé sempre amb el fil conductor de la gestió editorial hi desfilen els detalls més elementals de les preocupacions d’un i l’altre.
Pla hi apareix amb tot el seu pragmatisme empordanès. Amb una minuciosa preocupació per la seva obra, pels detalls de la impressió i edició, pel preu, per les vendes, per les galerades, per la distribució, per les opinions i per la crítica. També per la política, per la censura, per la vida, per les ciutats i els paisatges. Una font inesgotable per rastrejar el perfil més humà i més entranyable de la biografia de l’escriptor de Palafrugell.
(Fragment de Vides amb nom. Girona: CCG Edicions, 2005, p. 81-84)
* * *
Ara sí que sé, i en tinc un record viu, que jo era un nen tímid, espantadís, d’una certa fragilitat, temorós, poc llançat, quiet i callat. Més donat a llegir el diari o escoltar la ràdio a tocar la llar i assegut al sofà, si podia aprofitar que l’avi estava a la taula del menjador passant els comptes del dia. Com que en Pep era molt més llançat i mogut, jo més aviat tenia fama de matalascallando, de bon nen que mai no trencava ni un plat ni una olla, que mai no es va trencar cap braç ni cap cama, mentre que en Pep va anar enguixat més de dues i més de tres vegades. Si mai feia alguna trapelleria, que no era comú, em deien sempre que jo era dels que tiren la pedra i amaguen la mà. La veritat, però, és que, poruc com era, ben poc sovint gosava de tirar la pedra. Més endavant he fet valdre sempre aquesta meva timidesa infantil com un escut, com un pretext o, fins i tot, com una excusa per justificar un caràcter una mica agre i abrupte, fet a vegades de cops de geni incontrolats. Els que em coneixen ara i m’han vist en la meva dimensió pública dubten i ironitzen sobre aquesta meva timidesa d’arrel. […]
La prova més concloent de com era de petit la van tenir els meus pares quan jo tenia cinc anys. La mare era professora d’història a les Carmelites de la carretera de Barcelona i, tot i que mai no va estar assegurada, va estar prop de trenta anys compatibilitzant la maternitat successiva (dotze fills, exactament nou anys acumulats embarassada) amb la docència. Jo no havia anat encara a l’escola, i als cinc anys van decidir que la mare em portés a les Carmelites amb ella. Tot el temps que vaig anar-hi no vaig badar boca i les monges se’n feien creus, d’aquell nen tan callat, a qui el gat se li havia empassat la llengua.
(Fragment de Fent tentines per la vida. Barcelona: Ara llibres, 2013, p. 42-43)
* * *
Malgrat tot, però, el tema de l’autodeterminació aflorava al Parlament amb una intermitència variable, amb poc ressò relativament, més mediàtic que social, i situant sempre les coses en el terreny de les declaracions de principis fetes des de l’abstracció més general. Plantejat i en realitat segrestat, el debat en aquests termes, CiU es va permetre sempre de navegar entre dues aigües i de mantenir un peu a cada costat, o si hi havia dues barques amb un peu a cada una i mantenint les cames al més juntes possibles. Primer, molts anys des del Govern i, més endavant, de 2003 a 2010, des de fora del Govern havia de combinar, amb dosis justes i una perfecta ambigüitat, el pragmatisme del peix al cove, la col·laboració amb “sentit d’estat” amb els successius governs de Madrid de color canviant, i alhora, mantenir la radicalitat declarativa de la formulació d’un principi genèric que li permetia no lliurar de ple la bandera del sobiranisme només a ERC. […]
Però el fet és que amb relació al PSC, una estranya manera d’entendre la responsabilitat política ens ha portat a abstenir-nos reiteradament i, alguna vegada, a votar en contra d’un dret, el d’autodeterminació, que figurava en els compromisos fundacionals del partit. El fals debat de si ja ens autodeterminem cada vegada que votem, i l’encara més fals debat sobre si per a l’autodeterminació del poble de Catalunya cal que es pronunciïn també tots els ciutadans amb els quals compartim l’Estat, ens ha deixat en un punt mort que costarà molt de superar. Simplement perquè hem complicat les coses senzilles i hem renunciat a dir les coses pel seu nom. O quan les hem dit les hem solemnitzat en negatiu, sense aportar cap element de credibilitat a l’alternativa federal que, presumptament, propugnem.
En el debat estatutari es va trencar un fil invisible. Qui el trobi i el sàpiga teixir de nou serà qui sabrà posar un altre cop el PSC en l’escena política de la qual, encara que ens dolgui, ara ha desaparegut, un camí inexorable cap a la marginalitat testimonial.
(Fragment de Testimoni de càrrec: vint anys al servei de Catalunya (1993-2012). Barcelona: Proa, 2014, p. 705-708)
_0.webp)
