Ramon Muntaner

La historiografia catalana medieval compta amb quatre textos fonamentals, les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, els quals, a part de llur extraordinari valor com a document d’informació de fets —valor que ací només ens interessa marginalment—, són quatre veres meravelles des del punt de vista literari i idiomàtic. Redactades totes quatre a la fi del segle XIII i al llarg del XIV —atenint-nos al text conservat de la de Jaume I—, constitueixen, dins la història de la nostra prosa, una etapa que es caracteritza pel seu art narratiu, que supleix amb escreix la manca d’una novel·lística catalana en prosa durant aquella centúria i que en una certa manera omple amb gran dignitat i vigor la distància que separa els escrits lul·lians de la prosa de tipus renaixentista. Són aquestes quatre grans cròniques molt diverses l’una de les altres i proclamen el tan diferent tarannà de llurs quatre autors. Si per una banda, superficialment, hom podria agermanar la de Desclot amb la de Muntaner, una més pausada atenció ens farà veure que entre la impersonal actitud del primer, robust escriptor que se’ns cobreix de boires, i el personalíssim art del cronista de Peralada hi ha una enorme distància; com també entre el bel·licós i afable Jaume I i el polític i ferreny Pere el Cerimoniós. Malgrat això darrer, cal posar de relleu un fet curiós i que podríem qualificar d’insòlit: la llengua catalana és l’única en la qual dos reis han escrit llurs memòries. Altres literatures tenen reis historiadors —com la castellana amb Alfons X—, però són historiadors del passat, no de llurs propis regnats.

(Martí de Riquer. Història de la literatura catalana [Part antiga. Primer volum]. Barcelona: Ariel, 1964, p. 394)

* * *

La literatura cavalleresca, doncs, és la que més influeix sobre Ramon Muntaner, el qual redacta la seva crònica amb un estil i uns recursos que tot sovint recorden la novel·la artúrica. Val a dir que aquesta, al seu torn, també exercia grossa influència sobre la vida mateixa i que els cavallers del segle XIII es complaïen a reviure, o representar, episodis de clar origen literari. […]

Muntaner és un excel·lent narrador d’escenes, tant pel que fa a les guerreres o bel·licistes com a les íntimes o plaents. […]
Muntaner, home just i lleial, no s’està de relatar ni d’admirar les heroïcitats dels enemics […]. Les escenes plaents i cortesanes són descrites també amb gran propietat i de vegades amb un detallisme que recorda episodis de novel·la, com s’esdevé en els capítols referents a la coronació d’Alfons el Benigne, dels quals ja hem recordat els recitals poètics, i on no manca, en un camp tapiat prop de l’Aljaferia, una correguda de toros, descrita en breus pinzellades.

Les exageracions de Muntaner són molt característiques. De vegades es tracta de fórmules familiars del llenguatge col·loquial, que fan viu i pintoresc l’estil […]. Però les més notables són les que apareixen en les lloances que Muntaner fa dels prínceps de la casa d’Aragó o dels seus herois preferits. En aquests casos tota ponderació desapareix per donar pas a una simpàtica i de vegades infantil desmesura.

(Martí de Riquer. Història de la literatura catalana [Part antiga. Primer volum]. Barcelona: Ariel, 1964, p. 466-468)

* * *

Servidor fidelíssim de la dinastia catalano-aragonesa en les seves tres branques de Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília, Ramon Muntaner ha estat un dels homes que ha sabut definir millor els catalans i la seva llengua. També ha dit amb paraules lluminoses com era la forma de govern de la monarquia catalano-aragonesa.
Ha estat Ramon Muntaner un dels homes que, ja en l’Edat Mitjana, més ens ha quedat a precisar el concepte de nacionalitat catalana. […]

Ell escriu amb la consciència que el seu llibre ha d’ésser recitat i escoltat —escoltat sobretot pels reis i prínceps del casal de Catalunya-Aragó per tal que en puguin treure profitoses lliçons en bé del seu govern i dels pobles que tenen sotmesos. Per aquest motiu procura acostar-se constantment al lector o oïdor tot adreçant-se-li contínuament i proposant possibles interpel·lacions que li pugui fer. Aquest diàleg, encara que imaginat, és d’una sorprenent eficàcia. El fet és que, per la gràcia del seu estil i per les coses que diu, encara dialoga amb nosaltres, lectors del segle XX. En aquesta conversa, que és el seu llibre, l’autor empra molts recursos, però el que surt amb més freqüència és la famosa interrogació «Què us diré?», que és originàriament una fórmula joglaresca, i que ell utilitza com un recordatori a fi que el lector no s’oblidi mai que està parlant amb ell. Com que el que explica Muntaner no és una acció rectilínia, sinó un mosaic de fets i d’esdeveniments, té molta cura a marcar les transicions d’un tema a l’altre.
Ramon Muntaner té el do de la narració, com el tingué Ramon Llull i com el tindran després l’autor del Curial e Güelfa i Joanot Martorell. Poques vegades una obra ha estat escrita amb tant d’entusiasme com Muntaner escriví la seva Crònica. Aquest entusiasme el fa cure sovint en hipèrboles, especialment quan parla dels reis i prínceps de la casa d’Aragó. És també cert, però, que si els seus enemics tenen qualitats no les silencia pas. La Crònica té, podríem dir, una cordialitat i una vibració humana que no té cap més altra obra de la literatura catalana.

(Antoni Comas. «Ramon Muntaner», dins de Antologia de la literatura catalana. Barcelona: Fundació Mediterrània, 1980, p. 62-62)

* * *

Ja és pega que aquest any es celebri el vuitè centenari del naixement del rei en Jaume, perquè, posats a parlar de les quatre grans cròniques històriques catalanes i tenint present les altres tres —la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós—, hom s’hauria estimat més parlar d’una altra, i molt especialment de la de Muntaner, fill de la vila empordanesa de Peralada, que també hi fa.

Potser dirà el lector: ¡Home, si el Llibre dels Feyts del rei Jaume I és un dels més grans documents que ha donat la historiografia medieval catalana! ¡Si el rei va tenir l’habilitat, ajudat pels seus escrivents i col·laboradors, de presentar-se d’una manera humana, molt humana, però sense abaixar la guàrdia per a res quan es tractava de coses bel·licoses! ¡El gran guerrer, el gran conqueridor, el nostre Rei de Reis, el pare dels Països Innombrables! Tot el que vulgueu, amics: però la Crònica de Jaume I no és la millor de les quatre si parlem en termes estrictament literaris; i, per contra, la de Muntaner és un monument gairebé tan gran com la prosa del seu contemporani Ramon Llull, pare del català literari. […]

Està molt bé, el Llibre dels Feyts; però Ramon Muntaner —autor sol i inequívoc de la seva crònica, ell sí— va escriure una narració igualment històrica, però amb tots els elements que més tard escaurien pròpiament a la prosa catalana moderna. Aquesta és la qüestió: ser o no ser un veritable literat. Muntaner ho era; el rei Jaume, no gaire; i fins i tot és possible que sabés llegir, però no escriure. A cadascú els seus mèrits.

Més encara: la comparació entre aquests dos grans documents de l’Edat Mitjana catalana ensenya una altra lliçó, de gran importància i transcendència: les quatre cròniques estan totes més o menys impregnades de diversos i els mateixos elements: una presència mig velada d’epopeies perdudes, potser transmeses només oralment; una influència encara notable de certs elements retòrics que procedeixen de la lírica provençal; i, com ja s’ha dit, aquest balbuceig entre dos gèneres llavors encara no prou consolidats a les terres de parla catalana: la novel·la i la narració històrica pròpiament dita, autònoma en la seva pretensió d’explicar fets que s’han esdevingut i no aquells, com diu la teoria de la mímesi aristotèlica, que la gent ha de ser capaç de suposar que podrien haver-se esdevingut.

(Jordi Llovet. «De cròniques medievals», El País. Quadern, 31 de gener de 2008, p. 5)

* * *

[La Crònica de Ramon Muntaner] És gairebé més una novel·la que no una crònica. A la primera part quasi s’ho inventa tot. Els reis són els reis de la història, cert. Hi ha unes guerres que són les guerres de la història, cert. Però deixa d’explicar coses (perquè no li convé, no li agrada, ho maquilla), algunes queden amagades sota el que és políticament correcte (les enemistats entre germans no surten mai) i té una seva visió idíl·lica de la Corona d’Aragó. S’inventa situacions. Queda més ajustat a la seva visió. En canvi, la part on explica l’expedició dels almogàvers a Orient és més complicada, perquè hi ha tot d’episodis que no tenim possibilitat de contrastar. Uns quants, els pots contrastar amb fonts gregues; el problema és que Muntaner és antigrec i els grecs són anticatalans. I tothom diu el pitjor de l’altre i no és fàcil de discernir.

(Stefano Maria Cingolani. «Muntaner és l’imperi» (Entrevista), Vilaweb, 11 d’abril de 2015 [VÉS-HI])

En nom de Nostre Senyor ver Déus Jesucrist e de la sua beneita mare, madona Santa Maria, e de tots los seus beneits sants e santes, amén.
Per ço com deute és que cascun deja retre gràcies e mercès a Déu e a la sua beneita Mare, de la gràcia e mercè que li fa e, encara que no la deja tenir cel·lada, ans ho deu manifestar per ço que cascun ne prenga bon eiximpli è s’esforç de bé a fer e a dir, car segurament pot tenir cascun per veritat que qui bé fa ne pensa ne tracta, Déus li en ret bon mèrit, e si fa lo contrari, esper que contrari li vendrà, si doncs no se n’esmena enaixí que el mal, aitant con pusca, faça tornar en bé, con a Déu res no pot ésser amagat. E plau-me d’una paraula qui notòriament se diu en lo regne de Sicília que diu, con la u se contrasta ab l’altre: Or laixa anda a fide, que Deus te vide [deixa, vés a fe, que Déu et veu]. E així cascun farà que savi que vaja a fe, que Déus lo veu; que a Déu no pot ésser res amagat.
E per ço com, entre els altres hòmens del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada e ciutadan de València, és raó que faça moltes gràcies a nostre senyor ver Déu e a la Verge madona santa Maria e a tota la cort celestial, de la gràcia e de la mercè que m’ha feita: de molts perills que m’ha gitats he escapat: així, de trenta-dues batalles entre de mar e de tera en què són estat, e de moltes presons e turments qui en ma persona són estats donats en les guerres on jo són estat, e per moltes persecucions que he haüdes, així en riquees com en altres maneres, segons que avant porets entendre en los fets qui en mon temps són estats.
E segurament que jo m’estegra volenters de recontar aquestes coses, mas covén-me a fer que ho deja recontar, e assenyaladament per ço que cascun entena que en tants perills negú no poria escapar sens l’ajuda e la gràcia de Déu e de la sua beneita Mare. Per què, vull que sapiats que con jo isquí del dit lloc de Peralada, que no havia encara onze anys complits, e con fiu aquest llibre e el comencé era en temps (la Déu mercè) de seixanta anys. Lo qual llibre jo comencé el quinzè dia de mais de l’any de l’encarnació de nostre senyor Déu Jesucrist mil e tres-cents vint-e-cinc.

(Pròleg de la Crònica de Ramon Muntaner, dins de Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selecta, 1983, p. 667)

* * *

E per ço començ al fet del dit senyor rei En Jacme com jo el viu, e senyaladament lo viu que jo era fadrí. Dit senyor rei anà a la dita vila de Peralada, on jo nasquí, e posà en l’alberg de mon pare, En Joan Muntaner, qui era dels majors albergs d’aquell lloc e era al cap de la plaça.
E per ço reconte aquestes coses que cascun sàpia que jo viu lo dit senyor rei e que puse dir ço que d’ell viu e aconseguí, que d’àls jo no em vull entremetre sinó de ço que en mon temps s’es fet.

[…]

E açò sé jo per ço com era fadrí, e el dit senyor rei de Castella e la reina jagueren aquella nit en la cambra de l’alberg de mon pare, on ja vos he contat que damunt dit senyor rei en Jacme d’Aragon havia posat; sí que, per ço com lo rei de Castella e la reina ensems foren, aquella nit féu hom un portal de l’alberg d’En Bernat Rossinyol, qui es tenia ab l’alberg de mon pare, on lo rei passàs en la cambra de la reina; e així per vista, no per oïda, vos pusc dir açò per cert.

(De la Crònica de Ramon Muntaner, dins de Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selectam, 1983, capítols, II i XXIII, p. 668-687)

* * *

E con açò fo fet, host, feta, anaven lla on franceses havia, enaixí que per tota Sicília anà la veu, e aitant con la veu anà aitants ne mataren. Què us diré? Que tota Sicília se rebel·là contra lo rei Carles a colp, e mataren tots quants franceses pogueren trobar així que anc un que fos en Sicília no escapà. E açò esdevenc per sentència de Déu, que nostre senyor ver Déus sofer lo pecador, e con veu que no es vol esmenar dels mals , tantost tramet sobre aquells l’espaa de justícia; e així la tramès sobre aquells malvats superbioses qui així devoraven lo poble de Sicília, qui eren obedients e bons a tot ço que fer devien envers Déu e envers llur senyor, e així ho són vui en aquest dia, que no creu que pus lleials gents ne mellors haja e’l món con són estats e són e seran als senyors que puis han haüts, e han encara, segons que per avant entendrets. […]
Què us diré? Aital resposta li féu com a son frare lo rei de Mallorca, salvant que li dix que li comanaria tota sa terra així com a aquell que tenia en compte de fill. E lo dit senyor infant respòs que la dita comanda prenia ell volenters e que manàs a tots aquells que ell llixava procuradors en sos regnes que si en res l’havien ops que tantost lo requesessen, que, totes coses lleixades, tantost en persona l’haurien ab tot son poder. […]
Què us diré? Que era tan gran aparellament, que tots los reis e senyors del món, així crestians com sarraïns, qui res haguessen en les marines, se guaitaven; e havien gran paor e gran dubte cascuns de llurs terres per ço com no era negun hom nat ne viu qui sabés ço que ell volia fer.

(De la Crònica de Ramon Muntaner, dins de Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selecta, 1983, capítols XLIII – XLVII, p. 704-706)