Novel·la Prosa Poesia Teatre Altres Estudis sobre l'autor/autora

Llorenç Moyà Gilabert

1916-1981
Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916 – Palma, 1981). Poeta, dramaturg i narrador. Llicenciat en Dret (1943), assidu participant de la vida intel·lectual de Mallorca i col·laborador de la premsa insular, especialment a Última Hora (1977-1981).

Inicia la seva obra poètica seguint els cànons de l’Escola Mallorquina, amb poemaris com La joglaressa i la selecció poètica La bona terra (1949). Als anys cinquanta s’acosta al postsimbolisme i la seva estètica s’uneix amb els nous corrents poètics. Evoluciona cap a un marcat barroquisme amb Ocells i peixos (1953), Via Crucis (Premi Mn. Alcover 1960) o La posada de la núvia (Premi Ciutat de Palma 1955). Durant els anys seixanta escriu obres on introdueix els mites clàssics amb una intenció de denúncia, com Polifem i Hispania Citerior (editades el 1981), peces en plena relació amb el moment històric que es viu. Als anys setanta escriu I, tanmateix, pallasso… (1978) i d’altres peces de caràcter més intimista.

El teatre culte de Moyà també conté una finalitat crítica i és aplegat en el volum Teatre de la llibertat (1993), on destaca Fàlaris (Premi Ignasi Iglésies 1961) i el drama històric El fogó dels jueus (Premi Ciutat de Palma de teatre 1963). Posteriorment es decanta per la recreació del teatre tradicional mallorquí i a partir de 1977 escriu un conjunt d’entremesos, reunits en quatre trilogies, entre elles, El ball de les baldufes (1981). Influenciat per Llorenç Villalonga i Camilo José Cela, també escriu narrativa. Publica l’aplec A Robines també plou (1958), la novel·la curta Viatge al país de les cantàrides (1993) i Memòries literàries (1971, en volum el 2004).

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies extretes d’El fogó dels jueus. Palma: Robines, 1963; Viatge al país de les cantàrides. Palma: Documenta Balear, 1992.

Castellano

Castellano

Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916 – Palma, 1981). Poeta, dramaturgo y narrador. Licenciado en Derecho (1943), asiduo participante de la vida intelectual de Mallorca y colaborador de la prensa insular, especialmente en Última Hora (1977-1981).

Abre su obra poética siguiendo los cánones de la Escola Mallorquina, con poemarios como La joglaressa y la selección poética La bona terra (1949). En los años cincuenta se acerca al postsimbolismo y su estética se une a las nuevas corrientes poéticas. Evoluciona hacia un marcado barroquismo con Ocells i peixos (1953), Via Crucis (Premio Mn. Alcover 1960) o La posada de la núvia (Premio Ciutat de Palma 1955). Durante los años sesenta escribe obras que introducen los mitos clásicos con una intención de denuncia, como Polifem e Hispania Citerior (editadas en 1981), piezas en clara relación con el momento histórico que se vive. En los años setenta escribe I, tanmateix, pallasso… (1978) y otras piezas de carácter más intimista.

El teatro culto de Moyà también contiene una finalidad crítica y es reunido en el volumen Teatre de la llibertat (1993), donde destaca Fàlaris (Premio Ignasi Iglésies 1961) y el drama histórico El fogó dels jueus (Premio Ciutat de Palma de teatro 1963). Posteriormente se inclina por la recreación del teatro tradicional mallorquín y a partir de 1977 escribe un conjunto de entremeses, reunidos en cuatro trilogías, entre ellas, El ball de les baldufes (1981). Influenciado por Llorenç Villalonga y Camilo José Cela, también escribe narrativa. Publica la recopilación A Robines també plou (1958), la novela corta Viatge al país de les cantàrides (1993) y Memòries literàries (1971, en volumen en 2004).

Página elaborada por Guillem Molla para la AELC.
Fotografías extraídas d’El fogó dels jueus. Palma: Robines, 1963; Viatge al país de les cantàrides. Palma: Documenta Balear, 1992.

English

English

Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916- Palma de Mallorca, 1981) was a poet, playwright and fiction writer. He had a degree in Law and was an assiduous participant in Mallorca’s intellectual life besides being a frequent contributor in the island’s periodical publications, especially Última Hora (1977-1981).

He embarked on his poetic career observing the canons of the early twentieth-century Mallorca School with collections like La joglaressa (The Juggleress) and the selection La bona terra (The Good Earth, 1949). In the 1950s, he moved towards post-symbolism and his aesthetics then linked up with the new poetic trends. With the works Ocells i peixos (Birds and Fishes, 1953), Via Crucis (winner of the Mossèn Alcover Prize in 1960) and La posada de la núvia (The Bride’s Dwelling – winner of the «Ciutat de Palma» Prize in 1955) he evolved towards a markedly baroque style. In the 1960s, with a clear intention of denunciation, he introduced classical mythology into works that were directly related with the times in which he was living. Two examples of this are Polifem (Polyphemus) and Hispania Citerior (both of which were published in 1981). In the 1970s he wrote I, tanmateix, pallasso… (And, Nevertheless, Clown … – 1978) and other works that were more intimist by nature.

Moyà’s more highbrow theatre, which also had critical intentions, is collected in the volume Teatre de la llibertat (Theatre of Liberty – 1993). Outstanding among the works here are Fàlaris (Phalaris – winner of the Ignasi Iglésies Prize in 1961) and the historical drama El fogó dels jueus (The Bonfire of the Jews – winner of the «Ciutat de Palma» Prize for Theatre in 1963). His focus subsequently shifted towards reworking traditional Mallorcan theatre and, from 1977 onwards, he wrote a series of short farces, which were brought together in four trilogies, amongst which is El ball de les baldufes (The Spinning Top Ball, 1981). Influenced by Llorenç Villalonga and Camilo José Cela, he also wrote fiction. He published the short-story collection A Robines també plou (It Also Rains in Robines, 1958), the short novel Viatge al país de les cantàrides (Journey to the Land of the Cantharides, 1993), and Memòries literàries (Literary Memoirs, 1971), which was published in a critical edition in 2004.

Web page: Guillem Molla for AELC.
Photographs: El fogó dels jueus (Palma: Robines, 1963); Viatge al país de les cantàrides (Palma: Documenta Balear, 1992).

Biografia

Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella neix el 6 de gener de 1916 al casal de Can Tous de Binissalem. Realitza el batxillerat a Eivissa i es matricula per fer Dret (1935), carrera que no pot acabar fins a 1943 a causa de la Guerra Civil. A partir d’aquí, combina la seva tasca literària amb la d’advocat auxiliar al Jutjat municipal de Palma.

De família de parla castellana, escriu primerament en aquesta llengua Coralina (relat inèdit de 1937), la novel·la històrica La tribu de la encina (1940) i els poemaris Cancionero de Villarel i Palia. Després, influït per Maria Antònia Salvà, Guillem Colom i Miquel Ferrà, enceta la producció en català i intervé en la vida cultural d’aleshores. D’aquesta manera, i amb franca sintonia amb l’Escola Mallorquina, escriu els reculls de poesia Pujant al cim (1942-43), Èxtasi (1942-44) i Flabiol de pastor (1944-45). Així mateix, enceta unes Memòries literàries (1944-1955), escriu la peça teatral Senyors i sobrevinguts (1947-1948) i elabora el poema èpic Ferrandí (1947-1948). El 1949, finalment, pot publicar els seus dos primers llibres. Es tracta de La joglaressa, poema narratiu que narra la fugacitat de l’amor, i el recull La bona terra, una selecció d’aquests primers textos. Durant aquest període també escriu tankas, recollides a Debades t’obren solcs els navilis, Ulisses… (1957).

A més de les Memòries literàries, també escriu narrativa. Influenciat per l’amistat amb Camilo José Cela i Llorenç Villalonga, publica l’aplec A Robines també plou (1958) i la novel·la curta Viatge al país de les cantàrides (escrita el 1957 i publicada el 1993).

Amb Ocells i peixos (1953) s’acosta al postsimbolisme i s’uneix als nous corrents estètics dels anys cinquanta. D’aquesta manera, comença el període neobarroc i decorativista. Escriu el recull de poemes inèdit titulat Binissalem i les dècimes Flos Sanctorum (1956), Via Crucis (Premi Mn. Alcover 1960) i La posada de la núvia (Premi Ciutat de Palma de poesia 1955). Inseribles ja en una etapa més classicista trobem els reculls Panegírics blancs (1957) i Una toga per a cada home (1955-1960), publicats sencers el 2006. Durant els anys seixanta escriu obres on introdueix els mites clàssics amb una finalitat de denúncia: Palinur, Anteu (publicades en un sol volum el 1994), Polifem i Hispania Citerior (ambdues editades el 1981), peces en plena relació amb el moment històric que es viu.

Arran de la mort de la seva mare, als anys setanta escriu obres de to intimista com el poemari I, tanmateix, pallasso… (publicat el 1978, amb pròleg de Llorenç Villalonga) i el recull teatral Presidi major (1977). També comença a publicar unes Gloses satíriques al diari Última Hora, que signa amb el pseudònim d’«un Xafarder». Encara en l’apartat poètic, escriu els reculls La ciutat a lloure –barris de Ciutat– (1978), i les Oracions per necessari (1981, publicat el 1983), epigrames inèdits de caràcter popular.

L’obra dramàtica de Moyà ofereix dues tendències, una culta (1958-1965) i una altra de popular (1965-1981). El teatre culte és també de tema clàssic i les figures mitològiques tornen a amagar una denúncia social. Aquest primer art escènic, aplegat en el volum Teatre de la llibertat (1993), inclou Ulisses (1958; escenificada el 1968 i prohibida immediatament), El retorn d’Ulisses (1960), Fàlaris (Premi Ignasi Iglésies 1961), Orfeu (1961), Fedra (1964) i Medea (1965). Cal afegir també El fogó dels jueus (Premi Ciutat de Palma de teatre 1963), drama històric que recrea la Inquisició a Mallorca, i l’esmentat recull Presidi major (1977).

A partir de 1965 es decanta per la recreació del teatre tradicional mallorquí i escriu Adoració dels tres Reis d’Orient (1966), Entremès d’En Llorenç Mal Casadís i Na Sussaina d’es fil (1967) i la continuació La beata pública (1977). Així, inicia un conjunt d’entremesos eròtics i humorístics que són reunits en les trilogies La fira de les banyes (1979), La importància de tenir un siurell (1979), El ball de les baldufes (1980) i La rebel·lió dels mascles (1981).

Llorenç Moyà mor a Palma el 31 d’octubre de 1981.

Signatura de Llorenç Moyà.
Signatura de Llorenç Moyà.
Llorenç Moyà, el 1963.
Llorenç Moyà, el 1963.
Llorenç Moyà amb Miquel Bauçà, Josep M. Llompart, Encarnació Viñas i d'altres amics.
Llorenç Moyà amb Miquel Bauçà, Josep M. Llompart, Encarnació Viñas i d'altres amics.
Llorenç Moyà, amb Camilo José Cela i Llorenç Villalonga.
Llorenç Moyà, amb Camilo José Cela i Llorenç Villalonga.
Llorenç Moyà davant del seu retrat, obra de Pau-Lluís Fornés.
Llorenç Moyà davant del seu retrat, obra de Pau-Lluís Fornés.

Premis

  • Premi Ciutat de Palma de poesia Joan Alcover (1955): La posada de la núvia.

  • Premi Mossèn Alcover de poesia (1960): Les Flors de la Passió.

  • Accèssit al Premi Joan Santamaria de teatre (1960): Ulisses.

  • Premi Ignasi Iglésies de teatre (1961): Fàlaris.

  • Premi Ciutat de Palma de teatre Bartomeu Ferrà (1962): El fogó dels jueus.

  • Premi Diari Última Hora i Empresa Teatre Principal (1966): Fedra.

I, tanmateix, pallasso… Poemes.

Poemari de versos heptasíl·labs i de temàtica amorosa, escrit el 1975. La primera edició conté un pròleg de Llorenç Villalonga i dibuixos de Soler-Jové. La segona edició afegeix un pròleg de Jaume Vidal i les il·lustracions de Joan Casals. (Tarragona/Palma de Mallorca: Llibres Rai/La Gent del Llamp, 1987)

Coberta del llibre I, tanmateix, pallasso....
Coberta del llibre I, tanmateix, pallasso....

Vincles

Comentaris d'obra

Per a Llorenç Moyà Roma és essencialment Virgili. Glateix sota La bona terra, sota Ocells i Peixos. De les Bucòliques extreu els pastors Coridó, Menalcas i Títir; de l’Eneida, Palinur, amb el qual s’identifica totalment, perquè és escèptic, no entén els déus, es rebel·la, i tot això sap que no s’escaparà del seu destí d’esser rapit per les onades i d’esser enterrat en els arenals incògnits de la costa.

Hispània Citerior, peça crítica i críptica, li dóna peu per expressar sota la capa de la llunyania la seva oposició més pregona al franquisme i els seus representants, opressors d’un poble i d’una llengua. És un bell exercici intel·lectual i per a intel·lectuals. Així mateix, ens mostra el coneixement i l’afecció del poeta cap a la història, corroborats en l’ús que fa dels personatges històrics, en la citació dels llocs llatins on es parlava la nostra llengua mare i dels quals venim. Unes poques frases llatines, clàssiques, bíbliques i litúrgiques, sobretot, completen aquesta panoràmica d’un autor que es vana de la seva estirp clàssica, llatinitzant el seu cognom.

(Maria del Carme Bosch: «»Modianus Robinensis me fecit»», Randa (Barcelona), núm. 37, 1995, p. 193-219)

* * *

Llorenç Moyà és un escriptor que té molta cura del llenguatge. Les paraules de la llengua són, per ell, com a pedres precioses que cal tractar amb amor, valorar-les com a riqueses insubstituïbles i fer-ne una acurada tria per compondre amb tota la seva bellesa el joiell del text. Això explica les filigranes lingüístiques del Via Crucis, del Flos sanctorum i de La Posada de la Núvia. Quan tira cap a la sàtira, s’entronca, potser inconscientment en principi, amb una tradició ben ferma i mantenguda a Mallorca, amb un tractament conceptista del llenguatge, segurament d’arrel castellana –Quevedo era un autor admirat, i imitat, pels nostres satírics anònims o anomenats, del segle XVIII i premeries del XIX–, que té la seva representació més famosa, dins la nostra literatura, en l’obra, autèntica i apòcrifa, del Rector de Vallfogona.

(Jaume Vidal: «Llorenç Moyà en la seva poesia», dins Llorenç Moyà: Antologia poètica. Palma: Moll, 1990, p. 22)

* * *

El ‘teatre de la llibertat’ és, sens dubte, un esforç molt meritori per a dur a l’escena mallorquina unes peces ambicioses que superessin del tot els plantejaments de l’habitual teatre costumista. En aquest sentit, el teatre de tema clàssic i històric de Llorenç Moyà és un intent paral·lel als de Guillem Colom, Llorenç Villalonga o, més modernament, Jaume Vidal i Alcover, Blai Bonet, Alexandre Ballester, Baltasar Porcel, Guillem Cabrer i alguns altres escriptors per a elevar el to dels escenaris illencs. I, també com en molts d’aquests autors, un esforç, fallit, en aparença almenys, però que trobem a l’origen dels indicis que semblen augurar un redreçament del teatre mallorquí.

(Miquel-Maria Gibert: «Sobre el «teatre de la llibertat» de Llorenç Moyà», Serra d’Or (Barcelona), núm. 385, gener de 1992, p. 64)

* * *

Nat a Binissalem –’jo en dic Robines’–, m’advertia en una vella carta del 1968– el 6 de gener de 1916, estudià lleis i es féu conèixer com a poeta amb la publicació del recull La bona terra (1949). En una primera etapa alterna els poemes dedicats a cantar el perímetre rural del seu món, que idealitza sota el nom de Robines, amb els que l’endinsen en el coneixement de la literatura clàssica. «M’agraden els grecs i els llatins –continuo citant una de les seves cartes–, Ausiàs March, Maragall, Mistral, la novel·la picaresca castellana, les nostres Cròniques, Shakespeare, la Divina Comèdia, l’Eneida, l’Odissea, etc. Trob fred Racine. Diuen que sóc barroc, no ho sé, però m’agrada la bellesa.»

(Xavier Fàbregas: «Comiat a Llorenç Moyà», Serra d’Or (Barcelona), núm. 270, març de 1982, p. 21)

Entrevistes

Cultura catalana

A Binissalem, els anys de la guerra civil, vaig començar a escriure, encara en castellà. Des de sempre havia llegit les Rondaies d’Antoni M. Alcover i els poemes de Miquel Costa. És a dir, tenia uns contactes rudimentaris amb la cultura mallorquina escrita. Però la cultura catalana, en sentit ampli, ni sabia que existís. Vaig descobrir que el català com a llengua de cultura era la meva ànima. Després vaig anar entrant en contacte amb els escriptors de Mallorca, com ho cont a les Memòries literàries publicades a aquesta revista.

Evidentment, en els anys quaranta la cultura catalana a Mallorca fou una cosa catacumbal, no un fet dinàmic com és ara. Per què? Pel fet que la nostra cultura, que semblava condemnada a mort, no va morir. La joventut d’ara se l’ha feta seva. En els anys quaranta jo només tractava els escriptors de Mallorca –Ferrà, Colom, Fortesa i altres– des del punt de vista literari, no del polític. Però ells no eren apolítics. Ho demostraren abans de la guerra animant el moviment regionalista que va estar a punt de dur endavant l’Estatut d’Autonomia de les Illes. Però en es anys quaranta les circumstàncies històriques no permetien altra cosa que les pures activitats literàries. Als salons de Can Massot i Can Colom no es feia política, ni se’n parlava. És clar, cal que hi hagi una literatura compromesa. Però no admet que la literatura hagi d’ésser per força política. La literatura és estètica. Si fos només política Góngora no comptaria. […]

Religió. Art

Religió? Fins als trenta anys vaig tenir una fe de roca. Avui per desgràcia no la tenc. Però no la vull perdre del tot. Hi estic aferrat perquè no m’abandoni. Veig el problema de la mort i el més enllà. Si no hi ha més que aquesta existència, la vida és una completa monstruositat que més voldria que algú hi posàs una bomba i tot s’acabàs d’una vegada! Si no hi ha més enllà la vida no val res. Hi ha tanta injustícia! Fins i tot la naturalesa és injusta: una persona neix rica, guapa, una altra, en canvi, pobra i lletja. Si això no ha de remeiar-se a l’altre món més val que acabem amb aquest món absurd…

L’art és, potser, l’únic que mereix ésser viscut. Per a mi l’art va unit a la bellesa, i no només a l’estètica de marbre, també hi ha estètica de la lletjor. Em sent llatí i valor molt l’estètica. No podria, com fa un protestant, resar a una cambra amb quatre parets nues, sense cap imatge, em cal una estètica –una església gran i hermosa– per acostar-me a Déu. La meva visió de l’art i de la religió és esteticista: ambdós són bellesa. L’art cal que sia bell i després el que vulgui: social, polític, etc. L’art és també una forma de salvació. L’obra és com un fill espiritual teu, com una supervivència. Avui es publica Turmeda i a través de la seva obra sabem qui fou. En els seus llibres viu encara Turmeda, si no hagués escrit seria només cendra i no-res. Vull plasmar la visió que tenc de la vida en els meus escrits, a través d’un art. Però no escric per atènyer una perdurabilitat: seria massa vanitat, això.

Futur d’una cultura

No sé si sobreviurà la cultura catalana a Mallorca. Però com que l’estim tant vull creure que sí. Però és més un desig que no una certesa. Cal dir que jo l’he vista tan perseguida, tan per terra i ara que hi ha tanta gent que s’interessa per ella sent una certa esperança. Jo l’he vista perseguidíssima, quan només érem quatre rates que escrivíem en català. Ara, en canvi, es fa literatura important en llengua catalana. Abans no podíem posar ni una sola paraula en català als diaris. Més endavant obriren la mà i permetien publicar algun poema en català, però amb el títol en castellà. Aquest canvi tan gran em fa tenir coratge i confiança. Jo l’he vista enderrocada i ara que ha pres tanta força s’hauria de destruir? És clar, hi ha problemes greus: castellanització de bona part dels mallorquins, immigració de gent de parla castellana, impacte lingüístic de la televisió, etc. Mallorca ja no és una societat closa sobre si mateixa, s’ha obert a l’exterior. Amb l’obertura, si no defensam el nostre patrimoni cultural, correm el risc d’ésser engolits. La nostra cultura es salvarà amb l’ensenyament obligatori del nostre idioma a les escoles, al costat del castellà. Ensenyament no del català, sinó en català. Sobre l’ús del català a la documentació oficial això ja podria discutir-se més. El problema bàsic és que les escoles ensenyin el català als infants. I que l’Església prengui una actitud més responsable: que la gent no es trobi que les misses són en castellà, perquè així la gent pensa: parlam un idioma tan baix que no és digne de parlar amb Déu. No sé què cal fer perquè tot això es faci realitat. Però dins una societat civilitzada ha d’ésser possible el pluralisme lingüístic, mirem el cas de Suïssa.

(Damià Ferrà-Ponç: «Conversa amb Llorenç Moyà», Lluc (Lluc), núm. 623, febrer de 1973, p. 6-9)

Antologia

II

Vull dir la gran vulgaritat. Nosaltres
som prou bé els que passam. El temps no passa!
Però ens fuig de les mans, no té agafada,
tant si és aspre com dolç, tant si l’amoixes
com si l’insultes i li escups la mala
bava al seu rostre. És dur el temps, alena
pausadament i tu amb delit t’hi arrambes
—t’arrambes a l’amor, al mot que estimes—
creient-lo blan i dúctil com la llana,
i somrius i li allargues la mà tèbia
per a, oferir-li tot el teu, i penses:
«Quin moment més feliç. La vida és bella;
llancem els ploraners a la seva ombra
perquè llur plorar etern no ens emmatzini
el goig de cada dia!» Però alhora
sents que et baten els polsos i que cada
bategada és un clau que et marca els caires
a la pell i a la ment. El meu bolígraf
ha començat a vessunyar el seu greuge
i alenava qualcú que, a l’hora d’ara,
ja és cadàver i jeu, i altres el ploren
o el blasmen asprament perquè no els deixa
ni un bri de fil, ni un llit per a morir-s’hi…
Encar més: tots nosaltres som la imatge
del temps. Dins barrioles de carn blava
corre la sang. ¿Podríeu deturar-la?,
oh mans irades! Corre cada dia
per les mateixes torrenteres, banya
els codolars d’antany. Sols quan s’aturi
la vermella corrent, quan ja no hi hagi
homes al món, llavors la boca negra
del caos cantarà el triomf de l’home
que haurà sabut escanyar el temps. De sobte
Tèlemos s’alça com un brau, les banyes
fetes de llum i passió i em canta
amb la veu seva de terrissa cuita,
d’aquesta que es cogué per a les fosses.
—»Tu vols aprofitar la sang, a voltes,
i et dius: —Encara hi sóc a temps.— Voldries
fondre’t d’amor. L’amor és posar fites
a la corrent i a tu ja et fita Ulisses
amb l’estaca roent. Tu ja congries
el crit que llançaràs quan la pupil·la
se’t cremi fins l’arrel. Ja cal que cerquis
un pigall perquè et meni dins la fosca».

B. 11 Agost 1962

(Polifem. Manacor: Tià de Sa Real, 1981)

* * *

LES GERMANIES

La clara llibertat, com us urgia!,
escòria magnífica i suport
del nostre poble: daus que a trenc del dia
mans frissoses llançaren a la sort.

Eixam tot remorós de gosadia,
si a tort obràreu, us van vèncer a tort,
mes no us tolgueren per ninguna via
la llibertat eterna de la mort.

I vostra llibertat encara sura
talment una congènita oradura
que ni forca ni sang no van guarir.

Alça’t, doncs, de bell nou, oh tremp de roca,
car nosaltres mateixos, si ens pertoca,
perquè ens hi pengin triarem el pi!

EL DESBARAT

Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi?
Pregunta —ja mil cops per altres feta—,
avui aquest misteri m’inquieta
i dóna gust amarg al curt bocí

que com a almoina hauré pogut gaudir
dins la meva existència discreta.
No em digueu que la vida és una meta,
un lògic terme, un envejable fi

o bé, entre pedres, una rosa esparsa…
Si un glop de joia no m’ha embriagat
amb les bombolles de la seva farsa,

a cau d’orella em diu la veritat:
—La mort no pot — ni vol — justificar-se
i el mateix viure ja és un desbarat.

XII

M’has sepultat, sospita de l’oblit,
sota la llosa d’una roca dura,
com si jo fos una fidel figura
de Llàtzer mort. Però dins el meu pit

una guspira hi esperava el dit
que, tot signant l’esquerpa podridura,
retornàs a la meva carnadura
l’eterna glòria de l’esperit.

Un esperit que és l’abrigall de dos
cossos que fan una mateixa mida.
I a semblança de l’home freturós

d’un gran remei, que troba el seu socors
per la boca del saig que en fa la crida,
un mot d’amor m’ha retornat la vida.

XIX

M’has absorbit amb tanta força, amor,
que estic empresonat per totes bandes
i amb tant d’imperi sobre mi comandes
que enlloc no tinc ni un amagat racó

per a fer-hi el que vull. Fins la raó
i la follia, amb llurs vitals comandes,
manen que tu, carrossa d’aspres llandes
em solquis tot el cos, Mai cap fibló

de vespa no em ferí amb dolor més crua
ni em va cegar cap sol, Amor, com tu.
Al davant teu jo em sento ben bé nu

i el teu poder tan fortament actua,
que la carn despullada l’ordre em du
que la meva ànima se’t lliuri nua.

(Presidi major: Poemes. Palma: Moll, 1977)