En aquell moment el sol tragué el rostre per damunt l’entrellum i la seva claror va obrir un riu d’or damunt de la mar calmada. Al rei li semblà veure una espurna d’ironia en la mirada del déu sol. Allò el va decidir.
—Ets una dona excepcional i m’agradaria tenir-te prop de mi, però a Uruk. Em dec al meu poble, no puc estar absent massa estona, tot i que he nomenat un Consell de Regents.
—Jo estim molt aquest país meu, però la pàtria dels enamorats és dins dels braços de la persona estimada. Sí, te seguiré fins a Uruk, encara que sols te pugui veure una vegada cada mes, perquè imagino que deus tenir un gineceu molt ben assortit, i si a més has d’honorar totes les núvies…
—No és tan sols això, Siduri estimada, si m’he posat en camí és perquè vull assolir la vida eterna, com Utana. No vull morir, Siduri, he conegut la mort del millor amic que cap home ni rei havien tingut mai i no vull seguir el seu fat. No em puc quedar. He de seguir, i si algun dia assoleixo de trobar allò que estic cercant t’enviaré un missatger perquè te porti a Uruk.
—Sí, i em veuràs envellir, deixaràs de desitjar-me, arribarà que la meva presència et causarà més enuig que joia; un dia el guardià del gineceu et comunicarà que m’han trobada morta de pena a la meva cambra… i si aleshores tu, que ja seràs immortal, recordes per un moment el poquíssim temps que hem viscut junts en aquesta caseta, la felicitat de que hem gaudit aquests dies, sabràs que hauré mort satisfeta.
(Mai no moriràs, Gilgamesh!. Barcelona: Cruïlla, 1992)
* * *
Plom. Una cortina de plom. Una murada de plom. Fosc, brut, feixuc, oliós. Tot el cel, pel ponent, uns volts, una campana, tota de plom.
Negra. Negra, com la pell d’un drac. Amb escates lluents, com la pell d’un drac. Badant barrams blancs, esmolats. Com les dents d’un drac. Escumejant bromeres llefiscoses. Com la bava d’un drac. Un drac d’una fam infinita, amb un ventre insaciable des de l’inici del temps, des del primer dia en què un home més valent —no, més foll— que els altres va gosar cavalcar damunt d’un tronc el llum bellugadís del drac de la mar… i poc després el drac va tastar per primer pic la carn humana. I en quedà enllepolit.
Aquell dia de primavera de 1517, el drac no podia creure la seva sort: en lloc de refugiar-se darrera del cap Matifu, la tossuderia d’un home que no coneixia l’idioma del vent i dels núvols perquè sempre havia viscut al paisatge immutable de l’estepa castellana, la supèrbia d’un general que es creia infal·lible, obligaren l’armada a desembarcar malgrat tot.
I TOT se’ls posà en contra.
(El llaüt de vela negra. Barcelona: Columna, 1993)
* * *
Port de Barcelona, octubre de 1213. Un comiat transitori.
—Mireu, la mar sembla blanca, tan gran és lo estol! —exclama Jaumet, un minyó de cinc anys, assegut sobre les espatlles del rei Pere II d’Aragó, mirant com la flota amb els croats de Simó de Montfort s’allunya cap a Terra Santa.
Ha plorinyat una estona perquè també es volia embarcar, però l’ha conhortat la promesa del seu pare que algun dia li armarà una esquadra semblant perquè vagi a conquerir un regne sobre el mar.
És l’únic fill que tingué el rei amb Maria de Montpeller. Tots estan convençuts que se’n parlarà molt del jove que, si arriba a regnar, es dirà Jaume primer.
Quan les naus s’han perdut de vista més enllà de Montjuïc, una dona de cabells color de coure i ulls d’ambre s’acosta al rei.
—Pere, ara la meva tasca ja ha acabat. Ja te vaig anunciar el primer dia que ens coneguérem que cada vegada que algun perill amenaci el nostre poble naixerà una Pirena: ja va ser així fa tres mil anys, quan baixaren els aris des del fred; o quan arribaren del migjorn els genets de pell colrada; ara que han vingut els homes vestits de ferro des del nord… Ara vull tornar a les meves muntanyes per infantar la nostra filla.
—Però… jo mai no he estimat cap dona com a tu, Pirena, si et plau, no em deixis… t’ho mana el teu rei i t’ho demana el teu Pere!
—Jo dec lleialtat a un poder més alt que el vostre, senyor rei; i al meu Pere li dic que per molts de dies de camí que m’allunyi, sempre t’estimaré com si estigués entre els teus braços.
—Te necessito, a tu, els teus consells, la teva companyonia, la teva rialla!
—No pot ser, Pere; acabaríem discutint sobre el color dels tapissos del tinell o el sopar que li hem d’oferir a l’ambaixador de França, però te promet una cosa: a cada nou Muret, a cada cruïlla a la qual es pugui enfrontar el nostre poble, jo tornaré devora tu. I cada any per Sant Joan vindré al teu costat onsevulla que siguis…, digues als pirenians que quan encenguin les fogueres mirin dins la flama: aquells que estimin de debò la seva terra reconeixeran el meu rostre dins del foc.
Pere, corprès, mira com la dona s’allunya, amb la seva cabellera roja incendiada pel sol ixent. Aixeca la mà cap al resplendor que l’encega. Entre els seus dits estesos hi veu quatre barres roges sobre cel tot daurat…
(La metgessa càtara. Lleida: Pagès, 2002)
.webp)
