Novel·la Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig

Àngels Moreno

1939-2025

Àngels Moreno (Gandia, la Safor, 1939-2025) és escriptora. Ha treballat en el camp de la publicitat i la comunicació.

El 1991 publica D’ahir (Colomar Editors), un llibre de relats inspirats en fets reals. La seua primera novel·la, Potser a setembre, va ser finalista del premi de Novel·la Ciutat d’Alzira (Bromera, 1994), distinció que va rebre més tard amb Malson (Bromera, 2001). Secrets Inconfessables (Bromera, 2003) va ser guardonat amb el premi Alfons el Magnànim València de Narrativa. També és coautora del llibre La Memòria Amagada, dones en la història de Gandia (2002).

Ha publicat diversos relats breus, entre els quals es compten Guinda (Brosquil, 2005), creat expressament per al projecte Escriure el país, que organitzà la seu universitària de la ciutat d’Alacant amb la col·laboració del diari El País; L’altra vida de Neus Castells (2005), del programa Llegir en valencià, coordinat per la Fundació Bromera per al foment de la lectura; L’objecte del desig (Literal, 2006), i d’altres.

És columnista al diari Levante, El Mercantil Valenciano, i col·laboradora en diverses publicacions.

Va ser membre de la Societat Alfons el Vell, d’Acció Cultural del País Valencià i sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autora.
Fotografies: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano

Àngels Moreno (Gandia, la Safor, 1939-2025) fue escritora. Ha trabajado en el campo de la publicidad y la comunicación.

El año 1991 publica D’ahir (Colomar Editors), un libro de relatos inspirados en hechos reales. Su primera novela, Potser a setembre, quedó finalista del premio de Novela Ciudad de Alzira (Bromera, 1994), distinción que recibió más tarde con Malson (Bromera, 2001). Secrets Inconfessables (Bromera, 2003) fue galardonado con el premio Alfonso el Magnánimo Valencia de Narrativa. Es coautora del libro La Memòria Amagada, dones en la història de Gandia (2002).

Ha publicado diversos relatos, entre los cuales destacan Guinda (Brosquil, 2005), creado expresamente para el proyecto Escriure el país, que organizó la sede universitaria de la ciudad de Alicante con la colaboración del diario El País; L’altra vida de Neus Castells (2005), del programa Llegir en valencià, coordinado por la Fundaicón Bromera para el fomento de la lectura; L’objecte del desig (Lleida, 2006), etc.

Es columnista del periódico Levante, El Mercantil Valenciano, y colaboradora en diversas publicaciones.

Fue miembro de la Societat Alfons el Vell, Acció Cultural del País Valencià y socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para la AELC.
Documentación: Archivo personal de la autora.
Fotografías: Archivo personal de la autora.

English

English

Àngels Moreno (Gandia, la Safor, 1939-2025) was a writer and she has also worked in the fields of advertising and communication.

In 1991 she published D’ahir (From Yesterday, Colomar Editors), a book of short stories inspired in real events. Her first novel, Potser a setembre (In September Maybe, Bromera 1994), was a finalist for the Ciutat d’Alzira Prize for the Novel, an award she would subsequently receive for her book Malson (Nightmare, Bromera, 2001). Another work, Secrets Inconfessables (Unconfessable Secrets, Bromera, 2003), was awarded the Alfons el Magnànim of Valencia Prize for Fiction. She is co-author of the book La Memòria Amagada, dones en la història de Gandia (Hidden Memory: Women in the History of Gandia, 2002).

She has also published several short novels, including Guinda (Sour Cherry, Brosquil, 2005), a work that was expressly written for the project «Escriure el país» (Writing the Country), which was organised by the University of Alicante with the collaboration of the newspaper El País; L’altra vida de Neus Castells (The Other Life of Neus Castells, 2005), written for the programme «Llegir en valencià» (Reading in Valencian), which was coordinated by the Fundació Bromera in order to foster reading; and L’objecte del desig (The Object of Desire, Literal, 2006), inter alia.

She was a columnist for the newspapers Levante and El Mercantil Valenciano, while also writing for other publications.

She was a member of the Societat Alfons el Vell (Alphonse IV of Aragon Society), of Acció Cultural del País Valencià (Cultural Action of Valencia) and the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Àngels Moreno Vercher (Gandia, la Safor, 1939). La meua afició a la literatura va nàixer amb mi. Vull dir, que abans de saber llegir i escriure ja inventava i desenvolupava històries en el pensament, que guardava amb tota cura en l’ordinador personal de les meues neurones. No vaig tardar a apassionar-me per la lectura, llibres de contes infantils que em feien volar la imaginació, però també llibres per a adults que prenia d’amagat de les prestatgeries de casa i que estimulaven la meua curiositat i em donaven a conéixer altres mons sovint ignots i fantàstics.

També ben prompte vaig començar a donar eixida, sobre el paper, a tot allò que havia anat acumulant en aquelles sessions de lectura en solitari i de vida introspectiva. Perquè, aleshores, jo era una criatura una mica solitària que tocava el piano, llegia i escrivia d’amagat.

Sol preguntar-se als escriptors per a qui escriuen. Jo no sé per a qui escrivia aleshores. Probablement per a mi mateixa, però als disset anys vaig iniciar una col·laboració més o menys periòdica amb la revista Marisol, una publicació de tirada nacional, d’aquelles que se’n deien «femeninas», de contingut mel·liflu i masclista, que incloïa una secció de relats breus tan mel·liflus i masclistes com ella mateixa. I aquell va ser el primer contenidor on vaig fer vessar totes les fantasies que bullien al meu cap.

Tanmateix, allò que se’n diu circumstàncies de la vida aviat entrebancà l’exercici de la meua afició per la literatura i durant un llarguíssim període de temps no vaig poder fer més que mantenir-la viva mitjançant col·laboracions de caire periodístic i literari en premsa i publicacions locals de la meua ciutat de Gandia, i comarcals, en la també meua comarca de la Safor.

Ser distingida amb el premi de narracions breus en castellà Flor de Cactus, l’any 1986, amb el relat En tono menor, va ser l’esperó que em va llançar a l’aventura d’escriure una novel·la i a la gosadia de presentar-la al premi Ciutat d’Alzira, ja aleshores reconegut, del qual vaig quedar finalista i amb la recomanació del jurat que el llibre es publicara. I així va veure la llum Potser a setembre, la meua primera novel·la.

Encoratjada per la idea que les meues històries podien copsar l’interés de la gent, més enllà del cercle amable i condescendent dels meus amics i familiars, i després d’una incursió en la política municipal (una experiència que em va resultar molt interessant i alliçonadora, fins al punt de no desitjar repetir-la), vaig reprendre la tasca, de bell nou aparcada, de crear i recrear històries sobre el paper; arguments basats en una barreja de situacions viscudes i també d’inventades, com així mateix ho són els personatges que les nodreixen.

El fet d’haver començat a publicar tan tard m’ha penjat a l’esquena l’etiqueta d’escriptora tardana amb què em passege per aquesta part del món de la literatura. I, com que és justa, real i equitativa (l’etiqueta), l’assumisc amb plaer. Al capdavall, els efectes del pas del temps solen proporcionar-nos, entre altres coses, un coneixement més profund de la psicologia de les persones. És el benefici de molts anys de relacions i experiències que ara puc transferir als arguments i als personatges que desitge que el lector faça també seus.

Text de l’autora.

Àngels Moreno Vercher mor a Gandia el 9 d’abril de 2025 a l’edat de vuitanta-cinc anys.

Premis

  • Premi Flor de Cactus de narrativa breu (1986): En tono menor.
  • Premi Ciutat d’Alzira (2000): Malson.
  • Premi Alfons el Magnànim de narrativa (2002): Secrets inconfessables.
  • Premi Vicent Andrés Estellés de narrativa (2007): Cita a la matinada.
  • Premi de Narrativa Ciutat de València (2014): 96 hores.

    • Guinda.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Quan el lector s’acosta al personatge principal s’adona de la sinceritat amb que traça els retrats dels personatges que l’envolten. Qui va un poc més enllà, veu el propòsit de l’autora: donar-li al lector l’acció necessària per a captar-lo i mantenir-lo agarrat a la història, per a que tinga la necessitat de saber què passa en la pàgina següent, que és un dels principis de la novel·lística i un ingredient fonamental en les novel·les d’intriga.

    Joan Climent. Lenvante-Safor, 14 de maig de 1994.

    * * *

    Situada en el terreny de l’epopeia, el relat policíac, la confessió íntima, amb frivolités melodramàtiques incloses; la novel·la barreja amb èxit aquestos ingredients tan diversos, gràcies a la contenció del llenguatge (interessant la llista de termes carcelaris), la ironia, la sinceritat en la construcció de la línia psicològica del personatge i la intel·ligència en la disposició de la trama que, anticipant esdeveniments i endarrerint altres, trenca la linealitat de l’acció en benefici del suspens, a l’atracció del qual és difícil sostraure’s una vegada s’ha iniciat la lectura.

    Gregori Royo. Levante-EMV, 19 de juliol de 1994.

    * * *

    La sinceritat que traspuen els ulls de la narradora fan de l’univers un aspra i alhora grata harmonia.

    Ramon Ramon. El Temps, 12 de setembre de 1994.

    * * * 

    No sembla que l’autora hagi volgut tocar el cel inabastable de les idees. No: més aviat es queixa d’aquest model cultural que ha condemnat la dona a un paper subordinat en un sistema creat pels altres. Es queixa sense amargor ni ràbia. Amb un somriure, fins i tot. I és que la peripècia -a cops massa embolicada- de la protagonista és de per riure. O plorar, segons es miri.

    Anna M. Gil. Avui – Cultura, 22 de desembre de 1994.

    * * *

    Malson és una narració inquietant. Des dels principi intuïm que alguna cosa no va bé amb Irene, una dona que ha passat la cinquantena i s’acaba de casar per segona vegada […] La primera de les tres parts del llibre és una joia: en acabar les setanta pàgines ens hem vist sobtadament immersos en una realitat versemblant però hostil, amb un munt de personatges focalitzats des d’una primera persona protagonista de ment lúcida, perspicaç, però alhora angoixada per les coses que anem descobrint a una velocitat molt encertada i sense vessaments oceànics de llàgrimes.

    Joan Manuel Matoses. Caràcters, abril de 2001.

    * * * 

    Jo vaig emprar tres sessions de lectura reposada perquè anava cercant, a més de la trama argumental, paraules, frases o paràgrafs que m’acostaren a les etapes de creació i vaig trobar trossos d’inestimable valor literari.

    Joan Climent. Levante-EMV, 3 de maig de 2001.

    * * * 

    «A partir de una radiografía del presente su novela ofrece una mirada sobre un tiempo pasado en el que se encuentra el germen y la raíz de muchos problemas que todavía padecemos. La llamada violencia de género o los conflictos de cariz nacionalista son algunas de las cuestiones que más la preocupan». «A veces da la impresión de que este país anda hacia atrás como los cangrejos, que en vez de cicatrizar las heridas nos dedicamos a hurgar en ellas», opina. «Los malos tratos y agresiones que padecen tantas mujeres son también muy preocupantes. No solo es que se denuncian más, es que hay más».

    Pepa Pino. El Mundo, 7 de març de 2004

    * * * 

    L’influx del jazz, del swing i del blues fumeja darrere les pàgines de Secrets inconfessables. La seva autora, Àngels Moreno […] ha fet de la protagonista de la novel·la, la Neus, una mena de vedette del jazz, una dona díscola, independent i transgressora. Imprevisible com una bona jam session, al cap i a la fi. Ben estructurada, discreta i amb un desenllaç força imprevisible, es recomana llegir-la sota l’influx d’Oscar Peterson.

    Anna Tomàs. Avui, 1 d’abril de 2004.

    * * * 

    Un punt d’humor, de moralisme, d’extravagància, d’enigma, d’inquietud, d’egoisme, d’odi o d’amor… perquè de tot això, n’hi ha una mica. I mentre la tensió del relat va in crescendo, la vida a penes si deixa respirs a la Neus, amb més deutes per pagar que no pas aspiracions, angoixada pel treball i pel temps i les atencions escasses que dedica a la seua filla i al seu company.

    Lourdes Toledo. Levante-EMV, 7 de maig de 2004.

    Coberta del llibre D'ahir.
    Coberta del llibre D'ahir.

    Entrevistes

    —Es pot comprovar que no té els cabells verds, com Neus, la protagonista, però què diria que hi ha de vostè en ella?
    —Ja em preguntaren, quan vaig publicar el meu primer llibre, si em sentia identificada amb la protagonista. Neus, de Secrets inconfessables, i Mineta, la protagonista de Potser a setembre, són completament oposades i, per tant, no puc ser totes dues alhora. Però sí hi ha una part de mi en tots els personatges. És inevitable.

    —Creu que Neus és el prototip de dona actual?
    —Té molts trets de la dona actual. Però tampoc és una persona que te la pugues trobar quotidianament. Se n’ix de la normalitat. És una supervivent amb molt de caràcter. Buscant la felicitat aparta allò que se li posa per davant, a manotades.

    Marta Insa. Levante-EMV, 2 d’abril de 2004.

    * * * 

    —La novel·la està protagonitzada per dones i està escrita per una dona. Cada vegada hi ha més autores valencianes. Aporten una manera diferent d’escriure, de veure la realitat?
    —Després de no sé quants segles de silenci al País Valencià, després del segle d’or (per cert que els escriptors de més relleu eren en bona part també de Gandia) […] després hi va haver un desert, un silenci total en la literatura valenciana perquè érem analfabets en la nostra llengua […] amb la introducció del valencià a l’escola apareix una nova llavor d’escriptors. […] Entre ells, naturalment, també hi ha dones […] crec que les dones tenim moltíssimes coses a dir.

    —També ara, a Gandia, a les Comarques Centrals, sembla que ho ha molta efervescència. Potser per la pràctica més normalitzada del valencià?
    —Això és essencial. Si no ens una llengua per a expressar-te no pots tirar endavant. Potser la terra és molt fèrtil. En qualsevol cas hi ha ara un bon planter d’autors. L’altre dia vaig assistir al teatre Olímpia d’Oliva a la presentació d’un llibre de poesia d’una xica joveníssima, Gregori (Àngels). Estava el teatre de gom a gom […] El llibre ja estava en la segona edició i la poesia és minoritària. Això vol dir alguna cosa.

    Ferran Bono. El País, 4 de març de 2004.

    Antologia

    En eixir de casa a penes una llum esmorteïda dibuixava el paisatge i la frescor de la matinada anunciava ja la tardor. Tot estava quiet i silenciós a aquelles hores i en aquell indret muntanyenc. Pel camí ni he pogut evitar pensar en el que passaria si al capdavall ell no estiguera allà i, més encara, si no es comunicara amb mi tot el dia. Em demanava què hi podria fer aleshores. Al poble tenim alguns amics però no era fàcil que Valerià haguera acudit a cap d’ells i, per descomptat, no anava jo a precipitar-me a escampar la seua desaparició ja que això representaria haver de donar certes explicacions. Tractava de pensar en altres possibilitats però no em resultava fàcil trobar-les. Valerià no ha arribat a intimar amb ningú del poble, ni tan sols amb els parents o els pocs amics que encara li queden, de manera que seria difícil prendre una decisió discreta si passaven les hores i jo continuava sense notícies seues.

    Quan he girat l’última revolta del camí, el cor m’ha fet un bot. L’he vist venir cap a mi amb un caminar lent, amb el coll de la jaqueta alçat, les mans a les butxaques i el gest abatut. Semblava un vagabund trist i ni tan sols ha gosat alçar el cap quan he detingut el cotxe al seu costat, ni quan he obert la porta i l’he fet entrar al vehicle. Es diria que m’esperava, que sabia que jo aniria al seu encontre, però ha dubtat uns segons abans de seure al meu costat. Mentre feia mitja volta en direcció a la casa m’he preguntat una vegada més on devia haver passat la nit.

    El curt trajecte l’hem fet també en silenci. Valerià destil·lava olor d’humitat i tenia la respiració molt alterada. L’he guaitat de reüll un parell de vegades i he observat les seues mans que descansaven obertes amb els palmells damunt dels seus genolls, les llargues i primes mans de Valerià, sempre tan eloqüents, que també ara estaven mudes. Hem arribat a la Torreta quan ja la claror del dia començava a il·luminar el paisatge.

    (Del llibre Malson, 2001)

    * * *

    Neus coneixia bé aquell espai, hi havia estat moltes vegades, però sempre la corprenia aquell ambient de misteri tan ben assolit. L’embriagava l’olor intensa de les essències, la llum tamisada, els màgics objectes que li conferien un halo un xic esverador. A indicació de Mina s’assegué a la tauleta redona vestida amb faldilles llargues de color granat. Respirà fondo saturant-se de les olors, i passà la mirada per aquells objectes especials com si els vera per primera vegada: els tapissos de les parets amb dibuixos d’estrelles, mitges llunes, signes zodiacals i títols majestuosos d’obertes plomes tornassolades; un espill en forma de sol; les prestatgeries cobertes d’objectes esotèrics: llibres de conjurs, pedres semiprecioses, un pèndol de cristall de roca. Un xal oriental brodat en or cobria un petit sofà isabelí. A terra, una tova catifa esmortia les petjades. Tots i cadascun d’aquests objectes té el seu perquè i el seu significat, li havia dit Mina una vegada. La bruixa cremà encens en un braseret que penjava del sostre amb una cadena i es bellugava a un ritme torbador. Després s’assegué parsimoniosament a la taula, davant la mirada expectant de Neus que començava a relaxar-se al conjunt d’aquell ambient corprenedor.

    —Has fet bé de demanar-m’ho, estàs neguitosa tota la nit i, com que no vols parlar… ara m’ho contaran tot les cartes.

    De l’interior d’una bosseta de vellut negre va traure una baralla de cartes rectangulars amb figures representatives d’aquell joc de l’endevinació. Neus li observà les mans de dits llargs i prims, les ungles pintades en or i un gros i ostentós anell quallat de petits brillants que lluïen sota el feix de llum que s’escampava sobre la taula. Tarot marsellès, digué Mina seguint el curs de la seua mirada. Escampà el manoll de cartes sobre el tapet i va mirar-la intensament.

    —Què vols saber?

    (Del llibre Secrets inconfessables, 2003)

    * * *

    Un bon argument sovint parteix d’una imatge fugaç.
    Una imatge fugaç de vegades t’inspira un bon argument.
    (Canviar l’ordre de les paraules i pensar que has expressat una altra idea és fer el babau).

    *

    De vegades saltes del llit per tal d’anotar un somni molt especial i així preservar-lo de l’oblit. L’endemà, però, comproves que has somniat una ximpleria.

    *

    La inspiració és allò que s’escapa sense remei en arribar una visita inoportuna.

    *

    Idees excel·lents per a l’argument d’una novel·la sovint provenen d’un somni que confies no oblidar i ja no recordes mai més.

    *

    La inspiració és allò que et ve quan et poses a la faena i esperes que passen els primer trenta minuts (si no se t’acompleix, val més que ho deixes córrer i et dediques a una altra cosa).

    (Aforismes Inèdits)