La història de Silvià i Daríada, la primera que l’autor ha escrit per a joves, comença el 35 de gelidi de 2992, quan Silvià ha aplegat un ramat d’orugues a la Vall de l’Edén, a la regió dels Països Perduts on, encara que sigui un futur imaginat, l’autor preveu que continuaran havent-hi reietons, prínceps perduts i princeses casadores, però que de tota manera surten a escena amb els vestits dels contes de fades i en tenen tota la dimensió.
Malgrat els canvis contra natura, no hi ha herbes gegantines malèfiques com a El dia dels trífids, de John Wyndham, ni cap monstre fabricat com a L’illa del Doctor Moreau, de Herbert George Wells. Més aviat les apreciacions que l’autor fa a Silvià i Daríada sobre els conjunts zoològic i botànic produïts per enginyeria genètica són càlids. A tot estirar, se’ls atribueixen propietats divertides que ironitzen sobre la nostra realitat actual.
La metàfora per repensar el present que pot significar aquest imaginat segle XXX, amb els supervivents de la desfeta ecològica en ciutats en suspensió aèria que proposa Víctor Mora, es dilueix en el recorregut per camins fantasiosos per tal de fer transcendent una aventura que té tot l’alè d’èpica.
(Andreu Sotorra. «Retornar el futur a la normalitat». Avui, 18 d’abril de 1992)
* * *
Jo diria que el rigor de la seva posició ètica ha influït molt o força en el fet que hagi triat de produir una literatura de «servei». I, quan dic de «servei» no ho dic en el més mínim sentit de subordinació o de supeditació, no, vull dir que ha volgut que el conjunt de la seva obra constituís un testimoni crític i fidel de l’època que a ell mateix li ha tocat de viure i fins i tot de protagonitzar en la part que li’n pertoca com a ciutadà que sap que té els peus sobre les llambordes i que sap que el pa que es menja l’han fet uns homes que s’han llevat a les dues de la matinada. A qualsevol dels seus llibres, s’hi nota la fascinació que el compromís humà ha exercit sobre la força i la claredat de la seva creació. Un escriptor realista? Doncs sí, un escriptor realista, però sobretot un escriptor vivissecador de la realitat en el màxim possible de caires, és a dir que hi ha percaçat un verisme objectivador i n’ha bandejat el pamflet.
(Joan Rendé. L’escriptor del Mes. Institució de les Lletres Catalanes, maig de 1993)
* * *
La seva trilogia Els plàtans de Barcelona, El tramvia blau i París flash-back constitueix una excel·lent crònica del nostre país de la postguerra ençà que abasta, a través del mateix protagonista, Lluís Martí, des dels anys quaranta fins als ara rememorats Fets de Maig, que Víctor Mora va viure de ple ja que, durant molts anys, va residir a la capitat de França.
La figura de Víctor Mora sempre em quedarà associada no només a Josep Ventura i a Alfons Comín i a la resta de gent de Laia —aleshores, quan jo me’l mirava com un personatge heroic del qual només intuïa les gestes— sinó, també, al quiosc de l’estació de metro on d’adolescent, quan em sobrava algun diner, que era poques vegades, em comprava El Capitán Trueno. El Capitán Trueno duia un escut a la pitrera i sempre estava disposat a ajudar les causes bones. En un moment on tot era ran de terra, El Capitán Trueno i Crispín ens enlairaven cap als horitzons més generosos. Gràcies a ell, els nens dels anys cinquanta vam aprendre —sense saber-ho— què era l’èpica. No sabíem, però que darrera l’alè del personatge de ficció hi havia la tossuderia d’un home que no volia deixar de ser lliure.
(Agustí Pons. «Mora, Víctor», Avui, 12 de maig de 1993)
* * *
La trama de La dona dels ulls de pluja es desenvolupa a la ciutat de Barcelona i comença l’any 1983 amb l’assassinat, camuflat d’accident domèstic, d’una dona vella i rica. De resultes d’aquesta mort, una sèrie de personatges -entre els quals hi ha un diputat al Parlament català amb una malaltissa atracció cap a les noies menors d’edat, un financer de pocs escrúpols i un home de negocis no sempre nets- en sortiran beneficiats econòmicament arran d’una operació immobiliària a gran escala feta amb uns terrenys de la víctima que ha heretat el seu fill, implicat també en la conspiració. […]
A La dona dels ulls de pluja no ens trobem davant d’una novel.la d’intriga ni de denúncia social únicament. Abans que res, estem davant d’un mecanisme narratiu perfectament ordit, conduït amb mà mestra per un autor que no ens dóna un instant de respir i que ens obliga a seguir el llibre capítol rere capítol fins arribar a un final on totes aquelles històries paral·leles aparentment desconnectades conflueixen en una resolució on no manca la ironia.
(Joan Josep Isern. «Nàufrags contra corrent». Avui, 2 de maig de 1993)
* * *
Entre silencis d’estels i tombes parte de los presupuestos del «thriller» social. Víctor Mora pretende ofrecer un retablo de la vida de Barcelona en los 90, con personajes que van desde el megalópata traficante de armas hasta los alegres muchachos que crean una empresa cooperativa para librarse con imaginación del desempleo.
[…] Víctor Mora es un escritor de diversos registros. En Entre silencis d’estels i tombes subrayaría dos. El del idealismo amoroso del traficante de armas, com su «glamour» de hombre maduro, inteligente y refinado, y también el de las mujeres que aman, Bianca y Alba. Permite al autor ejercitarse en un tono lírico, muy comedido, com algunas crestas muy intensas […] El medio tono soez que Víctor Mora utilitza en boca de sus personajes más populares con total naturalidad está en esta misma línea de acierto.
(Julià Guillamon. «Un thriller social». La Vanguardia, 2 de juny de 1995)
* * *
Víctor Mora és un d’aquests escriptors estranys la producció del qual -sigui del gènere que sigui- ens sorprèn sempre. Una de les seves característiques més remarcables -potser ésser un clàssic és sinònim d’ésser modern adesiara- és que l’interès que desvetllen les seves obres mai no envelleix.
No és la primera vegada que escric aquestes frases. Ho vaig fer arran de la publicació d’un llibre d’articles periodístics. Víctor Mora, un escriptor que ha tastat tots els gèneres; i tots, amb la mateixa lucidesa i amb la mateixa visió del món…
La pluja morta. Heus ací la novel·la -la seva primera novel·la en català- que jo mateixa li he demanat humilment que em deixés presentar. «La pluja morta és la que queda als arbres després de la tempesta» ens diu l’autor.
A Víctor Mora, les tempestes no l’espanten. N’ha viscut tantes…! I se n’ha sortit prou envigorit: el món l’ha de menester. Ha de menester la seva ment lúcida, el seu cor obert i la seva paraula clara.
Ha plogut molt d’ençà que La pluja morta veié la llum per primera vegada, l’any 1966, però continua essent una gran novel·la. Els anys han passat, però la qualitat de l’escriptor i l’interès del lector en acarar-se a un clàssic han pogut aconseguir que una obra tingui tanta validesa avui -al cap de trenta-cinc anys d’ésser escrita- com el dia que fou publicada per primera vegada.
He de confessar que va ésser el primer llibre que vaig llegir de Víctor Mora. I em va colpir. Hi vaig descobrir un Víctor Mora, cronista històric i social; un Víctor Mora, realista crític i desvetllador de consciències conformistes i, sobretot, un Víctor Mora, «humanista» de cap a peus, que aconsegueix de comprendre i d’acceptar -i de fer comprendre i de fer acceptar- les febleses, els dubtes, la por, la incertesa, la rauxa i el coratge de la nostra condició d'»humans».
L’autor compromès, de to roent i paraula ardida, és capaç de palesar el seu mestratge en la novel·la psicològica, perquè un dels pilars en què es basa la seva literatura és la comprensió dels personatges. Víctor Mora s’allunya del sectarisme reduccionista i fanàtic mitjançant la seva fe en l’ésser humà, mitjançant el seu amor per les persones concretes, de carn i ossos. Davant això, són sobreres les consignes, les disciplines i les obediències…
Un home és un home…
I en Bernet -el protagonista de la novel·la- és un «home», la qual cosa vol dir que, tot i formar part de la història del nostre país, no és un heroi de «pel·lícula», sinó un heroi com tu i com jo.
Teniu a les mans una novel·la històrica, enginyosa, psicològica i amb un final… Magnífic!
Gràcies, Víctor, perquè al llag de tota la teva vida has pres partit a favor de la justícia i de la llibertat; perquè ens regales llibres que mai no caduquen; i perquè saps el que és ésser fidel a l’amistat, sempre!
(M. Lluïsa Pazos. Pròleg a La pluja morta. Castellterçol: La Busca, 2001)
* * *
És fàcil imaginar el valor que adquireix de cop i volta un dietari personal per a una persona que tem veure arruïnada la seva força intel·lectual, un risc en comparació amb el qual, com fa notar el mateix Mora, la mort física no fa por. De cop i volta, qualsevol idea, sigui el record d’un amic difunt, una anècdota de joventut, una reflexió política o social, un comentari d’un llibre llegit fa temps es converteix en quelcom que cal posar urgentment per escrit. Un carpe diem intel·lectual d’una intensitat que arriba a ser dolorosa.
(Pau Joan Hernàndez. «Definint les coordenades vitals». Avui, 22 de febrer de 2001)
* * *
Si el nom de Víctor Mora anirà sempre unit al del seu personatge, nascut el 1956, El Capitán Trueno, Mora ha excel·lit més tard en el conreu de la ciència-ficció i de la política-ficció. Més encara: ha treballat a fons per aconseguir que el català fos una llengua apta per transcriure els neguits i els codis expressius de molta gent jove, com comprovem en el seu llibre Mozzarela i Gorgonzola o a Barcelona 2080. Un Víctor Mora que ha estat capaç de fer crònica d’un daltabaix en la seva salut amb un creu accident vascular cerebral, com explica en el seu darrer llibre: Diari de bord (sense navegar i a punt de naufragi), text èpic d’un procés de recuperació i de supervivència, d’escriptura feta en la línia de demarcació d’una vida intensa, viscuda amb generositat i sense xarxa, amb una visió universalista massa poc freqüent a casa nostra.
(Ignasi Riera. «Víctor Mora», Avui, 8 de maig de 2001)
* * *
[…] Víctor Mora aconsegueix, sense demanar-nos-ho, que el lector reaccioni, no tan sols contra les víctimes-persones, sinó també contra qualsevol mena d’injustícia personal o social, contra situacions, actituds, fets o moments històrics que atempten contra la igualtat, la pau, la llibertat, l’equilibri ecològic o la dignitat humana, alhora que aconsegueix també que el lector disculpi unes vegades, o si més no comprengui unes altres, les febleses pròpies d’uns éssers de carn i ossos. La seva obra no «caduca», és ben cert; la seva obra és d’aquest món i en conté els clarobscurs intrínsecs. I tot això, amb l’embolcall estilístic d’una bona literatura, amb un estil sobri i una prosa senzilla, amb un llenguatge tan ric com clar i precís, amb unes descripcions concretes, ben allunyades de metàfores fosques, de retòrica sobrera, però que permeten que suri, sense cap bri de pedanteria, la informació subtil i la cultura de l’autor.
[…]
Víctor Mora sempre serà un autor compromès, però no actua mai com a agent cultural al servei d’un partit, d’una doctrina. La seva causa és la humanitat i hi dedica no tan sols la imaginació creadora que sap sorprendre i interessar, sinó també l’ofici dels qui saben escriure, dels qui dominen l’art de la paraula. A més, en poques obres literàries s’han identificat d’una manera tan pregona narrador i autor. Víctor Mora és present arreu; ell i les seves preocupacions; per això insisteixo que cal parlar sempre d’una omniscència intencionada. Més enllà del tòpic que la cultura allibera els pobles, per a Mora no s’hi val a fer trampes. Cal ésser sempre fidel a un mateix.
(M. Lluïsa Pazos. Fragment de Víctor Mora. Barcelona: AELC, col. Retrats, núm. 1, 2002, p. 20-21)
* * *
La carrera de Víctor Mora com a guionista d’historietes ha tingut dues etapes bastant ben marcades. La primera és la que va desenvolupar com a col·laborador d’una indústria en creixement a casa nostra, i que, a part de diverses sèries de còmic que va escriure per a les revistes d’humor de Bruguera, es concentra en les seves aportacions als quaderns apaïsats. Potser per ser la més longeva, i també la més popular, és a El Capitán Trueno on destaquen diverses aportacions que, en el seu moment, van ser força importants. En primer lloc, en el tractament dels personatges: tots ells tòpics d’entrada (l’heroi, la companya de l’heroi, el forçut i el jove aprenent) però que van ser matisats per filtres que els convertirien en alguna cosa més que simples estereotips. Trueno era un heroi que sabia somriure i tenia un cert sentit de l’humor (coses de les quals no anaven sobrats els herois de l’època), i en alguns moments evidenciava matisos en els seus dubtes a més d’algunes imperfeccions. Sigrid era una dona amb personalitat pròpia, capaç de prendre les seves decisions i d’enfrontar-se amb els dolents quan feia falta. I la relació entre Goliath i Crispin s’estableix en una camaraderia masculina plena d’ironia i cops d’humor.
A més, Víctor Mora endinsa els seus personatges en aventures allunyades de la moralitat catòlica: El Capitán Trueno és una sèrie bàsicament civil en tots els sentits, fins al punt que, en alguna ocasió, l’aparell de la censura va recordar-li que no estaria malament alguna referència a la ideologia cristiana. Mora aplica als quadernets la seva excel·lent predisposició per a l’escriptura, cosa que queda palesa en els diàlegs, sempre directes i escrits amb la correcció de qui té moltes lectures al darrere.
La seva segona etapa comença l’any 1968 amb el western Sunday (dibuixat per Víctor de la Fuente) i el 1969 amb Dani Futuro (dibuixat per Carlos Giménez). És aleshores quan sorgeix un Mora que utilitza la seva experiència per anar més enllà dels tòpics dels gèneres, i busca una aventura que aporta lectures socials i polítiques. Una etapa que desenvoluparà, bàsicament, per a editorials franceses amb sèries com Las crónicas del Sin Nombre (dibuix de Luis García), Los Inoxidables (amb Antonio Parras) o Los ángeles de acero (amb Víctor de la Fuente).
Víctor Mora va ser un dels guionistes que van fer avançar els còmics a casa nostra, atorgant-los el seu caràcter de mitjà de comunicació amb moltes possibilitats per explicar tota mena d’històries, tant per a joves com per a adults. Com ell sempre deia quan s’acomiadava: salut, Víctor!!
(Antoni Guiral. «Salut, Víctor!!!», Ara, 17 d’agost de 2016)
_0.webp)
