Novel·la Narrativa breu Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Carme Montoriol

1893-1966

Carme Montoriol (Barcelona, 1893 – 1966). Escriptora i traductora.

Des de molt jove s’interessa per la música i la literatura. Amb la seva traducció al català de tots els sonets de W. Shakespeare, el 1928, obté un gran reconeixement intel·lectual. En la seva vessant com a dramaturga, utilitza un llenguatge modern i tracta temes poc convencionals, amb obres com L’abisme (1933), L’huracà (1935) i Avarícia (1936) que, estrenades entre 1930 i 1936, s’emmarquen dins els esforços de renovació de l’escena catalana. També publica la novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932), i el recull de narrativa breu Diumenge de juliol (1936). Tota la seva obra poètica resta inèdita.

De conviccions feministes, cal destacar la seva labor com a conferenciant i al capdavant de l’entitat cultural femenina Lyceum Club de Barcelona, des d’on promou la millora de l’educació femenina i la igualtat de gènere.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies i documentació: «Fons Carme Montoriol», Biblioteca Fages de Climent, Figueres.
Amb la col·laboració d’Anna M. Velaz, Trini Alcoberro i Lluïsa Vidal.

Castellano

Pòrtic

Carme Montoriol (Barcelona, 1893 – 1966). Escritora y traductora.

Desde muy joven se interesa por la música y la literatura. Con su traducción en 1928 de todos los sonetos de W. Shakespeare, obtiene un gran reconocimiento intelectual. Es autora de un teatro que utiliza un lenguaje moderno y trata temas poco convencionales, con obras como L’abisme (1933), L’huracà (1935) y Avarícia (1936) que, estrenadas entre 1930 y 1936, se enmarcan dentro de los esfuerzos de renovación de la escena catalana. También publica la novela Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932), y la recopilación de narrativa corta Diumenge de juliol (1936). Toda su obra poética permanece inédita.

De convicciones feministas, cabe destacar su labor como conferenciante y al frente de la entidad cultural femenina Lyceum Club de Barcelona, donde promueve la mejora de la educación femenina y la igualdad de género.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías y documentación: «Fondo Carme Montoriol», Biblioteca Fages de Climent, Figueres.
Con la colaboración de Anna M. Velaz, Trini Alcoberro y Lluïsa Vidal.

English

Pòrtic

Carme Montoriol (Barcelona, 1893 – 1966). Writer and Translator.

From an early age she was interested in music and literature. In 1928 she published the Catalan translation of all the Sonets by W. Shakespeare, a work which obtained her great recognition. She is also the author of theatre plays such as L’abisme (1933), L’huracà (1935), and Avarícia (1936), which display modern language and deal with unconventional topics. They were performed between 1930 and 1936, and represented an attempt to renovate the Catalan scene. She published the novel Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932) and the short narrative compilation Diumenge de juliol (1936). All of her poetic work remains unpublished.

She was of feminist convictions, highlighted in her work as lecturer and as president of the cultural female institution Lyceum Club of Barcelona, from where she promoted the improvement of the female education and gender equality during the Barcelona and Catalonia pre civil war period.

Page by Josep Miàs for AELC.
Photographs and documentation: «Carme Montoriol Files», Figueres (Alt Empordà) Public Library «Biblioteca Fages de Climent».
With the collaboration of Anna M. Velaz, Trini Alcoberro and Lluïsa Vidal.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Carme Montoriol i Puig neix a Barcelona el 1893 en el si d’una família burgesa d’origen empordanès. Per part de pare està emparentada amb l’enginyer i intel·lectual Narcís Monturiol, per part de mare amb l’escriptor i polític Josep Puig Pujades. Tot i néixer i viure a Barcelona, es considera figuerenca i empordanesa, i així ho manifesta en diverses ocasions.

Creix en un entorn intel·lectual i artístic, i rep l’educació femenina típica de la burgesia liberal de l’època. Des de la infància, sent una fascinació especial pel teatre i participa en diverses funcions familiars i amateurs. Estudia música, i cap als vint anys inicia la carrera de concertista de piano, com a solista i amb el trio format per ella, la seva germana Lina al violí i M. Cassadó al violoncel. Actuen en diverses sales de Catalunya, entre elles el Palau de la Música Catalana.

També s’interessa per l’escriptura, i fa els primers poemes pels volts de 1920, alguns d’ells recitats en públic o publicats en revistes de l’època. L’hàbit de la lectura li desperta l’interès per les llengües: participa en els primers cursos de català que Pompeu Fabra impartia a l’Institut d’Estudis Catalans, i arriba a dominar, a més del català i del castellà, el francès, l’anglès, l’alemany i l’italià. El coneixement d’aquestes llengües i la sòlida formació intel·lectual que va adquirint amb el temps, la porten a apreciar els grans pensadors i escriptors europeus, i molts cops a traduir-los, pel pur plaer de fer-ho.

El reconeixement li arriba amb la publicació de la traducció completa, en vers i seguint l’estructura original, de tots els sonets de Shakespeare. La traducció, dedicada a Pompeu Fabra, apareix el 1928 i causa un gran renou entre el món intel·lectual català, sorprès del reeiximent d’un projecte tan dificultós. La mateixa traductora, en la introducció, ens diu «Enamorada d’aquesta obra de Shakespeare, vaig transcriure al català, i per a mon sol plaer, alguns dels Sonets, triats precisament entre aquells que encara no havien estat mai traduïts. En tenia una trentena, quan un dia, a l’Institut d’Estudis Catalans, vaig llegir-los al meu estimat mestre Pompeu Fabra, el qual, benevolent, volgué no trobar-los massa dolents, i m’encoratjà a continuar-ne la traducció, amb el propòsit, fixat des d’aquell moment, que aquesta fos completa. La tasca era llarga i difícil, i confesso que sovint havia de flaquejar i creure que no arribaria a dur-la a terme».

Després del ressò obtingut amb la traducció dels sonets augmenta la seva activitat literària. Com a traductora, el 1930 publica l’obra teatral Cimbel·lí de W. Shakespeare, i l’any següent la traducció de la novel·la Daphne Adeane de M. Baring. L’any 1935 publica La nit de Reis o el que vulgueu, una comèdia romàntica de Shakespeare que té un gran èxit en les seves representacions. La majoria de les seves traduccions, tanmateix, resten inèdites, com les traduccions de l’anglès al català de diverses obres de Lord Byron, John Milton, Oscar Wilde i Rudyard Kipling; poemes de Maria Teresa Canals, Carme Guasch, Josep M. De Sagarra, Josep Carner i Francesc Pujols, traduïts del català al francès; obres d’Alexandre Dumas i Anatole France del francès al català; i l’obra teatral La vita che ti diedi de Luigi Pirandello, que tradueix al català.

El 20 de gener del 1930 Carme Montoriol inicia la trajectòria com a dramaturga, amb l’estrena al Teatro Novedades de Barcelona, de la comèdia dramàtica en tres actes L’abisme, que tracta sobre l’enfrontament entre una mare i una filla enamorades del mateix home. L’estrena crea una gran expectació pel fet que l’autora era dona i hi plantejava un tema poc convencional. El 1932 publica Teresa o la vida amorosa d’una dona, la seva única novel·la, on planteja els dubtes morals d’una dona casada i l’ensopiment de la seva vida quotidiana. El 25 de gener del 1934, al Teatre Poliorama de Barcelona, estrena el drama en tres actes L’huracà, que explora els sentiments d’una mare vídua, jove i atractiva, enamorada del seu propi fill, i la tensió sexual que això genera. El 1936 publica el recull de narrativa breu Diumenge de Juliol, i estrena dues obres teatrals, Avarícia, representada al Teatre Novedades, una comèdia dramàtica on tracta l’amor paterno-filial i la cobdícia; i Tempesta esvaïda estrenada al Teatre Nou de Barcelona, una comèdia lírica amb música de Joaquim Serra, on descriu una trama amorosa ambientada en la vida marinera. Totes les obres teatrals menys aquesta última surten publicades a la col·lecció quinzenal «Catalunya Teatral» de la llibreria Millà.

La influència dels drames d’Ibsen i de les teories freudianes són clares en totes les seves obres de creació. L’autora s’endinsa en la introspecció psicològica dels personatges i en planteja el debat moral intern i l’educació sentimental. En aquest sentit, l’aposta per temes poc convencionals, considerats incòmodes i atrevits –doblement atrevits per ser una dona qui els plantejava–, i l’ús d’un llenguatge modern i culte, suposa una important aportació a l’intent de renovació de l’escena teatral catalana del moment.

Cal destacar també la seva tasca de dinamització cultural. Pronuncia conferències a l’Ateneu de Figueres, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès i al Club Femení d’Esports de Barcelona, amb temes tan diversos com «Les relacions entre l’home i la dona», «La vida i l’obra de Shakespeare», «El teatre d’Ibsen», «La poesia japonesa», «La cançó popular», «La vida de dos compositors romàntics, Chopin i Liszt» i «La Renaixença literària catalana», entre d’altres. De conviccions feministes, promou la millora de l’educació femenina i la igualtat de gènere. També dirigeix l’entitat cultural femenina Lyceum Club de Barcelona.

L’inici de la Guerra Civil espanyola marca la fi de la seva trajectòria. Durant la guerra treballa com a secretària de la Conselleria de Cultura, i tradueix No passaran! (1937) d’Upton Sinclair, editada en català pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Amb l’entrada de les tropes franquistes a la Ciutat Comtal s’exilia a Lió, França, però s’hi està poc més d’un any. L’any 1940 retorna a Barcelona, on cuida la seva mare malalta, llegeix i escriu de tard en tard, principalment poesia. Totes les obres d’aquesta època resten inèdites.

Carme Montoriol mor a Barcelona el 26 de juliol del 1966.

Carme Montoriol l'any 1913, en un retrat per a una audició de piano.
Carme Montoriol l'any 1913, en un retrat per a una audició de piano.
Carme Montoriol l'any 1933, en un retrat per a una entrevista.
Carme Montoriol l'any 1933, en un retrat per a una entrevista.
Fotografia d'una escena del segon acte de L'huracà, el dia de l'estrena al Teatre Poliorama de Barcelona el 1934.
Fotografia d'una escena del segon acte de L'huracà, el dia de l'estrena al Teatre Poliorama de Barcelona el 1934.
Sopar del Lyceu Club en homenatge a Carme Montoriol per l'èxit de L'huracà, el 1935.
Sopar del Lyceu Club en homenatge a Carme Montoriol per l'èxit de L'huracà, el 1935.
Llibret de la comèdia lírica Tempesta esvaïda, musicada per Joaquim Serra i representada l'any 1936.
Llibret de la comèdia lírica Tempesta esvaïda, musicada per Joaquim Serra i representada l'any 1936.

Obres inèdites estrenades

  • Tempesta esvaïda. Comèdia lírica en tres actes. Amb música de Joaquim Serra. Estrenada el 7 de febrer del 1936 al Teatre Nou de Barcelona.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    No és, però, fins l’any 1928, amb la publicació de la traducció completa i en vers d’Els Sonets de Shakespeare, que Carme Montoriol serà reconeguda com a escriptora i es farà un lloc destacat en el món de les lletres catalanes. El llibre, prologat per Alexandre Plana, és dedicat a Pompeu Fabra. La crítica del moment va coincidir a remarcar la vàlua de la traducció tot destacant –en relació amb altres traduccions fragmentàries ja existents– la superioritat de la versió montorioliana, fonamentada, d’una banda, en una hàbil utilització de l’eina lingüística –el seu català es perfilava modernitzat, fluid, depurat d’arcaismes–; de l’altra, en el respecte del ritme i la musicalitat del vers shakespearià.

    Anna M. Velaz: «Aproximació biobibliogràfica i aspectes de la narrativa de Carme Montoriol: dos contes inèdits», Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (Figueres), núm. 33, 2000.

    * * *

    Carme Montoriol és un dels nostres autors dramàtics amb més vocació per a manipular el llevat tràgic de la vida, per a guaitar als seus abismes, per fer-nos sentir els huracans. L’art per a Carme Montoriol no és, sens dubte una joguina, un banal entreteniment, sinó un motiu per a meditar, per a penetrar, amb emoció religiosa, en aquestes veritats essencials de la vida. L’abisme ja ens mostrava aquesta vocació. En L’huracà la referma. […]

    Així, si el tema de L’huracà és tèrbol per la seva mateixa essència, Carme Montoriol no es complau a remoure’n la terbolesa. En el fons hi ha certament la qüestió sexual. N’és l’eix o l’ànima del drama. Freud pot ésser al·ludit amb raó. L’huracà és certament una tragèdia freudiana.

    Doménec Guansé: «L’huracà, drama en tres actes de Carme Montoriol», La Publicitat, 27 de gener de 1935.

    * * *

    La qualitat més estimable que hem cregut trobar en aquesta novel·la de Carme Monturiol és, precisament, aquesta discreció expressiva, aquesta castedat de l’esperit que priva l’escriptor de portar la pintura de les passions fins als termes extrems, fins a l’ultrança realista o sentimental. I això és encara més de lloar per quant el tema de la seva novel·la convidava a cada moment l’autor a abusar dels efectes excitants i patològics de la paraula al servei de l’aguda sensibilitat lírica i de la passió irrefrenable de les quals estan saturats els protagonistes de la narració. La passionalitat i el lirisme de Teresa, Marcel·la i Carles són, però, pur reflex de l’ànima lírica i passional de l’autora; i en aquest sentit cal ponderar encara més la seva discreció, perquè aquesta sols pot haver estat assolida mercès a una lluita de cada moment amb la interna força eruptiva del propi temperament. D’aquest lirisme heroicament comprimit, d’aquest realisme heroicament renunciat, resulta precisament tot l’encís d’aquesta novel·la.

    Manuel de Montoliu: «C. Montoriol, Teresa o la vida amorosa d’una dona«, La Veu de Catalunya, 28 de juny de 1932.

    * * *

    Carme Monturiol és un dels escriptors catalans que dóna la impressió de seriositat, de preparació en la seva tasca. Abans de publicar les obres pròpies, s’assaja en les traduccions dels sonets de Shakespeare. Magnífica gimnàstica intel·lectual i literària! Hom sap la fortuna amb què en va reeixir. Després dóna a l’escena la seva primera obra teatral. Commou els espectadors i obté un gran èxit de la crítica. Hom diu que la seva obra és la de més qualitat de la temporada en què s’estrena. Hi planteja un problema ambiciós i el resol amb una austeritat exemplar. Després d’aquesta obra, en la qual no és difícil d’observar-hi ressons shakesperians, retorna a Shakespeare i tradueix la Cimbelina. Shakespeare és potser el seu gran amor i entusiasme literari. No és difícil d’endevinar que en la fortitud i delicadesa de Shakespeare, que en en la seva poesia hi veu un ideal.

    I això potser es fa encara més sensible que en el seu drama, en la novel·la Teresa, o la vida amorosa d’una dona, que ara acaba de publicar. Abans, però, d’esdevenir novel·lista es tria un mestre, Maurice Baring, del qual tradueix Daphne Adeane. Maurice Baring, com Shakespeare, és també, salvant les distàncies, gran, delicat i poeta. Són ressons que, sense res que perjudici l’originalitat de Carme Monturiol, trobem en la seva obra. Car Carme Monturiol en els mestres no hi cerca motius d’imitació: s’hi cerca ella mateixa, única manera que l’estudi dels mestres i dels clàssics ens sigui profitosa.

    Domènec Guansé: «Carme Monturiol», La Rambla, 23 de maig de 1932.

    * * *

    Coneixíem alguna mostra primicera de la inspiració de Carme Montoriol. La sabíem ardent constructora de somnis, visionària gentil. El seu primer llibre, però, ens la presenta sota un aspecte més heroic. Una versió completa i fidel dels Sonets de Shakespeare és, en efecte, per les seves dificultats, un esforç que cal assenyalar amb pedra blanca i que, indubtablement, serà compensat pels seus fruits.

    Algunes pàgines d’aquesta versió dels Sonets són prodigis de gràcia: per exemple, el sonet XCIX que comença ‘A la precoç Viola així he parlat’. Totes, però, revelen una artista finíssima i una escriptora que coneix l’ofici. Alegrem-nos, doncs, que siguin mans destres i delicades com les de Carme Montoriol les que hagin fet a la nostra poesia un present tan considerable i, diguem-ho a honor de la traductora, tan compromès.

    Tomàs Garcés: «Els sonets de Shakespeare en català», La Publicitat, 11 d’abril de 1928.

    Entrevistes

    Assaig al Poliorama. La cortina tirada. Així que entrem al local, a través de la cortina, veiem les ombres dels actors i les veus ens arriben amb feblesa. Reconeixem la silueta de Pous i Pagès, dirigint l’obra. […]

    No ens atrevim a interrompre aquest treball tan conscient. Seiem de cara a l’escena. Aprofitant una petita pausa, Pous i Pagès ens presenta Carme Montoriol.

    Carme Montoriol ens explica alguna cosa de la seva obra.

    —Sí. El tema direu que és atrevit. No us l’explicaré per a no defraudar l’interès de l’espectador i per a no posar-vos en el compromís d’haver de transcriure’l. Aquest tema i la tragèdia que hi viu no són explicats per mi, sinó que provenen del caràcter dels personatges.

    —M’han dit que és un drama d’ambient barceloní.
    —Sí. Però el seu barcelonisme no és pas extern. Res de localismes i noms propis de la nostra ciutat. El localisme de L’huracà és, en el fons, el caràcter dels personatges. Llevat d’això l’obra podria passar a qualsevol altre lloc.

    —Tres actes?
    —Tres actes. Al començament, el primer acte és el de més moviment. Hi entra tota la companyia. Presentació de tipus i d’ambient. En aquest acte enfoco de ple el problema. Aquest primer acte, de fet, no assenyala cap camí ni res. Es desenvolupa d’una manera, com podria desenvolupar-se d’una altra. L’objecte –presentació– és a bastament resolt tal com està.

    —I els següents?
    —Als segon i tercer acte hi entrem de fet, quatre personatges sols. El segon acte, sobretot, ve a ésser només un diàleg. Un diàleg entre els personatges representats per la senyora Nicolau i el senyor Estivill. El tercer acte és fet a base de quatre personatges sols.

    —Un ‘tour de force’, aquest de moure un drama amb només quatre personatges?
    —Sí. Però d’altra banda el tema m’hi ha obligat. Veieu? Ací sí que no he pogut escriure res més del que el drama em demanava. Un cop plantejat el problema m’ha calgut cenyir-me al desenvolupament gairebé d’una manera fatal. Cap escena secundària. Cap tipus secundari. Només l’essència del drama, fill d’uns caràcters que porta a un resultat que no pot fallar i que porta al final que lògicament correspon. Només amb una intensitat i una densitat molt gran de tema podreu explicar-vos que pugui mantenir dos actes amb quatre personatges.

    «Carme Montoriol ha fet, amb L’huracà, que s’estrena demà a la nit al Poliorama, un drama d’alta burgesia barcelonina», L’Instant, 24 de gener de 1934.

    * * *

    —Sabem que els tallers d’en Joan Sallet, de Sabadell, imprimeixen la seva traducció catalana dels sonets complets de Shakespeare.
    —Avui mateix m’ha promès que quedarien enllestits el primer de febrer.

    —Podria dir-nos quatre paraules d’aquesta traducció?
    —Enamorada de l’obra de Shakespeare, vaig transcriure al català, fa uns quatre anys, i per al meu sol plaer, alguns dels sonets, triats precisament entre aquells que encara no havien estat mai traduïts. En tenia una trentena, quan un dia, a l’Institut d’Estudis Catalans, vaig llegir-los al meu estimat mestre Pompeu Fabra, el qual, benvolgut, volgué no trobar-los massa dolents i m’encoratjà a seguir la traducció. Des d’aquell moment vaig proposar-me donar la versió completa. La tasca era llaga i difícil. Sovint creia que flaquejaria, que no podria dur-la a cap. Però l’admiració gran que sentia pels sonets i el desig fervent que aquells catalans, als quals el desconeixement de l’anglès impossibilitava de fruir llurs belleses en l’original, poguessin, almenys, fer-se una lleugera idea de llur gran valor poètic, em sostingueren en la tasca fins al final. Primer traduïa els que a mi em semblaven millors. Fins que un dia vaig dir-me: ¿per què, si has de traduir-los tots, no ho fas per ordre? I així vaig continuar, metòdicament. […]

    —Ha conservat el mateix ritme i la mateixa estructura dels Shakespeare’s Sonnets?
    —Sí. Els sonets de Shakespeare, com tots els dels poetes elisabetans, es componen de tres quartets de rima alterna deslligats entre sí, i de dos versos últims apariats. Com en Morera i Galícia en la seva Selecta, m’he subjectat a aquesta forma shakesperiana, perquè, a més d’adaptar-se perfectament al català, té el gran avantatge, segons el meu criteri, de conservar, en tot el que és possible en una traducció, una part, almenys, de la força que tenen en l’original, aquells dos versos finals que vénen a ésser la concreció de la idea expressada i desenrotllada en els dotze primers versos del sonet. Amb comptadíssimes excepcions, és clar, la meva versió catalana coincideix ratlla per ratlla amb l’original. Algun autor (en cita un de francès) ha volgut traduir-los en sonets clàssics. Aquest mateix classicisme perjudica la fidelitat i la frescor primitives. Tampoc resulten les traduccions en prosa.

    —La nostra llengua ha arribat a un punt de maduresa i elasticitat tals que s’adapta, sense cap necessitat de colpejar-la, a qualsevol idioma. Tanmateix, no ha topat, en el transcurs de la traducció, amb alguna dificultat d’ordre filològic?
    —No. De totes les llengües, la nostra, és la més elàstica; és potser la que té més monosíl·labs. Aquesta particularitat facilita sobre manera les traduccions. He tingut ocasió de comprovar-ho moltes vegades.

    R. Pei: «La poetessa Carme Montoriol i Puig ens parla de la seva traducció en bloc dels sonets de Shakespeare», La Nau, 6 de gener de 1928.

    Antologia

    XLI

    Those pretty wrongs that liberty commits…

    Aquells gentils pecats que llibertat
    cometre et fa quan só lluny del teu cor,
    són naturals a tos anys i beutat,
    temptació seguint-te arreu, Amor.

    Ésser request per bell mereixes bé,
    i, per gentil, Amor t’ha d’assetjar.
    Quan dona vol, ¿qui fóra prou auster
    per a deixar-la abans de triomfar?

    Mes respectar devies mon Domeny
    i a Joventut i beutat posar fre,
    que en llur excés, t’han dut al fals terreny
    on t’és forçós trencâ una doble fe:

    la que ella em deu, temptant-la amb ta bellesa;
    la que tu em deus, pagant-me així amb vilesa!

    * * *

    XCIX

    The forward Violet thus did I chide…

    A la precoç Viola així he parlat:
    –Lladre gentil: ¿a qui has pres, doncs, ta flaire,
    sinó a l’alè, tan dolç, del meu Amat?
    I el colô encès, que et dóna un tan bell aire,
    no és a sa sang, respon, que l’has robat?

    Mirant tes mans, he condemnat el lliri;
    també el marduix, prop del cabell encès.
    Pàl·lida he vist la rosa en son deliri,
    i altra sagnant, i altra que havia pres

    el colô a ambdós, i al furt aquest, encara,
    ton dolç alè afegia. (Per punir
    un tal pecat, vindicatiu, suara,
    se li ha arrapat al cor un cuc roí.)

    I amb tantes flors, no he trobat una flor
    que no et degués o perfum o color.

    * * *

    CXXXI

    Thou art as tyrannous, so as thou art…

    Mes, tal com ets, per’ mi ets més tirana
    que la beutat de més renom i esclat:
    com pobre esclau, ton lleu caprici em mana,
    sabent-te mon joiell el més preat.

    Molts que t’han vist, amb tot, en tu no veien
    res que fos prou a fer glatir d’amor.
    No he estat gosat a contradî el que deien,
    mes que han mentit em juro en el meu cor.

    De mon jurar perquè siguis ben certa,
    mira com, sols en evocar ta faç,
    estranya ardor mon ànima desperta
    i a mil sospirs mon pobre cor fa pas.

    Negra, per’ mi, no ho ets més que en tos fets,
    la causa certa de tants vils retrets.

    (Dins Els sonets de Shakespeare, 1928)

    Coberta de la traducció <i>Els sonets de Shakespeare</i>, en l'edició de 1980.
    Coberta de la traducció Els sonets de Shakespeare, en l'edició de 1980.

    (En alçar-se el teló, MARIA està asseguda en una butaca, d’esquena a la porta de la dreta, per on entra RAMON. Té un llibre a les mans, però la mirada perduda, vagarosa. Hi ha una pausa llarga. RAMON va per entrar, mira, si no hi ha ningú, i llavors avança, de puntetes, fins darrera d’ella, i li fa un petó a la nuca. MARIA fa un crit lleuger i s’alça.)

    MARIA. Ai, m’has espantat, Ramon!
    RAMON. (Abraçant-la.) De quan ençà un petó espanta la meva Maria?
    MARIA.I si algú ens hagués vist?
    RAMON. Qui vols que ens hagi vist, dona? No sé què tans, de fa uns quants dies, que sempre estàs anguniosa.
    MARIA. No hi puc fer més…
    RAMON. A veure si l’arribada de la Rosa t’animarà una mica. No sé per què t’entossudeixes a no moure’t de casa. Tot el mal et ve d’això.
    MARIA. Potser tens raó Ramon. (El mira amb una gran passió.) Ramon, estimat!
    RAMON. Tant com havíem desitjat de poder passar una temporada junts! De viure sota un mateix sostre! De veure’ns a tota hora! I quan podem realitzar aquell nostre somni, vet aquí que comences a entristir-te sense cap motiu! Tu, aquella Maria de la rialla fresca!
    MARIA. Sí, tens raó, Ramon. No sé què em passa. He canviat molt des de la mort de la mamà.
    RAMON. Comprenc que l’hauràs trobada a faltar. No t’havies separat mai d’ella i us estimàveu tant! Però és llei natural, Maria.
    MARIA. És clar que sí; si també m’ho dic jo…
    RAMON. Pensa que també la teva mare havia passat pel dolor de perdre la seva, i que la devia estimar, també! I que va veure morir el marit, encara! I recorda, amb tot, quin caràcter tenia més animat, més afalagador! El teu caràcter de sempre, Maria; el caràcter de la teva nena…
    MARIA. Oh, no, no! El caràcter de la Isabel, no!
    RAMON. Què vols dir amb això? Que no és xamosa, que no és afalagadora, la Isabel?
    MARIA. Potser amb els de fora casa; amb la seva mare, no.
    RAMON. Jo crec que t’enganyes. Abans…
    MARIA. Oh, abans, abans! Cada dia em sembla veure enfondir-se més l’abisme que separa aquell passat d’aquest present!

    (De l’obra L’abisme, 1933)

    * * * 

    Senyor MARIAL, senyor FONOLLEDA, ANNA MARIA i MARCEL·LA.

    FONOLLEDA. (A Marcel·la) La terrassa té una vista esplèndida. Avança sobre el tallat mateix del turó i domina tota la vall francesa. La Tour de Carol, sap, tan pintoresca…
    MARCEL·LA. (Interrompent-lo) No ho conec jo, tot allò, senyor Fonolleda.
    FONOLLEDA. Com; no ho coneix? No ha estat mai a Puigcerdà?
    MARCEL·LA. Mai.
    FONOLLEDA. Doncs, si el seu papà no hi té inconvenient, diumenge matí els venim a buscar, amb el nostre auto, i hi anem a passar el dia.
    MARIAL. Per mi, conforme. (Girant-se a Marcel·la) Ara, que has de ser tu…
    FONOLLEDA. Oh, la gentilíssima Marcel·la no crec pas que em desairi! No tindria cor de fer-ho, veritat? (Marcel·la somriu). Tinc un interès tot especial a fer-li els honors de la nostra casa d’estiu. Estic segur que li plaurà.
    MARCEL·LA. No en dubto.
    FONOLLEDA. És d’estil modern; molt senzilla de línies; amb uns grans finestrals i aquella magnífica terrassa sobre la plana. No hi manca cap comoditat, ni arbres centenaris al jardí.
    MARCEL·LA. Arbres centenaris?
    FONOLLEDA. La meva primera preocupació va ser aquesta: trobar un tros de bosc adient i no massa lluny, per a edificar-hi. En un solar pelat i nu, una casa nova hi resulta sempre… desvergonyida; no els sembla?

    (Tots riuen.)

    ANNA. En saben disfrutar, vostès, dels diners!
    FONOLLEDA. Si no fos així, eh, Marial? No valdria la pena de tenir-ne. (Adreçant-se, ara, particularment al Sr. Marial.) Quedem, doncs, que aquesta mateixa tarda passaré per la fàbrica. M’interessa; m’interessa de conèixer aquest teixit nou que fan. Si els colors i les mostres ens convenen, potser ens entendrem per a una comanda ràpida.
    MARIAL. Oh, i si el que tenim no fos, precisament, el seu article, podem fabricar-los el que desitgin, en molt poc temps.

    (Anna Maria i Marcel·la parlen entre elles.)

    FONOLLEDA. (Observant Marcel·la) És deliciosa, Marcel·la! (Canviant de to i tornant als afers). Sí, sí; estic segur que ens posarem d’acord i que les condicions que ens farà la seva casa ens seran tan avantatjoses, almenys, com les que ens pogués fer qualsevol altra.
    MARIAL. Pot confiar-hi; li dic que pot confiar-hi. (Continuen parlant.)
    ANNA. (A Marcel·la, amb angoixa.) Marcel·la, nena, pensa bé el que fas mentre hi ets a temps! No et comprometis a la lleugera!
    MARCEL·LA. (Greument.) Ho he ben pensat i sospesat tot, abans d’avui. (Amb animació.) Cada dia m’agrada més, el senyor Fonolleda!
    ANNA. No és amb ell, sinó amb el seu fill, amb qui hauràs de casar-te.
    MARCEL·LA. (No pot reprimir un moviment de fàstic i d’angúnia.) Calla!
    ANNA. Ho veus? No em feies pas callar quan et parlava de l’Eduard.
    MARCEL·LA. (Suplicant.) Per favor! (Esforçant-se novament a l’alegria.) Mira com està radiant, el papà!
    ANNA. (Amb amargor.) Oh, ell rai!
    MARCEL·LA. M’he jurat de tornar-li la tranquil·litat.
    ANNA. (Estranyada.) La tranquil·litat? No t’entenc!
    MARCEL·LA. Ja ho sé, que no podeu entendre’m!

    (De l’obra Avarícia, 1936) 

    Coberta de l'edició conjunta de L'abisme i L'huracà, editat per La Sal el 1983.
    Coberta de l'edició conjunta de L'abisme i L'huracà, editat per La Sal el 1983.

    Teresa no rebia quasi mai cap lletra. No tenia parents a fora (ni a fora ni a la ciutat –tots els seus parents eren de la banda del marit–), i, amb els amics no s’escrivia mai. Encara que fossin amics molt estimats, si, per qualsevol circumstància, ella, o aquests amics, partien, als quatre dies s’acabava llur correspondència. Ells li escrivien, però ella no els responia. Pensava sovint, molt sovint, en ells; estava d’allò més contenta quan en sabia noves per algun amic comú; no li haurien dolgut passos ni sacrificis per a fer-los un favor… però escriure! Si un dia, després de reptar-se, s’asseia, resolta a complir, finalment, amb allò que anomenava ‘el seu deure’, passava una llarga estona davant el full de paper, blanc, sense saber com començar. I, la major part de les vegades, després d’acabada la lletra, la feia a bocins. Tan lluny li semblava allò que hauria volgut dir, del que deia, i tant se li mostrava, encarcarada i eixuta, damunt del paper, la seva tendresa, vessant de cordialitat!

    Per això no rebia altres lletres que algunes de felicitació, el dia del seu Sant, o algunes targetes-participacions de bodes, de bateigs, de canvis de domicili, etc.

    Vet aquí la raó per què havia deixat les cartes a la safata, sense ni mirar-les. Suposava que eren, totes, per al seu marit.

    ‘¿Qui em deurà escriure?’, es preguntà mentre obria el sobre. I va repetir-se la pregunta, maquinalment, en treure’n un full de paper rosa, de lletra apretada i menuda, que no coneixia. La lletra era de dona. Va cercar la signatura. No anava signada. Al peu, deia: ‘una que li vol bé’. Era, doncs, un anònim.

    Teresa no pogué reprimir un sentiment de neguit. Va dominar-lo aviat, però. Amb la carta als dits, i sense llegir-la, es deia: ‘Un anònim. Valdria més que no el llegissis. Un anònim és una cosa feta, sempre, amb la sola intenció de molestar o de fer mal. Encara que no en facis cap cas –perquè quin cas pot fer-se del que diu algú que no gosa ni donar la cara?–, de totes maneres, unes paraules falses són, per si soles, un germen verinós. T’hauràs d’esforçar a oblidar-les, i, el dia que tinguis la més petita preocupació, el més lleuger dubte, rebrotaran amb força’.

    La tenia a la mà, tota rebregada.

    ‘Si l’estripo, però, hi pensaré més d’una vegada. Em conec. Em penediré de no haver-la llegida. I, al cap i a la fi, quin mal pot fer-me? Jo mateixa dic que no en creuré ni un mot. Estic segura que es tracta d’una cosa absurda, quelcom que coneixeré, de seguida, que no pot ésser cert’.

    Estava indecisa, frisosa. Després va pensar: ‘Que beneita que sóc! Per què l’he de llegir ni per què l’he d’estripar, ara mateix? Puc guardar-la. Si me n’oblido, si no me’n recordo més, jaurà anys i anys al fons d’un calaix; si hi penso massa, no hauré de fer sinó anar-la a cercar, i llegir-la’.

    Tornà la carta dins el sobre. En fer-ho, remarcà que el segell era de ral. Llavors es fixà amb el timbre de correus. Havia estat tirada a Figueres.

    Figueres! La ciutat on havia passat aquells sis anys deliciosos! On tenia tants d’amics! On era tan estimada i considerada! Figueres! La ciutat on havia mort la seva mare!

    Perquè la mare enyorada hi dormia, en el cementiri ple de flors i d’ocells, perquè hi havia estat tan feliç, el sol nom de Figueres accelerava els batecs del seu cor.

    I vet aquí que la carta, aquella carta, venia precisament d’allà.

    (Del llibre Teresa o la vida amorosa d’una dona, 1932)

    * * *

    Fa temps i temps que no ha plogut. El cel és ‘d’un blau tibant de crueltat’, com ha dit el poeta; la claror enlluernadora ens fa tenir els ulls mig aclucats; al fons del carrer els arbres de la Rambla, immòbils, sense un alè que somogui la més lleugera fulla; les cases submergides en un son de plom.

    És un temps aclaparador. Solament les tartanes que passen posen un xic de vida al carrer. I en passen i passen…

    Totes van farcides i la gent de dins suporta heroicament el sol, la pols, els sotracs, tot, perquè endevinen al lluny la mar pietosa.

    El darrera de les tartanes va ple de coves: la minestra, la roba…

    Tothom és a les platges.

    Les tartanes han passat i ens hem quedat novament sols, amb el cel blau i amb el bon sol. Un llibre a la mà, que no llegim. I a poc a poc una dolça inconsciència, com si fóssim lluny, lluny del carrer ensopit.

    Uns altres diumenges dolços de primavera… Uns diumenges frescois, quan encara és bo de jaure al sol, quan l’esperit es sent rejovenit i la conversa és fàcil i lleugera. Uns diumenges vora la mar o prop d’una deu clara i murmuriosa quan encara no és inaugurada la temporada de les fontades, o sota la verdor dels pins quan el cel no és tan cruelment blau com ara.

    Uns diumenges vora teu…

    Agua, agua – de la fragua,
    agua del río – para mi tío,
    agua del cielo – para mi abuelo,
    agua de Dios – para los dos.

    Tothom no se n’ha pas anat a les platges.

    Adéu-siau, diumenges de primavera! Que lluny que sóc ara de vosaltres!…

    En els arbres les cigales no cessen en llur cant monòton, ensopidor.

    I en el carrer, no respectant la llei del descans dominical, la lliçó no s’estalvia a la pobra criatura, i li és forçós repetir, com un papagall, de la mateixa manera que a l’escola li imposaran ‘el Padre nuestro’, i més tard ‘las tablas’ o ‘los reyes visigodos’, allò de

    Agua, agua – de la fragua

    Oh, dolça armonia d’un diumenge de juliol!

    («Diumenge de juliol», dins de Diumenge de juliol, 1936)

    Coberta de la novel·la Teresa o la vida amorosa d'una dona, del 1932.
    Coberta de la novel·la Teresa o la vida amorosa d'una dona, del 1932.