Jesús Moncada Estruga neix a Mequinensa, Baix Cinca, l’1 de desembre de 1941 i mor a Barcelona, el 13 de juny de 2005. De ben jove combina l’afecció per narrar històries amb el dibuix i la pintura. Guanya premis literaris molt aviat malgrat que, per circumstàncies diverses, comença a publicar relativament tard.
Estudia a Saragossa entre els anys 1953 i 1958. Els darrers cursos de batxillerat els fa com a alumne intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino, una escola liberal, rara avis en l’època franquista:
«Era un col·legi laic, dirigit per un conegudíssim poeta aragonès i la seva família. Miguel Labordeta, el cantautor. És a dir, dintre el col·legi es respirava una ‘llibertat’ que no es trobava en cap altre col·legi de l’època. […] A més a més, a Saragossa vaig tenir la sort de trobar-m’hi molts professors de literatura, en una època en què la gent no llegia gens ni mica; en això, jo tenia un avantatge enorme sobre la resta dels meus companys, perquè jo era un devorador de llibres.» (Entrevista de Josep Gras. Regió 7, 1998)
Tot seguit estudia magisteri a la Escuela de Magisterio, del barri de la Magdalena, a Saragossa, carrera que exerceix alguns anys a la seva vila nadiua fins que li toca fer el soldat, primer al regiment d’Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefatura del mateix cos a Saragossa.
Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, s’instal·la a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura. Comença a treballar a l’editorial Montaner y Simón, del carrer Aragó [en l’actualitat seu de la Fundació Tàpies], al departament de producció amb Pere Calders (que havia retornat de l’exili el 1962) i es relaciona amb altres escriptors exiliats com Avel·lí Artís Gener «Tísner» i Xavier Benguerel, que li amplien la visió de la Guerra Civil i les seves conseqüències.
Jesús Moncada es dona a conèixer com a escriptor amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973. L’autor reconeix en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders:
«Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l’editorial] Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l’hora d’escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d’animar-me a seguir el meu propi camí a l’hora d’escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d’expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes narracions, és claríssim la influència de Calders. A partir d’El Cafè de la granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d’explicar.»
Tant en el primer recull, que reedita ampliat amb noves narracions i pròleg de Pere Calders, el 1981, a l’editorial La Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada publica en exclusiva), com en el segon, El Cafè de la granota, (1985) recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l’antiga població de Mequinensa –ara negada sota les aigües del riu Ebre–, temàtica que reprèn en les seves altres produccions (novel·les i narracions).
Jesús Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que és rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. La novel·la rep el premi Joan Crexells, el premi Fundació d’Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d’Or i és finalista del Nacional de Literatura l’any 1990. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una dotzena de llengües.
A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor estudia els anys cinquanta. L’acció transcorre en aquesta època i fa reviviscències referides als anys trenta i quaranta a partir de la revolta que es va produir a la colònia africana d’Ifni.
El 1997 publica la novel·la Estremida memòria, que obté els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa –gent del poble– que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.
El 1999 publica un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa, a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.
Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor tradueix un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.
Pel conjunt de la seva trajectòria literària és distingit amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2001) i amb la Creu de Sant Jordi (2001).
_0.webp)
