Clàudia Mollfulleda i Martí

«Aquesta novel·la arrenca amb la fugida d’una adolescent, la Frida, que desafia la imposició de seguir una carrera que no vol. Amagar-se al si d’un grup d’okupes-masovers li servirà alhora per refermar-se en les pròpies conviccions i per descobrir els detalls d’una història que explica segons quines actituds i rols dins de la família.

Escrit amb una prosa curosa, cada capítol cedeix el relleu del focus de la trama a un personatge, cosa que atorga al relat un innegable dinamisme i un claríssim perspectivisme relacional. Som qui som per herència, però també per la posició que ocupem en la relació amb els altres, sovint a partir de fets passats, en tinguem coneixement conscient o no.

La ficció resulta en ocasions naïf, per la proporció tan elevada d’individus de cultures tan diverses que hi interactuen, així com per la visió dignificadora (però també arcàdica) del moviment okupa. Hem trobat fora de lloc, per l’evident càrrega explícita, els apunts psicològics arreu del relat, reblats i confirmats pels apèndixs («El genograma» / «Activitats de suport a la lectura»). Malgrat tot, això no desmereix el conjunt.»

(Joan Bustos, Faristol, núm. 95, abril 2022)

* * *

«Contes arran de mar és un recull de narracions ambientades en diferents espais de l’antiga Grècia. El lector es trasllada fàcilment en aquests espais, tant en la geografia com en el temps, tant per les referències clarificadores de la narració, com pel tipus d’accions, temàtiques, descripcions i personatges que s’hi relaten. L’ambientació de tot plegat està molt ben aconseguida. L’obra, doncs, pot ser utilitzada com a material de coneixement o aprofundiment en el món grec antic.

Sempre en el marc de l’antiguitat, els enfocaments des dels quals es presenten les històries són rics i diversos, tot i que en la majoria de contes els protagonistes són nens. Trobem també, però, fantasmes i pollastres (el conte dels pollastres sagrats és el que he trobat més original i divertit). Igualment, hi ha una combinació d’elements realistes i altres de més màgics, aquests últims sobretot com a recurs per presentar històries conegudes a través de perspectives diferents (la biblioteca d’Alexandria a través d’un fantasma, o la mort de Juli Cèsar a través dels pollastres). La varietat plana sobre el contingut de l’obra en tots els sentits, sempre, però, a través del marc unitari de l’època.

El que és uniforme al llarg de totes les narracions és el llenguatge, un llenguatge que barreja elements cultes amb llengua quotidiana, que també inclou tocs d’humor o llenguatge popular, sobretot en alguns diàlegs. En conjunt, podem dir que és un llenguatge ric i acurat, i que mostra un clar domini per part de l’autora.»

(Miracle Sala i Ferré)
 

* * *

«En el seu nou llibre els relats tenen un sol fil conductor: l’amor, i especialment l’amor a primera vista. Hi ha tot tipus d’amor, com a la vida:

L’amor dels joves, punyent, fort i la lluita per mantenir-lo.

L’amor de la parella que, com Penélope, es va teixint i amb l’espera s’acaba perdent, sense que cap dels protagonistes sàpiguen com.

La pèrdua gradual de l’amor a les parelles de llarg recorregut. A vegades perquè estem massa ocupats amb la feina, altres vegades per malalties, etc. i com finalment de la guspira restant torna a ressorgir la flama de l’amor.

L’amor entre persones del mateix sexe. Sempre difícil de dir, de declarar-se i de reconèixer la seva autenticitat, però que acaba triomfant.

L’amor de la gent gran que han quedat sols, i com la vida els presenta una segona oportunitat, a vegades a contracor per als fills i néts, però també tenen el seu temps.

L’amor pagat, també dit prostitució, en un relat divertidíssim, aprofitant el “Tirant lo Blanc” per fer-lo servir com escenari del sexe i l’amor del seu trio de protagonistes.

Faig una recomanació especial, en el relat més llarg o novel·la curta on a través d’una història policíaca surt l’amor per sobre de la rutina i és un crit en contra de les màquines que ens esclavitzen.»

(Manel Rodríguez Rivas. Malgrat de Mar, Llibreria La Pilona, 16 de novembre del 2018)

* * *

«Un matí fred, davant l’estació de la RENFE, a la plaça d’en Miquel Biada. Taules amb llibres i escriptores darrere. La passejada contemplativa m’obria els ulls i em feia ser conscient de la creativitat i el poder literari de les dones del Maresme. De sobte m’aturo davant d’una de les taules i em crida l’atenció aquest la portada i el títol del llibre: “Contes arran de mar”. Saludo discretament amb una mirada i un somriure l’autora, que seu darrere la pila d’exemplars, n’agafo un i l’obro per llegir-ne la solapa. “Clàudia Mollfulleda i Martí va néixer un 17 d’agost de 1967 a Santa Susanna…” Caram, quina coincidència!- li dic. Jo sóc del disset d’agost d’uns quants anys abans. I tot parlant descobrim que a part de data de naixement compartim passió per les lletres i per la docència. Aquelles coses de la vida. Com en dirien els grecs, el destí, el fat?

“Contes arran de mar” em va sorprendre. Docent de Secundària com soc que busca sempre la manera d’unir diversió i qualitat literària per tal que els llibres de lectura enganxin els adolescents, vaig descobrir en la prosa de la Clàudia aquella màgia especial, aquella mestria que sap aconseguir-ho. 

I ara, al cap de tres anys, l’autora ens obsequia amb un nou recull, aquest cop de la mà de Voliana edicions. Si “Contes arran de mar” em va agradar i atrapar en una màgica i divertida fusió entre els nostres avantpassats clàssics i personatges ben actuals, “De cua d’ull” m’ha deixat ben clar que estem davant d’una escriptora amb majúscules, d’aquelles que si destriem el gra de la palla de la molta literatura que es publica avui dia, inclosos els best-sellers fills del business més aferrissat, l’haurem de posar indefectiblement entre les grans.

Llegint-ne la contraportada vaig pensar que aquest cop l’autora ens obsequiaria amb històries tràgiques com les mateixes tragèdies gregues. I hi he trobat just el contrari, retalls vitals on, sí, potser els protagonistes baixen a alguna mena d’inferns, no pas en totes, però sempre en surten victoriosos, fins i tot quan el final és tan descarnat com ho pot arribar a ser la vida mateixa. “De cua d’ull” és un llibre sorprenent. L’extraordinari domini de la llengua, de l’escriptura, dels racons de l’ànima humana, entrellaçat amb la seva passió pels clàssics grecs i llatins i un tarannà que mira la diversitat de manera sempre positiva, amorosa, elegant i delicada. La Clàudia se situa discretament a prop dels seus personatges i els acompanya, a vegades com una ombra protectora d’altres com una càmera oculta inquisitiva, al llarg de tot el relat, perquè no es perdin, perquè surtin victoriosos i reforçats de la travessia, perquè no hi deixin la pell en submergir-se a les seves pròpies ombres. 

És un llibre sorprenent que t’atrapa per moltes raons: donem-ne algunes.

L’autora aconsegueix des de les primers línies de cada relat capbussar-t’hi. No a l’estil d’un Calders amb insòlites i sobtades propostes, sinó donant-te la mà, fent-te seure darrera la càmera, i convidant-te a ser coproductor de la pel·lícula que desgranarà amb guió àgil el fil d’unes històries que prenen vida totes soles. 

Estic segura que ja us ha picat el cuquet de la curiositat i us deliu per llegir-les senceres. Les relacions humanes amb tota la complexitat a què el nostre món modern ens obliga a viure us passaran davant dels ulls i us emocionaran encara que no ho pretenguéssiu. 

A Tenir pa a l’ull, per exemple, hi descobrireu què pot passar quan la família interfereix en la pròpia vida i les pròpies decisions, i és l’acció decidida de la protagonista femenina la que salva.  

A Perdre de vista hi trobem una parella convencional, ell atrapat pel futbol, esclau angoixat del comandament i la pantalla, ella refugiada a la feina, emocionalment fràgils i ineptes tots dos, als quals una notícia inesperada capgira el rumb de la seva vida personal i de la vida en comú. 

A Entrar pels ulls en Rafel i la Coral, que ja passen dels seixanta i són vidus tots dos, tenen una nova oportunitat de ser feliços que els apareix d’una forma tan inesperada com sorprenent, irònica i divertida.  Però necessiten l’escalf i l’ajuda dels seus. I a vegades deixar-se ajudar costa…

A Vista cansada, l’autora recrea magistralment mitjançant una carta de desamor una Penèlope i un Ulisses moderns i els entrellaça amb els homèrics, impregnats tots quatre d’un mateix ADN resistent a l’implacable pas dels segles. Si totes les parelles que acaben la seva relació ho fessin d’una manera tan amorosa i civilitzada i amb una carta com aquesta, el món seria més feliç i les ruptures sentimentals més inspirades.

Perquè la Clàudia parla des de l’amor i la comprensió, no pas des de la desesperació i la ràbia. Per això els seus personatges ens ofereixen mirades polièdriques per on traspua l’esperit dels clàssics universals. Travessant les profunditats plutòniques en surten transformats i no perden mai, per difícil que sigui la travessia, la pròpia ànima, que surt victoriosa dels eterns cants de sirena.

Les ironies ens acompanyen en el nostre passeig per aquest bosc d’històries. Saps i esperes amb delit el moment de la lectura en què apareixerà l’element disruptor. I en cada relat t’enduus una bona sorpresa, perquè apareix quan menys te l’esperes, especialment en els més llargs, endolcit per la riquesa i l’elegància del llenguatge que tan bé dosifica l’autora, amb el seu punt just de col·loquialismes, frases fetes i expressions llatines intemporals.

La Clàudia treballa amb els seus personatges des de l’amor i la comprensió, no des del desamor, la ràbia, la tristesa o la desesperació. Per això les seves històries esdevenen clàssics universals, perquè ella, amarada de la seva essència, els ha fet passar per les profunditats plutòniques perquè en sortissin transformats i renovats, guiats pel filet de plata que relliga l’experiència humana sempre present en el seu rerefons.

No renuncieu a deixar-vos transformar per les històries de la Clàudia Mollfulleda. “De cua d’ull” serà per a vosaltres un autèntic “Viatge a Ítaca”.

(Rosa Roca i Riera. Mataró, Buc de Llibres, 17 de gener del 2019)

Com anava dient, vaig sentir-me obsequiat amb el més gran dels honors i, a ulls clucs, vaig endinsar-me en aquell paradís ensumant amb avidesa la tinta fresca de les còpies acabades de fer, palpant el tacte dòcil dels rotlles de papir o pergamí, assaborint els molts milers de mots que contenien. En aquell moment vaig començar, de fet, a deixar el meu cos enrere. Un altre Cal·límac s’anava gestant dins meu, cada dia més minuciós, rígid i circumspecte, cada dia més retret i solitari.

Ben aviat vaig prendre consciència d’aquell nou estat, envaït com em sentia per una mena de laxitud que transitava pels meus membres, alliberant només el meu cap de tan estranya sensació. Per contra, hagués semblat que una fera famolenca s’allotjava dins la meva testa, que devorava sense aturador tota mena de lectures, recerques i indagacions. Tot jo flotava, més que no pas caminava, i això va provocar més d’un sobresalt als meus col·legues, col·laboradors i, fins i tot, al mateix rei.

—Per Horus, mestre Cal·límac! Que em voleu matar de l’ensurt? Estic convençut que no hi ha esperit tan silenciós que es pugui comparar a vos! –va exclamar, esglaiat, Ptolemeu–. Us hauré de demanar que us lligueu picarols als peus! De tan sovint com m’espanteu acabaré patint un tropell!

Em sentia confús. No és pas que em desagradés el meu nou jo, però lamentava el munt d’incidents que es produïen, gairebé a diari, a causa de la meva muda… presència? Destorbava els investigadors que, esverats, perdien la concentració. Més d’un escriba, tinter en mà, se l’havia vessat pel damunt o, encara pitjor, damunt d’algun volum quasi acabat, corprès per la meva aparició. Els poetes em convidaven a marxar lluny, perquè els espantava les Muses. Uns m’acusaven de fer-ho intencionadament, com un vulgar espieta que s’alimenta dels secrets dels altres. Els amanuenses que es trobaven sota les meves ordres semblaven intuir la veritat, mormolant a les meves espatlles que estava maleït, que em desplaçava levitant entre els estudiants a les sales de conferències, o que m’arrossegava com la barca de la Mort sota els pòrtics del Serapeu.

(Del llibre Contes arran de mar: «El fantasma de la biblioteca», p. 48-49)

* * *

Però res feia pensar que ella hagués tornat. La maleta continuava a l’entrada, i oferia una tonalitat diferent ara que la llum, desvergonyida, la il·luminava amb muda insistència. Al menjador, damunt el vellut gastat del sofà, els objectes personals de la Míriam trencaven la monotonia cromàtica del beix brut que algun dia havia estat cafè amb llet. Amb quatre gambades va recórrer el pis de dalt a baix, com el nen que mira una vegada i una altra sota la manta del tió esperant trobar-hi l’últim llamí, sense resultat. Vorejava la desesperació, i boquejava, marejat, com una llissa acabada de pescar. I si estava amb en Llorenç? I si estaven cardant com micos mentre ell estava a punt de tornar-se boig? «Això explicaria la mala lluna de la Míriam només arribar a casa! Sóc una nosa per a ella! Segur que li agradaria veure’m mort!» Es va deixar caure al costat del necesser, la llibreta de notes i l’estoig de Jordi Labanda que li havia regalat pel seu darrer aniversari. Legitimat pel neguit que l’absència d’ella li provocava, no es va sentir culpable d’obrir la llibreta de notes i començar a llegir el que hi havia escrit des de la primera pàgina. Per davant dels seus ulls van anar desfilant llistes de la compra, tasques pendents, anotacions de la feina, algunes contrasenyes, aforismes diversos —relatius a la felicitat, l’amistat, l’amor o altres tòpics suats—i dues pàgines d’apunts amb el títol La importància de la identificació, que semblaven in media res. Se’ls va rellegir de nou, esperant descobrir-hi algun missatge xifrat, alguna pista que li aportés comprensió en tot aquell assumpte.

(Del llibre De cua d’ull: «Perdre de vista», p. 182)

* * *

El camí en cotxe cap a casa li va servir per posar en ordre un nou assortiment d’idees —aquest cop de caire domèstic— que li produïen una certa inquietud. I és que l’Alfons, jubilat des de feia mig any, no parava de sorprendre-la cada dia que passava. Sempre s’havia imaginat que l’home, una mica lluç, seria d’aquells que arrosseguen una existència grisa i de poca substància quan són arrencats, com un trist nap, de la vida productiva, el Sant Grial que justifica haver transitat per aquest món. Però la realitat va ser una altra, i l’Alfons es va transformar, en poc temps, en tot allò que no havia estat mai anteriorment: s’encarregava de la compra de la setmana, endreçava i netejava, feia anar la rentadora, gestionava avaries domèstiques, tenia cura dels nets, i encara li sobrava temps per fer cursos a la Llar del jubilat.

(Del relat «Hàbits saludables», dins de Relats a vora mar, p. 147)

* * *

Dos empleats carregats amb polvoritzadors de motxilla ruixen la part baixa de la carrosseria. El rajolí vol i dol i fa el que pot per amorosir la brutícia incrustada. Després, agafen esponges i netegen vidres i retrovisors amb aigua i sabó abundants. Ha arribat l’hora d’entrar al túnel. Em poso còmoda i busco alguna cançó reposada. A vegades fins i tot paro la ràdio. Només remor d’aigua i colors. Tot de llumetes policromes travessen el vidre per dansar, bellugadisses, damunt del quadre de comandament. Els vidres laterals queden colgats d’escuma blanca, rosa i blava. «Llàstima que duri tan poc!», em lamento, perquè aquest aïllament momentani em fa sentir protegida, estàlvia, lluny del vòrtex devastador d’allò quotidià.

(Del relat «Túnel de rentat», dins de Relats a vora mar II, p. 155)

* * *

La Muntsa no se’n sabia avenir. Avesada a viure a ciutat, mai havia aconseguit mantenir amb vida les poques flors que familiars i amics s’havien entestat a regalar-li malgrat les seves negatives. Aquell esclat de colors i olors li va fer comprendre que el regne vegetal, encara que mut i estàtic, s’expressava a través d’un ric llenguatge d’extraordinària bellesa capaç de comunicar-nos molt més del que, sovint, som capaços de percebre. A partir d’aquell instant es va establir un diàleg intens entre la dona i les plantes que habitaven a l’exterior.

(Del relat «El jardí oblidat», dins de Et fem costat. 41 relats i un llapis, p. 110)

* * *

La Frida havia passat mala nit. Una salivera agra li empudegava l’alè i li provocava arcades. Es penedia d’haver demanat a la Coia que li fes el maleït genograma. Des d’aleshores, a banda de no poder menjar res, no parava d’interrogar-se sobre la primera dona del seu pare. S’esforçava a recordar retalls de converses entre els grans, confidències fetes en veu baixa, fotografies amb cares desconegudes, visites fugisseres del seu pare al cementiri, qualsevol detall que li permetés materialitzar la figura d’aquella que semblava haver desaparegut per complet de la vida del doctor Castells.

Per acabar-ho d’embolicar tot, el vespre anterior s’havia trobat la bossa dels objectes personals remenada. Allò era l’últim que s’esperava, i ara ja no sabia de qui podia refiar-se i de qui no, tret de l’Èric, és clar, amb qui havia sortit a fer un tomb perquè no tenia ganes de veure ningú. El noi l’havia volgut convèncer que tot eren imaginacions seves, i ella no havia parat de repetir-li que era molt maniàtica amb l’ordre i que, per insignificants que fossin els signes, estava clar que li havien regirat la bossa.

(Del llibre El vol dels caderneres, p. 72)