—La bibliotecària del seu poble és un personatge real?
—Doncs, sí. La Ramona Claperols. Era la meva veïna, a Manlleu. I una de les persones cabdals perquè la lectura i els llibres m’agradessin.
—Un llibre d’infantesa?
—«La història de Babar, el petit elefant». Casa meva era una llar on no hi havia gaires llibres. Els que regalaven les caixes per Sant Jordi. Però tenia un tiet a Barcelona que treballava en una editorial, Aymà, que va ser qui ens va regalar a la meva germana i a mi el llibre de Babar, que havíem llegit tantes vegades.
—Curiós, no?
—Sí. Amb companys de professió i de batalles literàries de vegades parlem del plaer que hauria estat créixer en una casa plena de llibres i de cultura. Però la veritat és que estic content del que he viscut com a infant. Vaig ser feliç, i això és el més important. Jo era un nen no lector, però sí un nen de carrer, també fruit ‘una època, aquella en què els nens, a banda d’anar a l’escola, i dormir a casa, es passaven el dia amb els amiguets al carrer, bici amunt, bici avall. Però la casualitat de tenir de veïna la Ramona Claperols i tenir d’amic íntim, com encara ho és ara, el seu fill, va ser determinant.
—I l’escola?
—A Manlleu en aquella època hi havia tres o quatre escoles. La classe mitjana anava als germans o germanes, i els altres als ‘nacionals’. Jo anava a aquests últims. Els meus parers i la meva àvia treballaven al tèxtil. Tots els mestres eren vinguts de fora de Catalunya, i encara estava en voga la ‘vella’ escola, quan et picaven per no res… Uns centres on la idea d’avançar culturalment no existia. De catalanoparlants per classe érem 6 o 7. Sí, recordo amb afecte una professora de llengua castellana, a l’institut, amb una sensibilitat especial per la lectura. Des de llavors no he parat de llegir, i un llibre sempre m’acompanya a la bossa.
[…]
—Res a veure amb la imatge, i perdó, de rata de biblioteca
—Afortunadament!
—Li ho han dit gaires vegades?
—Molt més aquesta frase «tu deus llegir molt a la feina!».
—Ho confessa?
—Al contrari! Tant de bo. I jo soc dels qui pensen que hauríem de llegir molt més perquè el producte ven millor si l’has tastat. Quan un nen o una nena demana que li recomanis una lectura has de saber quin llibre li pots oferir.
—Posi-me’n un exemple.
—Un dia calorós d’agost una nena d’onze anys em va demanar que li recomanés un llibre tranquil, volia una lectura relaxada, que fes somriure en comptes de riure, que no despertés emocions fortes. No, no en recordo el títol. Però la nostra funció i la de les biblioteques públiques és informar i proporcionar coneixements.
—Defineixi un bon llibre
—Aquell que va directament al gra, que quan l’acabes et deixa un bon regust de boca. Aquell que t’engreixa emocionalment i en coneixements. Que t’ho fa passar bé.
[…]
—Quina diferència hi ha entre una biblioteca per a adults i una per a infants?
—En la infantil t’has de treure els anells i si has de recollir pipí ho fas. És un espai per descobrir el gust de la lectura. Els adults, teòricament, ja saben a què van. Però els petits ho descobreixen, i nosaltres el que hem de fer és llançar-los cables. Inculcar-los l’hàbit de llegir, del préstec…
—La frase «això és per a nens»…
—Ha estat una mala etiqueta que volia dir que tot servia. Actualment, tot s’ha professionalitzat molt i el nivell d’exigència és comparable al dels adults.
—Què ha canviat?
—Abans la literatura infantil estava quasi exclusivament vinculada a les escoles. Les vendes al detall dels llibres infantils i juvenils eren minses. En els últims anys això ha anat canviant, i editorials petites que publiquen àlbums il·lustrats, sense edat, tenen molta més sortida, com ja passava en cultures més avançades, com la francesa i l’anglesa.
—Digui’m per què llegim?
—Per conèixer altres realitats i pensaments. Per evadir-nos i enriquir-nos. Perquè ens permet accedir sense moure’ns de casa a llocs possibles i impossibles.
—La biblioteca és el pont?
—Que a Manresa es creés l’espai ja és molt positiu perquè implica que hi ha nens, però també adults que els acompanyen. Sempre hi ha un mediador i personal professional que cuida el tipus de llibre i el difon. La nostra funció és poder donar respostes precises i de qualitat en la literatura infantil. Per exemple, llibres sobre el divorci, sobre l’adopció, temes adults, però que afecten una part de la població infantil.
—La biblioteca infantil és un dels espais de la ciutat on la immigració és més present?
—Sí. I és important perquè els nanos aprenen a interrelacionar-se. Els immigrants utilitzen molt més Internet i el préstec de pel·lícules, bàsicament perquè són serveis a què no accedeixen d’ordinari. I trobo genial la seva participació com l’hora del conte o del taller. Les biblioteques són un món obert a tothom, gratuït, on es relaciona gent de totes les procedències i on es creen vincles entre diferents cultures.
—Escriure és imaginar?
—Escriure és tenir curiositat per les coses. És anar amb els ulls oberts per la vida. I per escriure s’ha de llegir, condició indispensable. Llegir i escriure ha d’anar de bracet. És inevitable que algú que llegeix en algun moment intenti explicar les coses des del seu punt de vista.
(«Els quatre cantons», Regió 7, 27 de maig de 2007)
_0.webp)
