El creixement i expansió del seu teatre no ha estat fàcil, atés que no ha seguit modes, ni s’ha decantat pel teatre bien faite o per l’humor blanc, tan productiu econòmicament. El seu, com ha recordat recentment Ricard Salvat, és un teatre personal i de compromís, que assumeix conscientment els riscos que aquesta opció comporta. Així, les seues obres ens acaren amb cruesa amb alguns dels temes del nostre temps: la feblesa de les relacions humanes, els somnis i les frustracions que aquestes provoquen, l’artista i les seues misèries, l’eròtica i la brutalitat del poder en totes les seues formes, o la immigració i l’opressió de l’altre, entre altres temes. […]
Com he apuntat adés, l’obra dramàtica molinsiana no és un teatre fàcil perquè deliberadament s’aparta de l’escena innòcua, plàsticament dolça o de l’humor amable, i opta per un teatre políticament incorrecte, en el qual predomina la paraula, el ritme del discurs i del gest, que ens aboquen a una reflexió clarament provocativa o incitadora. una dramatúrgia que, al capdavall, parteix sempre de la voluntat de recuperar el llenguatge i la memòria col·lectius, que posa l’accent en una crítica irònica o descarnada al sistema d’«antivalors» del món contemporani, que insisteix una i altra vegada en la denúncia dels mecanismes de poder i d’opressió, unes vegades dels forts sobre els febles i, les més, de les diverses estructures socials tradicionals contra determinats grups en particular: persones que tenen un color de pell distint, una altra religió o una opció sexual diferent. És en la denúncia d’aquesta hipocresia social, dels silencis interessats davant d’aquestes injustícies i en la tragèdia personal de les víctimes que Molins posa el seu dit acusador, i ens fa sentir incòmodes, ja siga com a lectors, ja siga com a espectadors.
(Biel Sansano: «Manuel Molins, testimoni crític del seu temps», Caràcters, núm. 39, abril de 2007)
* * *
La trajectòria de Manuel Molins és una de les més singulars i inclassificables de la dramatúrgia catalana contemporània. La seua llibertat de moviments, aliena a les modes efímeres dels «corrents formularis», i el seu compromís explícit i dissident amb la contemporaneïtat, sense deixar-se atenallar pels cants de sirena del poder, han tingut un efecte benèfic en la seua escriptura dramàtica. Li han permès anar a la seua sense haver de claudicar, ni sotmetre’s a renúncies estètiques o ideològiques. La diversitat formal i temàtica, l’arriscada heterogeneïtat de les seues propostes, la multiplicitat d’estètiques i influències cultes i populars, l’han situat en una mena d’excentricitat estimulant i indòmita que, per a segons quins cenacles, esdevé incòmoda, perquè no s’ajusta a paràmetres preconcebuts.
Afortunadament, la dramatúrgia molinsiana ha començat a interessar els àmbits acadèmics i, via París, ha creuat les fronteres amb una acollida creixent en l’escena europea. Sense anar més lluny, l’any passat Molins participà, amb La machine du Docteur Wittgenstein, en el cicle «La scène espagnole d’aujourd’hui. Écritures pour questionner notre temps», en el marc de «Lire en Fête. La nuit de l’écrit» (París, 15-16 d’octubre), i el seu teatre fou l’objecte d’estudi exclusiu del I Simposi Internacional d’Arts Escèniques (Universitat d’Alacant, 9-11 de novembre), en el qual intervingueren divuit especialistes de diverses universitats catalanes i estrangeres. Aquest reconeixement va coincidir amb la inclusió d’Els viatgers de l’absenta dins del cicle «Dramatúrgia dels setanta», organitzat per la Coordinadora de Sales Alternatives de Catalunya, i la publicació, durant el 2006, de cinc (5!) peces inèdites de la seua prolífica obra: La Divina Tramoia (Tres i Quatre), Combat (l’última cinta de Maria Callas) (Arola), Monopatins (Skaters) (Bromera), El ball dels llenguados / El baile de los lenguados /The dance of soles i Sabates de taló alt (totes dues a RE&MA).
D’intencionalitats i gèneres diferents, tots cinc textos matisen i amplien el camp d’interessos del teatre de Molins i són l’expressió d’una recerca dramatúrgica permanent i incansable. D’extrem a extrem: des de la profunditat filosòfica fins a la comicitat més intrèpida i irreverent. En la línia de Centaures (1985) o Ni tan alts, ni tan rics (1989), La Divina Tramoia, significativament dedicada a Joan Fuster i escrita el 1981, aborda, en clau de farsa celestial, la delirant mascarada política de la primera transició/transacció democràtica. Combat confronta les dues cares de Maria Callas, la dona i la diva, per qüestionar el jo bipolar, la dualitat castradora, i proposar una visió complexa i multipolar. Amb una comicitat d’arrel filosòfica, la metrofarsa El ball dels llenguados deconstrueix la precarietat de les relacions humanes en la societat postmoderna. Sabates de taló alt entona un voluptuós cant homenatge al teatre com a suma de transcendència i vitalitat, disfressa i seducció, servitud i grandesa. Monopatins tracta, sense reduccionismes ni mistificacions, una qüestió tan candent com la violència escolar i la liquació dels valors.
(Francesc Foguet: «Art i passió», El País. Quadern [València], 1 de març de 2007; també disponible a Premis de la Crítica de l’AELC 2007. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2007)
* * *
Amb Abú Magrib, Molins ens ofereix una altra mostra ben contundent de la seua particular aventura dramatúrgica, tot arriscant-se a tractar, amb complexitat, riquesa de matisos i cruesa, un tema actual, el de la immigració. I això ho fa amb un cert joc de miralls a través dels quals uns i altres ens hi podem veure reflectits: ara botxins, ara víctimes. I és que, al capdavall, l’autor parteix d’una concepció de la vida humana a la manera shakesperiana, segons la qual l’home és qui fa i desfà el seu destí amb els seus errors i capricis o confusions. És Europa qui condemna la majoria dels immigrants a la marginalitat, i som nosaltres els qui construïm el nostre futur o els qui ens resignem a la realitat que els altres ens imposen. Per això, Abú Magrib és també un crit contra el dolor, un dolor ben sovint inútil i innecessari. I és responsabilitat de tots tractar d’evitar que ningú no patisca ni ningú faça patir aquest dolor, siga on siga que aparega i siga quina siga la disfressa o les formes que adopte.
(Biel Sansano. Fragment de la introducció, a MOLINS, M.: Abú Magrib. Alzira: Bromera, 2002)
* * *
Abú Magrib posa de relleu el dramatisme, en tota la seua cruesa i complexitat, capbussant-se en les clavegueres de la natura humana, tot il·luminant equilibradament la foscor que en resultaria amb tocs clars de lirisme i simbolisme serenament mediterranis. Molins ens fa vibrar amb un quadre commovedor que desperta pedagògicament la nostra inquietud solidària, a l’esperonar-nos les consciències d’una manera profunda.
(Joan-Carles Ortega: «Teatre per a comprendre a l’altre»)
* * *
Controvertida trilogía [Trilogia d’Exilis] con fulgurantes combates de ingenio donde el aparato retórico manejado por Manuel Molins consigue remitir al lector a una realidad trascendida desde donde todo se convierte en teatralmente verosímil. Tres textos en definitiva que me gustaría recomendar al lector en general y al profesional del teatro –directores, actores, productores– en particular porque al margen de la calidad literaria, que la tiene en abundancia, devuelve la PALABRA al lugar donde los actos pueden integrarse, creando así escenarios verbales donde nos pueden llegar a sobrar decorados, vestuarios, maquinaria, etc… Teatro puro, teatro bueno porque en él se amontonan –como debe ser– la inteligencia, los sentimientos, la memoria y la imaginación provocando mensajes polisémicos abrumadores.
(Rafael Cruz: «Nietzsche, Rimbaud-Verlain, Wittgenstein o el venenoso encanto de los vencidos», Contrastes)
_0.webp)
