Crítica literària o assaig Obres traduïdes Obres completes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joaquim Molas

1930-2015

Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015) catedràtic de Llengua i Literatura catalanes, historiador i crític literari.

Investigador inquiet i sistemàtic, crea algunes de les col·leccions de llibres més difoses, que són referents importants en la recuperació del llegat literari català: «Les millors obres de la literatura catalana» o «Les millors obres de la literatura universal», entre d’altres. Coordina i dirigeix el Diccionari de la literatura catalana (1965), i cinc volums de la Història de la literatura catalana (1986). És el fundador de la revista de crítica literària Els Marges. Part dels seus treballs es troben a les compilacions Obra crítica I (1995), guardonat amb el Premi Lletra d’Or i el Premi Crítica Serra d’Or del 1997; i Obra crítica II (1999), guardornat també amb el Premi Crítica Serra d’Or del 2000. Amb el llibre de memòries Fragments de memòria (1997), rep el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de prosa de no-ficció del 1998. Com a professor universitari fou un referent per a moltes generacions d’estudiants de filologia.

La seva carrera ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998), la Creu de Sant Jordi (1999), la Medalla del Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003) i és Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (2006).

Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació: Lena Paüls.
Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografia pòrtic: © Francesc Sitges.

Castellano

Pòrtic

Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015) catedrático de Lengua y Literatura catalanas, historiador y crítico literario.

Investigador inquieto y sistemático, crea algunas de la colecciones de libros más difundidas, que son referentes importantes en la recuperación del legado literario catalán: «Les millors obres de la literatura catalana», «Les millors obres de la literatura universal», entre otras. Coordina y dirige el Diccionari de la literatura catalana (1965), y cinco volúmenes de la Història de la literatura catalana (1986). Es el fundador de la revista de crítica literaria Els Marges. Parte de sus trabajos se encuentran en las compilaciones Obra crítica I (1995), guardonado con el premio Lletra d’Or y el premio Crítica Serra d’Or del 1997; y Obra crítica II (1999), premiado también con el Crítica Serra d’Or del 2000. Con el libro de memorias Fragments de memòria (1997), recibe el premio de la Institució de les Lletres Catalanes de prosa de no ficció el 1998. Como profesor universitario fue un referente para muchas generaciones de estudiantes de filología.

Su carrera ha sido reconocida con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998), la Creu de Sant Jordi (1999), la Medalla del mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003) y ha sido nombrado Doctor Honoris Causa por la Universitat de Lleida (2006).

Fue miembro numerario del Institut d’Estudis Catalans y socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentación: Lena Paüls.
Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografía pòrtic: © Francesc Sitges.

English

Pòrtic

Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015), was a Catalan language and literature university professor, historian and literary critique.

Systematic and thorough researcher, he devised some of the most widely known literary collections, which were important referents in the recuperation of the Catalan literary legacy: «Les millors obres de la literatura catalana», «Les millors obres de la literatura universal», among others. He coordinated the Diccionari de la literatura catalana (1965), and five volumes of the Història de la literatura catalana (1986). He is the founder of the literary critique magazine Els Marges. Some of his works were compiled in Obra crítica I (1995), awarded the Lletra d’Or and the Crítica Serra d’Or in 1997; and Obra crítica II (1999), also awarded the Crítica Serra d’Or in 2000. His memoirs book Fragments de memòria (1997) was awarded with the Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de prosa de no-ficció in 1998.

His career has been recognized with the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998), Creu de Sant Jordi (1999), Medalla del mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003) and the Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (2006).

He was a numerary member of Institut d’Estudis Catalans and an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Documentation: Lena Paüls.
Page updated by Josep Miàs for the AELC.
Photograph: ©Francesc Sitges (Pòrtic).
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Joaquim Molas i Batllori neix a Barcelona el 5 de setembre de l’any 1930, i creix enmig d’una atmosfera de barri popular. Des de petit, els diumenges sovinteja el mercat de Sant Antoni i remena entre llibres fora de circuit. Com ell mateix diu: «Al mercat vaig comprar les ‘meves’ primeres revistes i els ‘meus’ primers llibres. Números antics de Chicos i de Flechas y Pelayos. O novel·les del Coyote i d’Edgard Wallace. Quan vaig entrar a la universitat, vaig topar amb un món del tot diferent. Vaig descobrir el món de la gran cultura. I aquest món no solament em va deixar fascinat, sinó que em va fer rebutjar en bloc el que, fins aquell moment, havia alimentat els meus somnis.»

Es llicencia en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, i el 1958 fa el doctorat amb una tesi sobre el poeta medieval Lluís Icart. El 1959 marxa durant dos anys com a lector de castellà a la Universitat de Liverpool. L’estada a Anglaterra li serveix per a recuperar les tradicions de què s’havia nodrit a l’adolescència i que, en entrar a la universitat rebutja «amb l’afany d’integrar-les, de fer-ne una síntesi. Dit d’una altra manera: les vaig convertir en objecte d’estudi. I, així, vaig començar l’estudi de la Renaixença i, més en concret, de Verdaguer i d’Apel·les Mestres, del Modernisme, de les diverses Avantguardes, de la literatura popular o de gènere…».

Del 1961 al 1972 és professor als Estudis Universitaris Catalans. L’any 1969 entra com a Catedràtic de Llengua i Literatura Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1982, a la Universitat de Barcelona. Segons Manuel Jorba: «El 1969, retrobava a la Universitat Autònoma el medi universitari natural, el dels estudiants que tindran els professors més globalment adients a la casa on estudien, i que no necessàriament hauran de buscar a l’exterior un fòrum científic de discussió i debat cultural alternatius o complementaris. Feia anys que Molas no disposava del que de sempre havia desitjat, però mai a qualsevol preu, i ara en disposava amb responsabilitat total sobre l’organització de les matèries pròpies i, en part, sobre la de la configuració de certs òrgans de la institució universitària.»

Durant els primers anys, influït per Martí de Riquer i per Dámaso Alonso, es dedica a la literatura medieval i a l’anàlisi estilística dels textos, i publica dos excel·lents volums de divulgació, Literatura catalana antiga: el segle XIII (1961) i Literatura catalana antiga: el segle XV (1963). Més endavant es decanta cap a l’estudi de la literatura contemporània amb una metodologia de tipus més marxista, amb llibres com Poesia catalana del segle XX (1963), en col·laboració amb Josep M. Castellet, i diversos volums de la sèrie Antologia Catalana.

Dirigeix diverses col·leccions que són referents importants en la recuperació del llegat literari català després de l’etapa de la dictadura franquista: «Antologia catalana», «Les millors obres de la literatura catalana», «Les millors obres de la literatura universal» i «Les millors obres de la literatura universal del segle XX», entre d’altres. Participa en la direcció i redacció parcial dels volums corresponents a la part contemporània de la Història de la literatura catalana (1986-1988) de l’editorial Ariel. També publica un estudi sobre l’avantguardisme català: La literatura catalana d’avantguarda, 1916-1938 (1983), premi Crítica Serra d’Or del 1984. Juntament amb J. Massot i Muntaner dirigeix el Diccionari de la literatura catalana (1979).

El seu rigor i eclecticisme es fa evident a la revista Els Marges, que funda el 1973, exponent d’una escola de crítica i d’historiografia literàries. És també membre del consell de redacció de diverses revistes, com Serra d’Or (1965-1977), Recerques (1970-1987) i Anuari Verdaguer (des de l’any 1986). A més, col·labora habitualment en mitjans de comunicació i en diverses revistes científiques i culturals, com Estudis Romànics, Bulletin of Hispanic Studies, El Pont, L’Avenç, Revista de Catalunya, La Vanguardia, Destino, Avui, El País, entre d’altres. És autor de nombrosos pròlegs d’obres de ficció d’autors moderns. Una part dels seus articles de crítica literària, especialment els publicats a Serra d’Or, han estat recollits a Una cultura en crisi (1971) i a Lectures crítiques (1975).

El 1995 publica el volum Obra Crítica I, que obté el premi Lletra d’Or i el de la Crítica Serra d’Or del 1996. El volum Obra Crítica II (1999), rep també el premi Crítica Serra d’Or de l’any 2000. El primer lliurament de les seves memòries, Fragments de memòria. Fulls del dietari (1997), obté el premi de la Institució de les Lletres Catalanes de prosa no de ficció, el 1998.

Ell mateix diu: «[…] Vaig deixar d’escriure per posar-me a descriure, un ofici, a la pràctica, tan complicat i tan competitiu com l’altre, però que treballa amb idees, més ben dit, amb les reelaboracions literàries de la realitat nua i pelada, no directament amb aquesta. I que, per tant, demana, primer, moltes dosis d’erudició, per disposar de tot el material d’arxiu i de lectura necessari. Després, d’imaginació, per establir tots els lligams possibles entre els materials aplegats. I, per últim, d’intel·ligència per ordenar i donar sentit a l’operació. Ara: aquest discurs, com qualsevol discurs escrit, sigui literari o científic, està subjecte a unes rígides lleis de composició, dit amb altres paraules, d’organització, de precisió, de claredat i, en definitiva, de tensió.»

La importància de la seva labor és reconeguda amb els principals premis i honors de la cultura catalana. Rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998), la Creu de Sant Jordi (1999), la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic (2000), la Medalla del Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002), i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003). L’any 2006 és nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.

Joaquim Molas mor el 16 de març de 2015, a l’edat de vuitanta-cinc anys. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El 2016 l’Aula Joaquim Molas, juntament amb la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, li dediquen l’exposició «Atles Molas. Ordre i disjuncions en les avantguardes», comissariada per Enric Bou i Jordi Cerdà Subirachs.

L'autor durant el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1998.
L'autor durant el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1998.
L'autor durant el nomenament com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (2006).
L'autor durant el nomenament com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (2006).
L'autor, durant una entrevista per a la revista Serra d'Or. Imatge cedida per la revista, © Francesc Sitges.
L'autor, durant una entrevista per a la revista Serra d'Or. Imatge cedida per la revista, © Francesc Sitges.

Premis

  • Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil (1983): Viatge poètic per Catalunya.
  • Crítica Serra d’Or (1984): La literatura catalana d’avantguarda, 1916-1938.
  • Lletra d’Or (1996): Obra crítica I.
  • Crítica Serra d’Or (1997): Obra crítica I.
  • Institució de les Lletres Catalanes de prosa de no ficció (1998): Fragments de memòria.
  • Crítica Serra d’Or (2000): Obra crítica II.

    • Honors:

  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998).
  • Creu de Sant Jordi (1999).
  • Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic (2000).
  • Medalla del mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002).
  • Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003).
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (2006).

    • Obra crítica II.

    Aquest volum conté dos llibres: «L’ofici de llegir» i «Subjectes i complements». El primer «és una mostra de la dedicació de l’autor a la literatura en viu, de la necessitat de seguir sobre la marxa el flux de l’actualitat». El segon recull treballs que són «una reflexió, alhora unitària i canviant, sobre la condició de la cultura del país».

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Les apetències renovadores dels procediments d’anàlisi de l’obra literària i els de la configuració de la història literària més estrictament positivistes se li fan assequibles en el final d’etapa dels anys de formació, per un cantó a través de l’estilística i la ciència de la literatura més en general, per lectures fetes amb passió i amb el convenciment del lector afinat, exigent i sensible, que troba respostes o incitacions per a la valoració de l’obra literària (Leo Spitzer, Dámaso Alonso, Curtius, Auerbach… són lectures d’aleshores); per altra banda, a través de la lectura dels pensadors i divulgadors del marxisme: són les vies que veu integrables en la investigació, la docència, la crítica i, també en certs aspectes de l’actitud i dels principis ètics i cívics a defensar.»

    (Manuel Jorba. «El procés crític: intuïció i mètode», dins Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona – Fundació Caixa de Catalunya, 1981)

    * * *

    «Com a crític, Molas també va construir-se aviat un model a partir d’exemples i influències diversos. El crític, segons aquest model, no podia limitar-se a donar la seva impressió personal de les obres. Calia que les expliqués al lector, vull dir que expliqués d’on sortien i per què eren com eren, i que les situés dins els seu context literari, i aquest dins el context cultural general, i aquest mateix, al seu torn, dins l’evolució de la pròpia societat. Fer això amb la literatura en el moment mateix en què aquesta apareixia, explicar-la a mesura que s’anava produint, comportava inevitablement una intervenció directa en els camins d’aquesta, un empènyer-la en certes direccions i allunyar-la d’altres. Aquest efecte i, doncs, aquesta funció, Molas els acceptava amb ple coneixement de causa. Així, la missió del crític tal com ell la concebia era no sols d’orientar els lectors, sinó de fer el mateix amb els autors. El signe, d’aquesta tasca orientadora venia inspirat pel mateix marxisme genèric que presidia la seva actuació com a historiador de la literatura.»

    (Joan-Lluís Marfany. «Historiador i crític», dins Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona – Fundació Caixa de Catalunya, 1981)

    * * *

    «Una de les intervencions més espectaculars de Molas és l’operació que dugué a terme de retorn a Anglaterra, en la dècada dels seixanta, consistent a introduir la crítica d’ascendència marxiana en els estudis literaris, per tal d’influir en la recepció de la literatura catalana. L’operació és coneguda amb el nom de «realisme històric» i el màxim exponent és aquella antologia en què l’any 1963 Molas sacsejà els valors de la poesia catalana i els reorganitzà d’acord amb criteris maximalistes derivats de les doctrines literàries de Lukács. Observem que he dit Molas, no Castellet-Molas com seria obligatori de dir si es tractés d’una referència bibliogràfica. En efecte, és Molas qui veiem moure els fils d’aquella antologia i m’atreviria a dir que n’és ell el redactor principal o fins i tot exclusiu. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una antologia de poetes del nostre segle que, en termes d’estratègia, no és sinó la part provocativa d’una operació molt més vasta i profunda que Molas dirigí des de l’editorial 62 i des dels Estudis Universitaris Catalans, on va començar a fer classes durant aquells anys. L’operació s’eixamplà cap a camps diversos i amb instruments diversos i es prolongà fins ben entrats els setanta, quan Molas, fora ja de responsabilitats editorials directes, continuà l’operació.»

    (Ricard Torrents. «L’obra de Joaquim Molas: de la intuïció i el mètode a l’estratègia», dins Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona – Fundació Caixa de Catalunya, 1981)

    * * *

    «Com a director d’«Els Marges», crec que Molas ha donat proves sobrades de paciència, de rigor, d’honestedat. Ha sabut escoltar, sense prepotència i amb atenció positiva per tots els parers exposats. Ha actuat de comú acord amb tothom i defugint sempre l’opció de la facilitat. Ha evitat la temptació de l’endogàmia i, encara més, la de promoció personal o de grup.
    […]L’única presa de posició conjunta del grup com a tal, a través de l’editorial conegut com a «manifest d’Els Marges», va ser consensuada després d’una llarga discussió de mesos entre tots a partir del text base, i Molas va reeixir a acostar les actituds més contraposades. En la seva qualitat de director i, al capdavall, de mentor de tots plegats, va ser també qui més va haver de respondre, almenys nominalment, de l’anàlisi sociopolítica que de la situació de la llengua es feia en aquell document, just en causal coincidència amb la celebració de les primeres eleccions autonòmiques, el març del 1980. Sempre ha subsistit la sospita de fins a quin punt els notables de la política catalana, dolguts pel ressò que va obtenir un paper que denunciava el cofoïsme alienant en què es complaïen o en què vegetaven la majoria d’ells en relació amb la llengua, no li van passar factura a Molas com a cap visible d’aquell al·legat.»

    (Josep Murgades. «Joaquim Molas, ran d’«Els Marges» estant», dins A Joaquim Molas. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996)

    * * *

    «Joaquim Molas, com tothom, és fruit del seu temps i el temps de Molas correspon a la més profunda aridesa del franquisme. Per això ell, com a crític, crític militant, intel·lectual i professor universitari, va haver d’enfrontar-se al desert cultural d’aquells anys per bastir un projecte que fos doble: articular una interpretació històrica que comportava el desenterrament i revisió de textos per tal de definir millor moviments i èpoques i, quant a la contemporaneïtat, establir unes primeres fixacions interpretatives de l’obra de diversos autors de postguerra que sovint han esdevingut canòniques i han entrat a la història de la literatura com la millor introducció possible a l’autor. Tota anàlisi, biografia o estudi que es faci de Joaquim Molas haurà d’explicar aquesta enorme feina que no es tradueix en obra escrita però que forma part del mestratge i la dinamització d’una cultura. Afortunadament, en aquest moment, s’està publicant l’obra crítica de l’autor. Els dos primers volums (1995 i 1999) donen mesura del seu treball com a crític i historiador. Però a aquest treball caldrà afegir-hi el projecte editorial desenvolupat al llarg de les col·leccions que, des d’Edicions 62 i al llarg de diverses dècades, ha dirigit i s’han convertit en punt de referència.»

    (Àlex Broch. «Joaquim Molas, la darrera classe», diari Avui, 28 de desembre de 2000)

    Entrevistes

    —Rubió i Riba us han estat els grans mestres, des de diferents aspectes. Quines altres personalitats, però, reconeixeu també com a mestres decisius?
    —De Rubió vaig rebre un mestratge des del punt de vista de l’historiador, i de Riba, com a crític. Ara, dins el meu món de mestres, també hi poso Vicens Vives, que vaig tractar molt al llarg dels anys cinquanta, perquè vaig formar part, com a literat, de l’Índice Histórico Español. En un primer moment jo em dedicava a la literatura medieval, i va ser en Vicens qui em va portar a la més moderna, i a la contemporània; a mi, el que m’interessava era el carrer, comunicar-me, i la medieval no em servia. Casacuberta i Riquer han estat, també, per a mi, dues figures de referència. Casacuberta, la persona que realment em va ensenyar a treballar. Ell feia una mica com jo he fet, es realitzava mitjançant els altres; com que tenia moltes dificultats per escriure, no arribava a ser un àgraf, però gairebé, igual que jo, feia fer a la gent el que ell hauria volgut fer. Casacuberta t’ensenyava a treballar, però a la taula, no amb grans idees i plantejaments, sinó a la pràctica.

    […]

    —Al llarg dels anys seixanta i setanta exerciu un paper destacat com a activista cultural, ja sigui des de l’organització d’homenatges, la creació del Congrés de Cultura Catalana… Podem situar aquí la vostra activitat continuada com a conferenciant?
    —Sí és clar; amb les conferències portava la bona nova per tot Catalunya. […]. En dec haver fet, pel cap baix, unes mil cinc-centes, a vegades dues en un mateix dia, sempre sobre la marxa; vull dir, mai no posades per escrit i llegides, sinó improvisades a partir d’un guió, això sí, molt minuciós, que rarament he guardat. Ara, he guardat tots els programes de mà, si és que se’n feien. Per a mi, l’activisme ha estat aquest. Cal afegir-hi, és clar, el primer Congrés de Cultura Catalana, els dels anys seixanta, les relacions amb el SDEUB, la Caputxinada i l’homenatge a Rubió, la redacció i la signatura de manifestos, etc.

    (Marta Nadal. «Joaquim Molas amb voluntat de síntesi», revista Serra d’Or (Barcelona), núm. 489, setembre del 2000)

    * * *

    […]
    —Malgrat que siguin tasques íntimament lligades entre si, què us ha reportat més satisfacció personal: la investigació, la docència, la crítica literària?
    —No sabria què dir, perquè, en el fons, estic insatisfet de tot. Més que el que he fet, m’interessa el que faig o voldria fer. Jo diria en tot cas que, el que a mi personalment m’ha donat més satisfaccions, ha estat la docència. La docència m’ha permès treballar amb gent jove i fer-hi amistat. Gran part de les meves amistats, per no dir la majoria, són gent que he tingut com a estudiants. Els companys i amics de la meva generació van desapareixent. Fa poc va morir una persona amb la qual tenia molt bon feeling: Guinovart. Ara ha mort Josep Benet… Tinc algun altre amic que ja està amenaçat… Hem de tenir en compte que aquesta gent ja ronda la vuitantena! Dels meus mestres, només en queda un, que en té noranta-quatre…

    —Què us va representar l’entrada a la universitat?
    —Jo havia entrat a la carrera perquè m’agradava llegir i escriure, però bàsicament llegir. A la universitat vaig descobrir tota la literatura medieval i vaig descobrir l’ofici d’historiador i de filòleg. Ja durant la carrera, i sobretot els anys posteriors, dubtava entre fer crítica o dedicar-me a la investigació i la docència. La crítica, ho tenia molt malament, perquè no hi havia ni editorials ni publicacions que em permetessin viure (parlo dels anys cinquanta). Per altra banda, en docència, només hi havia Filologia romànica si em volia dedicar a la literatura catalana. L’única càtedra que hi havia era a Barcelona i l’havien creat ad hominem. Un cop acabada la carrera se’n va convocar una altra, també ad hominem, a la universitat de Granada, a la qual només es va poder presentar Antoni Comas, que era l’únic que tenia el doctorat fet; òbviament, la va guanyar l’opositor de Granada. Aleshores les perspectives, tant d’una banda com de l’altra, eren bastant negres. El fet que me n’anés a Anglaterra va provocar que acabés apostant per la literatura contemporània i, per tant, per la crítica. Sempre, però, m’havia quedat pendent l’altra opció que a mi m’agradava, i que era la docència i la recerca. La docència als Estudis Universitaris Catalans, que vaig poder exercir durant els anys seixanta, era provisional i insegura. Per això, durant aquells anys em dedico sobretot a la crítica. En el moment en què tinc l’ocasió d’entrar a la universitat, m’hi aboco decididament i abandono la crítica. En tot cas, faig crítica de revista especialitzada, no crítica de diari…

    —Entre altres coses, perquè vau tenir problemes amb els diaris…
    —Sí, durant força temps els diaris els vaig tenir tancats. Ibáñez Escofet em va proposar de fer crítica literària a «El Correo Catalán» en el moment d’auge del diari, però el consell d’administració em va vetar per separatista, maçònic, jueu i comunista! Més tard, per mitjà de Josep Pla, va ser en Vergés qui em va proposar d’entrar a la revista «Destino», però jo ja era a la Universitat; ho va agafar Pere Gimferrer. També m’ho va tornar a proposar Ibáñez Escofet quan era director de «Tele/expres», però li ho vaig passar a Montserrat Roig per la mateixa raó.

    —Abans d’entrar a la universitat, la vostra feina estava centrada, essencialment, a Edicions 62. La confluència de criteris i d’inquietuds amb Josep M. Castellet va ajudar-vos en les tasques que vau emprendre?
    —A Edicions 62, hi vaig tenir molt bona entrada. En aquells moments hi havia Max Cahner, que era l’amo. Josep M. Castellet era el director. Pel que fa a criteris, sempre vaig tenir carta blanca. Vaig fer el que vaig voler. Com diuen a la premsa del cor, «Siempre me apoyaron»! Jo aleshores vivia de treballar a Edicions 62. Tenia feina lliure, amb dret a taula, encara que no hi anava mai. Vaig començar, també per aquella època, a la Gran Enciclopèdia Catalana. A Edicions 62 vaig dirigir dues col·leccions, «Antologia catalana» i «Clàssics catalans del segle XX», i vaig fer, juntament amb Josep M. Castellet, la «Poesia catalana del segle XX»… Era el meu modus vivendi, modest però funcionava. Tenia un sou al mes i aquest sou el justificava fent feines puntuals, per les quals cobrava; al final s’arrodonia tot. Edicions 62 entra en crisi a final dels anys seixanta, quan hi ha la gran crisi del món editorial a Catalunya, i a la vegada a mi em criden a la Universitat Autònoma. Aleshores jo entro a la UAB i deixo Edicions 62, però continuo treballant per a ells, ni que sigui de lluny.

    —Com neix «Les Millors Obres de la Literatura Catalana»?
    —La MOLC neix, justament, quan Edicions 62 ha superat la crisi. La literatura medieval estava molt ben establerta gràcies a Milà i Fontanals, als dos Rubió, a Martí de Riquer, al pare Batllori… Però a partir del XVI, i sobretot a partir del XVIII, calia intentar trobar les bases del que és la cultura catalana i, en particular, la literatura catalana. La MOLC té per objectiu fer una revisió de tota la literatura catalana. Va ser dissenyada en un moment molt concret, a final dels seixanta, quan fa irrupció al mercat la nova fórmula del llibre de butxaca. És quan apareixen Alianza Editorial, la «Biblioteca básica Salvat de libros RTV»… Edicions 62 i jo tenim la idea de fer aquesta col·lecció, però aleshores es produeix la crisi i el programa establert queda paralitzat fins que 62 es recupera. Va ser a final dels setanta.

    El 1974, i dins l’àmbit universitari, Joaquim Molas crea la revista «Els Marges», de llengua i literatura. És una revista especialitzada, on es publiquen estudis de síntesis o d’investigació, documents de caire lingüístic, textos de creació, crítica literària… Josep Murgades escriu: «Com a director d'»Els Marges», crec que Molas ha donat proves sobrades de paciència, de rigor, d’honestedat. Ha sabut escoltar, sense prepotència i amb atenció positiva per tots, els parers exposats. Ha actuat de comú acord amb tothom i defugint sempre l’opció de la facilitat. Ha evitat la temptació de l’endogàmia i, encara més, la de promoció personal o de grup.»

    —D’on surt la idea d’«Els Marges»?
    —«Els Marges» neixen de la necessitat de tenir un òrgan d’expressió, no tant jo, sinó els meus estudiants. De fet, sorgeixen d’unes converses que tenim Pepito Benet i jo. La primera redacció és formada per dos antics estudiants dels Estudis Universitaris Catalans, Josep M. Benet i Jornet i Jordi Castellanos, i per dos de més joves de la Universitat Autònoma, Enric Sullà i Josep Murgades. Aquest és el nucli inicial, al qual vam haver d’afegir lingüistes, atès que nosaltres no n’erem, per poder atorgar més dimensió a la revista.

    —El 1995 publiqueu el volum Obra Crítica I, que obté el premi Lletra d’Or i el de la Crítica «Serra d’Or». Obra Crítica II (1999) va ser també guardonat amb el premi Crítica «Serra d’Or». La funció del crític és explicar les obres al lector, situar-les dins del seu context literari i cultural. Hi ha també una voluntat d’influir en la recepció?
    —Jo diria que aquesta voluntat hi és implícita. El que passa és que, quan es fa de crític, es pot fer de moltes maneres. Es pot fer a la premsa i es pot fer en revistes especialitzades. Si es fa a la premsa, el que es vol és incidir damunt del públic. Quan es fa en revistes especialitzades, aleshores no. El crític de premsa, si és un bon crític, té tot un programa literari i, per tant, defensa la literatura a través d’aquest programa. En canvi, el crític de revistes especialitzades, encara que tingui un programa, pren un distanciament, i això fa que pugui valorar obres amb estètiques diferents. Alguns creuen que la forma és molt important, d’altres creuen que ho és l’experimentació… Tots els crítics, els bons crítics, han defensat un programa. Aquí a Catalunya, des d’Yxart fins a Maragall, o Folguera, tots han defensat un programa estètic determinat.

    —Com us van influir, en la valoració de l’obra literària, Leo Spitzer i Dámaso Alonso?
    —Jo vaig tenir una formació positivista i a hores d’ara reconec que estic molt content d’haver-la tingut. Leo Spitzer i Dámaso Alonso em van ensenyar que el text és vàlid per si mateix, és a dir, que és una construcció verbal que s’ha d’estudiar com a tal. Em van fer entendre que la literatura és una construcció del llenguatge, o de la llengua, si es vol. Leo Spitzer parteix del que s’anomena «ciència de la literatura» o, en un altre sentit, de l’estilística, com Dámaso Alonso, i que intenta estudiar la literatura per si mateixa. També vaig viure l’ensenyança de Carles Riba. Ell ja valorava l’obra per si mateixa, deslligada del context social. Havia estudiat amb Vossler, entre d’altres. Té uns quants treballs en què aplica, en certa manera, el mètode de Vossler, que és als inicis de l’estilística.

    —Jordi Rubió i Martí de Riquer tenien posicions molt diferents. Què us van ensenyar?
    –Riquer és un filòleg pur; el text l’interessa per les seves implicacions històriques, filològiques. En el cas de Rubió, allò que li dóna la clau d’una obra són les seves trames històriques i culturals. Una de les obres més importants de Rubió i Lluch és una col·lecció de documents de cultura. Això, Leo Spitzer no ho hauria fet mai. Ni Riquer ni Rubió ni Casacuberta no estudien l’obra literària com a construcció. De tota manera, jo vaig fer una evolució que ha estat molt llarga. Vaig descobrir l’estilística, que m’explicava el text com a construcció verbal, però no les relacions del text amb el context. Va arribar un moment en què, per a mi, era fonamental, també, la relació amb aquest context. Jo veia que escriptors que tenia al costat, com Espriu, estaven molt mediatitzats pel context. Havien d’escriure d’una manera determinada i no d’una altra o podien dir unes coses i no unes altres. Per tant, el context hi tenia molt pes. Això, amb el descobriment, d’una banda, de Curtius i Auerbach i, de l’altra, d’Arnold Hauser, em va portar a la lectura de Lukács i de Gramsci i de Goldmann, entre d’altres. Al final he intentat lligar totes dues coses. Què és, en el fons, l’objecte d’estudi? D’una banda, és una obra que és conseqüència d’uns fets històrics i, de l’altra, una construcció verbal. Ara bé, sigui quin sigui el context, no hi ha dubte que escriure vol dir construir a través de la paraula.

    —En alguna ocasió heu dit que us considereu un privilegiat perquè heu pogut conèixer grans figures de la cultura catalana: Puig i Cadafalch, Víctor Català, Carles Riba, Espriu, J.V. Foix, Pla… En el cas dels escriptors, la coneixença personal ha influït en el criteri de valoració de les seves obres?
    –Jo faria la pregunta al revés: Per què vaig conèixer aquesta gent? Perquè la seva obra m’interessava. En general, és a través de l’obra que arribo a la persona. Hem de tenir en compte la situació dels anys cinquanta, sense gaires possibilitats. O coneixies els autors a través del llibre o no els coneixies. Públicament no existien. Si el llibre t’apassionava, procuraves conèixer l’autor. I també l’autor procurava conèixer-te a tu. Per una raó molt senzilla: Foix, Riba, Espriu, justificaven la posició que jo prenia, però, a la vegada, jo els justificava a ells, perquè jo era la seva continuïtat. Si ells no haguessin tingut gent més jove al darrere, la feina que feien no hauria tingut sentit. Va ser un joc molt peculiar, de final dels quaranta i els cinquanta.

    —En aquest sentit, Àlex Broch ha dit que el vostre temps està lligat a «la més profunda aridesa del franquisme»…
    —No és solament el franquisme. Aquí hi ha una cosa que no se sol remarcar prou. També el Noucentisme va fer una guillotinada de tota la literatura anterior, tant del que ara anomenem Modernisme com de la literatura del segle XIX. Jo, personalment, no solament vaig intentar establir ponts amb la literatura dels anys trenta, sinó, a la vegada, amb la literatura de començament de segle, dels segles XIX i del XVIII. Per què? Com hi vaig a parar? En el meu cas el procés és molt clar. Tot arrenca del fet que em plantejo qui sóc i per què sóc d’una determinada manera. Carner, Foix, Riba em porten a Maragall, em porten a Verdaguer, a Guimerà… Aquests em porten a començament del XIX, a Aribau… I arribo al punt de partida de tot aquest procés, a la Il·lustració, a final del XVIII: la gran revolució que es fa al segle XVIII és l’origen del que jo sóc. Això és el que em porta no solament a refer els ponts amb la preguerra, sinó també amb la guerra i després amb els orígens de la guerra i amb els orígens de la preguerra, fins a arribar a un punt on penso que és a partir d’allà que es construeix el món en el qual jo visc.

    —Entre els vostres treballs més destacats hi ha La literatura catalana d’avantguarda, 1916-1938, premi Crítica «Serra d’Or» 1984. Què aporten les avantguardes a la literatura contemporània?
    —Resulta difícil de resumir de cop i en poques paraules. En conjunt, les avantguardes constitueixen una ruptura radical amb el sistema artístic i literari tradicional i, per tant, constitueixen una recerca constant de nous territoris. Per a mi, els punts essencials d’aquesta recerca són la supressió de les fronteres que separen les diverses formes d’expressió, incloses les més noves, com el cinema i la publicitat, la imposició de les idees de modernitat, fragmentació i provisionalitat, i l’exploració del món de l’atzar, del somni i del presomni. Pel que fa a la poesia, aquesta ha de buscar solucions per al desgast de la paraula produït per la mateixa retòrica literària, per la política, pel periodisme i per la publicitat. I ho fa per mitjà de la recomposició visual amb paraules de l’objecte o de l’emoció que descriu el poema, de la descomposició de la paraula en lletres i la recomposició d’aquestes en formes abstractes, de la substitució de la paraula pel mateix objecte que designa o amb la creació d’instal·lacions.

    —Mai no s’havia publicat en català tant com ara. Encara no disposem de prou perspectiva per a fer valoracions. Tanmateix, creieu que un cop passat pel sedàs del temps hi haurà figures de la talla d’un Riba, d’un Foix, d’un Espriu?
    —Aquesta pregunta és molt difícil de respondre. Hi som tan a prop que és molt difícil distanciar-se. La guerra civil va permetre un cert distanciament, i va permetre moltes valoracions que potser, si hi hagués hagut una continuïtat, no s’haurien produït fins molt temps després. D’altra banda, del que es publicava els anys trenta i els anys vint n’ha quedat molt poca cosa. És molt difícil veure què és el que filtrarà el temps. Pot haver-hi gent que actualment escriu i no publica. A més, el que nosaltres veiem a través dels mitjans de comunicació no sempre respon a la realitat: sovint depèn que l’autor o l’editor vagin darrere el crític, que es tingui una posició política o ideològica determinada… La focalització de la literatura actual sempre és molt difícil. Jo això ho he dit i ho tinc publicat. A mi m’agradaria viure d’aquí trenta anys per saber la literatura que jo he viscut. Quan publiquem Villalonga a Edicions 62 dins els «Clàssics catalans del segle XX», és un autor pràcticament desconegut. Quan Sales publica Bearn a Barcelona, l’impacte és considerable, però Villalonga ja és un home molt gran. Amb Foix, en bona part va passar el mateix. La diferència és que com que Foix escrivia als diaris, era conegut com a periodista; però no ho era com a poeta. D’altra banda, ell va publicar els seus llibres de poesia de molt gran. Si no m’equivoco, el primer llibre, Sol, i de dol, és de 1947. Abans havia publicat Gertrudis i KRTU, que no era pròpiament poesia en vers, sinó en prosa. Foix era percebut com a periodista, com a nacionalista i com a rar! Amb tot això, vull dir que és molt difícil percebre la literatura estant-hi ficat a dins. De tota manera, crec que en aquests moments hi ha alguna figura grossa. Per exemple, Baltasar Porcel. S’ha tardat molt a reconèixer-ho. Ara tot són honors, però s’ha trigat molts anys a valorar-lo com cal. Porcel escriu des dels anys cinquanta! Té una obra immensa i d’una qualitat molt alta.

    —Com valoreu l’interès dels mitjans de comunicació per la literatura?
    —Per a dir-ho de manera suau, jo parlaria de la «distracció» dels mitjans respecte a la literatura en general i a la catalana en particular. Ara bé, també és important la falta d’unes revistes literàries més o menys especialitzades. Això comporta, com a conseqüència, la falta d’un equip de crítics, cadascun amb el seu programa estètic o la seva teoria i la seva potència analítica, però també divulgativa. Abans de 1939 hi havia «La Revista» de Lopez Picó, la «Revista de Catalunya»… «La Publicitat» publicava una pàgina sencera, sobre literatura, per J.V. Foix… I hi havia, a més, moltes revistes de vida curta però que ajudaven a la configuració de la literatura viva. Tot aquest entramat actualment no hi és. Val a dir que tampoc no hi és a França… El que passa és que a França hi ha un poder cultural que no existeix ni a Espanya ni a Catalunya, cosa que abans sí que havia existit. Tot això no és nostàlgia. És història! Si en aquests moments haguéssim de citar sis crítics, amb influència i amb una formació teòrica sòlida, oi que és difícil? Fa alguns anys, feien crítica Triadú, Fuster, Castellet, els germans Ferrater, Vilanova, Gimferrer… Ara estem tots retirats!

    —Els vostres estudiants no s’han dedicat a la crítica?
    —S’han dedicat a la història. Hi ha gent molt fina pel que fa a percepció, però s’han dedicat, per entendre’ns, a la «literatura morta», com és el cas de Mercè Rodoreda, per exemple. La caiguda en vertical de la literatura en l’opinió pública és considerable. Pensem en l’any Pla, en l’any Verdaguer… Els diaris n’anaven plens! Ara, de l’any Rodoreda, com i qui en parla?

    —Què en penseu del concepte de «cànon occidental» de Harold Bloom que va fer tant de renou?
    —Tot això del cànon que s’ha posat de moda té i no té sentit. Dir-me que Proust és canònic, doncs ja ho sé, la veritat!, no cal que m’ho expliqui ningú… Que Dostoievski és canònic, tampoc no cal que m’ho expliqui ningú… Totes les literatures tenen uns referents, que són aquells que s’estudien al batxillerat, aquells que són publicats regularment i la gent els llegeix i que s’han internacionalitzat. Això ha existit sempre. Abans en dèiem «clàssics», dels escriptors canònics! La MOLC va intentar, no destacar els «cànons», cosa que trobo una mica abusiva, sinó els autors de referència.

    —Per què es produeix consens al voltant d’unes determinades obres?
    —Perquè la «gran» literatura sempre diu molt més del que diu que diu. L’obra que permet que gent de diferents generacions, gent de diferents tradicions culturals hi trobi allò que busca, és la que podem considerar bona. Si el Quixot, avui, continua vigent, és perquè respon a tota una sèrie de plantejaments que es fa el lector actual. El senyor del segle XVI va veure-hi unes coses, l’alemany del segle XIX unes altres, i nosaltres n’hi veiem unes altres de diferents. L’obra de qualitat és tan complexa, tan carregada de sentit, que tots els lectors hi troben allò que busquen. El paper del lector, en literatura, és fonamental. Quan estudies una obra, has de tenir sempre present el lector. L’obra és al mig, entre l’autor que l’ha creada i el lector que es busca a si mateix. Perquè tot lector ho és perquè busca alguna cosa en l’obra literària. Hi busca allò que l’interessa, allò que l’apassiona, allò que vol resoldre. Doncs bé, l’obra que respon totes les preguntes de moltes generacions, de moltes tradicions culturals, és una obra de referència, i el seu autor, un autor de referència. Per què Baudelaire avui encara es llegeix com un dels grans poetes moderns? Perquè et diu el que tu li demanes que et digui, perquè respon als interessos, a les emocions dels lectors actuals. Les flors del mal és un llibre que jo llegeixo de tant en tant, quan em trobo en una situació determinada. Quan estic molt pessimista, agafo Leopardi… Evidentment, com més culte és el lector, més possibilitats té de poder triar dins de l’espectre literari. El crític, en definitiva, és un lector. El que passa és que, com que té més experiència, això li permet trobar més racons en l’obra en qüestió. Considerar el paper del lector permet també explicar que hi hagi alts i baixos amb certs autors. Pot ser que en una determinada època un autor no respongui als interessos d’aquell moment, però que després l’obra reaparegui perquè s’ajusta novament a les preguntes que es fan els nous lectors. Góngora n’és un bon exemple.

    —Philip Roth, en unes declaracions recents, deia que la lectura esdevindrà un hobby minoritari. Està convençut que, en vint anys, la lectura serà un culte. Què n’opineu?
    —Jo parteixo de la idea que literatura ho és tot. Literatura és el que canta la veïna, és un guió de televisió, és un anunci… En aquest sentit, la literatura impregna la vida. Vázquez Montalbán, El Coyote, Sherlock Holmes, Agatha Christie…, el Casablanca de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, tot això forma part d’aquest concepte global de literatura. Ara bé, la literatura «dura», vull dir, ambiciosa i innovadora, aquesta ha estat sempre un fet de minories. És possible que encara es redueixi més, però tampoc no ho crec. Entre d’altres raons, perquè el ser humà té la necessitat d’expressar-se i sempre hi ha un lector que necessita expressar-se a través d’un altre, a través de l’autor-creador. La gràcia de grans escriptors com Pla o com Rodoreda és que satisfan tots els públics. Fan un tipus d’obra que d’una banda explica una història que arriba a tot tipus de lector i, d’altra banda, construeixen un text que satisfà els més exigents. És evident que hi ha uns altres escriptors que s’adrecen a una minoria selecta de lectors. Juan Ramón Jiménez, el mateix Baudelaire, J.V. Foix… Però no crec que aquestes minories variïn gaire. Jo penso que és una qüestió de proporcions. Si comparem la gran massa de lectors d’avui amb aquesta minoria, la diferència és molt exagerada. Però la minoria, proporcionalment, és la mateixa.

    —Algun cop heu fet la referència que us heu «passat la vida escrivint» i, de fet, no heu «escrit res». Els vostres Fragments de memòria neixen d’aquest sentiment de mancança?
    —Jo no he fet el que hauria volgut fer: un parell de llibres que quedessin. Fragments de memòria és un conjunt format, d’una banda, per records, narracions, retrats més o menys circumstancials, encàrrecs fets amb motiu d’homenatges com en el cas d’Espriu, de Castellet, pròlegs de llibres, per exemple, sobre Foix, sobre Riba… Quan es van celebrar els cent cinquanta anys de l’Institut Balmes, on jo havia anat, em vam demanar un article sobre la meva experiència… Tot això constitueix una primera part. Per una altra banda, hi ha el dietari que he anat fent al llarg de la meva vida de manera irregular des de fa molts anys. Ara tinc idea d’ampliar tot això i fer-ne dos volums. El primer, corresponent a la primera part, es podria titular Punts de memòria, i el segon seria pròpiament el Dietari.

    —Al Dietari queden reflectits aspectes de la vida íntima?
    —Les coses més íntimes he procurat anar-les eliminant, perquè tinc la idea que no interessen a ningú i tampoc no m’interessa a mi que es llegeixin. Només conservo algun text íntim en casos molt excepcionals. Els textos íntims són importants quan es tracta de grans creadors, com un Baudelaire… Però quan es tracta d’un pobre professor que s’ha dedicat a fer classes, això no interessa a ningú! Un ha de tenir la idea clara del que és; no fer-se falses esperances, com tampoc falses desesperances. Jo crec que tinc bastant sentit autocrític i que em valoro a mi mateix com valoro qualsevol altre.

    —Al costat d’aquest projecte, esteu escrivint unes memòries. Són la història de la vostra vida?
    —Sí, en aquest cas es tracta d’una crònica memorialística. Començo amb la família, fins al meu naixement. Parlo dels anys de la guerra… Quan la guerra esclata, jo tinc cinc anys, estic a punt de fer-ne sis. Quan acaba, en tinc vuit. Per a mi va ser un tall molt important. És un fet que va marcar-me molt… Les memòries, les he dictades. Ara les haig de retocar, corregir…

    […]

    (Zeneida Sardà. «Joaquim Molas, del teixit textual al mestratge literari», revista Serra d’Or (Barcelona), juliol-agost del 2008)

    Antologia

    «Sens dubte, les Avantguardes són un dels fenòmens més representatius del segle XX. O, almenys, dels seus primers cinquanta anys. De fet, les Avantguardes constitueixen una ruptura total no sols amb uns models concrets, els vigents, sinó també, i sobretot, amb la mateixa convenció de l’art dissenyada pels grecs i fixada al llarg dels segles. Altrament, el seu conjunt implica, 1) totes les formes de creació, incloses les més subalternes. I fins aquelles que, com l’arquitectura i la música, porten una vida pròpia, més o menys allunyada de la de la pintura. O la literatura. 2) confon la teoria o el programa amb la pràctica, i tots dos, amb els sistemes de definició. O de promoció. 3) va assolir, gràcies a la globalitat i a l’eficàcia d’aquests sistemes, una ràpida penetració en el teixit social, fos per rebuig, o per assumpció. I 4) algunes d les seves propostes més significatives han quedat incorporades al fons comú de l’art. I, a la vegada, al discurs més banal de la vida quotidiana. D’aquí que, en els últims anys, s’hagin invertit molts d’esforços en l’intent de definir-les en termes teòrics. I d’aquí que, per la seva complexitat, els resultats obtinguts hagin estat tan variats, que han anat de la construcció més severa, com, per posar in cas, la de Peter Bürger, a la simple obvietat, plena tanmateix de sentit, com la d’Elio Pagliarani «è d’avanguardia ogni opera che si offre, che si propone d’avanguardia». En aquestes notes, reprenc la qüestió, ni que sigui modestament, a partir de les reflexions a peu de pàgina que he anat fent en les meves anades i vingudes pel seu univers i, més exactament, pel de la literatura.»

    (Del llibre Les Avantguardes literàries a Catalunya)
     

    * * *
     

    «[…] La realitat és un fet complex, ple d’ambigüitats. I les possibilitats d’accés i de reproducció són múltiples. Així, la realitat no sols abraça els aspectes més plans del magma diari que reprodueix el mirall stendhalià o l’ull modern de la càmera, sinó també totes les regions que s’escapen al seu control i que només pot descobrir, amb la seva potència dialèctica o analítica, la raó imaginativa. O la raó científica. D’aquest complex, l’escriptor selecciona, per a la seva feina, una sola de les regions possibles, la que pretén d’explorar, descriure o analitzar. Defineix un punt de vista, vull dir: la filosofia amb la qual vol treballar. I afina la seva capacitat, per una banda, d’observació i, per l’altra, de narració. O de construcció. Construcció: l’escriptor, les dades que treu del fragment analitzat, les sotmet a una sèrie de processos de reelaboració, dit d’una altra manera: de tria, de reducció i combinació, incloses les més arbitràries o fantàstiques. I de transcripció. L’enorme dispersió de la meva vida, marcada per les exigències d’uns temps difícils i d’una professió que havia d’omplir sobre la marxa un sens fi de forats, m’ha impedir de dur-lo a terme. […]
    Dels vuit autors examinats, tres treballen amb la literatura com a realitat, és a dir: no treballen sobre la realitat nua i pelada, sinó, en principi, sobre reelaboracions prèvies d’aquesta. Aribau, per resoldre un compromís de saló. Verdaguer, per construir gran catedrals ideològiques. I riba, per organitzar una inquisició d’abast estrictament líric. Per contra, Salvat, Pla i Villalonga, a través de l’elegia, converteixen la realitat de diari en un mite individual. O col·lectiu. En Salvat, l’elegia, la desencadena la malaltia i el tencament que suposa; en Pla i Villalonga, la rememoració d’un món esbucat, el de la joventut. Per últim, Foix i Dalí treballen amb una realitat interior. O, més exactament, amb una profunda interiorització de la quotidiana més tallant. Però que diferents! Foix tendeix a la mitificació. I Dalí, a transformar-la en un instrument de justificació. O de ficció.»

    («Usos de la realitat», del llibre Obra crítica I)
     

    * * *
     

    «Amb la seva lluminositat, les grans cultures solen, si no amagar, desdibuixar una sèrie de qüestions prèvies que d’altres, per deficiències demogràfiques o per anomalies històriques, plantegen amb tota cruesa. Crec que un estudi d’aquestes cultures podria proporcionar un contingent important de dades que, sens dubte, ajudaria a formular nous mètodes de treball. O, almenys, a afinar els ja existents. I crec que, entre tots els possibles, el de la catalana, puixant no sols en funció de les seves modestes possibilitats històriques i demogràfiques, sinó també en termes absoluts, podria ser un dels més rendibles. De fet, la cultura catalana es produeix en el si d’una societat de tipus industrial, fistonejada de zones que encara conserven, intactes, les velles estructures agràries, però que, amb la irrupció del turisme de masses, comencen, ja, a canviar, ni que sigui amb comptagotes. Així, si més no en els seus centres urbans més notoris, mostra les inquietuds i les ambicions i, doncs, les necessitats pròpies d’una cultura avançada. Ara: aquest marc general, d’una banda, és condicionat per una demografia escassa i, a més, dividida i, de l’altra, per falta dels recursos que proporciona, o pot proporcionar, una sobirania política. Conseqüència: la cultura catalana és una cultura minoritària que es diferencia d’aquelles que, com la sueca o l’holandesa, disposen d’un aparell estatal i, pel fet de desenvolupar-se en un context socialment evolucionat, d’aquelles que com l’occitana, no són sinó enclavaments idiomàtics de base arcaïtzant inserits en un Estat industrial modern, sòlid. D’aquí les seves tensions internes, que caldria examinar amb detall. I d’aquí el seu caràcter excepcional.»

    («La cultura catalana i els seus problemes», del llibre Obra crítica II)
     

    * * *
     

    «Per diverses raons, entre elles, les difícils relacions amb l’administració central i el ball de les modes, el panorama dels estudis sobre literatura catalana mostra moltes llacunes i, en el millor dels casos, un fort desequilibri, que els darrers anys, s’ha tendit a corregir. Així, per exemple, els dedicats a l’Edat Mitjana compten amb dues sòlides tradicions, que, en molts d’aspectes, s’interfereixen l’una amb l’altra: 1) la formada pels romanistes, que arranca de Milà i que, tot passant per Massó, Nicolau i Bohigas, arriba fins a Riquer, i 2) la formada pels historiadors de la cultura, que arranca de la Il·lustració i que, tot passant per Milà, assoleix els seus moments més brillants amb A. Rubió i Lluch, J. Rubió i Balaguer i Miquel Batllori. Per contra, els estudis sobre literatura moderna i contemporània no han existit, com a tals, fora d’algunes excepcions, com les d’Ignasi Casanovas i Josep M. de Casacuberta, fins a la creació de les primeres càtedres de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (1965), a l’Autònoma de Bellaterra (1971) i a la Universitat de València (1976). Certament, hi ha hagut una tradició de grans teòrics i crítics que, cada un des de la seva trinxera, han treballat sobre la marxa, és a dir, a mesura que es produïen els fets i, doncs, amb la intenció de modificar-los o d’organitzar estats d’opinió, formada, entre d’altres, per Yxart, Sardà, Maragall, Ors, Folguera, Riba, Manent i Foix; ara: els qui, superant les exigències de l’actualitat, intentaren de treballar-hi amb un mínim de distanciament, convertiren en dades científiques els principis programàtics de la renaixença. O del noucentisme. I, per tant, adulteraren els resultats. De fet, fins als anys 60 no s’ha començat a articular una tradició d’estudiosos que, lliures de prejudicis o, almenys, amb els mateixos que els seus col·legues d’altres cultures, posen en joc els ingredients necessaris per a explicar una època. O un text.

    […] Malgrat els avenços assolits, hi ha encara moltes regions per explorar i moltes d’altres per revisar a fons. O per completar. Per exemple, falten estudis sobre molts dels moviments i grups moderns i contemporanis i, més en concret, sobre les institucions que, com la dels Jocs Florals, realitzaren, en un moment donat, una funció històrica decisiva; s’han d’acabar i de publicar els catàlegs biobibliogràfics dels autors dels segles XVI-XVIII; falten estudis sobre els grups editorials més importants, com el de «La Renaixença» o el de la família López; falten edicions completes o crítiques no solament de la majoria dels grans autors moderns i contemporanis, sinó també dels antics, com Roís de Corella; no tenim aplegats ni publicats els epistolaris de gran nombre d’autors, per no dir la majoria; falten bones biografies, és a dir, biografies que siguin fruit d’una recerca documental exhaustiva i alhora, d’una interpretació a fons del personatge; falten estudis crítics sobre tipus tan importants com, sense anar més lluny, Víctors Català o Josep Carner; falten estudis seriosos sobre el pensament literari i, per tant, sobre els teòrics, els crítics i els historiadors més rellevants, etc. Altrament, si, la literatura, l’entenem, no com un fet monolític, sinó com una dialèctica entre les opcions cultes, i entre aquestes, i les que, globalment, podríem qualificar de semicultes i les populars, falta un estudi pràcticament complet de les darreres. Certament, al llarg dels dos darreres segles, s’han arreplegat molts de materials literaris o paraliteraris transmesos per via oral de generació en generació, però, sens dubte, falta encara un estudi seriós de molts dels seus aspectes essencials. I sobretot, falta l’estudi dels transmesos per via impresa, i, de manera especial, dels produïts en plena era industrial.»

    («Els estudis sobre literatura catalana. 1965-1989», del llibre Obra crítica II)
     

    * * *
     

    «Com de costum, arriba tard. Duu un jersei blanc, amb un Snoopy vermell al pit, pantalons morats i unes autèntiques rodes de carro per ulleres. ‘Vaig treballar fins a les tantes, i m’he quedat adormit. Perdona’. La justificació em semblava convencional, però l’accepto. Què hagi de fer? En els fons, tant me fot que hagi treballat com no, que s’hagi adormit com no, etc. L’espera tampoc no ha estat tan llarga com això. Preveient-ho, he arribat més tard del compte i m’he entretingut prenent un parell de cerveses i fent conversa amb una noieta estúpida que imitava una de les darreres portades, no ho sé, diria que del ‘Life’. ‘Som-hi’. Pugem al cotxe, que tinc aparcat dues cantonades més amunt. ‘Anem al Tinell o al Xinès?’ És igual un lloc que l’altre, i ens decidim pel Tinell. Els filets gòtics ens tenen el cor robat! ‘D’acord que l’ambient és una mica ranci, però no tot ha de ser perfecte’. A sotragades, em parla de la seva nova novel·la i d’un article que pensa escriure sobre l’Antonioni, i del que diuen les alegres comares de Winsor sobre els seus amors amb l’Anna i l’Oriol, i de no sé què més. El mig escolto, tinc els cinc sentits pendents de la circulació. De nit no hi ha massa trànsit però has d’anar amb els ulls oberts perquè la falta de semàfors provoca totes les audàcies. Seiem en un racó, al costat d’unes criatures d’oficina que sembles sanes i fins potser alegres. La vaga calor contrasta amb la punta de ferd que feia al carrer. Continua parlant. Diu que voldria anar a l’Extrem Orient, a l’Índia o al Nepal. Dubta i vol convèncer-me. Allà ell! Jo també voldria fugir però a un lloc tranquil, bucòlic. Viure entre gallines i porcs, en una masia perduda entre les muntanyes, llegint i escoltant música. No ho sé, Què diu? Insisteix en la xafarderia de les alegres comares. ‘Podem prendre cafè en un altre lloc’. Sortim. Els voltants de la catedral, deserts i tenyits per la lluna, tenen un cert aire portuari, fantasmal. ‘Coses excitants, viure amb intensitat la vida’. Acceptem-ho, però la vida pot ser excitant de moltes maneres i sempre acaba igual. ‘No, no sempre acaba igual. Els uns moren de seguida i els altres després d’una llarga agonia, els uns de vellesa i els altres a la flor de l’edat, els uns per pròpia decisió i els altres resistint-s’hi, els uns sols i desemparats i els altres en família, etc.’ Pugem Rambla de Catalunya amunt fins a la Diagonal. ‘Anem al Boccaccio o a la Pub?’ Anem a la Pub. Hi trobem l’Octavi, l’Enric i les dones respectives. Feia temps que no els veia, sobretot l’Enric. Parlem del Paranimf, de les lluites i els compromisos d’aquells temps ja tan llunyans. Tan llunyans? Aleshores érem joves, ells més que no pas jo. Però jo també. Pensàvem que ho canviaríem tot. L’Enric va haver de fugir, jo vaig marxar a Anglaterra, l’Octavi es va casar. En trobar-nos de nou ens sentim una mica gastats. Bevem gin, l’Octavi prefereix whisky, La seva dona, abans una burgeseta tímida i franciscana, gesticula impúdicament. Té unes enormes bosses negres sota els ulls, està com desinflada. La conversa deriva. Tots ens afanyem a fer veure que encara creiem en alguna cosa. En la revolució, per exemple. ‘Hem d’esperar el desvetllament dels àrabs’. Parlem de la guerra santa contra els jueus, i de Fidel, i de Mao. ‘Morts el Che i l’Ho-Txi-Min, qui queda?’ Torna a sortir el viatge al Nepal i la insídia de les comares de Windsor. Arriba un tipus, en Feliu, que no conec. Ve de Madrid, de rodar unes seqüències. L’Octavi, la seva dona i en Feliu van a ballar al Jazz Color. ‘En Feliu li arramba la dona’. ‘Psé, allà ell’. Tornem a parlar d’aquells temps, del Paranimf. L’Enric explica les seves aventures a l’Alemanya oriental. Ell i la seva dona se’n van al Boccaccio. Nosaltres no sabem què fer i caminem una estona a l’atzar. ‘L’any 62 també va ser divertit, no et pensis’.» […]

    (Del llibre Fragments de memòria. Fulls del dietari)

     

    Coberta del llibre <i>Les Avantguardes literàries a Catalunya</i>.
    Coberta del llibre Les Avantguardes literàries a Catalunya.
    Coberta del llibre <i>Obra crítica I</i>.
    Coberta del llibre Obra crítica I.
    Coberta del llibre <i>Obra crítica II</i>.
    Coberta del llibre Obra crítica II.