Novel·la Prosa Narrativa breu Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Terenci Moix

1942-2003

Terenci Moix, pseudònim de Ramon Moix i Messeguer (Barcelona, 5 de gener de 1942 – 2 d’abril de 2003), novel·lista i narrador en català i castellà, articulista especialitzat en cinema, dramaturg i traductor eventual, té una carrera fulgurant com a narrador en català a finals dels anys seixanta i setanta.

Fill d’una família d’origen menestral al Raval barceloní, estudia comerç i rep classes de taquigrafia, dibuix topogràfic i art dramàtic. Viatja a París el 1963 i a Londres el 1964. Als divuit anys ha escrit ja dues novel·les policíaques i una novel·la de vuit-centes pàgines.

El 1967 publica un primer assaig sobre cinema i el 1968 un altre en castellà sobre còmics. El 1967 guanya el Premi Víctor Català pel recull de contes La torre dels vicis capitals, el 1968 el Josep Pla de narrativa per Onades sobre una roca deserta i la novel·la El dia que va morir Marilyn rep el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (1970). El 1974 publica l’obra de teatre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe. Descontent amb el seu entorn, però, i concentrat en altres afers literaris, no torna a publicar una novel·la fins al 1983, i ho fa en castellà: Nuestro virgen de los mártires. Les últimes dues dècades de la seva vida publica en castellà, sobretot, amb gran èxit de lectors. El 1986 rep el Premi Planeta, per No digas que fue un sueño, novel·la d’abast popular incalculable. El 1992 apareix la seva última novel·la en català, El sexe dels àngels -guanyadora del Premi Ramon Llull-, autèntic vademècum de la societat i la cultura catalana del moment.

Mor a causa d’un emfisema pulmonar l’abril del 2003, als seixanta-un anys.

Pàgina elaborada per: Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Imatges cedides per: Juan Ramón Iborra.

Castellano

Pórtico español Terenci Moix

Terenci Moix, pseudónimo de Ramon Moix i Messeguer (Barcelona, 5 de enero de 1942 – 2 de abril de 2003), novelista y narrador en catalán y castellano, articulista especializado en cine, dramaturgo y traductor eventual, tiene una carrera fulgurante como narrador en catalán a finales de los años sesenta y setenta.

Hijo de una familia de origen menestral del Raval barcelonés, estudia comercio y recibe clases de taquigrafía, dibujo topográfico y arte dramático. Viaja a París el 1963 y a Londres el 1964. Alos dieciocho años ha escrito ya dos novelas policiales y una novela de 800 páginas.

En 1967 publica un primer ensayo sobre cine y en 1968 otro en castellano sobre cómics. El 1967 gana el Premio Víctor Català por el conjunto de cuentos La torre dels vicis capitals, en el 1968 el Josep Pla de narrativa por Onades sobre una roca deserta y la novela El dia que va morir Marilyn recibe el Premio Crítica Serra d’Or de novela (1970). El 1974 publica la obra de teatro Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe. Descontento con su entorno, sin embargo, y concentrado en otros quehaceres literarios, no vuelve a publicar una novela hasta el 1983, y lo hace en castellano: Nuestro virgen de los mártires. Las últimas dos décadas de la su vida publica en castellano, sobre todo, con gran éxito de lectores. El año 1986 recibe el Premio Planeta, por No digas que fue un sueño, novela de alcance popular incalculable. En el 1992 aparece su última novela en catalán, de hecho, El sexe dels àngels -ganadora del Premio Ramon Llull-, auténtico vademécum de la sociedad y la cultura catalana del momento.

Muere a causa de un enfisema pulmonar el mes de abril del 2003, a los sesenta y un años.

Página elaborada por: Abel Ramon Vidal para la AELC.
Imágenes cedidas por: Juan Ramón Iborra.

English

English Terenci Moix

Terenci Moix (Barcelona, 5 January 1942 – 2 April 2003) was the pen name of Ramon Moix i Messeguer, a novelist and narrator in Catalan and Spanish, a columnist specialising in cinema, a playwright and occasional translator, who had a dazzling career as a Catalan fiction writer in the late sixties and through the seventies.

Born into a lineage of craftsmen in the Raval neighbourhood of Barcelona, he studied business, typing, topographic drawing and dramatic art. He travelled to Paris in 1963 and London in 1964. By the age of eighteen he had written two crime novels and another fictional work of eight hundred pages.

In 1967 he published his first essay on cinema, followed by another, on comics and written in Spanish, in 1968. In 1967, too, he received the Víctor Català Prize for the short story collection La torre dels vicis capitals (The Tower of Deadly Sins), followed by the 1968 Josep Pla Prize for Fiction for Onades sobre una roca deserta (Waves on a Deserted Rock), while the novel El dia que va morir Marilyn (The Day Marilyn Died) was awarded the «Serra d’Or» Critics’ Prize for the Novel in 1970. In 1974 he published the play Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (Tartan of the Apes versus the Narrowing of the Ensanxe”). Disgruntled with his milieu, however, and focusing on other literary matters, he was not to publish another novel until 1983 and, when he did so, it was in Spanish: Nuestro virgen de los mártires (Our Virgen of the Martyrs). In the last two decades of his life he published mainly in Spanish with resounding success among readers. In 1986, he received the Planeta Prize for No digas que fue un sueño (Don’t Say it Was a Dream), a novel of extraordinary popular acclaim. In 1992 he published his last novel in Catalan. Winner of the Ramon Llull Prize, this work, El sexe dels àngels (The Sex of Angels), was a true vade mecum of Catalan society and culture at the time.

Terenci Moix died of pulmonary emphysema in April 2003 at the age of 61.

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Translation: Julie Wark.
Images ceded by: Juan Ramón Iborra.

Biografia

Terenci Moix és un dels escriptors contemporanis de més ressò de la literatura catalana de l’últim terç del segle XX. Nascut el dia 5 de gener de l’any 1942 amb el nom de Ramon Moix Messeguer, al carrer de Ponent de Barcelona, en una entrevista explica: «Va ser gairebé al cinema Avinguda de la Llum. La mama estava veient Luz de Gas i li va tocar sortir-ne corrents i, al cap de pocs minuts vaig néixer al carrer de Ponent, número 36.»

Fill d’una modista i d’un propietari d’un negoci de pintura, nebot de lleteres –passa moltes èpoques amb les seves tietes–, l’adolescent Terenci Moix estudia comerç i rep lliçons de taquigrafia, dibuix topogràfic i art dramàtic, a l’Escola Adrià Gual. «Sóc d’una família d’origen menestral», diu, «una família que em va inspirar, certament, la família de Bruno a El dia que va morir Marilyn; sí, una d’aquelles que a partir dels anys seixanta es va acomodar una mica i va entrar a la petita burgesia. El meu pare sempre ha tingut un negoci de pintura, un negoci que va passar de la fase manual, a començaments de segle, a la contractació d’un parell d’obrers amb relacions laborals gairebé familiars. Després va venir el «crack» de la guerra i la misèria dels anys quaranta, jo era petit, però recordo hores molt fotudes, i, a partir dels anys seixanta la cosa es va anar estabilitzant, com t’he dit.»

L’any 1963 se’n va a París, amb un permís militar –estava fent el soldat, de voluntari, a la Brigada Topogràfica de l’Estado Mayor Central. Allà té diverses feines, i passa nits amb beatniks i bohemis a la llibreria Shakespeare and Company. Ja aleshores havia escrit dues novel·les policíaques, amb el pseudònim «Ray Sorel», i una novel·la de vuit-centes pàgines que es deia Sodoma i després, un cop revisada, Orgía. Així defineix els seus incipients passos a l’experiència de l’escriptura: «Als disset anys vaig començar a escriure segons principis de completa deshonestedat. Es tractava d’una novel·la de 800 fulls, que era el primer que feia i a més en castellà (això és lògic, car havia nascut a Barcelona en els postguerraires anys quaranta), i que responia, no cal dir-ho, a la típica necessitat d’adolescent egocèntric: jo era el bell mig del món i calia urgentment que els altres s’assabentessin d’allò que jo pensava, sentia o sofria. Si no era així, el món s’anava a desnodrir. Aquesta deshonestedat bàsica em va portar (suposo que a mesura que jo em desenvolupava quant a ésser en el món) a plantejar-me la literatura com un servei de tipus social: una mena d’arma que brandava amb tots els perills de la meva inexperiència.»

El 1964 viatja a Londres, on desenvolupa també diverses tasques i tracta de guanyar-se la vida com pot; allà comença a escriure en anglès. Retornat el 1965 a Barcelona, comença la seva fulgurant carrera literària, que el duu a publicar, fins a l’any 1971, cinc llibres premiats en menys de cinc anys. Els dos primers llibres, però, defineixen el seu substrat cultural: un és en català, sobre el cinema, Introducció a la història del cinema (1895-1967), l’any 1967; i l’altre és en castellà i sobre còmics, Los Cómics: arte para el consumo y formas «pop», el 1968. A partir d’aquí, la fulgurant carrera en matèria de ficció: La torre dels Vicis Capitals (1968) (Premi Víctor Català), Onades sobre una roca deserta (1969) (Premi Josep Pla en la seva primera edició, el 1968), El dia que va morir Marilyn (1969) (guanyadora del Premi Crítica Serra d’Or), Món mascle (1971) i Terenci del Nil o Viatge sentimental a Egipte (1971). Aquell mateix any 1971 rep, també, el premi Prudenci Bertrana per la novel·la La increada consciència de la raça.

Amb trenta anys, doncs, Terenci Moix ha tingut ja una peripècia vital i literària espectacularment precoç i prolífica. Ha passat llargues temporades a Londres, a París, a Roma i a Madrid, i ha viatjat per Suïssa, França, Itàlia, Grècia i Egipte. Aquest devessall de llibres i premis fa que comenci a ser sol·licitat per tots els mitjans escrits, de manera que comença a col·laborar setmanalment a La Vanguardia, Tele-Exprés, Destino, i posteriorment a Fotogramas. El cinema, els còmics, l’art popular, allò camp, la grandiloqüècia egípcia, l’apassonament italià… aquesta creació frenètica i prolífica té diverses arestes. Ell mateix declara estar influenciat, també, pel «lliure flux d’associacions». La seva anglofília, ja revelada des d’aquella primerenca estada a Londres de l’any 1964, es revela, a més a més, en les traduccions que fa: una obra de teatre d’Edward Albee, l’any 1959, de molt jove, el Tom Jones, de Henry Fielding, o, ja posteriorment, Hamlet de Shakespeare, estrenat el 1980 i Tendra és la nit, de Francis Scott Fitzgerald, l’any 1990.

L’any 1974 s’estrena l’única obra de teatre escrita per ell, Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (1974), amb gran èxit de públic. Durant els anys setanta la seva obra segueix creixent: el 1974 i arran del seu viatge als Estats Units apareix la compilació d’articles Terenci als USA; Sadístic, esperpèntic i àdhuc metafísic (1976), i l’any 1978 apareix el primer volum dels dos que aplegarien tots els seus contes, sota el títol Lilí Barcelona i altres travestís. Dos anys més tard, el 1980, es publicaria el segon volum: Assassinar amb l’amor i altres contes dels anys seixanta. Pocs mesos després de la seva mort, el 2003, sortiria el volum que compila totes les seves narracions curtes.

Val a dir que en matèria de novel·la, però, després d’aquests primers anys de creació frenètica, Terenci, molest amb una certa tendència de la cultura catalana, o almenys amb una sèrie de polèmiques que va viure des del 1968, i que encerclaven la seva obra, va trigar més temps de l’habitual a publicar un llibre. De manera que entre els últims anys de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, es centra en altres aspectes de la seva carrera com a escriptor: intervé als mitjans de comunicació o es dedica a la seva traducció del Hamlet de Shakespeare. Finalment publica, en castellà, Nuestro virgen de los mártires, el 1983. Les dues últimes dècades de la seva vida es decanta, de fet, per la utilització del castellà en les seves creacions literàries. Així doncs, publica, una rere l’altra, Amami, Alfredo (1984), No digas que fue un sueño (1986), El sueño de Alejandria (1989) i les seves memòries, ja als anys noranta. Ho fa en tres volums, sota el títol genèric de El peso de la paja («una obra mestra» en paraules de Pere Gimferrer), i esglaonadament: el 1990 El cine de los sábados, el 1993 El beso de Peter Pan i finalment l’any 1998 Extraño en el paraíso. En castellà guanya també diversos premis literaris, d’entre els quals, amb un èxit rotund, el Planeta per la novel·la No digas que fue un sueño, el 1986. L’any 2003 és guardonat, així mateix, amb el premi Fernando Lara de novel·la per l’obra El Arpista ciego (2002). Els últims anys de la seva vida es dedica en gran part a escriure, com ja havia fet anys enrere en la seva etapa de col·laboracions a Fotogramas, sobre les estrelles de Hollywood dels anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta.

Publica, això sí, durant aquesta seva segona etapa en castellà, una última novel·la en català, vademècum i caricatura de la «cultureta» catalana dels anys seixanta i principis dels setanta. Es tracta de El sexe dels àngels, apareguda l’any 1992, tot i que en realitat l’havia estat escrivint i reescrivint des de feia anys. Rep la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de mans de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2002.

Addicte al tabac, Terenci Moix mor a causa d’un emfisema pulmonar l’any 2003. Les seves cendres estan repartides entre el far d’Alexandria i el seu carrer natal, Joaquim Costa, del Raval barceloní. La transcendència de la seva mort va més enllà del món cultural i provoca a la ciutat de Barcelona un autèntic plany popular. L’any 2004 s’estrena al Teatre Romea de Barcelona Terenci Moix. El pes de la palla, un muntatge teatral basat en la vida de l’escriptor, sota la direcció de Xavier Albertí i amb dramatúrgia de Lluïsa Cunillé. El caràcter de personatge públic de Terenci, doncs, es fa palès, no només amb la quantitat d’obituaris que apareixen als mitjans de comunicació el dia de la seva mort –Josep Maria Castellet, Pere Gimferrer, Joan de Sagarra, Maruja Torres, Robert Saladrigas, Romà Gubern, Manuel Vázquez Montalbán, Joaquim Molas, Joan Josep Isern, Isidor Cònsul, Julià Guillmon, Sergio Vila-Sanjuán i un llarg etcètera de personalitats de la cultura catalana i espanyola–, sinó també amb la presència de Terenci Moix com a personatge més enllà de la seva mort, com ho demostra el llibre L’últim adéu, Terenci, de Ramon Guitart, publicat el 2010. Existeix un Premi Terenci Moix de narració gai i lèsbic.

Fotografia de Terenci Moix. © Juan Ramón Iborra.
Fotografia de Terenci Moix. © Juan Ramón Iborra.
Fotografia de Terenci Moix. © Juan Ramón Iborra.
Fotografia de Terenci Moix. © Juan Ramón Iborra.
Fotografia de Terenci Moix. © Juan Ramón Iborra.
Fotografia de Terenci Moix. © Juan Ramón Iborra.

Premis

  • Premi Víctor Català (1967): La torre dels vicis capitals.
  • Premi Josep Pla de narrativa (1968): Onades sobre una roca deserta.
  • Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (1970): El dia que va morir Marilyn.
  • Premi Prudenci Bertrana (1971): La increada consciència de la raça.
  • Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (1971): Siro o la inconsciència creada de la raça.
  • Premi Joan Estelrich (1976): Sadístic, esperpèntic i àdhuc metafísic.
  • Premi Crítica Serra d’Or de conte (1977): La caiguda de l’Imperi Sodomita i altres històries herètiques.
  • Premio Planeta (1986): No digas que fue un sueño.
  • Premi Ramon Llull (1992): El sexe dels àngels.
  • Premi Lletra d’Or (1992): El sexe dels àngels.
  • Premio José Manuel Lara (1996): El amargo don de la belleza.

    • Al català

  • El cinema dels dissabtes [El cine de los sábados]. Barcelona: Planeta, 2005. (Trad. Josep Pelfort)
  • El petó de Peter Pan [El beso de Peter Pan]. Barcelona: Planeta, 2006. (Trad. Josep Pelfort)
  • Estrany al paradís [Extraño en el paraíso]. Barcelona: Planeta, 2006. (Trad. Josep Pelfort)

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    La torre dels vicis capitals és una explosió, de l’ona expansiva de la qual participa “Assassinar amb l’amor”; La caiguda de l’imperi sodomita és un brillant i bellíssim castell d’alta pirotècnia. El primer llibre és fonamentalment tràgic; el segon és irònic principalment. No crec casual que el primer llibre hagi estat redactat a la segona meitat dels anys seixanta (que són els de la “gauche divine”, certament, però també els de l’estat d’excepció a Espanya i els de la guerra del Vietnam) i el segon llibre sigui del període terminal de l’autocràcia (fins i tot amb un conte datat el 20 de novembre del 1975) i de la transició: el pas de la tragèdia a la tragicomèdia. Hi ha, altrament, tres coses que avui ens sobten de manera immediata: que fos possible, encara que n’hi hagués de bandejats, publicar els contes sobrevivents de La torre… a la Barcelona del 1968; que tots els temes i totes les maneres de l’obra narrativa coetània i futura de Terenci Moix es trobin en aquestes narracions, i, al capdavall, que el català literari de Terenci Moix, potser més accentuadament que la seva temàtica, resulti avui encara atípic i sorprenent, insular i reptador. De dues maneres, en efecte, Terenci Moix reptà la literatura catalana: d’una banda, per la irrupció cabalosa d’un devessall de motius que n’eren absents i que semblaven contradir-ne la tradició (i el fet que Salvador Espriu i Joan Oliver hi sintonitzessin tot d’una els honora); d’altra banda, per la voluntat, difícil a voltes, de maldar per obtenir un català literari del tot creatiu i del tot inventiu: fer, si és que això era possible (i, en el projecte de llavors, calia que ho fos), amb el català una cosa semblant a la que, aquells anys, feia Lezama Lima amb el castellà.

    Pere Gimferrer: «La puixança abassegadora dels llibres inicials «, La Vanguardia (Barcelona), 3 d’abril de 2003.

    * * *

    Però no tot era provocació i transgressió: els sis premis ressenyats en una sola dècada no van ser fruit pas d’aquesta marginalitat escollida, sinó de la qualitat d’unes obres que, fins i tot quan palesaven problemes d’aprenentatge, mai no deixaven de testimoniar personalitat i geni creador. Per això El dia que va morir Marilyn continua essent una de les nostres grans novelles, una gran novel·la que mereixia amb escreix l’edició revisada del 1996. Aquesta excel·lència literària indubtable apareixia en una societat amb problemes: per això, la presentació de l’obra, amb parlaments previstos de Josep Maria Castellet i Joan de Sagarra, que s’havia de fer a la Cucafera (Brusi, 37) el 29 de desembre del 1969, va ser suspesa a causa de les dificultats que, en aquells moments, afectaven Edicions 62. […]

    La personalitat literària de Terenci Moix, des del mateix moment que es va presentar entre nosaltres, ha tingut crosses importants en el cinema, els còmics i l’homosexualitat. L’ha caracteritzat un afany d’introspecció crítica en la nostra realitat amb tendència a la caricatura fàcil, perquè la seva posició intel·lectual i humana era, permanentment, la de la iconoclàstia. De forma permanent i sistemàtica, és a dir, amb raó o sense.

    Josep Faulí: «Terenci o la provocació», Avui (Barcelona), 6 d’abril de 2003.

    * * *

    Havia començat escrivint en espanyol -hauria preferit fer-ho en anglès i assegurava, els primers i més bojos anys, que acabaria fent-ho-, però es va donar a conèixer en català i va ser en català que va fer una fulgurant primera part de la seva carrera. Després va venir el salt lingüístic i una segona carrera ja de nou en espanyol. Avui, acabada la història, tothom està d’acord en un punt: Terenci Moix se sabia vendre molt bé, i algun grau d’envejosa recança mai s’amaga sota aquesta ambigua consideració. Ara, una reflexió conseqüent hauria de decidir no pas si se sabia o no vendre, sinó quin és el valor real dels productes que tan bé ens va arribar a vendre.

    Quan va irrompre, i mai més ben dit, en el món de la literatura catalana, aquesta a penes començava a sortir tímidament d’unes posicions de resistència, lògiques, necessàries i salvadores durant anys, però que passada la meitat dels anys seixanta ja no eren sostenibles ni desitjables si volíem abastar una mínima normalitat i equiparar-nos amb les altres literatures occidentals. I va ser Terenci Moix -sobretot ell-qui va comparèixer de sobte amb uns models i unes formes diferents d’escriptura que qüestionaven aquells altres que encara eren vigents entre nosaltres; va incorporar als seus escrits, decididament, unes tècniques que tenien en compte tota l’àmplia varietat de la cultura pop, i també, en coherent conseqüència, una temàtica heterodoxa que esmicolava qualsevol tabú moral. Amb títols com ara La torre dels vicis capitals, Onades sobre una roca deserta, El dia que va morir Marilyn, La increada consciència de la raça o Món mascle, Terenci Moix es va constituir en el primer, el més radical i el més important renovador d’una literatura catalana que necessitava amb urgència aquest revulsiu. Després, de seguida, altres escriptors joves van ampliar i assegurar el camp conquerit. Però ell no només va ser el primer a llançar-s’hi: segurament va ser també, i això cal subratllar-ho una vegada i una altra, el de l’alenada més ambiciosa, el que s’atrevia a plantejar interrogants bàsics sobre la identitat, la grandesa i la misèria dels catalans en particular, i sobre la identitat, la grandesa i la misèria dels homes en general.

    Josep Maria Benet i Jornet, dins de Material d’enderroc, 2010.

    Entrevistes

    —Hi ha poca gent que coneix l’existència d’un Terenci madrileny. Què hi feies, aquí?
    —L’any 62, molt abans del que t’he dit, hi feia la «mili». Bé, la instrucció: voluntari del servei topogràfic del Estado Mayor Central, etc… L’any 65, a causa d’aquella història d’amor, vaig venir a treballar. Vaig fer molts amics, sí. Tot de gent que, després, no he tornar a veure… o els he trobat massa canviats o sóc jo, qui ha canviat massa. Érem un grup de joves escriptors de cinema, vivíem una bohèmia molt peculiar i ens sublimàvem, d’alguna manera, escrivint vint o trenta folis, de franc, per al «Film Ideal» o «Nuestro Cine» d’aleshores. Ens deien «la crítica joven» o «la crítica independiente» o una cosa per l’estil.

    —Els qui heu quedat i que us dediqueu ara a fer obra de creació formeu potser la primera generació d’escriptors influïts pel cinema. A què ho creus degut?
    —Bé, jo no crec que siguem la primera: Lorca i Alberti, sense anar més lluny, havien escrit poesies a figures del cinema del seu temps, com Harold Lloyd i Buster Keaton. Encara que potser tens raó: potser en aquell cas la influència cinematogràfica queia sobre algunes individualitats, i nosaltres som tota una generació influïda. (Ara recordo el Martínez Sarrión, el Vázquez Montalbán, els dos Molina Foix, Juan Tobar, Brasé, etc…) Jo crec que això es deu a que la nostra primera aproximació a la cultura superior fou feta a través dels cine-clubs. Als anys 50, descobrir d’amagatotis una pel·lícula neorrealista em donava o ens donava una sensació d’ingrés a una forma cultural important, sí. Ara, però, quasi no escric res sobre cinema. Per a la meva secció de «La Vanguardia», en la qual parlo de tot, em permeto d’escriure de tant en tant sobre alguna pel·lícula determinada. Però no és la dedicació obsessiva de la meva etapa madrilenya: aleshores no ens movíem del cinema. […]

    —¿Quin ritme de publicació portes?
    —Sis llibres en tres anys. Ara en tinc dos a la impremta. I espero acabar algun dia El sexe dels àngels, que és el més complicat i ambiciós que he fet fins ara. Tan bon punt l’hauré acabat, tornaré a Roma.

    Juby Bustamante: «Terenci Moix de pas per Madrid», Madrid (Madrid), reproduït a Preguntar no és ofendre, 1975.

    * * *

    —Per què et consideres un autor consagrat?
    —Ah, no, no: jo, de consagrat només m’hi considero a nivell de «numeret», és a dir: de portes enfora. D’imatge pública, que diuen ara. El «numeret» m’ha estat de molta utilitat, sí, tot i que en el fons del fons tant se me’n dóna. (O potser mento, i resulta que m’agrada i em diverteix.) Bé la consagració, de tota manera, és de tipus superficial: aixeco un dit i em fan entrevistes i surto fins i tot a les revistes del cor. De vegades, la gent em coneix pel carrer o entrant en un cinema o un restaurant. Venc molt bé els meus llibres i no tinc problemes per a publicar, sinó més aviat al contrari: la feina és meva per a negar-me a fer totes les coses que em proposen (llibres, teatre, cinema o TV) i fins i tot per a complir els contractes que ja tinc signats… i cobrats i tot. Que tot això és pedanteria? Mira, noi, ho sé. Però si tenim en compte els milers de pedants que circulen pel món i que se senten reis pel sol fet de posseir un cotxet i de treballar d’executius en una empresa del boom, no veig per quin motiu jo, que algun mèrit tinc, m’he de fer ara el modest. El lloc que ocupo me l’he guanyat a pols, no me l’ha regalat ningú, i més d’un i d’una qe jo sé me’l fotrien, si podien. D’això que tu dius de la consagració o la punyeta me n’adono pels enemics disfressats que tinc distribuïts per Barcelona: me n’han sortit tants, que tinc l’entreteniment garantit per uns quants anys. […]

    —Quines circumstàncies participaren en el teu sorgiment com escriptor?
    —En el meu sorgiment públic va participar un premi: el Víctor Català, que me’l donaren per La Torre dels Vicis Capitals. Això em va donar a conèixer d’una manera més aviat bèstia: fins i tot amb escàndol i tota la resta. Sí, em vestia d’hindú quan ningú no s’hi vestia, feia alguna extravagància… però, sobretot, hi havia l’obra, que tenia algun mèrit, altrament tot això només m’hauria servit per a triomfar al Molino. (Tot i que els llibres de narracions es venen poc, La Torre… es va exhaurir, tant en català com en castellà.) Però abans d’això, d’aquesta sortida literària, jo ja tenia dos àlbums plens dels articles que havia publicat durant quatre anys sobre cinema, literatura, política, viatges, etcètera, a molts diaris i revistes de Barcelona i de Madrid.

    Federico Campbell: «Terenci Moix o la consagració», dins Infame turba, 1971, reproduït a Preguntar no és ofendre, 1975.

    Antologia

    París, 8 de març

    Només vaig al cinema. Tant se val, el programa. M’embriago amb pel·lícules, Atès que són evasió, per què defugir-les?
    Són ficció d’actituds sobreposades que es repeteixen simptomàticament tot forjant una mitologia de veritats últimes. Verí medicinal que reprodueix una activitat sovint onomatopeica, nascuda generalment de la metamorfosi vulgar i grollera que hom no aconsegueix mai de portar a bona fi. Assassinat de la lletra. Mort de l’esperit. Cada pel·lícula és una genial engarjoladora de voluntats que no són massa fortes: amalgama de suggeriments que no acaben amb la pel·lícula, ans comencen, precisament, a partir del final, llavors que Gene Tierney s’aixeca de la butaca del costat i s’esdevé que també hi teníem Linda Darrell, que hi eren totes dues en comptes d’aquest senyor rabassut, de mirada polserosa, llavors que el drama o l’aventura interromputs per la mort de la imatge es reprenen en la voluptuosa aturada de la ment, consagrada al tedi i escapada del tedi mercès a la nova Pasqua dels personatges que hem estimat, odiat, avorrit, que ens han excitat d’alguna forma probablement incopsable fora d’aquest temple «pop», enfront d’un altre sagrari, a la menja d’una hòstia diferent. Pel·lícula: opi, droga que agraeixo…

    Cossos que cada nit s’obren de cames per tal que jo en sigui rei. Cossos pel·liculaires, cossos literatura, cossos que em fastiguegen. On sóc?

    (Del llibre Onades sobre una roca deserta, 1969)

    * * *

    De sobte es va sentir soroll d’avions. Els milicians van manar que tothom apagués les llanternes. Tots ens vam quedar quiets, com si ens haguéssim tornat de pedra. El cel era tot blanc, i aviat seríem Nadal. Dels vellets que s’havien escapat de l’hospici, ja no me’n recordava, però de sobte, es van fer presents. Començaven a jugar i a barallar-se entre ells. Els uns anaven a coll-i-be dels altres, i les velletes jugaven amb les ulleres d’alguns morts, que, segons em van contar més endavant, encara no eren capellans sinó seminaristes. Vells i velles semblaven més i més folls a mesura que s’acreixia el soroll dels avions. Feien un quadre molt ridícul, aquells cossos menuts, que es vinclaven, feien gestos obscens, mastegaven paraules inintel·ligibles amb veu de criatura. Es van començar a encendre els reflectors: dibuixaven sobre el cel una creu molt ampla, que semblava la de la Fira de Mostres de Montjuïc, en temps de pau. Els canons disparaven de valent. A un carrer de molt a prop, hi va caure una bomba. Un dels vellets va agafar una velleta tota calba, amb el cap ple de crostes grogues, i es van posar a ballar una masurca mentre els altres bojos picaven de mans i la gent, espaordida, corria cap als refugis. Les bombes s’acostaven. Jo vaig llençar la cosina Remei a terra i li vaig que fes com a les pel·lícules i no aixequés el cap per res del món. La gent xisclava i els vellets continuaven ballant sobre els morts. Sonaven les sirenes, la blancor de la nit s’anava trencant amb els feixos de llum groga. La paret de l’hospici es va ensorrar sobre els cadàvers seminaristes. Un dels bojos, que era el més geperut de tots i duia calçotets llargs, va agafar en braços una velleta que anava en camisa de dormir i, així de carregat, va anar saltant d’una banda a l’altra, tot trepitjant els morts i cantant a tota veu una cançoneta de bressol. La vella era molt grossa, anava pintada com una mona i movia molt els braços, de manera que van perdre tots dos l’equilibri i van rodar per terra. Dos vells arrossegaven un seminarista pels peus; a un altre, el més jovenet de tots, gairebé una criatura, l’arrossegaven dues velletes estirant-li el sexe; però, abans d’arribar a la porta de l’hospici, van ensopegar amb el cos agenollat d’una altra vella i van rodar per terra, tot rient, xisclant i cantant. Tan bon punt va caure una altra bomba sobre els bojos, allò ja tornava a semblar la carnisseria de l’hospital vell.

    (Del llibre El dia que va morir la Marilyn, 1969)

    * * *

    Li he de dir que els premis com a recomanació absoluta d’un escriptor no em mereixen cap mena de confiança. Reconec, això sí, que dins la nostra precarietat cultural han servit perquè persones de vàlua que no tenien accés al món editorial trobessin una oportunitat, i dues i tot. Els temps eren molt durs, amic meu, i en aquesta ciutat coneixerà molta gent que li’n podran fer cinc cèntims. Amb totes les portes de la normalitat tancades, fins i tot el fet de publicar, aquest primer dret de l’escriptor, era una quimera. Així, van sorgir els primers premis literaris de la postguerra: un estímul necessari, un cert ajut. Després els premis es van anar convertint en un món tèrbol, manipulat, un safareig d’intrigues i d’escàndols dels qual tothom li podrà parlar millor que jo, perquè, voluntàriament, n’he estat al marge, i si alguna cosa me n’arriba és a través de la premsa i per aquella tafaneria inevitable de què m’he acusat al començament i amb la qual, si més no, hom connecta amb l’exterior per fer-se la il·lusió -la mísera il·lusió- que la vida continua.

    (Del llibre El sexe dels àngels, 1992)

    L’efecte ullprenedor cercat del cinema italià no es limitava solament a la fotogènia dels intèrprets, sinó que aquesta no era altra cosa que el resultat d’una actitud purament plàstica que trobaríem, com a constant, tot al llarg de la història de l’art italià. La idea bàsica del Renaixement tornà a prendre cos en el cinema i la producció es dedicà, tota amatent, a buscar aquell ideal de bellesa propi d’un Leonardo, sense oblidar que en els segles que separaven el Cinquecento i el cinema l’art ja havia passat pel barroc i el modernisme. L’obsessió plàstica afavoriria un retorn italià a la recerca de l’antiguitat i, així, hom donà lloc a un reguitzell inexhaurible de temes històrics que introduïen en el cinema dues dimensions oblidades a França i als països nòrdics: la dimensió pictòrica i, sobretot, l’arquitectònica. El cinema danès fou de tendència expressionista; el francès, ja ho hem vist, basculava en el realisme narratiu i la representació teatral. El cinema italià, en girar els ulls cap a l’antiguitat, havia de cercar per força aquella dimensió arquitectònica de la qual mancaven les altres cinematografies i, per això, va haver de descobrir un nou tipus de decorat cinematogràfic. El decorat de cos sencer, recreador arquitectònic de les formes vives, substituïa el decorat de tipus teatral emprat a França. Base de tot un sistema de decorat específicament cinematogràfic, aquella concepció del volum havia de desenvolupar-se, precisament, en una terra on escultura i arquitectura havien estat, durant molt de temps, dues arts fonamentals.

    (Del llibre Introducció a la història del cinema (1895-1967), 1967)

    * * *

    El cinema americà comença amb esperit d’aventura i no és gens estrany que el primer film important de la seva història, El gran robatori del tren (1903), d’Edwin C. Potter, s’empari d’aquestes característiques. És, de fet, el cinema que corresponia a una col·lectivitat que encara tenia molt recent tot un passat de lluita per afermar-se en una terra nova. L’inconscient col·lectiu engreixaria aquest esperit d’aventura -escaientment burocratitzat- fins a establir-ne una mitologia que determinaria tot un gènere: el western. Nat d’una confrontació de l’home i el paisatge, enlairant l’home a l’alçària dels titans, el primer western cerca sobretot l’epopeia, i la seva elementalitat dóna una èpica, en la millor accepció del vocable, que no manca d’una sòlida ètica universal. El western adquireix, a partir de les primeres mostres, un sentit d’itinerari en l’interior de cada pla i tot al llarg de llur successió: d’aquí el seu element ritual quant a acompliment d’actes ontològicament entroncats: justificació, alhora, que tot el seu univers temàtic estigui permanentment dominat per l’ètica. Cal notar l’enorme importància de la investigació espacial que és característica del western en el desenvolupament de la sintaxi cinematogràfica, la qual alliberaria duna bona part de les convencions expressives adquirides en l’art d’estudi i laboratori que fou el cinema europeu, per tal de tornar-lo a la seva condició primigènia d’explorador de la realitat envoltant. Si trobem en aquesta exploració un gran predomini de la natura, no serà gens gratuït d’atribuir-ho al sentiment romàntic que impregna tot el gènere, així com al neo-victorianisme que transpua la producció general del primer cinema americà. Com observava André Bazin: «El western ignora pràcticament el primer pla i quasi el pla americà; tendeix, tanmateix, al travelling i a la panoràmica, que neguen el marc quadrat de la pantalla i reintegren la plenitud de l’espai.»

    (Del llibre Introducció a la història del cinema (1895-1967), 1967)

    (MONTSERRAT, VENTURA i TARTAN.)

    TARTAN: Oh. Bwana escanyolit i Mensahib carregada d’orgues venir a selva a fer porqueries… Vostès! Conducta! Selva no ser casa de barrets!

    MONTSERRAT: Oh, quin moc! Vostè no m’ha mirat bé, jove. 

    TARTAN: Ni ganes. Ser molt seca, Mensahib. Esgrogueïda.

    MONTSERRAT: La vida urbana crea aquest tipus de dona, ignorant. 

    TARTAN: Dona urbana, nyap de dona!

    VENTURA: Que bescanten els seus encisos, Montserrat?

    MONTSERRAT: De quin pa fer rossegons, vostè?

    TARTAN: Pa de pessic. 

    (La pessiga. MONTSERRAT li clava una plantofada i, tot seguit, dues més.)

    MONTSERRAT: En nom del meu honor! En nom de l’honor del meu marit! En nom de la societat que… (TARTAN li pega un cop de puny tan fort, que VENTURA l’ha de recollir.)

    TARTAN: Tartan, mascle. 

    MONTSERRAT: Oh! Què tenia aquesta bufa que m’ha fet veure una sense fi de paradisos colorívols? 

    TARTAN: Mensahib Montserrat necessitar corretja.

    MONTSERRAT; Ai, dèria que em puja i em baixa pel cos, com l’ascensor de can Jorba un dia de rebaixes! Ai, somnis pertorbadors que em tornen engegats a cent per hora!

    VENTURA: Això és vici, senyora Lluch. Pari compte. 

    MONTSERRAT: No he d’estar encisada, oi? Què faig? M’enciso? Escalo pinacles d’esgarrifança mai coneguts fins ara? Nenes fadrines: què faríeu?

    VENTURA: Si amb mi s’ha ofès, amb aquest salvatge s’ha d’ofendre el doble. I si no, no jugo. 

    TARTAN: Mensahib Montserrat tenir raó. (Abraçant-la.) Ella sentir dintre seu «la llamada de la selva».

    VENTURA: Als meus temps, d’això se’n deia d’una altra manera.

    MONTSERRAT: El nom no fa la cosa.

    VENTURA: I tant si fa. Perquè vostè es perd, Montserrat, es perd. I tot per culpa d’aquest caníbal…

    TARTAN: Bwana escanyolit no faltar Tartan, eh!

    VENTURA: Ta mare!

    TARTAN: Mare, no esmentar-me-la! (Cop de puny a VENTURA.) Mare de Tartan reivindicadeta. Tartan no explicar secret de bwana Tomeu i espatllar-los safari.

    (Dins de Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe, 1974) 

    * * *

    MONTSERRAT: Ja ho ha sentit, jove. De batadonga! M’ha tocat venir fins a aquest coi de selva per entendre que tota la meva vida ha estat poblada de substitutius. Sí: pegots. Que si el calaixet, que si Ràdio Eva, que si el diccionari… Germanes del meu segle: ¿quan entendrem que ja n’hi ha prou, de substitutius, que Barcelona només serà bona si la batadonga sona? Ai, esclato nou anys després de la nit que hauria d’haver esclatat, però ara el faré gros, el pet! Pobre de mi, pobre «vestidita de tul», pobrissona «palomita torcaz»… Jo, sí, la donzelleta delicadívola d’aquella nit fatal! Ai, l’esperançada! Ai, la pura per arreu! Acabadeta de sortir de les «madres», jo conreava somnis sense fi ni aturador. Seré rosella de la prada; ell, mon galant, serà gentil borinot que, tot ensumant-me la corol·la, m’hi dipositarà dolcívol, l pol·len que engendrarà floretes noves. Ai, d’aquesta imatge de jovenesa en sortí el pseudònim amb el qual vaig anar explicar a la senyora Rovell tots els ets i els uts del meu prometatge. Flor que fecunda, sí, perquè era això que jo esperava ésser, alliçonada per la mamà, les «madres» i el «padre» Fernandu… Veus exemplars que em deien que, per al meu marit, jo havia d’ésser, abans que res, un camp on ell hauria de llaurar. I si, a sobre, jo en treia algun plaer, doncs ganga. Ai, però; heus aquí que arribà el moment en què la idea d’aquesta possibilitat s’emparà de mí amb una força que no gosava comunicar a mon dolç promès, delicat i tendre com els cavallers d’antany. Així era ell, i així l’estimava: un Romeu pur immaculat, tancat sempre entre els seus llibres… no se’n sortia per dir-me: «Poncellina, patufeta del meu cor»… Però, insisteixo: el fet de saber que existia una remota possibilitat de gust, em féu pecar sovint. I, penedida de correspondre a les delicadeses d’en Tomeu amb un punt de vici, me’n confessí.

    VENTURA: I… ¿la renyaren?

    MONTSERRAT: Em recordaren que, a les calderes d’en Pere Botero, sempre hi ha lloc per a aquelles mullers que confonen el matrimoni amb el desig. 

    TARTAN: Tartan no entendre res.

    MONTSERRAT: Perquè Tartan ser un pagà repel·lent, un ateu. Jo, no. Jo covava principis acreditats. I la reconeixença de les meves picardies, em féu plorar. Dels meus somnis fadrins me n’acabà de desenganyar una amiga molt «pizpireta», que anava a la Universitat i es feia amb Maria Aurèlia Capmany. Ja està tot dit. Una bohèmia. El Tomeu ja pujava a casa, la mamà ja ens brodava els noms als llençols i, a l’Ateneu, ja en començaven a fer broma i tot… «Apa, Tomeu, que aviat t’encetaran…» I en aquelles dates idíl·liques dels preparatius, vingué la disbauxada de la Cristina Riudepedrers, i m’assabentà de quatre «quisicosas» que m’esglaiaren. Ai, com m’esgarrifí! Gust, dieu? I ca! Un carnisseria, un xàfec de sang, podia ser allò. I què era bruta, la Cristina, de saber-ho. Vés que li ensenyaven, a la Universitat! M’indigní. Veritat, no ho podia ésser. Desonfiadívola, li ho retraguí. Se’n rifà, i em digué si jo era la Shirley Temple o què. Orgullosívola, li contestí: sí, roja, més que roja, vull ésser Shirley Temple i, si mai tinc la desgràcia de fer-me gran, que sigui la senyora Míniver. Ai, formosa il·lusió! Ésser sempre nena, candorosa, amb tirabuixonets dauradívols i xauca ficada en el més pregon de la «xaveta».

    (Dins de Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe, 1974)