Puges al metro, una mica cansat. Les llesques del treball d’avui han quedat al calaix on de vegades et sembla que reapareixen i s’acumulen, florides i plenes de cucs. Hi ha ulls com fruits que bressa el vent, pedra commosa i dura; una mar d’ulls tempestuosos vincla les branques d’un malson verdíssim, límpid. Canó implacable, el túnel t’acara al seu final mentider de cercle lluminós. Com que no mires ningú, avui que vas sol, els anuncis et proposen que et casis per a comprar mobles i que aprenguis anglès. No enyores els peus que deixares, bruts de terra vermella, a l’illa abandonada, entre els conreus i dels roures. ¿Quin déu de tenebres té prou voluntat per a aquissar, encara, aquests monstres de fosca contra una generació insensible que n’ignora els noms? L’escala mecànica et transporta, com una càrrega, i són més terribles, dalt, els plàtans que ofereixen al capvespre un sacrifici de rigor, mentre comença de ploure i pluja i vent dispersen l’exèrcit de pedres que només respiren pels ulls. Plou més, i ara salta entre els tolls com el piano d’una imperturbabilitat que persistirà després, a casa també i sempre.
(Del llibre Camí dels arbres i de tu / Per fi la tortuga, 1981)
* * *
Tensa la mar com el cel sense núvols,
com el ventre lluent de la partera.
Com la pell del desig i no hi ha pluja.
Esparpella un ocell plomes damunt
la terra xorca, i així neixen -s’alça
el vent i tremen les fulles a l’arbre-
l’herba que no apuntava, un tou de gespa
atapeït i flonjo, lotus fresc,
safrà i jonquill. Nuats cauen els cossos
sota els núvols rogencs, ara que el mar
és la corda de l’arc que ha disparat
la sageta i espera, tremolosa un instant,
l’ala de la gavina com la mà
de l’arquer. Oneja també la pell
encesa del desig estesa i blava.
Fulmina el llamp el roure i fa brollar
de la roca un doll d’aigua. I hi ha un crit
abans de la paraula. I hi ha un crit.
(Del llibre La mà de l’arquer, 1990)
* * *
Una intensa sensació de cansament, de buidor: una sensació física, que pessigollejava per sota de la pell fins a fer mal només per la seva persistència. Versemblantment, era a l’estació de metro, però tot allò que altres vegades havia sentit com a coses exteriors ço és l’altra gent, els anuncis, les vies del ferrocarril, ara li eren objectes dins d’ell mateix.
El ratolí de la paràbola de K., es deia, ho feia tot veloçment, en una prova nerviosa i tensa, i els murs l’aparedaven i el gat era en el seu lloc amb la pregunta preparada des de sempre, talment l’Esfinx però invencible. Mentre que a ell li feia la impressió que havia caigut en un forat del temps i que l’espai exterior era únicament la manera com algun déu enjogassat mantenia dins d’ell, mentre queia pel forat, el malson dels objectes inabastables, el miratge de res tangible, real, fora d’ell mateix.
De bon matí no havia notat res, en llevar-se, però ja a la dutxa li ha semblat sentir-se el cos sordament adolorit i després ha vist clarament que el raspall de les dents es movia sol i que ell tenia els braços caiguts a banda i banda del cos; també l’ha sobtat veure l’ampolla de xampú anal·lèrgic on hauria hagut de tenir el cap, així com que el cigarret volés i anés fumant per l’aire: com que també el veia al cendrer, emperò, ho ha deixat córrer, tot plegat, atribuint-ho al fet d’haver anat a veure la retrospectiva de l’Equip Crònica, ahir al matí, i potser a l’excés de whisky d’ahir a la nit.
Tenia el cap –el que hi devia haver dins l’ampolla de xampú, previsiblement– molt i molt clar: el sentia lúcid, amb una força d’assimilació, d’integració de tot, i li va fer gràcia que els mitjons se li posessin sols als peus tot i que , fidel a un vell costum, fou ell que es féu el nus de la corbata, una de les poques activitats manuals en què es considerava traçut.
Començà d’alarmar-se amb la ràdio. De fet no entenia les notícies, o sigui, no en capia el sentit, i el soroll, en canvi, no sortia de la ràdio sinó que era evident que li eixia pels forats de les orelles, omplint-lo tant que se li feia difícil respirar, i encara més difícil mossegar la torrada amb mantega. Tenia ganes del gust amarg del cafè però de cop sobte es va imaginar la tassa plena de cafè dins de l’estómac, li vingué angúnia i no gosà mirar-se-la. Tancà la ràdio, sense posar-hi els ulls, però la mà li tornà enganxada a l’aparell, que no pesava, i se n’alarmà granment, aquesta vegada.
En sortir de casa havia oblidat què havia de fer i segurament qui era per als altres. Recordava molt ràpidament, i no hi havia separació, ara, entre allò que recordava i allò que veia. Es digué que potser li convindria no perdre la consciència del món exterior. Però inútilment. Car mentre s’ho deia, el món exterior ja eren els carros de combat al carrer, amb aquell home que donava sempre l’esquena, amb la poma, tan verda, al bell mig de la Diagonal sobrevolada per milers de gavines que havien atacat una adolescent i devorat el seu cor. En el moment de baixar per les escales del metro, una secció d’infanteria en sortia pujant-les i sentí com tots ells entraven dins d’ell i s’hi agitaven, tal volta inconformes.
De manera que procurà no mirar enlloc ni res però tenia tantes coses i tanta gent que protestava en comptes de mans que li costà cosa de no dir trobar la targeta del metro i introduir-la en la ranura. De cop i volta, en sentir que el tren subterrani s’apropava, pensà si resistiria que les seves venes en fossin túnels i empassar-se encara sota aquella gent; de manera que es girà d’esquena i tremolava. Quan va sentir que les portes s’obrien es girà de bell nou: girar-se és un verb que surt moltíssim al llibre VII de la República, allí on l’atenès explica que els presoners –nosaltres mateixos– no poden girar-se i, si alliberats es giren envers la llum i hi munten, en arribar l’esclat del sol els cega i enyoren l’ombra. En girar-se hi pensà, car temia, si no treia forces per fer-ho, haver de romandre sempre d’esquena a allò que és. I aleshores veié com ell, dins la seva americana, d’esquena a ell, entrava en el metro, àgilment, entre els altres usuaris. Veié com ell girava el cap cap a l’andana, des de dins del metro que se n’anava, i li semblà que somreia.
No volia pensar res perquè li feia por pensar el que intuïa que li havia passat. Sabia, per exemple, que no tenia peus que el mantinguessin dret damunt del terra i que tampoc no havia caigut ni es trobava en cap altra situació. Sabia que tot ell se n’havia anat –ho havia vist– amb l’ell que havia pujat al metro, alliberat d’ell. «Les ànimes», pensà, «deixen despulles, i no homes vius que caminen. No dec ser, doncs, una ànima». Ara era ple de tot, però res no li pesava i de mica en mica s’anava tranquil·litzant i s’escampava pertot, conscient i lliure. «La llum», pensà, «em neix de dins, senyor Plató, i no m’encega: ell s’ha endut els meus ulls.»
(Del llibre Escrit a la finestra, 1998)
* * *
A les fulles del vell plàtan retrobes
els teus ulls. I és que un instant de tendresa
mulla de vegades els ulls cansats
de la vella que t’has fet i que, cada
matí, tan bon punt t’han rentat, amb penes
i treballs s’arrossega lenta a asseure’s
sempre a la mateixa butaca i mira
a través del vidre sempre el mateix
tros de branques, maons i arrebossat;
perquè ha vingut la soledat a fer-te
companyia, càlida i sense amor,
des de les fulles mullades del plàtan.
(De La ciutat dels plàtans, dins de D’aspra dolcesa. Poesia 1963 – 2001, 2002)
.webp)
