L’Anna i el Pep són veïns, dos ratolinets de la mateixa edat. Els agrada molt jugar a detectius i buscar aventures, malgrat que als seus pares no els faci gaire el pes.
Tant a la ciutat com al camp, han de fer front a misteris i malfactors de tota mena. En el món que els envolta -que sovint és màgic- els problemes no tenen necessàriament una solució fàcil, i les trampes i les mentides dels grans s’assemblen molt a les nostres, les dels humans. Tot i així, en les seves peripècies hi regna sempre el bon humor.
Des de fa trenta anys, els episodis protagonitzats per l’Anna i el Pep han fet somniar les nenes i els nens d’un preciós racó d’Europa, la República Txeca. T’atreveixes a endinsar-te amb ells en aquestes fantàstiques aventures?
(Andrés Álvarez. «L’Anna i el Pep«, Tebeosfera.com, juny de 2019)
* * *
Gretchen és el segon títol de la Biblioteca Clàssica el Núvol. Hi trobareu un fragment extens de les memòries de Johann Wolfgang Goethe, Poesia i veritat, amb una magnífica traducció de Núria Mirabet. Cal assenyalar, abans que res, que la traducció de Núria Mirabet ―la qual va optar per autoeditar-se el volum l’any 2008 vistes les incomprensibles negatives del món editorial―, va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona d’aquell mateix any i ja havia guanyat el Premi Vidal Alcover de Tarragona l’any 2003.
Som davant del Goethe (1749-1832) més autobiogràfic i, alhora, d’un manual pràctic de classicisme alemany. Es tracta d’un document històric important sobre un dels moments més brillants de la cultura europea. Per les seves pàgines hi desfilen grans noms de la literatura, l’art i la política de quasi un segle, situat a cavall entre la Il·lustració i el Romanticisme. Escrit en plena maduresa, Goethe trigaria vint anys en completar Poesia i veritat (1811-1831), l’autoretrat de la seva joventut, que abraça des del seu naixement fins que va marxar a Weimar l’any 1775. Unes memòries que Goethe va escriure, sobretot, per entendre’s.
(Anna Carreras. «Goethe. L’amor de Gretchen», Núvol, 6 de març de 2019)
* * *
Aquest setembre [l’editorial Males Herbes] durà a les llibreries un altra obra fonamental de l’escriptor txec, R.U.R (Rossum’s Universal Robots), amb la molt recomanable traducció habitual de Núria Mirabet. Una obra de teatre que s’ha guanyat un lloc en la història per haver creat el terme «robot» —creació que l’autor adjudica al seu germà, Joseph—, però que, per sort, va molt més enllà.
Perquè, com ja vam poder constatar amb La guerra de les salamandres, les obres de Čapek acostumen a anar molt més enllà; són obres que ofereixen, almenys, dues lectures: la primera, més superficial, la de caràcter més aventurer o de ciència-ficció, la que és més visible, la que està a l’abast de tots; la segona, més pregona, menys evident, enfocada a tots aquells que saben llegir entre línies, que són capaços d’entendre que l’escriptor se serveix de la ciència-ficció —de la ciència-ficció distòpica, especialitat de la casa, podríem dir, de Males Herbes— com una metàfora per parlar de la societat del seu temps.
(Xavier Serrahima. «R.U.R. Robots essencialment humans», Núvol, 29 d’agost de 2017)
* * *
A les últimes pàgines de La guerra de les salamandres, en un capítol deliciós titulat «L’autor parla amb ell mateix», Karel Čapek (1890-1938) es pregunta: «Et penses que jo he volgut aquest final?» I ell mateix es contesta: «Es tracta simplement de la lògica dels esdeveniments». El lector no pot sinó estar-hi d’acord, ja que la novel·la que acaba de llegir no respon a la invenció més o menys lliure d’un Tölkien, ni a la transcripció més o menys fidel d’un Balzac, sinó a la introducció d’un fet anòmal en la dinàmica quotidiana. Aquest mecanisme, base de la literatura fantàstica, pot tenir la virtut -en bones mans- de propiciar això que els gasetillers solen anomenar ‘una lúcida reflexió sobre el gènere humà’.
(Vicenç Pagès Jordà. Blog de l’autor)
* * *
L’escriptor txec Karel Čapek ha donat dues grans obres a la literatura de ciència ficció europea: R.U.R (Robots Universals Rossum) (1920) i La guerra de les salamandres. Si la primera ha passat a la posteritat per haver immortalitzat el nom de «robot», la segona és la seva particular aportació, en clau irònica, al corrent catastrofista de les distòpies literàries».
(Daniel Genís. El biblionauta)
* * *
L’escriptor txec Karel Čapek (1890-1938) ha passat a la història de la literatura per haver estat el creador de la paraula ‘robot’ i per haver escrit novel·les com La guerra de les salamandres. Proa en va editar l’única versió catalana disponible fins ara, traduïda per Núria Mirabet i Cucala: descatalogada des de fa anys, l’obra ha estat revisada i reeditada ara per Males Herbes.
A la novel·la, el capità J. van Toch descobreix als mars del sud una nova espècie d’amfibis, capaços de realitzar tot tipus de treballs manuals sota l’aigua. Aquests animals, d’una intel·ligència remarcable, aviat són convertits en mà d’obra especialitzada, la qual cosa comportarà una sèrie de canvis en la situació econòmica i política mundial. La guerra de les salamandres posa sobre la taula temes com l’explotació laboral i els totalitarismes, i s’anticipa de manera visionària a la Segona Guerra Mundial.
(S/s.: «La guerra de les salamandres, de Karel Čapek: un clàssic recuperat per Males Herbes», Ara, 23 de febrer de 2016)
* * *
Hi ha força virtuts, en aquesta novel·la [La guerra de les salamandres]. L’humor satíric que despunta amb naturalitat. La capacitat d’aliar símbol amb verisme. La focalització entre personatges concrets i mirades panoràmiques, a més d’un calibrat perspectivisme intertextual (difícil de traduir per mor de la varietat de registres). La història ens parla tant del colonialisme com de la psicologia de les masses, del progrés desfermat i de l’explotació de les classes populars. Les últimes cent pàgines (la guerra de les salamandres pròpiament dita) és una profecia solvent de la Segona Guerra Mundial. La novel·la va publicar-se el 1936…
Aquesta obra encaixa perfectament en la línia editorial de caire fantàstic del segell Males Herbes. Així ho revela la introducció, molt documentada, que n’ha fet l’editor Ramon Mas. Aquesta traducció de La guerra de les salamandres, novel·la molt recomanable —per si no ho havia dit clarament—, ja es va publicar als anys noranta. La revisió que n’ha fet la traductora Núria Mirabet ha millorat encara l’obra.
(Pere Guixà. «Profecia acuàtica», El País. Quadern, 11 de maig de 2016)
* * *
Quan arribi, perquè és inevitable, el dia que les màquines dominin el món, el que és segur és que no serà res que s’assembli a Terminator, amb guerres termonuclears apocalíptiques, cyborgs Míster Univers viatjant pel temps i petits nuclis d’humans pàlids i desnerits exercint la resistència. De fet. res no distingirà el Día de les Màquines Dm del Dm-1; les màquines, a qui se suposa una intel·ligència més eficient que la humana, procuraran que el seu domini passi el més desapercebut possible, i que el dia Dm+1 sembli que res no hagi canviat. Aquesta serà la seva força real i no l’aplicació de la força bruta malgrat la seva superioritat. Tot i així, i tenint en compte encara la seva fiabilitat (Windows farà anys que només serà útil per a l’Space Invaders 127.2), hi haurà una colla de visionaris (no, no seran enginyers informàtics ni portaran abrics-sotana i ulleres de sol) que, encara que siguin incapaços de substanciar-ho, se n’adonaran, un dia Dm+n, de que alguna cosa ha canviat; una vegada eliminades les teories conspiranoiques, que també n’hi haurà, refugiades a les editorials del diari El Mundo del Siglo N, restarà un petit nucli de resistència, els líders del qual se n’adonaran de que l’única arma contra el domini de les màquines és la sàtira; convençuts del poder dels medis de comunicació, fundaran una editorial i un diari (que sí, que sí, digital) des d’on començaran la reconquesta del món davant la sorpresa de les màquines (i dels enginyers informàtics), a qui la seva omnipotència de càlcul, infinita capacitat d’emmagatzemament i vertiginosa capacidad de reacció -ni, encara menys, els rocosos deltoides dels replicants- no hauran preparat per lluitar contra la més humana de les capacitats intel·lectuals. Exacte, la salvació del món en mans del novel·listes i els periodistes; els poetes, que hauran estat els únics botiflers en voler pactar amb la nova maquinocràcia, a qui dedicaren encesos i servils panegírics, afortunadament, farà temps que hauran desaparegut, víctimes d’una síndrome anomenada «irrellevància» La resistència prendrà el nom d’Exèrcit d’Alliberament Humà Karel Capek.
La guerra de les salamandres és un llibre devastador; si algú ha comès el mateix error que jo, deixar passar els anys sense llegir-lo, que faci el que calgui per posar-hi remei.
(Joan Flores Constans. Blog personal)
* * *
La guerra de les salamandres es, sin duda alguna, uno de los libros más influyentes del siglo XX. Karel Čapek publicó en 1936 una de las sátiras más imaginativas que jamás he tenido el placer de leer. Bajo su aperencia de folleto humorístico e inofensivo se esconde una obra que, además de mantenerse vigente hoy en día, es una crítica mordaz a la deriva del progreso y de la sociedad hacia su lado más oscuro e inhumano. Ramon Mas, editor de Les Males Herbes, lo apunta con gran tino en su prólogo cuando afirma que la prosa irónica de Čapek es como un barniz que saca a relucir la estupidez humana. Lo cierto es que nos encontramos ante un gran clásico ya no de la ciencia-ficción sino de la literatura en general, un libro que hay que leer por lo menos una vez en la vida y que esta maravillosa editorial ha tenido para bien rescatar con una nueva traducción de Núria Mirabet que vale muchísimo la pena.
(Blog desdeOtranto)
* * *
Qualsevol obra de Molière és un gran plaer per al lector, i la traducció de Núria Mirabet de Les dones sàvies en capta la frase fàcil, l’estil col·loquial, el vers eficaç i concís.
(Tamzin Townsend. El Periódico, 10 de desembre de 1999)
Aquesta extensa i vigorosa novel·la [La guerra de les salamandres], que una bona traducció fa llegir de gust, és un dens i terrible al·legat contra la guerra. I contra l’estúpida maldat humana, que ve a ésser el mateix.
(Joan Triadú. «Els objectius de Karel Čapek», Avui, 9 d’abril de 1998)
* * *
La guerra de les salamandres constitueix una lliçó sobre la política europea de principis dels anys trenta. Però […] l’obra no deixa de ser mai una novel·la, és a dir, una obra de ficció oberta a tantes interpretacions com lectors hi hagin. La traducció de Núria Mirabet és correctíssima i d’un gran mèrit si tenim en compte la gran diversitat de registres lingüístics de la narració.
(Joan Agut. «Salamandres precursores d’un malson», Avui, 9 d’abril de 1998)
_0.webp)
