Manuel Milà i Fontanals

1818-1884

Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1818-1884), considerat un dels introductors del Romanticisme a Catalunya, és una figura preeminent de la Renaixença literària. Participa en la restauració dels Jocs Florals, i en defensa la seva catalanitat.

Els seus treballs sobre història, literatura i filologia, d’un gran rigor intel·lectual, obren el camí als mètodes moderns d’investigació i creen una escola que arriba fins als nostres dies. Sobresurten Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos (1853), De los trovadores en España (1861), Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), De la poesía heroico-popular castellana (1874) i Estudios de lengua catalana (1875), entre molts d’altres. També escriu poesia, com ara el poema èpic La cançó del pros Bernard (1867) i la cançó La Complanta d’En Guillem (1872).

Un dels seus deixebles més destacats, Menéndez y Pelayo, s’encarrega de la publicació de Obras completas del Doctor D. Manuel Milá y Fontanals (8 vol., 1888-1896), un recull de bona part dels seus assajos, articles i discursos. El 1908 apareix el volum Obres catalanes d’en Manuel Milà i Fontanals, que aplega, per primer cop, les seves poesies catalanes en un sol volum, a més dels discursos i articles sobre filologia i literatura. L’Institut d’Estudis Catalans s’encarrega de l’edició crítica revisada de les Obres Completes, a cura de Manuel Jorba, un dels estudiosos més importants de la seva obra.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Josep Miàs.
Imatge del pòrtic: Retrat a l’oli de Manuel Milà i Fontanals, obra de Josep Ll. Pellicer i Fenyé (1888). Galeria de Catalans Il·lustres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, © propietat del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

Castellano

pòrtic

Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1818-1884), considerado uno de los introductores del Romanticismo en Cataluña, es una figura preeminente de la Renaixença literaria. Participa en la restauración de los Jocs Florals, y defiende su catalanidad.

Sus trabajos sobre historia, literatura y filología, de un gran rigor intelectual, abren el camino a los métodos modernos de investigación y crean una escuela que llega hasta nuestros días. Destacan Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos (1853), De los trovadores en España (1861), Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), De la poesía heroico-popular castellana (1874) y Estudios de lengua catalana (1875), entre muchos otros. También escribe poesía, como el poema épico La cançó del pros Bernard (1867) y la canción La Complanta d’En Guillem (1872).

Uno de sus discípulos más destacados, Menéndez y Pelayo, se encarga de la publicación de Obras completas del Doctor D. Manuel Milá y Fontanals (8 vol., 1888-1896), una recopilación de buena parte de sus ensayos, artículos y discursos. En 1908 aparece el volúmen Obres catalanes d’en Manuel Milà i Fontanals, que recoge, por primera vez, sus poesías catalanas en un solo volúmen, además de los discursos y artículos sobre filología y literatura. El Institut d’Estudis Catalans se encarga de la edición crítica revisada de sus Obras Completas, a cargo de Manuel Jorba, uno de los estudiosos más importantes de su obra.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Josep Miàs.
Imagen del pórtico: Retrato al óleo de Manuel Milà i Fontanals, obra de Josep Ll. Pellicer i Fenyé (1888). Galeria de Catalans Il·lustres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, © propiedad del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

English

pòrtic

Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1818-1884), considered one of the key figures responsible for introducing Romanticism into Catalonia, is a major figure of the literary Renaixença. He participated in the reestablishment of the Jocs Florals, defending its catalanity.

His works on History, Literature and Philology, of a great intellectual rigour, opened a new path and set the standards for modern methods of investigation. One could higlight Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos (1853), De los trovadores en España (1861), Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), De la poesía heroico-popular castellana (1874) and Estudios de lengua catalana (1875), amongst many others. He also wrote poetry, such as the epic poem La cançó del pros Bernard (1867) and the song La Complanta d’En Guillem (1872).

One of his most distinguished disciples, Menéndez y Pelayo, was in charge of the publication of Obras completas del Doctor D. Manuel Milá y Fontanals (8 vol., 1888-1896), a compilation of most of his essays, articles and speeches. In 1908 apeared the volume Obres catalanes d’en Manuel Milà i Fontanals, which compiled, for the first time, his Catalan poems in one volume, as well as his speeches and articles on philology and literature. Currently, the Institut d’Estudis Catalans is preparing the revised critical edition of his Complete Works, edited by Manuel Jorba, one of the most important specialist of his work.

Page by Josep Miàs for AELC.
Documentation: Josep Miàs.
Front image: Oil portrait of Manuel Milà i Fontanals, by Josep Ll. Pellicer i Fenyé (1888). From the Galeria de Catalans Il·lustres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, © property of the Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Manuel Milà i Fontanals, germà petit del pintor i teòric de l’art Pau Milà i Fontanals, neix el 4 de maig 1818 a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès). La seva família, que disposava d’un cert patrimoni en propietats rurals, es trasllada a Barcelona el 1826. Allí estudia humanitats, llatí i filosofia. El 1833 comença els estudis de Filosofia i Dret a la Universitat de Cervera, que finalitza a Barcelona quan aquesta institució s’hi trasllada definitivament. Al mateix temps també es forma en economia, matemàtiques i idiomes a la Junta de Comerç de Barcelona i en d’altres institucions, i amb alguns companys s’instrueixen en lletres, uns estudis que en aquells moments no eren oficials.

Integrat, des dels inicis universitaris, en el grup d’escriptors liberals de la Sociedad Filodramática, Manuel Milà i Fontanals inicia l’activitat literària pels volts de 1836, amb col·laboracions en castellà amb forma de poemes de circumstàncies i algun article d’opinió als periòdics El Vapor i El Propagador de la Libertad. Als vint anys publica Algunos estudios literarios (1838), on recull els seus primers treballs històrico-crítics juntament amb poemes en castellà i català. En aquesta etapa primerenca, manifesta la seva adhesió al moviment romàntic, i defensa el subjectivisme i la llibertat creadora. Amb la intenció d’estudiar els manuscrits originals de la literatura provençal, el 1939 es trasllada durant uns mesos a París, on s’imbueix del mètode crític i filològic que anys més tard aplicaria en els seus estudis sobre literatura medieval. Agregat com a docent universitari, el 1844 s’encarrega de la càtedra de literatura i història dels estudis de grau mig. El 1845 es llicencia i doctora en filosofia i lletres, i l’any següent és nomenat «regent» de lletres. L’any 1847 guanya la càtedra de literatura general i espanyola de la Universitat de Barcelona.

Durant la seva fructífera trajectòria escriu diversos treballs totalment innovadors tant pel que fa a la temàtica com a la manera de plantejar-los. En aquest sentit és l’autor dels primers treballs sobre cançó tradicional i poesia tradicional de transmissió oral de tota la península ibèrica, centrats en folklore català: Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos (1853; 1959) i Romancerillo catalán. Canciones tradicionales (1882), que és una ampliació de l’anterior. També és considerat l’iniciador de la romanística a l’estat espanyol, amb l’excel·lent treball De los trovadores en España. Estudio de lengua y poesía provenzal (1861), que li obre les portes al prestigi internacional, i és un capdavanter en l’estudi de la poesia èpica castellana, amb títols com De la poesía heroico-popular castellana: estudio precedido de una oración acerca de la literatura española (1874). Dins l’àmbit català, es considera que el seu estudi Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865) —premiat als Jocs Florals de 1865— reintrodueix la prosa científica en llengua catalana. Com a filòleg, cal destacar les seves contribucions a l’estudi de la dialectologia, amb diversos articles a la premsa i l’opuscle Estudios de lengua catalana (1875), probablement el primer intent de descripció científica del català, una aportació remarcable a l’estudi de la gramàtica al nostre país.

D’una manera menys aprofundida Manuel Milà i Fontanals també dedica les seves investigacions a la novel·la cavalleresca —és el descobridor de la novel·la anònima Curial e Güelfa— i a les cròniques medievals catalanes; estudia el teatre català antic, la poesia popular italiana, occitana i gallega; la literatura alemanya i anglesa; i escriu articles sobre Ausiàs March, Dant, la codolada i les noves rimades, entre molts d’altres temes.

Tot i les seves reticències a l’ús literari del català, i de les inicials objeccions al projecte renaixentista de Rubió i Ors, presideix els Jocs Florals en dues ocasions: el 1859, l’any de la seva restauració, i el 1883, en la celebració del 25è aniversari. Des d’un principi és un dels més ferms defensors de l’ús exclusiu del català en aquests certàmens.

Col·labora assíduament a la premsa diària i especialitzada, amb assaigs crítics i literaris, crítica teatral i articles sobre història de la literatura. Després de començar a El Vapor, col·labora a El Nuevo Vapor, La Civilización, Diario de Barcelona, Biblioteca Artística, El Imparcial i La Discusión —on publica traduccions de l’alemany al castellà de Goethe i Schlegel—, El Europeo, El Prometeo, Revista Histórica Latina, Revista de Cataluña, Lo Gay Saber i La Renaixença, entre d’altres. També publica treballs d’història de la literatura en revistes franceses i alemanyes, com per exemple l’article «Poetes catalans del segle XIV», en alemany, a la revista Jahrbuch für romische und englische literatur (1862). Les seves poesies, escrites majoritàriament en català, també apareixen a la premsa fins que l’any 1867 publica La cançó del pros Bernard, fill de Ramon, un llarg poema èpic en decasíl·labs, i el 1872 la cançó La Complanta d’En Guillem, dedicada a la seva esposa i musicada per ell mateix. Tot i l’interès que suscitaven les seves composicions poètiques, aquestes no apareixen aplegades fins després de la seva mort.

Manuel Milà i Fontanals mor el 16 de juliol de 1884 a la seva vil·la natal de Vilafranca del Penedès, deixant, amb la seva trajectòria, un terreny fèrtil per a la incorporació dels mètodes moderns d’investigació filològica, històrica i literària a casa nostra. L’abast i repercussió de l’activitat docent i acadèmica de Manuel Milà i Fontanals el situa com una de les figures més preeminents del seu segle. L’estudi sistemàtic i rigorós de la història de la literatura catalana, que va fundar amb el seu mestratge, crea una escola que, a través de Rubió i Lluch, de Rubió i Balaguer, Martí de Riquer i Joaquim Molas, arriba fins als nostres dies.

Després de la seva mort, i fins a l’actualitat, apareixen nombrosos estudis que donen fe del gran abast de l’obra de Manuel Milà i Fontanals. Un dels seus deixebles més destacats, Marcelino Menéndez y Pelayo, s’encarrega, després de la mort del mestre, de la publicació de les Obras completas del Doctor D. Manuel Milá y Fontanals (8 vol., 1888-1896), un recull de bona part dels seus assajos, articles i discursos. El 1908 apareix el volum Obres catalanes d’en Manuel Milà i Fontanals, que aplega, per primer cop, les seves poesies catalanes en un sol volum, a més dels discursos i articles sobre filologia i literatura. Actualment, l’Institut d’Estudis Catalans està preparant l’edició crítica revisada de les Obres Completes, a cura de Manuel Jorba, un dels estudiosos més importants de la seva obra.

Retrat de Manuel Milà i Fontanals. Dibuix al carbó de P. C. Gariot (1840), reproduït a Obres catalanes d'en Manuel Milà i Fontanals (1908).

Carta de l'autor al seu germà Pau, en què li comunica que acaba d'arribar a Madrid per a examinar-se de les oposicions a catedràtic. © Biblioteca de Catalunya.

Fotografia de la dècada de 1950 del monument a Manuel Milà i Fontanals, situat a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès. Escultures d'Eusebi Arnau i bust d'Ismael Smith (1912).

Bust de l'autor erigit el 1908, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, per la Comissió organitzadora del Cinquantenari dels Jocs Florals.

Premis

Premis

Medalla d’Or de l’Ateneu Català en els Jocs Florals de Barcelona (1865): Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans.

Honors

Cruz de Comendador de la Real y Distinguida Orden de Carlos III.
Gran Cruz de la Real y Distinguida Orden de Isabel la Católica.
President Honorari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
President dels Jocs Florals (1859).
President dels Jocs Florals (1883).

Conté els treballs Literatura, Coplas I, Sobre el antiguo teatro español. Fragmento, Mi cumpleaños (poema), El Laletano, Melodía Matinal, A Matilde Díez de Romea (poema), Oriental, Fasque nefasque.

Vincles

Comentaris d'obra

Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) és la figura més important del segle fins als anys noranta. Autor ben conegut en els terrenys de la seva especialitat més pròpia (les literatures antigues provençal i castellana), féu també aportacions de primera línia en gramàtica catalana, malgrat que no creia factible (i per tant tampoc no pretenia) que el català recuperés l’antiga categoria de llengua de cultura. En els seus estudis sobre el provençal publicà pàgines sobre la formació i la filiació de les llengües romàniques, on demostrà un coneixement exacte de la romanística de l’època i se situà per damunt de tots els seus contemporanis catalans (amb l’única excepció de Josep Balari). […]

El seu treball de caràcter pròpiament gramatical es titula Estudios de lengua catalana. És un treball breu (16 pàgines) però modèlic per al seu temps i «admirable encara avui», en paraules de Joan Coromines; «donde se inquiere lo que es y lo que ha sido, nó lo que debiera ser» el dialecte contemporani de Barcelona (p. 509): amb aquestes paraules. Milà s’enfronta al català amb voluntat descriptiva i se situa al marge de les precipitades actituds preceptistes o merament escolars i pràctiques que trobem fins al moment en el nostre domini lingüístic. Per primera vegada disposem d’una descripció científica de la llengua. El fascicle conté només fonètica i morfologia (inclosa la formació de paraules): hem de lamentar que l’autor no escrigués la segona part que hi promet, sobretot tenint en compte que la sintaxi gairebé no va ser atesa en aquell segle. No obstant això, hi trobem nombroses notícies i observacions sobre lèxic, dialectalismes, diacronia i nivells de llenguatge, i fins i tot n’hi ha alguna sobre sintaxi.

Albert Rico i Joan Solà: «Manuel Milà i Fontanals», Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica, 1995.

* * *

El rigor documental milanià, exigit i practicat, tenia un ascendent pròxim en el dels il·lustrats catalans i coincidiria en molts aspectes amb el positivisme: els coneixements «positius» eren per a Milà els coneixements «factuals» certs, i en aquest sentit el positivisme milanià no tenia cap mena de connotació filosòfica i s’identificava amb l’empirisme propi del mètode filològic tal com era practicat en les grans escoles alemanya i francesa del comparatisme, aplicat, val a dir, a temes i disciplines descoberts o potenciats en el Romanticisme i segons una escala de valors romàntica.

Milà —i no solament a l’obra preceptiva, que té una confessada intenció moralitzant i ideològica— manifesta la seva oposició a certes «fórmules» interpretatives: la «filosofia de la història», que n’aplica d’excessivament elàstiques; la teoria de la perfectibilitat successiva, no acceptable en les belles arts ni en la filosofia, ni en l’esfera moral; la teoria dels ricorsi de Vico, que consagra com a model un mètode analògic mecanicista poc consistent.

Hi ha en l’obra de Milà plena consciència de la impossibilitat d’explicar tota la història (de la qual es té només un coneixement parcial), sense recórrer a construccions arbitràries i sistemàtiques. En la història literària, el seu corol·lari era que calia optar pels estudis monogràfics adequats a les aptituds i possibilitats de l’investigador, els quals a la llarga farien possibles els estudis de conjunt més ambiciosos.

Entre les exigències metodològiques, Milà ponderà, i no en últim lloc, el valor de la senzillesa expressiva, la claredat i la precisió en les formulacions crítiques i en les informacions científiques, tot defugint l’amanerament, la prolixitat i els llocs comuns.

Manuel Jorba: «Crítica i erudició: Milà i la seva escola», dins D. A.: Història de la literatura catalana, 1986.

* * *

En la seva fonamental preocupació per la recerca de les relacions entre la bellesa i la bondat i les característiques de llur captació, rebutja matisadament la teoria de «l’art per l’art» per a indiferència ètica que comporta i perquè pot arribar a produir simples jocs de formes, però afirma la independència de l’art en oposició als interessos de l’artista i a aplicacions utilitàries i mesquines: l’home ha nascut per a l’acció i el bé i no per al somni de l’art, la fruïció del qual creu tanmateix necessària d’alguna manera. Milà féu observacions que permetien d’orientar l’autor respecte als principis ètico-estètics que convenien a les obres artístiques i literàries i, sobretot, el crític cap al judici que li havien de merèixer. En aquest sentit, Milà, que partia, com a fill del segle, d’una «teoria» literària més que d’una «preceptiva» rígida, considerava independent de qualsevol model o cànon sistematitzat l’acte del judici, acte autèntic i valuós com el de la creació mateixa, i que té com a factor únic per conèixer el valor de l’obra el sentiment personal, immediat i espontani, dotat per al «bon gust».

El recte criteri havia d’obviar en els contemporanis els desequilibris provocats per determinades actituds romàntiques, en què s’han trencat les barreres existents entre el sentimentalisme, que s’oposa a la naturalitat expressiva, i el sentiment, al qual van lligats els afectes estètics.

Manuel Jorba: «Pròleg» a Milà i Fontanals, M.: Teoria romàntica, 1977.

Antologia

Los fonaments de l’escola catalana, segons al començ vegérem, foren la transmissió de la poesia més antiga i los exemples que en sa infantesa ens donà la de Tolosa; mes la nostra, encara que filla o altrament germana més petita d’aquesta, se féu molt més gran, i per compte de seguir contemplant-la com a mestra, sembla més aviat que fou estudiada per ella i tingué algun imperi sobre els seus poetes.

Lo que no es pot dubtar és que, per un cantó o per un altre, alguns dels nostres begueren en les fonts de l’antiga poesia provençal, per més que no es veja una imitació seguida i complerta. I de lo que havem assegurat no en manquen proves. Deixant a part aquell regust provençal en lo llenguatge que, particularment los més antics, donaven a ses obres, trobem unes cobles estranyes que comencen: «Ma dona és indicatiu» fetes per imitació d’unes de provençals; una cobla feta amb la mateixa ordenació i los mateixos rims que lo «No sap cantar» de Jaufre Rudel, trobador molt vell, una translació a prosa catalana, feta d’una manera un poc ampla, d’un cert «Castell d’amor» en vers provençal; Sors imita una al·legoria del trobador Pere W. (Willem?, erradament cregut Pere Vidal) en la que usa per alabar a Alfonso de Cardona. Ferrer en son Conhort inclou una cobla d’un trobador provençal, i Torroella en son Lai n’anomena alguns, posant d’ells sengles cobles; Rocabertí en la «Glòria d’Amor» en fa sortir cinc, parlant d’ells amb termes que mostren coneixement no sols de llurs noms, sinó a més de llurs vides i obres; Mossèn Jordi, en son Enuig pren molts conceptes d’una poesia de la mateixa espècie del Monge de Montaudó.

Encara es veu més clar lo coneixement de les obres franceses i no cal pas meravellar-se’n sabent com aquelles foren estimades pertot arreu en l’Edat Mitjana i considerant lo veïnat de les terres i el parentiu que lligà alguns dels nostres reis amb los de França. Aixís hi ha raons per pensar que els noms de Lai, Virolai i Balada davallaren a la nostra escola d’obres franceses i aixís també Oliver posà en català una obra d’Alain Chartier; Torroella en lo sobredit Lay posà lo nom i cobles d’alguns poetes del mateix realme; Rocabertí n’hi fa entrar tres que no anomena, ficant-hi a més paraules i fins alguns bordons francesos en sa Glòria d’Amor, que té molta tirada, és ben cert, a la Divina Comèdia, mes també, com adverteix un escriptor alemany, a cert fabliau francès al·legòric. Molts dels nostres poetes anomenen cavallers dels romanç d’asumpte bretó que eren francesos o vinguts de França, i per acabar, qui voldrà restar sens algun dubte, no té mes que llegir la llista de les llibreries del rei En Martí i del Príncep de Viana, a on veurà molts llibres francesos.

Los efectes de la poesia italiana los trobam ja en l’Escondig de Llorenç Mallol, se reconeixen en Jordi, són confessats per Ausias Marc que imita al Petrarca i alaba al Dant; Rocabertí segueix les petjades del darrer, presenta aquell com vencedor dels francesos; i com més va molt més se declaren dits efectes.

Res no direm de les lletres llatines, que eren llavors lo fonament dels estudis sagrats i profans, i poc podem dir dels efectes de la poesia castellana, que sols se deixa conèixer amb l’adopció d’alguns mots, i després, més clarament, d’algunes formes de metrificació.

Ai! ai!, podria dir algú, com pot ser tantes poesies que obraven en la nostra? Doncs ¿quina es l’originalitat d’aquesta? Tot això era molt propi del temps i los mateixos efectes, afegint-s’hi la de la catalana, trobam en la castellana del segle xv. No hi havia aleshores tants escrúpols en aquesta part i ni s’amagaven de prendre paraules d’altres llengües i per això eren també originals si hi havia, com havia en la nostra escola, vida i saba per ésser-ho.

Ja és arribat lo punt en què podem tractar de la partició d’aquesta escola, seguint la successió del temps, i la partirem en tres temporades.

La primera comprèn del rei En Pere fins als dies en que començà a trobar Ausias Marc. La diferència d’aquesta amb la segona no és ben declarada sinó en lo llenguatge més vell i més ple de provençalismes. Per ventura es trobaria també alguna petita distinció literària.

La segona, que podem mirar com lo zenit de la nostra poesia, és la d’Ausias Marc, ço és a saber, los trenta o quaranta anys mitjans del segle xv. Los poetes d’esta i de la precedent se troben especialment en los Cançoners de París i Saragossa.

La tercera, que cull lo darrer terç del segle xv, se singularisa per l’adopció del bordó castellà de 12 síl·labes, la reduplicació dels rims en les cobles de 8 bordons (abbaacca) a la manera de l’octava d’art major castellana i per altra part mostra efectes molt determinats del renaixement italià, los quals se coneixen fins en lo compàs mes jàmbic del bordó d’11 síl·labes i en una manera de dir més culta i llatinisada. Les obres d’aquesta temporada se troben especialment en lo Jardinet d’Orats i en los llibres estampats a València.

(«Crisi de l’escola catalana», capítol tercer de Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865). Extret d’Obres catalanes d’en Manuel Milà i Fontanals. Barcelona: Gustau Gili, 1908, p. 132-143. Actualització del text prenormatiu: @Magí Sunyer)

Oh prepotent Senyora!   Oh Reina celestial!
Tens ares que enlluernen    a dins les catedrals;
tens rústiques capelles    a prop l’inquieta mar.
Oh prepotent Senyora!    Oh Reina celestial!,
en ton palau de marbre    que en diuen Montserrat
hi ha altars de més bellesa,   hi ha tempestats més grans.

Oh Mare dels qui ploren!    Consol dels afligits!
Un escolà te canta    pur com la flor de llir,
un sacerdot t’alaba,   ferm en lo dret camí,
un ermità t’invoca    en penitència ric.
Oh Mare dels qui ploren!   Consol dels afligits!
Sent tan divers dels altres,    m’escoltaràs a mi?

Los cavallers te criden    quan sona lo clamor
de la batalla fera,    Regina de l’Amor.
Quan de les boges ones    s’aixeca lo remor,
los mariners t’imploren,    Regina de l’Amor.
Té nostre esprit batalles,   borrasques nostre cor.
Clements, tos ulls les calmen,   Regina de l’Amor.

(«A Montserrat», citada també com «A la Verge de Montserrat», extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d’Anoia: Institut d’Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 52-53)

* * *

I

Voleu oir la gesta    del pros Bernard,
comte de Ribagorça   i de Pallars,
que tingué braç de ferre    amb cor lleal?
Hi ha una vall tenebrosa,    estreta i gran.
per on lo riu Noguera    corre sonant,
entre dos murs de roques,    negres, clapats;
no s’hi veuen carreres,    ni caminals,
només s’hi esbargeixen    llops famejants.
Volent fugir lo tracte    d’hòmens mortals,
i prop de les niuades    dels fers milans,
hi bastia una ermita   lo bon Vicmar.
Alií fa penitència   lo baró sant
vestit de pell de cabra,    nu de tot drap,
salmejant tot lo dia,   la nit plorant.
Un vespre, fort brogien   los vents i els llamps,
pareixia que el segle    volgués finar,
veu tremolar la porta   que algú la bat,
sent una veu molt trista,   gemecs i plants,
corre a traure la tanca    per caritat.
Ja n’entren en l’ermita    dos cavallers;
l’un és home de dies,   l’altre és novell;
ambdós membruts i grossos,   d’aire soberg,
ambdós xops i fangosos    i sens alè;
de fines malles eren    llurs bons osbergs.
La cara enclina a terra    l’home més vell,
i l’aguanta amb sos braços    lo jovencel.
«Si és vostra llei com sembla    la vera llei,
cristians som nosaltres,   dau-nos alberg.»
– Bon alberg vull donar-vos    com mana Déu.»
– Si sou clergue ni monge,   gran pro ens fareu.
– No só clergue ni monge,   sols penident»
En llarga post fa jaure    a l’home vell.
Aquest reviu i mira    al jovencel:
«Fill de Ramon, embraça’m.   Bernard, adéu;
la mort sent en mes venes,   i és de bon dret:
pus lo senyor moria   muira el servent.
Sols me sap greu deixar-te    al mig d’un erm
sens haver fet proeses   de cavaller.
Ai! qui d’açò n’és causa   porta gran pes:
¡maleït lo llinatge   dels llausengers!».
L’ermità que ho escolta    li diu: -«Foll és
qui espera perdonança    i maleeix.
Plorant les tues culpes,   los pits batent,
perdona a qui t’agreuja,    per mor de Déu.»
Lo vell plora ses culpes   i tot dient:
«Jo perdó a qui m’agreuja    per mor de Déu»,
gira los ulls a l’aire    i cau estès.
Vicmar sobre ell fa el signe    de santa creu,
posa genolls en terra    i diu sants precs.
Mes, ¿qui el dol contaria    del bon donzell?
Cridant les carns s’estira   i los cabells,
aprés calla i sanglota   i diu aprés:
«En mal punt aquí fores,    Bertran fael,
en mal punt hi vingueres,   franc escuder!
Mon pare molt t’aimava    que altre no més,
amb tu lo pa es partia,   lo llit també.
Si son escut perdia,   tenia el teu;
si el destrer li nafraven,   ton bon destrer.
Als teus braços me duies,   nin ignocent,
ma mare no em fiava   a ningú més,
dels meus la llum darrera    aquí feneix!»

L’endemà de bon dia,   al gall cantant,
lo bon Vicmar desperta   al pros Bernard.
Li dóna fruits salvatges   amb pa de glans,
li dóna l’aigua clara,   vi no n’hi ha.
Vicmar pren ampla aixada    i agut magall,
cava una fossa fonda    en un boscam.
Bernard embraça i besa   al bon Bertran;
l’agafen i el soterren   amb plor amarg,
diuen un Pater Noster   i altres mots sants.
«Fill meu, ¿què voldràs ara    de l’ermità?»
-«Un bon consell voldria    sols demanar.»
-«Lo millor que jo tinga    també el tindràs.»
«Per a bregar amb moros,   ¿on puc anar,
sens entrar en la Marca    dels gotolans?»
-«Vés cap a les muntanyes    septentrionals,
fugint les encontrades   d’envers llevant,
hi trobaràs la terra    dels jacetans.
que braus torneigs promouen    als fills d’Agar.»
Amb molt plaer l’escolta    lo pros Bernard,
li’n dóna grat i gràcies   i pren comiat
per anar a la terra    dels jacetans.
Ací acaba esta gesta   del pros Bernard.

(Cants I de «La cançó del pros Bernard, fill de Ramon», extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d’Anoia: Institut d’Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 60-68)

* * *

I

Planyeu-vos camps de Dela,    serra d’Espill!
La vostra flor més bella    no la teniu;
l’arbre de verdes branques    caigué i morí!

II

Los dos barons pugnaven,    de temps antic;
tronava la tempesta    per valls i cims;
un jorn l’arc de bonança    vérem lluir.

III

Era Guillem de Dela    gallard fadrí,
en arts de pau i guerra    fort i subtil,
i els cavallers li deien    lo rei dels nins.

IV

Serventa de la Verge,    Blanca d’Espill,
era conhort de pobres    i pelegrins,
per tots anomenada    la flor de llir.

V

«D’Espill pubilla i dona,   obre’m ton pit;
coneixes al de Dela,   lo rei dels nins:
¿Per senyor lo voldries?»   -«Oh mare, sí!»

(Fragment de «La complanta d’En Guillem», extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d’Anoia: Institut d’Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 91-95)