Bernat Metge

Siguiendo el camino de su padrastro, es notario de la Cancillería Real y trabaja al servicio de Juan I con varios cargos y crecientes responsabilidades. Cuando muere el rey (1396), es procesado por corrupción y traición, pero en 1398 es absuelto y pasa al servicio del rey Martín I hasta la muerte del monarca (1410). A raíz de estas acusaciones escribe su obra maestra: Lo somni (1399). Dividida en cuatro libros y escrita en primera persona, utiliza un recurso de regusto platónico con un diálogo con el difunto Juan I, que manifiesta la inocencia de su secretario. El mismo tema se empieza a tratar en la obra inacabada Apologia (1395), inspirada en el Secretum de Petrarca.

Otras obras en prosa son las traducciones Ovidi enamorat y Valter e Griselda (1388), versión catalana de un texto latino de Petrarca que, a su vez, es una traducción del último cuento del Decamerón de Boccaccio. Muestras de su estilo prosístico también se hallan en las cartas redactadas como secretario personal del rey. En verso, escribe obras paródicas como Sermó y Medicina (1396?). En cambio, en Llibre de Fortuna e Prudència (1381) explica en octosílabos su viaje a la isla fabulosa de la Fortuna para probar su inocencia en los procesos abiertos en su contra.

Página elaborada por Guillem Molla para AELC.
Imagen: Xilografía extraída de la edición de Lo Somni. Barcelona: Estampa de Francisco Altés, 1891.

Així, seguint el camí del padrastre i amb una excel·lent carrera professional, esdevé notari el 16 de desembre de 1370 i ajudant de registre al servei de la reina Elionor de Sicília del 15 d’abril de 1371 al 20 d’abril de 1375. Aquesta dedicació professional implica el domini de l’escriptura, el coneixement del llatí, el català i l’aragonès i una formació general bàsica en la doctrina cristiana, les arts liberals i els fonaments del dret i de la filosofia natural. D’altra banda, la seva dedicació a la literatura demostra un coneixement de l’occità dels trobadors, del francès i de l’italià.

Quan el 1375 mor la reina Elionor, passa a treballar com a escrivà per a Joan, príncep hereu que també és amic i protector de Bernat Metge. Mentre és al seu servei no deixa d’estar implicat en escàndols i envoltat d’acusacions de corrupció relacionades amb la seva gestió. El Llibre de Fortuna e Prudència, datat el 1381, explica en versos apariats de vuit síl·labes el seu viatge a l’illa fabulosa de la Fortuna, on aprèn que les desgràcies que el persegueixen són una prova de la providència divina per posar de manifest la seva virtut i la seva innocència. La seva situació professional millora quan el 1387 Joan puja al tron, i a partir de 1390 i fins al 1396 és secretari del rei i la reina. Malgrat tot, els problemes amb la justícia també empitjoren. El 1388 és processat i el fet li inspira una altra obra: la Història de Valter e Griselda, que consisteix en la versió catalana d’un text llatí de Petrarca que, al seu torn, és una traducció del darrer conte del Decameró de Boccaccio. En aquest cas adopta la prosa i, novament, a l’epístola que acompanya l’obra, es proclama innocent de tota sospita.

Paral·lelament, el 2 de maig de 1379 es casa amb Eulàlia Vivó, amb qui té un fill, i l’octubre de 1390, un cop morta la seva primera dona, torna a contreure matrimoni amb Eulàlia Formós, amb qui té almenys quatre fills. Durant els anys noranta, el seu càrrec l’obliga a atendre tasques molt delicades, com ara l’administració dels delmes que el Papa Climent VII havia atorgat a Joan I el 1392 perquè acabés de conquerir i pacificar l’illa de Sardenya. El 1393 és nomenat procurador general encarregat dels negocis de la cort i, finalment, entre el febrer i l’abril de 1395 és enviat com a ambaixador a la cort papal d’Avinyó. Aquesta estada a la cort pontifícia és cabdal per a la seva formació intel·lectual, atesa la gran importància cultural de la ciutat. És per això que es relaciona l’estada de Bernat Metge a Avinyó amb una possible renovació i actualització del seu repertori de lectures. Amb tot, després de la mort inesperada del rei, el 19 de maig de 1396, és destituït i processat juntament amb altres membres del consell i de la cancelleria reial, presumptament involucrats en un altre escàndol, però no se sap del cert si mai arriba a ingressar a la presó. Tot i que no hi ha documentació, probablement és empresonat en un moment indeterminat entre la fi del juliol de 1396 i la fi del maig de 1397, moment en què escriu Medicina apropiada a tot mal. En canvi, el marc narratiu de Lo somni, que Bernat Metge situa a la presó, és potser una ficció narrativa i està escrit en una fase posterior, probablement després del 7 de desembre de 1398 i abans del 28 d’abril de 1399.

Lo somni es divideix en quatre llibres i és la seva obra mestra, citat per Joanot Martorell al Tirant lo Blanc. Es tracta d’un producte literari únic en el seu context i que fa de Bernat Metge un escriptor innovador en la línia de la prosa artística del quatre-cents, ja que no encaixa en cap dels gèneres literaris cultivats pels catalans des de la darreria del segle XIII. L’obra comparteix alguns ingredients amb els textos coetanis (Ramon Llull, Vicent Ferrer, Antoni Canals, Francesc Eiximenis) però els organitza d’una manera peculiar, al servei d’una finalitat pròpia. Com el Llibre de Fortuna e Prudència i la Medicina apropiada a tot mal, és escrit en primera persona, tot i que es tracta d’una obra en prosa. La insistència en l’ús de la primera persona prova de legitimar la pròpia solidesa moral i excel·lència professional. Bernat Metge fingeix un diàleg entre l’autor i el fantasma de Joan I amb un prestigiós recurs literari de regust platònic: la visió en somnis. En el segon llibre, Joan explica a Bernat la raó de la mort sobtada i profetitza l’absolució al procés pel seu germà Martí l’Humà, fet que juntament amb d’altres passatges elogiosos pel rei i per membres de la seva família fa pensar que la intenció principal de l’obra és la recuperació del favor reial. En la descripció dels inferns segueix la descripció que n’havia fet Dante i mostra la preocupació pel Cisma d’Occident. Referent a aquest punt, afirma que des de l’inici del cisma cap dels reis de la cristiandat ha entrat al cel per la seva responsabilitat en aquest fet, cosa que afecta Pere el Cerimoniós i Joan I, que s’estan al purgatori fins que el cisma s’acabi.

Altres obres de Bernat Metge són Ovidi enamorat, l’Apologia i el Sermó. La primera és una traducció del llibre segon del poema llatí en hexàmetres De vetula, d’un autor desconegut del segle XIII que es fa passar per Ovidi, text que fra Antoni Canals blasma per libidinós. De l’Apologia, escrita en prosa i datada el 1395, només se’n conserva el començament, tot i que potser la deixa inacabada per reprendre el mateix tema a Lo somni. Es tracta de l’íntima confessió d’un home modern que imita el Secretum de Petrarca. Finalment, el Sermó és potser la seva obra més antiga, codolada de 211 versos on fa una paròdia irreverent dels sermons dels predicadors.

Gràcies a Martí I, i després d’aconseguir el seu propòsit amb Lo somni, a partir de 1399 és reintegrat progressivament en càrrecs oficials fins a la seva rehabilitació com a secretari de la cancelleria del rei, entre el juliol de 1401 i el juliol de 1402. Aleshores acompleix tasques de confiança fins a la mort del monarca, el 31 de maig de 1410. Des de 1405 actua com a secretari personal del rei i algunes de les cartes oficials més elegants de Bernat Metge pertanyen a aquest període. Durant l’interregne i amb l’adveniment de Ferran d’Antequera el 1412, és apartat dels afers d’estat. A partir d’aquest moment viu com a privat i ciutadà honrat de Barcelona fins a la seva mort, a la seva casa del carrer de la Cucurulla, entre el 27 de febrer i el 28 de juny de 1413.

Bernat Metge és considerat actualment un dels millors prosistes catalans de tots els temps. Les seves obres, especialment Lo somni, no han deixat mai de reeditar-se i traduir-se.