Diré de I’ombra
l’ombra fugaç, la nua
claror dels signes
calcada al reportatge
de la meva mirada.
Hi ha les paraules
i el gel, carmí d’uns llavis,
els cossos joves,
un sol que va a la posta
quan neix l’escull d’uns versos.
Hi ha l’abraçada,
la llibertat perduda,
la sang que crema,
les veus clamant justícia,
I’inútil pas dels dies.
Hi ha estels novíssims
dins un cel de ruina;
hi ha la mirada,
la gran claror nocturna,
I’espill dels vells enigmes.
La nit recorre
les cambres de I’aurora.
Per plenilunis
d’un corriol d’insomni
fan via les imatges.
Com la hivernada
jo m’he mudat de gebre.
Ombres, espumes,
camins del mar, digueu-me:
¿hi ha glaç a la meva ànima?
La terra sempre
retorna als seus orígens,
fruita, com una
secreta primavera
dins una antiga pàtria.
Fidel imatge
del viu mirall de l’aigua
d’on vaig alçar-me,
tomava als meus orígens
pel freu de les paraules.
Viva memòria
(silenci, enuig, frisança),
sóc una lluita.
Dintre l’aurora cremo
les solituds perdudes.
Tristes contrades
de les imatges, ¿quantes
mirades calen
perquè la llum esclati
al clos de les paraules?
(Poema I de Dura llavor secreta)
***
Font del Faig
Oh vianant, que et véns a recollir
al dolç recer d’aquest paratge bell
on joguineja alegre el Ritortell
i l’euga campa a pler amb el seu pollí:
gaudeix la pau del lloc camprodoní
deliciós, entre el verd del pradell
i el blau del cel fistonat per l’ocell,
vora l’antic camí de Font-rubí.
Natura aquí desplega un ric adreç
lluint pomposa el roure, el vern, el beç
i acolorint les flors d’abril i maig;
i, complaguda en ço dels dos germans,
curulla d’aigües fresques i abundants
el doll que brolla al peu dels amples faigs.
(Dins d’Obra poètica completa)
***
El plor de la tórtora i el naufragi de L’Atlàntida: dos ressons virgilians en l’obra de Verdaguer
És un fet ben conegut que el poeta Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), que havia entrat a estudiar al Seminari de Vic a la tendra edat de deu anys, posseïa des del 1859 un exemplar de les obres de Virgili. En donava la notícia el 1978 Maria Condeminas:
«Verdaguer, a tretze anys, durant el curs […] 1858-1859, començà a estudiar retòrica, i a mig curs, o sigui ja dins l’any 1859, comprà una edició de les obres de Virgili [P. Virgili Maronis, Opera (Barcelona 1822)], que procedia d’un altre alumne, també com ell de Folgueroles, anomenat Joan Casals i Puntí. En el verso de la portada, l’esmentat Casals havia escrit amb tinta: ‘Joan Casals y Puntí de Folgarolas. Estudiante de 1º año de Retórica, año 1857’. Verdaguer ratllà aquests mots i va escriure més avall: ‘Jacinto Verdaguer y Santaló de Folgarolas estudiando 1º de Retórica. Año 1859. 5 rals’. En examinar el llibre, he vist que els alumnes de primer curs de retòrica traduïen i estudiaven el llibre I de l’Eneida, cosa, d’altra banda, molt fàcil d’esbrinar, perquè, mentre que a la resta del volum no hi ha ni una sola nota escrita, aquest llibre és ple d’anotacions, de taques i de gargots; però, vull remarcar-ho, no hi ha ni una sola lletra de mà de Verdaguer. ¿L’havia comprat per servir-se’n, en efecte, com a llibre d’estudi? ¿O bé l’havia adquirit, potser ja avançat el curs, amb el desig únicament de posseir el llibre, de tenir les obres d’aquell gran poeta que, encara que tot just el començava a conèixer, l’havia ja captivat? L’única cosa que puc dir és que Verdaguer conservà sempre més aquest llibre i que, de tots els que estudià, és l’únic que conec amb un ex-libris manuscrit d’ell quan era estudiant».
Ja en altres bandes he tingut ocasió de remarcar la presència de la petja virgiliana en la poesia de Verdaguer. Ara voldria donar testimoni de dos altres punts de contacte entre ambdós poetes.
El primer va referit al plany de la tórtora. “Té un cant trist i gemegós: ‘Ruuuc’. Quan està viuda no es torna a unir”. Aquesta és la breu descripció que Verdaguer fa de l’ocell en el seu llibre de Folklore, on diu també:
«¿Voleu un aucell més innocent i bo que la tórtora? Ella, al quedar-se viuda, no volgué tornar-se a aparellar, i des de llavors va trista i desolada pels boscos solitaris, plorant sempre al seu espòs. Doncs, hi ha qui la murmura i interpreta sos planyívols crits de dolor de la manera més prosaica. Diuen, ara veieu quins coses de dir!, que tenia un ruquet i que, havent-lo trobat a faltar, va pel bosc cridant-lo: “Ruuuc, ruuuc!”.»
Que diferents eren de les d’ara les tórtores que en temps de Verdaguer poblaven la contrada de Calldetenes! Avui només s’hi veuen i s’hi senten les de l’espècie anomenada turca, de bella presència, però enjogassades renoueres i d’enfadosa cançó. Verdaguer parlà sempre de la tórtora com d’un ocell planyívol. Així, a la Cançó dels aucells, dins el llibre Montserrat, se li adreça, dient-li:
«Tu que plores tant,
tortoreta viuda,
vine, que entre flors
ton amor hi nia.»
I a Roser de tot l’any deia:
«La tortoreta que plora
és l’Església que s’enyora
privada del seu Espòs;
en sa penosa viudesa
la sola cançó que ha apresa
és un gemec amorós.»
Verdaguer va recollir de la boca del poble la interpretació dels cants dels ocells. Així ho exposava a la introducció del seu llibre de Folklore després de preguntar: Què diuen los aucells?:
«Anau-los-ho a demanar a ells mateixos, si us volen respondre. Lo seu llenguatge no és gaire entès ni conegut pels homes que corren avui dia; mes los pagesos i pastors, que els senten sovint i els tracten de més de prop, i, per lo tant, ne saben més que els savis, han provat, fa centúries, d’interpretar alguns de llurs cants, i amb prou feines han arribat a traduir-ne algun passatge d’ací i d’allà, en dites, adagis i versos estranys, com los que aneu a sentir. Si tot cant sol tenir una lletra, aquesta és la lletra del cant dels aucells tal com la gent bosquerola me l’ha ensenyada a mi, mot per mot, sense guanyar ni perdre.»
Però és molt possible que cap dels informadors digués a Verdaguer que la tórtora és un ocell que plora. On vertaderament és emprat el verb “gemegar” (gemere) és al vers 58 de la primera de les Bucòliques de Virgili:
«…nec gemere aeria cessabit turtur ab ulmo. »
(De «El plor de la tórtola i el naufragi de ‘L’Atlàntida’: dos ressons virgilians en l’obra de Verdaguer». Revista de Filología Románica. Universitat Autònoma de Barcelona, núm. 25 (2008), p. 121-126. )
***
A continuació s’exposen les Gestes del diví August, per mitjà de les quals sotmeté el món a l’imperi del poble romà, i les despeses que assumí per al bé de l’Estat i del poble romà, gravades en dues plaques de bronze que són erigides a Roma.
1. 1. Als dinou anys, sota la meva responsabilitat i a despeses meves, vaig reclutar un exèrcit, mitjançant el qual vaig defensar la llibertat de la república quan aquesta estava oprimida per la tirania d’una facció. 2. Per això el senat promulgà decrets en honor meu i m’inscriví en el seu orde, durant el consolat de Gai Pansa i Aulus Hirci, tot atorgant‐me el dret de donar la meva opinió entre els consulars i atribuint‐me el poder [imperium]. 3. M’encarregà en qualitat de propretor de vigilar, de concert amb els cònsols, que la república no sofrís cap dany. 4. El mateix any, després d’haver mort els dos cònsols en la guerra, el poble em va nomenar cònsol i triumvir per a l’organització de la república.
2. Vaig desterrar aquells que mataren el meu pare, tot venjant llur crim mitjançant procediments legals i, després, quan ells movien guerra a la república, els vaig vèncer dues vegades en batalla.
3. 1. Vaig emprendre moltes guerres civils i exteriors, per terra i per mar, arreu de la terra i, vencedor, vaig perdonar tots els ciutadans que em demanaren clemència. 2. Quan els estrangers podien ser perdonats sense perill, vaig preferir preservar‐los a occir‐los. 3. Em van prestar jurament de fidelitat uns cinc‐cents mil ciutadans romans. D’aquests, en vaig dur a les colònies o bé vaig retornar als seus municipis, un cop complert el servei militar, uns quants més de tres‐cents mil i a tots aquests, els vaig assignar terres o bé els vaig donar diners en recompensa pel seu servei militar. 4. Vaig capturar sis‐cents navilis, sense comptar‐hi els que eren més petits que els trirrems.
4. 1. Dues vegades vaig rebre l’honor de l’ovació i vaig celebrar tres triomfs curuls i vaig ésser vint‐i‐una vegades saludat com a vencedor [imperator]. El senat em va decretar més honors triomfals, a tots els quals vaig renunciar. Vaig dipositar al Capitoli un llorer de poder consular, una vegada complerts els vots solemnes que havia dreçat en cada guerra. 2. En cinquanta‐cinc ocasions el senat decretà que s’havien de donar gràcies als déus immortals per compte dels èxits tinguts per terra o per mar, per mi o bé pels meus legats amb els meus auspicis. Els dies que se’ls va donar gràcies, d’acord amb el decret del senat, van ser vuit cents noranta. 3. En els meus triomfs van ser portats davant el meu carro triomfal nou reis o bé fills de reis. 4. Quan escrivia això havia estat cònsol tretze vegades i era en el trenta‐setè any del poder tribunici.
(De «Una traducció de les Res Gestae Divi Augusti». Anuari De Filologia. Antiqua et mediaeualia, núm.8, desembre, 2018, p. 551-559.)
.webp)
