Aquesta novel·la bastida per Pasqual Mas i Usó, planteja una història d’un home angoixat per tot el que l’envolta. Abandonat per la dona que ha airejat les intimitats de la seua vida matrimonial en un «reality show» de televisió, concretament el canal autonòmic valencià, creu que el suïcidi és l’única eixidia a la seua desesperant situació. Però enmig de tota aquesta confusió, una reflexió d’última hora, quan estava a punt de llançar-se a les aigües del riu Millars, al seu pas pel poble on viu, l’espenta a ajornar el salt al buit i a maquinar una venjança enginyosa per tal d’abandonar el món senyorejant el destí. El projecte el portarà a concebre un seguit de jugades en què ell mourà les peces i, fins i tot imposant-se a l’atzar, tractarà d’aconseguir l’escac definitiu. Un suïcida que pensa en l’assassinat i uns detectius que s’autoinvestiguen són les claus d’una trama captivadora, plena de paranys i d’humor negre, que ens porta per la barrera de la realitat i de la ficció en aquesta interessant obra, finalista del premi Enric Valor de novel·la de l’any 1997. La lectura d’aquesta segona novel·la fresca i suggeridora de Pasqual Mas es fa pràcticament d’una tirada, gràcies a la seua forma senzilla de plantejar els diferents capítols del treball, que fa prendre, com a títol, aspectes o parts d’una hipotètica partida de cartes. És així com trobem «Jugada d’envit», «Carta en terra no fa la guerra», «L’as a la mànega», «Doble aposta», «Bases de tempteig», «Jugada a dues bandes» , «Jugador reenganxat per dues vegades», «Carta encoberta», «Tres en ratlla com una palla» i «Escac». Però no contarem com acaba aquesta novel·la, perquè faríem un mal favor a l’autor i a l’editor. Sols en recomanarem la lectura que trobareu en la col·lecció «L’eclèctica» de l’editorial Bromera.
Margarida Sanz: «Un salt en fals que aterra en la realitat», El Punt, 14 de febrer de 1999.
* * *
Una novel·la que esdevé una petita joia entre tot aquest magma de novel·les fast-food i tómboles superficials que ens amara. Un recull d’històries, a més, que conté petites dosis intertextuals que encara fan aquesta obra més suggerent: des de les clares ressonàncies de Bernardo Atxaga, quant al títol, fins a un entramat simbòlic bastit, com diu Piquer, amb «concomitàncies goeûthianes, si més no en la dèria o tendència del protagonista per assolir el coneixement i mantenir el gaudi de la bellesa i la saviesa». I tot amanit amb unes pinzellades d’amplis coneixements de bibliòfil i amb jocs de trencament de fronteres de gènere. No hi ha res d’estrany: Mas és doctor en filologia amb una tesi de mil cinc-centes pàgines sobre el teatre del barroc i ha publicat més de deu llibres d’investigació sobre el teatre del segles XVI, XVII i XVIII als EUA, Alemanya i l’Estat espanyol. I aquesta és, si més no, la seua tercera novel·la, després de La confessió i Pas en fals, finalista del premi Enric Valor d’Alacant el 1998, a més de ser un columnista sagaç i esmolat al diari El Punt del País Valencià.
Manel Garcia Grau. Avui. Suplement Cultura, 14 de setembre de 2000.
* * *
Són cada vegada més les novel·les que ens apropen al món de la Guerra Civil i de la postguerra. Amb La cara oculta de la lluna —novel·la guanyadora del premi Enric Valor 2000— Pasqual Mas ens presenta una altra visió de l’època, la de la vida quotidiana de la gent anònima que sofreix els efectes del conflicte armat. La història de la novel·la gira al voltant de les vicissituds viscudes per dues famílies, els Bas i els Furió, des dels dies finals de la guerra fins als primers anys seixanta, narrada per l’últim membre de la saga, Gonçal Bas. L’acció transcorre, com en alguna altra novel·la anterior de l’autor, a Almassora, municipi a escassos quilòmetres de Castelló de la Plana, i poble natal de l’autor, però que podríem dir que transcendeix l’estricte àmbit local i que el que aquí se’ns explica segurament podria situar-se en qualsevol altre lloc dels Països Catalans.
Josep M. San Abdón: «Nissagues i Guerra Civil», Avui. Cultura, 15 de novembre de 2001.
* * *
Hi ha poetes als quals no els fa cap falta estar emmarcats dins d’un determinat grup editorial per bastir una poètica de primer ordre. I dic editorial, i no generacional, en referència a l’esmentat grup dels imparables, ja que sembla que tot estiga pensat, dirigit i construït a partir i a través d’un fort grup editorial barceloní, on han publicat, quina casualitat, tots ells i on, vaja casualitat, s’ha publicat l’antologia que els dóna ja el certificat de partença. Una vegada, en una taula rodona, vaig escoltar d’un editor que es confiava en els imparables per tres raons: perquè eren bons, eren joves i no tenien por. Sense desmerèixer en cap moment la qualitat literària, intel·lectual i personal d’alguns poetes d’aquest grup es podria dir que aqueixes tres raons, però, les podríem esmentar, sense cap embut, si parlàrem de diversos poetes dels Països Catalans, uns excel·lents poetes l’únic defecte que pateixen és que han sobrepassat la quarantena d’anys. Tal és el cas de Pasqual Mas i Usó (Almassora, 1961), un poeta que ha sabut bastir una literatura de primer nivell i amb una gran força i sensibilitat, autor com ha estat de novel·les impressionants com ara La cara oculta de la lluna (premi Enric Valor 2001) i Diva (premi Ulisses 2003), i de llibres sobre el teatre barroc espanyol (matèria amb què es doctorà i és una vertadera autoritat, amb més de quinze llibres publicats als Estats Units, França i Alemanya), a banda d’una producció poètica que ja arrenca des del 1984, en què guanyà el Martí Dot.
Manel Garcia Grau: «L’experiència del nòmada», Avui. Cultura, 2 de desembre de 2004.
_0.webp)
