De l’acció de bategar en som conscients des de ben aviat. El cor batega i nosaltres som un cos preparat per a desitjar, segons les tesis de Gilles Deleuze. L’entramat conceptual a l’entorn dels discursos del cos parteix del pensament contemporani i es posen de manifest –i queden objectivats– en un grau molt elevat, en un seguit d’obres de la nostra tradició literària. El pòsit conceptual i filosòfic del llibre de la poeta i crítica literària Maria Antònia Massanet el podem situar des del racionalisme cartesià –passant per Spinoza i el vitalisme de Nietzsche– fins a pensadors com l’esmentat Deleuze o Jean-François Lyotard. Aquest context filosòfic en el qual hi inserim la poesia de Massanet respon a l’obligació de tot crític literari d’anar més enllà d’una mera lectura impressionista o subjectivista dels versos de cadascun dels poemes.
Un dels propòsits de la nostra poeta mallorquina és el de transformar aquests referents i abocar-hi entre els versos els batecs conceptuals que poden estructurar o bé emmarcar el discurs líric. És un llibre de poesia i, per tant, el que hi sabrem veure i llegir és l’expressió lírica d’una veu poètica que parla des de l’experiència encarnada en si mateixa. És determinant adonar-se que la recerca de la pròpia identitat és allò que motiva els poemes i que esdevé alhora una prova de l’alteritat possible i objectiva. El poemari consta de 35 poemes dividits en nou seccions breus de poemes intensos que provoquen el gestos, el moviments interns i externs del cos, la corporeïtat de les emocions i l’expressió muda dels nostres òrgans.
El pròleg de Lluïsa Julià ens serveix per endinsar-nos en l’obra sabent que la poeta planteja una dialèctica sense concessions amb el propi cos i que la marca de gènere en la seva poesia és una forma d’identitat de la seva poètica. També cal remarcar com l’epíleg que signa Meri Torras ens permet acostar-nos a batec com si llegíssim una mena d’autografia corporal, un relat des de l’alteritat encarnada. Ambdós textos són un enriquiment per tal d’acostar-nos tots plegats als discursos del cos i a les seves línies conceptuals. Massanet és junt amb moltes poetes catalanes contemporànies una veu lírica que malda per explicar-se a si mateixa escoltant les marques i viaranys del cos. L’interès cap al cos no duu necessàriament cap al materialisme però sí cap a la consideració de la matèria com a origen o deu de la vida. El cos és natura i la natura empeny sempre endavant. Per aquesta raó convé esmentar la citació inicial de Baruch Spinoza: “Ningú, fins ara, ha determinat el que pot un cos”. Com a matèria que és, el cos viu sempre està en procés d’esdevenir o de transformació constant.
El poemari desenvolupa un seguit de continuïtats líriques que han caracteritzat la poesia de Massanet. El 2012 publicà el moll de l’os, que és una plaquette de la qual en recupera un parell de poemes per formar part de batec. El concepte de dissecció de l’ànima per mitjà del cos ja la trobàvem a la seva primera obra Disseccions emocionals (Premi Art Jove del Govern de les Illes Balears 2006). Ara tot allò que ja intuíem en la seva poesia queda refermat en aquest batec de poemes intensos que porten a l’extrem les sensacions i el sentiment amorós. Hi trobem recursos expressius que connecten la seva poesia a l’expressionisme; per exemple, hi ha la violència lingüística que es correspon a la violència del gest, pròpia del pintor expressionista Egon Schiele, per exemple. Hi ha també el gust per les imatges tèrboles que remeten a la degradació dels cossos. La poeta focalitza el dolor en algunes parts concretes del cos per transmetre sensacions de fredor, de distanciament envers l’altre/a, de desemparança, de cremors apassionades i de la humitat del plor i del sexe. En definitiva, l’ambivalència dels estats físics i d’estats d’ànim.
II
i tu que m’escoltes
llança’m com a carnatge
per als carronyaires afamats
pren-me l’esquer de la paraula
d’aquesta boca que no calla
com nafra oberta
que no para de rajar
i allibera’m de la tirania
de no conèixer silenci
ni final
(“proemi II” de batec)
(Ricard Mirabete: «Batec amb cos de lletra femení». Núvol, 26 d’abril de 2014)
***
En un principi va ser la novel·la, perquè com va explicar Virginia Woolf el gènere narratiu era mal·leable en les mans de les dones. No els calia haver estudiat llatí, ni grec clàssic. Podien parar l’orella i explicar el que veien al seu voltant, o el que els passava per dintre. Després va venir la poesia, sempre sense sortir dels límits que havien establert ells, els amants de la mètrica i de les regurgitacions dels clàssics, que ratificaven el seu domini de les lletres, la seva potestat incondicional.
Quan es van posar a fer versos, les dones van descobrir un món nou, on les paraules eren com sagetes i les al·literacions ocells llançats al vol. Llavors, amb els poemes cant, amb els poemes gemec, amb els poemes riallada, es van posar també a brodar poemes crit, poemes protesta, poemes bandera. I així va néixer la poesia feminista, que en la seva versió catalana ara recull l’antologia Flamarades sortiran, a càrrec de la poeta M. Antònia Massanet, feminista ella mateixa, i amb pròleg de Meri Torras, mestra de feminisme.
Dividida en vint temes –cadascun amb la seva bibliografia per poder-hi navegar–, aquesta antologia és una Medusa de vint caps que atura les inèrcies patriarcals, els insults, l’hostilitat rebuda per generacions i generacions de dones. En la veu de Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Tonina Canyelles, Josefa Contijoch, Maria-Mercè Marçal, Maria Beneyto, Joana Raspall i d’altres més joves com Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell, Maria Callís, Blanca Llum Vidal i Míriam Cano –per citar només alguns noms d’entre el centenar que l’antologia inclou–, sentim històries de sororitat, d’empoderament, de maternitats, de desig, d’amor entre dones, de violència masclista… i proclames feministes, per què no.
Un segle i mig de creació literària
Hi podem llegir poemes cèlebres com la Divisa de Marçal –“A l’atzar agraeixo tres dons…”– o Qui, de Felícia Fuster; rareses com Tardor, de Víctor Català; belleses com Veu per a un fill nonat, de Maria Beneyto; poemes rebels com De la mística pagana, d’Esther Xargay; poemes cop de puny, com Crip is sexy, de Maria Sevilla. I així fins a dos-cents. Poesia per a aquells i aquelles que volen escoltar l’altre relat de la Història, el més ocult, el menys il·luminat. Ja ho va escriure Montserrat Abelló: “Parlen les dones, / la seva poesia / tendra i forta. / Ben pocs s’aturen / a escoltar aquestes veus, / que, trasbalsades, / un nou llenguatge diuen / nascut al fons dels segles” (Parlen les dones).
Amb aquest desplegament de veus de dones, M. Àntonia Massanet ha traçat una cartografia de la nostra poesia feminista que abasta un segle i mig de creació literària. Té la virtut d’aplegar sensibilitats molt diferents, per a tots els gustos, i d’oferir rutes per viatjar a través de paratges no gaire transitats. Hi trobareu la vostra poeta preferida, el vostre poema salvavides. I alguns versos genials, com ara aquests de marçalians: “Avui, sabeu? Les fades i les bruixes s’estimen. / Han canviat entre elles escombres i varetes”. Una antologia necessària.
(M. Àngels Cabré: «Poemes contra el patriarcat». Ara. Ara llegim, 21 d’octubre del 2023, p. 46)
***
Blai Bonet escrivia que “La transcendència és la incorporació, in-corporació, la en-carnació del món en el nostre cos, en el cos del nostre esperit”. I Maria Antònia Massanet, que abeura la seva poètica –definida i personal– en les raons d’aquesta carn amarada de pensament i d’experiència sensible i transcendent del món, gosa, en el seu darrer poemari, emprendre el sentit invers d’aquest trànsit amb què encapçalo el paràgraf. I és que a batec no és el món qui s’encarna en un cos o es vessa en un receptacle, sinó que és el cos qui transfon la seva sang i els seus colors –el de l’amor, el sexe, el goig o la violència– al paisatge de pensament que assaja de crear.
batec és un llibre d’efectes desmesurats perquè s’hi mostra domini de la mesura i l’arquitectura del discurs. Des del cos que és alhora geografia, l’autora desplega viatges de múltiples direccions gràcies a la ductilitat del temps i l’espai que crea dins l’atmosfera del poema. Hi practica jocs de desdoblaments, usa el recurs de la ironia i esculpeix versos cantelluts. I hi destil·la imatges de la natura –sempre desbocada: “a l’avenc de la teva boca desmesurada”– que esgrafien paisatges corporals “amb aquest rosa vaginal / que ens esclata als ulls, impúdic / a la caiguda de la tarda”. Fins que el cos esdevé, per imperatiu del poema, l’univers en si.
batec és un llibre de meditada i suggeridora evolució interna que parteix d’atorgar al binomi cos-paraula abast de casa i d’habitacle infinit –“terreny rotund / no efímer”– connectat al mite de la resurrecció de la carn, i desemboca en l’assimilació i la dissolució dels límits entre escriptura i corporeïtat.
A Llenços, Massanet escriu: “dissemina’t i reordena’m / espargeix-te i arreplega’m / fes esclatar el discurs / i del nou alfabet / fes-me lletra. Poema’m”. A partir d’aquí, el seu relat es precipita fins a provocar l’eclosió del poema organisme que és capaç d’engendrar i tancar els cercles: “Pren-me / i llegeix-me / escriu-me / i anomena’m. / Fes-me real / donant-me nous mots”. L’autora n’és conscient: escriure poesia ha de ser com engendrar un cos i donar dimensions de novetat, d’imprevisió, d’intempèrie a la paraula. Així els poemes martellegen els polsos accelerats de cada pàgina i empenyen a habitar-les.
(Joan Duran i Ferrer: «Poema’m». El Punt Avui. Cultura, 16 de maig del 2014, p. 17)
_0.webp)
