Jordi Mas és un bon coneixedor de la literatura japonesa clàssica i un enamorat de la seua poesia. Com que és un bon poeta per dret propi, n’ha fet traduccions excel·lents, com la de l’antologia Cent de cent, compilada al segle XIII per Fujiwara no Teika. També ha anat traslladant al català, sempre en versions d’una transparència i d’una bellesa ullprenedores, alguns dels clàssics més eminents d’aquella literatura, com els anònims Contes d’Ise —un recull de relats que inclou una antologia dels millors poemes japonesos dels segles IX i X—, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki i l’esplèndid L’estret camí de l’interior, del gran Matsuo Basho. També ha traduït novel·les de Haruki Murakami i, al castellà, d’alguns altres narradors del segle XX.
Que Jordi Mas haja pogut publicar tots aquests llibres ens indica que l’edició en català no està, al capdavall, tan malament i que aquella secció de la gran literatura que sap modular els tons tot just perceptibles de la reticència suggestiva i la veu baixa encara pot trobar un lloc entre nosaltres. El fet que els haja publicat en un seguit molt divers d’editorials, que van des de l’erudita Abadia de Montserrat fins a la quasi invisible Edicions Vitel·la, i que l’eco d’aquests llibres prodigiosos haja sigut ben escàs, ens recorden que la situació tampoc és per a tirar coets. L’espai per a la literatura subtil i deliciosa encara existeix en català, però no és gaire més ampli ni més còmode que la cabana de branquillons exigus en què va acabar vivint el pobre Kamo no Chomei. Per descomptat, ningú pretén que llibres com el Diari de Tosa o L’estret camí de l’interior siguen best sellers. Sempre van ser destinats als Happy few. Amb tot, fa la impressió que, aquests, en català, potser continuen sent igual de feliços, però cada volta són més pocs.
A més de traduir aquest llibre amb l’excel·lència habitual i d’ordir una prosa que flueix com el món en els ulls de Chomei, Jordi Mas ens presenta en un pròleg molt ajustat el poc que se sap d’aquest autor.
(Enric Sòria. “Des de la cabana”, El País, 11 juny de 2014)
***
En el seu nou llibre de poemes [El crit i l’eco], Jordi Mas fa servir totes aquelles armes que el fan també un traductor excel·lent. Els seus versos són cristal·lins, transmissors d’una tradició de brevetat i sentit, escrits amb la pedra d’esmolar, sense oblidar que les imatges en poesia no neixen tan sols de les belles paraules: «el color / es cansa / de la llum / i traspua / antiga / fosca».
De la mateixa manera, trobem en aquest llibre un sentit del joc i la provocació que ens aboca a traslladar-nos amb la nostra imaginació a altres mons que només la paraula poètica sap transmetre, mons que resten encara dins d’un gènere que ens sedueix per la seva capacitat de puresa sense deixar de banda la vida.
A més a més, aquest llibre conté un gran regal. Les tres proses poètiques del final, «Tres silencis», ens parlen d’un altre Jordi Mas que, sense renunciar al millor del seu llenguatge acurat i intens, circula per viaranys diferents. Aquesta edició, curta, tal com correspon a les editorials petites, s’hauria d’esgotar de seguida.
(Xulio Ricardo Trigo. “Tria personal”, Serra d’Or, setembre de 2016)
***
Febrer és un recull d’una poesia finíssima i, alhora, corpulenta. Inclou 42 poemes en prosa al mig dels quals hi ha incrustat un haiku. El llibre descriu un passeig per un lloc i per un temps, la recerca d’una certa consciència i de l’oblit, el trepig per un món físic i per un món pensat. En algunes d’aquestes composicions hi ressona Riba, justament, que com tants altres poetes catalans —però no com un més— va sentir-se atret per les possibilitats que oferien les estrofes clàssiques japoneses. Jordi Mas excel·leix a l’hora d’aprofitar aquestes possibilitats; hi excel·leix perquè és un bon poeta, i també perquè sap extreure el suc al coneixement que té de la poesia japonesa, i ho demostra amb la solidesa amb què aquests haikus queden encastats dins les proses poètiques, a manera de pedra preciosa dins de cada joia.
L’any passat Jordi Mas va publicar un nou volum de poesia: El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016). Aquí l’autor colomí exhibeix una poesia encara més destil·lada, més depurada, sincrètica. Es tracta d’un recull de 63 haikus completat amb tres proses que clouen el llibre. El domini que Jordi Mas té de l’haiku és tan gran que aquí es permet de jugar-hi, de redefinir-ne els límits, i ho fa a voltes distribuint cada paraula i cada vers sobre la pàgina en blanc per reforçar el sentit de cada mot, la impressió que causa cada significat.
(Roger Padró. “El camp literari de Jordi Mas”, El Núvol, 31 de maig de 2017)
***
Jordi Mas López no és un poeta convencional. La publicació d’El crit i l’eco (Godall Edicions) enllaça amb la tradició d’haikus avantguardistes iniciada per Salvat-Papasseït i Josep Maria Junoy. Les seixanta-tres peces que conformen l’obra intenten unir dos móns radicalment oposats, i paradoxalment indestriables: el cos i la natura. Ara bé: com retratar poèticament el paisatge canviant dels boscos de la Baixa Segarra? Com aconseguir esbossar simbòlicament unes escenes inevitablement volàtils?
(…) Jordi Mas, fidel a la tradició literària del haiku, no concep la naturalesa com a pretext d’una articulació simbòlica tancada. Precisament considera que la gràcia dels haikus recau en les infinites connotacions que poden engendrar. Una mentalitat poc assumida pels europeus, que sempre desitgem, arribant a l’essència dels objectes, dominar-los i així poder-los explicar. Perquè les alzines, els tolls o les pedres han de desxifrar-se en metàfores hermèticament perfectes? Perquè no poden ser la invitació a múltiples interpretacions obertes?
(Guillem Carreras. “Jordi Mas López, el camí i el silenci”, El Núvol, 1 de juny de 2016)
***
Jordi Mas (poeta) havia publicat Autoretrat amb esfinx (Omicron, 2008), Horus al desert (Ajuntament de Calvià, 2009) quan, l’any 2009 el coneixem de prop perquè guanya el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, amb Sema, que es va editar l’any següent a Eliseu Climent / 3i4. Un llibre que, per la seua proposta de síntesi conceptual i formal tan extrema, va provocar, en canvi, una dilatada deliberació en el jurat d’aleshores. 180 versos distribuïts en poemes breus, on, com més tard ha reconegut l’autor, el silenci forma part del poema i on, sense dubte, hi ha la petja dels poetes clàssics japonesos que Jordi Mas ha traduït. Aquests dos trets són comuns, i s’aguditzen més encara, si cap, en llibres posteriors com ara El crit i l’eco (Godall, 2016) i en una de les dues línies poètiques que trobareu a La destral del vespre, l’aixada de l’alba, quan el llegiu. (…)
Abans de La destral…, Jordi Mas havia publicat Febrer (2015; premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre 2014). Allà, combinant unes línies de prosa poètica amb haikus intercalats, el poeta recorre al record, a la vivència del temps pretèrit combinada amb descripcions de moments presents, sempre en contacte amb una terra àrida. Reconec que em fascina aquesta poètica introspectiva que poua directament de la vida arrelada a un lloc, a una gent, als éssers, als camins, a la terra eixuta que recorren. Segurament, perquè crec que hi funcionen com a mirall de la pròpia experiència poètica: la terra i tot el que implica, els mots que la diuen, poetitzada de fora a dintre.
(Maria Josep Escrivà. “Jordi Mas i el camí que mena fins a La destral del vespre, l’aixada de l’alba, Passa la vida, 26 de juny 2018)
***
“La memòria també és un paisatge que cal desentumir”, llegim en la prosa titulada L’aixada de l’alba, una de les últimes d’aquest bell llibre de Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972). L’obra alterna unes proses de caire descriptiu, centrals, amb unes paraules essencials, com poemes desenfilats, que repliquen i subratllen alhora les primeres i que estan estampades en pàgina negra, talment com les estrelles esquitxen el firmament nocturn. La combinació de la prosa de ritme morós i la lírica reduïda al nervi nominal —tan pròpia, aquesta última, de la poesia que li coneixíem fins ara a Mas— m’ha fet pensar en els llibres de Francesc Prat. Les proses, més en concret, crec que es podrien relacionar amb la novel·la Marges, de Roger Vilà Padró (pel que en podríem dir la comprensió moral d’un territori determinat). En el cas del llibre de Vilà era el Priorat; en el de Mas, es tracta de la contornada del seu poble natal, Santa Coloma de Queralt: és a dir, el país format per l’Alt Gaià —o la Baixa Segarra— i la vall del Corb. Terres, doncs, d’interior: terra d’aspres i d’arrels fondes, on fins fa uns quants anys en alguns punts encara es podia sentir el dialecte xipella.
El llibre comença amb una prosa, El Molí del Pocurull, que m’ha dut el record d’una poesia de Rilke sobre una casa incendiada: què se n’ha endut el temps, què en podem rescatar. En el cas que ens ocupa, com passa amb altres llocs embardissats descrits en el llibre, l’espai que ja no serveix, deshabitat, és recreat d’una manera fabulosa pel poeta. Aquesta imaginació lírica s’alia, sovint, amb històries que remeten al passat pagès del lloc, a les històries de caràcter mític o folklòric. A vegades, algun d’aquests llocs “existeix en la memòria i davant dels ulls”. Però el més valuós del que s’aborda aquí existeix en la memòria. Perquè una creu de terme “abans devia ordenar una cruïlla física i avui n’ordena, almenys per a mi, una de temporal”. En aquesta memòria del lloc, els noms hi tenen una funció cabdal d’orientació i arrelament. De tant en tant, l’etimologia d’algun d’ells no és clara, i el poeta n’aventura una: és el cas del bellíssim topònim Sant Magí de Brufaganya. En altres casos, Mas considera uns noms per acabar concloent -com és el cas de Clot Afondo i Tros Lluny- que tot és relatiu. No semblen gens relatius, en canvi, la gravetat i el valor d’una obra tan singular com aquesta. Honesta, allunyada de la vana xiscladissa que jo adverteixo en tantes obres de la poesia catalana actual.
(Jordi Llavina. “El país i les paraules”, Ara, 30 de juny de 2018)
***
El llibre, publicat fa poc per Godall Edicions, duu per nom Brida i sorprèn gratament; no perquè Jordi Mas no sigui ja un autor amb carrera, sinó perquè en aquesta breu Brida hi ha mirat de relligar, de manera sumària i divertida, tota la seva art poètica. Però sobretot perquè és un llibre d’aquells que no es veuen, on es nota que l’autor ha gaudit escrivint, sense obeir cap altre impuls —i aquí la llista seria molt llarga. Ho deia un poeta anglès que no vull recordar: si qui escriu no gaudeix amb el que fa, quina mena de plaer hi trobaran els seus lectors?
Aquesta diversió no té res a veure amb el to dels poemes. No m’imagino Shakespeare gens fastiguejat, sinó més aviat gaudint, en descriure la mutilació i les violacions que pateixen els seus personatges a la tragèdia de Titus Andrònic. De violència, als poemes de Jordi Mas, no n’hi ha gaire. Ell més aviat és un escriptor pacífic, algú que pot identificar-se tant amb ningú com amb Proteu, amb una ciutat en ruïnes i amb la immersió d’una sirena. O amb els morts que caminen, sense destí, per l’antiga «Via sepulcral» de Barcino, i que no volen o no saben respondre-li a l’autor «on anem», si «falta gaire». La influència d’un llibre tan important per a la literatura catalana com el Perennia de Mònica Miró —també publicat a Godall—, versionant poesia epigràfica llatina, es deixa notar tant en aquest poema com en el de més amunt [«Ningú»], on l’estil despullat de l’epitafi xoca de ple amb la manca d’identitat.
(Adrià Targa. “Els plaers de ningú”, La Lectora, 16 d’abril de 2019)
.webp)
