Novel·la Poesia Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora

Miquel Mas Ferrà

Miquel Mas Ferrà (Palma, 1950). Essencialment, em considero un novel·lista. Crec que en la meva obra es pot entreveure que concep la literatura sota una doble vessant: d’una banda aprofitant els recursos estilístics i formals que la literatura clàssica i contemporània ens ha llegat i d’altra -que situo en el mateix grau d’importància- incorporant-hi el testimoni personal d’una època, el passat més immediat i el present, amb els més valuosos encerts i amb totes les seves misèries.

Crec que la literatura, en un estat d’evolució permanent, ha de ser suggeridora, apassionant, compromesa i divertida, tot alhora. No m’interessen ni la literatura militant ni tampoc els productes suaus i destil·lats que predisposen a la placidesa neuronal. Busco contínuament implicar el lector en allò que considero indispensable per a la vida: situar-lo en el vèrtex de les seves pròpies contradiccions.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Bea Fernández per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Miquel Mas Ferrà (Palma, 1950). Esencialmente, me considero un novelista. Creo que en mi obra se puede entrever que concibo la literatura en base a dos aspectos: por un lado aprovechando los recursos estilísticos y formales que la literatura clásica y contemporánea nos ha legado y de otra parte -a la cual concedo la misma importancia- incorporando el testimonio personal de una época, el pasado más inmediato y el presente, con sus grandes aciertos y con todas sus miserias.

Creo que la literatura, en un estado de evolución permanente, ha de ser sugestiva, apasionante, comprometida y asimismo divertida. No están entre mis preferencias ni la literatura militante ni tampoco los productos suaves y destilados que predisponen a la placidez neuronal. Busco continuamente implicar al lector en aquello que considero indispensable para la vida: situarlo en el vértice de sus propias contradicciones.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Bea Fernçandez para AELC.
Documentación: Archivo personal del autor.

English

English

Miquel Mas Ferrà (Palma, 1950).I essentially consider myself to be a novelist. I think that one can sense from my work that I understand literature on the basis of two aspects: on the one hand, by taking advantage of the stylistic and formal resources that classical and contemporary literature have passed on to us and, on the other hand -and which I regard as equally important-, by incorporating the personal testimony of one time, the most immediate past and the present, with their great truths and all their miseries.

I think that literature, in a status of permanent evolution, has to be suggestive, exciting, committed and also funny. Neither the politically active literature nor those soft and distilled products, which influence in favour of an indifferent placidity, are among my favourites. I continuously endeavour to involve the reader in which I believe to be indispensable in life: to take it to the edge of its own contradictions.

He is an honorary member of AELC (Association of Catalan Language Writers). 

Web page: Bea Fernández for AELC. 
Documentation and Photograph: Personal files of the author. 
Translation: Julie Wark. 

 

Biografia

Miquel Mas Ferrà va néixer a Palma, el 1950. Quan l’autor comptava divuit anys a París esclatava el Maig del 68, els acords de Sgt. Pepper’s irradiaven consignes de rebel·lia i els bards de la nova cançó s’alçaven desafiant el poder, la intolerància, la brutalitat. Empès per un vent trompat que menava cap als bastions de defensa i solidaritat, s’aplegà a un grup de teatre format per gent escadussera –que no tenia altra curolla que representar obres de Weiss i Bretch. Així, de mica en mica, va coneixent els escrits d’aquells que més tard van ser els seus autors de capçalera: Rimbaud, Verlaine i Rilke.

Diuen, els que més el coneixen, que allò que més l’incità a escriure els primers papers -apassionats, prims, esburbats- va ser la lectura d’una novel·la d’un dels seus més grans inductors. Setmanes després d’haver vetllat tot un vespre llegint Els Carnissers, de Guillem Frontera, es va cloure una mesada llarga en un xibiuet a Pórtol, Marratxí. D’aquell episodi vitenc, anys més tard, en resultà un llibret, Massa temps amb els ulls tancats que, passat pel sedàs d’una amiga molt estimada, Katy Sweeney, aconseguí el Premi Joan Ballester de Narrativa.

Malgrat la bona perspectiva que aquella petita obra li havia obert, va tenir la caparrudesa de voler endinsar-se en els terrenys abruptes de la poesia. Però aquest gènere literari -tan sacrificat pel qui n’exerceix- reclamava un determinat perfil humà, una capacitat d’entrega tan gran que, o eres poeta, exclusivament, o valia més dedicar-se a tirar pedretes a la mar. D’aquest exercici, tossut i emprenyívol, en va sortir un aplec de poemes, Mediterrània, un llenç de cel esquinçat, que mesos més tard va ser publicat.

Ordir tot un cosmos de personatges, poder moure els fils d’una trama, alçar l’estructura d’una novel·la, tot plegat, es configurà com un objectiu. Guanyat, per tant, per aquests artificis, pel poder subjugant de la ficció en unes dimensions més amples, va concebre un argument que es situava en els clarobscurs inquietants del poder. L’Àngel Blau -finalista del premi de novel·la Ciutat d’Alzira, 1991- planteja el tema d’una conspiració en tota regla, un cop d’estat ordit des de la legalitat d’una organització cultural de la maçoneria. A través de les seves pàgines l’autor ens condueix per les indagacions d’un periodista, Amadeu, obcecat a trobar el nus de la conxorxa que planifica un retorn al silenci cavernari.

Si L’Àngel Blau mostra alguns aspectes que podrien ser conceptuats com a novel·la negra -malgrat que la línia argumental palesa alguns trets de novel·la intimista- L’Ocell del Paradís -finalista del premi de novel·la Ciutat d’Alzira, 1992- obre, des del primer instant, la perspectiva de la clàssica novel·la d’intrigues salpebrada, però, per una gran dosi de problemàtica social. Ambientada meitat per meitat a Barcelona i al barri de Bovery, a Nova York, ens conta la història d’un saxofonista, Horaci Borges, qui té per emblema existencial la figura del gran Charlie Parker. Quan va concebre els trets bàsics d’aquest argument ho feia memorant, com a mínim de forma inconscient, una època en què actuà en dues bandes musicals. A més, s’hi afegí la profunda impressió que li causà el film Round Midnight, que narra la vida del pianista de jazz Herbie Hancock i, sense cap dubte, Bird, aquella obra mestra que Clint Eastwood dedicà al gran geni del saxofonisme jazzístic, Charlie Parker.

Aleshores, l’autor, que ja havia exercit de col·laborador en premsa, entrà en un procés de reflexió estilístic. Tot el que havia de dir i fer en aquell gènere ho considerà dit i fet. Per tant voltà pàgina i es plantejà un canvi radical en el seu discurs narratiu. Se sentia atret per una dinàmica que el conduïa a la introspecció psicològica dels protagonistes, a auscultar els seus malsons, les seves misèries. Camí de Palau -premi Andròmina de Narrativa, 1995- és una confessió en veu alta d’un crític literari que se sent impotent per a la creació literària -fins que es transforma en un autèntic turment- i de la seva esposa, una filla de republicans fitorats pel drama de la guerra civil. Tot això, a més, amb el presagi d’un temps canviant, irremeiablement encaminat vers una pèrdua definitiva dels signes d’identitat, un suïcidi cultural col·lectiu escarrufador.

El pas següent va ser considerar que aquella època de la seva joventut -en la qual havia participat transitant pels escenaris reals, en els anys que van precedir la transició- podia ser matèria novel·lesca. La Rosa d’Hivern -finalista del premi Sant Jordi, 1998- entra amb ulls ben badats en els calabossos de la brigada social de Barcelona, participa en les reunions fundacionals dels grupuscles àcrates i penetra de puntetes en els despatxos dels governadors civils. L’aura que desplega el condueix a descobrir tot un submon on les anècdotes més àcides i mordents poden coexistir amb un esquema de sentiments purs propiciats per l’amor, per les passions. Rosa Marsans és el símbol d’una rebel·lia equívoca, impulsada per estímuls conjunturals, fatalment encaminada a enfrontar-se cara a cara amb totes les seves contradiccions.

Miquel Mas Ferrà
Miquel Mas Ferrà

Premis

  • Premi Joan Ballester (Campos, Mallorca, 1976): Massa temps amb els ulls tancats.

  • Finalista del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira (València, 1990): L’Àngel Blau.

  • Finalista del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira (València, 1991): L’Ocell del Paradís.

  • Premi Andròmina de Narrativa. Premis Octubre (València 1995): Camí de Palau.

  • Finalista del Premi Sant Jordi de Novel·la (Barcelona, 1998): La Rosa d’Hivern.

  • Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la (Palma, 2007): El cel dins la memòria.

Riberes de Plata.

Gairebé deu anys ha trigat Miquel Mas Ferrà (Palma, 1950) a veure publicada la seva trilogia novel·lística dedicada a la transformació que la societat mallorquina va experimentar durant el segle XX. Una societat que va passar d’estar dominada per una noblesa decadent i arrelada a costums ancestrals que regia els destins dels seus súbdits amb la fèrria complicitat de l’Església i la milícia fins a l’esclat de l’especulació més salvatge conduïda per una colla d’aprofitats sense escrúpols que, a l’empara dels interessos polítics de cada moment, ha acabat alienant el territori fins a gairebé convertir-lo en un colònia centreeuropea.

Des d’aquestes mateixies pàgines he parlat repetides vegades amb admiració de Camí de Palau (Tres i Quatre, 1995), l’esplèndida novel·la que obria la trilogia. Una història ambientada en el si d’una família de l’aristocràcia, que partia d’uns fets històrics -la visita dels reis i del general Primo de Rivera a Palma el 1923- i que allargava els fils de la seva trama fins als anys 60.

La segona entrega es va titular La Rosa d’hivern (Columna, 1999) i va quedar finalista del premi Sant Jordi l’any que el va guanyar Miquel de Palol. En aquell cas la història se situa en els darrers anys del franquisme per explicar l’odissea de Rosa Marsans, filla del governador civil de Mallorca i fortament implicada en la lluita clandestina contra el règim. I ara, de la mà d’Ensiola, una editorial illenca encara molt jove però amb un catàleg en què s’hi troben noms de clàssics com ara Llull i Baudelaire i de gent d’ara tan interessant com ara Janer Manila, Piera i Bru de Sala, ens acaba d’arribar Riberes de plata, la novel·la que tanca el tríptic i que pel que fa a l’ambició, recursos i resultats se situa al meu parer en un nivell molt pòxim al de la celebrada Camí de Palau.

Els orígen del descavell

Per dir-ho de manera breu i entenedora Riberes de plata és la novel·la que explica els orígens de l’actual desgavell urbanístic de Mallorca i la seva evolució fins a l’època de la presidència de Gabriel Cañellas acabada, com el lector recordarà, amb l’escàndol del túnel de Sóller. Uns orígens que giren sempre al voltant d’una caterva d’individus que es van fer rics durant la Guerra Civil i la immediata postguerra gràcies al contraban i altres negocis bruts, que van abraçar la bandera de Falange i els càrrecs de poder local que la militància en el Movimiento comportava per especular amb els béns dels represaliats i amb els espais públics, que van saber adaptar-se a les noves exigències dels temps a partir de l’entrada de capitals estrangers i que amb l’adveniment de la democràcia no van vacil·lar gens a l’hora de situar-se -ells o els seus plançons- al capdavant dels partits conservadors que dominen des de fa una pila d’anys el teatre polític d’aquelles contrades.

La misèria moral d’aquesta llopada ens l’explica Miquel Mas a través de la història de Sebastià Rovira i Marçal Calafat, dos amics coneguts com “la Santa Aliança”, que comencen la seva carrera cap a l’enriquiment sense escrúpols descarregant durant la nit expedicions de mercaderies arrribades en barca a les cales de l’illa. La seva ascensió no s’atura davant de cap obstacle. Quan s’ha de subornar, extorquir o assassinar ho fan sense pensar-s’hi dues vegades. L’autor va descabdellant tota la història a través de tres línies narratives que es van alternant.

En la primera situada a meitat dels anys 90, l’acció se situa en una Mallorca governada pel partit conservador en el qual hi ha el fill de Sebastià Rovira com a conseller d’Obres Públiques i Urbanisme. En la segona, que abasta des de la guerra fins a meirat dels anys 60, assistim a tots els abusos de Rovira -convertit en empresari hoteler- i de Calafat -convertit en constructor-, projecte de ciutat de vacances situada en un espai natural denominat Costa dels Farallons van engrandint el seu imperi sense aturador i no pararan fins a caure en les mans dels grups d’inversors estrangers. En la tercera línia narrativa la veu correspon a Rosa Montalvà, muller de Sebastià Rovira que explica a la seva néta la ben poc edificant part íntima i familiar d’aquests personatges.

Un discurs irònic

Com és habitual en Mas, tot el relat està travessat per una fina ironia a l’hora de descriure i donar atributs i veu als seus personatges. Especialment, és clar, als més odiosos. També és remarcable la gran expressivitat del registre lingüístic mallorquí adoptat per l’autor, Un registre que transmet molt bé la idea que, en el fons, el nivell de tots els personatges no passa de ser el d’uns treballadors de la terra que han prosperat gràcies a la sort i la manca de vergonya. Val la pena entrar en aquest món en què no hi ha ni un pam de net que ens pinta Miquel Mas Ferrà. I si es coneix l’entramat de la política mallorquina dels darrers vint anys encara més ja que, fent una lectura des de Barcelona estant, em fa la impressió que a aquesta amanida de projectes urbanístics meglomaníacs, regidors trànsfugues, escassetat d’aigua pal·liada per vaixells que arriben del continent, cacics corruptes, autopistes incorrectament adjudicades i altres meravelles que trobem a Riberes de plata, em fa la impressió, dic, que a Miquel Mas se li entén tot.

(Joan Josep Isern. Avui, 3 de febrer del 2005)

Ensiola és un nou segell que ha iniciat el seu trajecte en el món editorial amb el pas ferm i els objectius clars. Sota la direcció literària de Guillem Frontera aposta decididament per la qualitat: tant l’elecció d’autors i obres com les acurades edicions delaten un gust singular i exquisit. Fet ben remarcable si es té en compte que en l’actualitat els editors illencs, en general, fan una política gairebé exclusiva d’edicions subvencionades, en la qual no interessa tant el producte com el patrocini que es pot obtenir de les administracions. Davant aquesta esquifida visió de la cultura, Ensiola es decanta per la selecció i la qualitat. És el seu, encara un catàleg molt curt però que demostra una inclinació inequívoca cap a la bona literatura. Fins ara ha publicat dos reculls de poemes, Fràgil de Xavier Bru de Sala i Cants i encants de Josep Piera, amb dibuixos originals de Josep Guinovart i Ramon Canet, el llibre L’haixix de Baudelaire, il·lustrat per Joan Bennàssar, i l’aplec de contes L’illa i una nit de Gabriel Janer Manila amb il·lustracions de Miquel Segura. I pràcticament acaben de sortir del forn Les Cançons d’Antonio Botto, en traducció de Gabriel de la ST Sampol i dibuixos de Jorge Pombo, la Vida coetània de Ramon Llull, a cura de Gabriel Ensenyat, i la novel·la Riberes de plata de Miquel Mas Ferrà.

A pesar que totes aquestes obres són recomanables per paladars fins, és especialment de la novel·la de Miquel Mas del que vull parlar-vos. Una obra extraordinària, la confirmació de l’excepcional talent narratiu que l’autor ja havia demostrat a Camí de Palau (1995) i a Rosa d’hivern (1999). És curiós que un narrador tan ben dotat de recursos, de registres lingüístics i de capacitat per construir novel·les denses i complexes sigui pràcticament un desconegut per al gran públic. Ja deia Joan Josep Isern que Camí de palau era «una de les novel·les més recomanables i pitjor promocionades de la literatura catalana dels darrers deu o quinze anys» . Una cosa semblant es pot dir de Rosa d’hivern. Esperem, per bé de la literatura, que Riberes de plata, obra que clou la trilogia, no passi desapercebuda i permeti una revisió necessària de la narrativa de Mas.

En conjunt les tres obres són un fresc impressionant de la transformació de Mallorca durant el segle XX. Si a Camí de palau es capbussava en les vicisituds d’una família aristocràtica des dels anys 20 fins a ben avançada la dècada dels 60, i a Rosa d’hivern es reflectien especialment els darrers anys de la repressió franquista, a Riberes de plata ens situa l’acció en dos moments: la immediata postguerra i els anys 90. A través d’aquestes novel·les corals l’autor fa una crítica despietada a la realitat mallorquina, sobretot als canvis socials econòmics i polítics. Una crítica lúcida, ferotge i plena d’ironia.

A Riberes de plata ens conta, d’una banda, l’ascensió de les famílies Calafat i Rovira, primer amb el contraban i, després de la guerra, amb l’estraperlo, el turisme i l’especulació urbanística; i d’altra, amb diverses veus narratives, com a meitat dels anys 90 el fill bord d’en Rovira, tan ambiciós i llepes com mediocre, arriba a convertir-se en president del govern autonòmic. Els personatges, traçats amb mestria, són del tot versemblants, i fins i tot, en alguns casos, identificables. El president, Josep Llaneres, que s’enfonsa per una concessió fraudulenta i pel suborn a canvi de la requalificació d’una àrea natural, és descrit com «un empelt de pagès sorrut i de ciutadà mossó ple d’ambivalències» que «es posicionava dins un populisme de grau, de manual, aquest tipus de populisme tan pintoresc que incita a la complicitat per efecte simpàtic». Supòs que no calen moltes més pistes per saber quin personatge real ha inspirat el de ficció.

La novel·la és d’una gran complexitat. A més de la història de Marçal Calafat i Sebastià Rovira, dos falangistes sense escrúpols que, amb la protecció del Règim, s’enriqueixen i no dubten en cometre tot tipus de delictes -fins i tot l’assassinat-, per aconseguir els seus propòsits, apareixen els amors de Rosa Montalvà, la dona de Sebastià, i Ernest Homar, de tràgiques conseqüències. També la carrera política de Lluís Rovira, conduïda per la mà hàbil de Noemí Fontanals, s’enllaça amb la història de Maria Antònia Alabau, la dona de Lluís, i de Sílvia, la seva filla.

Les inversions alemanyes, les desqualificacions de terrenys, l’especulació, els interessos immobiliaris i hotelers, la destrucció del territori, les comissions, els regidors trànfugues, els suborns… Totes les brutors polítiques i econòmiques que es denuncien són d’una versemblança que gairebé voreja el retrat. I la crítica, la ironia i l’escepticisme que vessa l’obra mai no són explícites. Miquel Mas no fa judicis de valor, ni cau en moralismes innecessaris; la simple descripció dels fets és la que proveeix l’obra de la seva dimensió sarcàstica i crítica.

Tot això trempat amb un llenguatge ric de tonalitats i registres que combina sàviament el lèxic culte i elevat amb mots i expressions populars. L’adjectivació, profusa i suggeridora, s’adapta amb precisió al discurs, i és en moltes ocasions l’element que provoca la ironia desencisada que traspua el text. L’estil és, doncs, un altres dels encerts de l’autor. Així, fons i forma es conjuguen per arrodonir una gran novel·la.

(Miquel Àngel Vidal. Última Hora, 7 de febrer de 2005)

Vincles

Comentaris d'obra

[L’Àngel Blau] és una novel·la realment ambiciosa, pertanyent a un gènere molt poc comú en la novel·lística catalana, tan poc comú que potser es podria dir que en Miquel Mas n’és un pioner. El lector serà aviat captivat per una trama ben menada, amb el procés de la conspiració i les investigacions. La versemblança és prou aconseguida i la barreja de realitat i ficció prou ben calculada per crear una creixent sensació d’angoixa. 

Pau-Joan Hernàndez. Diari de Barcelona, 28 de desembre de 1991.

* * *

Confirma el domini tècnic apuntat en la primera novel·la: una bona habilitat descriptiva, una facilitat certa per a la fabulació a l’hora d’imaginar ambients i personatges i un interès gens gratuït pel cosmopolitisme. A L’Ocell del Paradís hi ha dues o tres històries diferents. Cadascuna hauria donat una bona novel·la.

Lluís-Anton Baulenas. Diari Avui, 11 d’octubre de 1992.

* * *

Tots els que hem gaudit alguna vegada amb el talent de Jaume Cabré a l’hora de crear una estructura narrativa complexa i ben travada i amb el talent de Llorenç Villalonga a l’hora de descriure com ningú el món decadent de l’aristocràcia mallorquina, podem considerar-nos d’enhorabona, ja que acaba de sortir una novel·la que combina sàviament les virtuts d’aquests dos grans escriptors fins a obtenir un producte senzillament excepcional. Ens referim a Camí de Palau, guanyadora del Premi Andròmina… El resultat de tot això es Camí de Palau, un llibre del qual podríem estar parlant hores i hores sense cansar-nos, ja que és ple de detalls que inviten a l’anàlisi. És un d’aquests llibres que llegim goludament, sense adonar-nos que passa el temps perquè cada pàgina és una dosi més del plaer de retrobar allò que, dissortadament, és tan difícil: una gran novel·la, des del començament fins a l’última ratlla del text.

Joan Josep Isern. Diari Avui, 25 de gener de 1996.

* * *

Fa quatre anys, Miquel Mas Ferrà va guanyar el premi Andròmina de Narrativa amb Camí de Palau, una de les novel·les més recomanables i pitjor promocionades de la literatura catalana dels darrers deu o quinze anys. Construint, a la manera d’un Cabré o d’un Moncada, la seva obra de manera callada, bastint un univers creatiu ambiciós i de gran solidesa. La mort -al llit- del dictador i l’adveniment de la monarquia són les fites històriques al voltant de les quals Miquel Mas Ferrà fa discórrer, amb mà mestra, les aventures i desventures dels seus personatges.

Com ja és habitual en les novel·les de l’autor, l’estructura de La Rosa d’Hivern és rica i complexa com la trama de sentiments que travessen el relat. En relació a Camí de Palau m’ha semblat detectar un pas endavant a l’hora de treballar amb el punt de vista narratiu. Un punt de vista que, per si mateix, conté elements expressius que ajuden a situar en cada moment les simpaties o antipaties de l’autor pels seus respectius personatges. Les vicissituds de l’estat d’ànim de Rosa se’ns descriuen en segona persona, una opció sempre delicada que Miquel Mas demostra que domina plenament.

Joan Josep Isern. Diari Avui, 15 d’abril de 1999.

* * *

Un altre encert de la novel·la [El cel dins la memòria] és la creació d’atmosferes diferents. Tant la sordidesa del món de la pensió i de la Spierstrasse, primer, com l’elegància refinada de l’alta societat del barri de la Steinenbergstrasse, després, queden admirablement reflectides. També és molt interessant el procés psicològic de Lleonard. Tant el procés de degradació primer, com el de l’ascens després, estan molt treballats, sobretot l’enviliment quan aconsegueix la prosperitat.

L’estil és, com a la trilogia anterior, un element clau de l’obra: el llenguatge molt treballat, minuciós en la descripció i adient al ritme en la narració, és d’una precisió extraordinària. Miquel Mas diu allò que vol dir amb elegància i senzillesa alhora. A pesar de la cura estilística, l’autor mai no deixa de tenir present la història que vol contar i aconsegueix el sempre difícil equilibri de forma i fons.

Miquel Àngel Vidal. L’Espira, Suplement de Cultura del Diari de Balears, núm. 369, 28 de juny de 2008.