—Vols prendre un aperitiu? —va demanar en Colin—. El meu pianòctel ja està acabat, podries provar-lo.
—Funciona? —va preguntar en Chick.
—Perfectament. M’ha costat posar-lo a punt, però el resultat supera les meves expectatives. A partir de la «Black and Tan Fantasy» he aconseguit un combinat realment estupefaent.
—En quin principi et bases? —va demanar en Chick.
—A cada nota hi faig correspondre un licor o una aroma. El pedal fort correspon a l’ou batut, i el de sordina, al gel. Per afegir-hi sifó cal un trinat en el registre agut. Les quantitats són directament proporcionals a la durada: la semifusa equival a una setzena part de la unitat, la negra a la unitat i la rodona al quàdruple de la unitat. Quan es toca una melodia lenta, s’activa un sistema de registre per tal que no augmenti la dosi, cosa que donaria com a resultat un còctel massa abundant, sinó la proporció d’alcohol. I segons la durada de la melodia, si es vol també es pot fer variar el valor de la unitat, reduint-lo per exemple a una centèsima part per obtenir una beguda que inclogui totes les harmonies, per mitjà d’un regulador lateral.
—Que complex —va observar en Chick.
—El conjunt obeeix una sèrie de contactes elèctrics i relés. No te’n dono detalls, que tu ja hi entens. Però és que, a més a més, el piano funciona de debò.
—És fantàstic! —va exclamar en Chick.
—Només hi ha una pega: el pedal fort per a l’ou batut. He hagut d’instal·lar un sistema especial d’activació, perquè quan es toca una peça massa hot, cauen trossos de truita dins del còctel i costa de beure. Ja ho arreglaré. De moment n’hi ha prou d’anar-hi amb compte. El de la crema de llet és el sol greu.
—Vaig a preparar-me’n un a base de «Loveless Love» —va dir en Chick—. Serà brutal.
—Encara és al traster, on m’he muntat un taller, perquè les plaques de protecció no estan caragolades. Au, anem-hi, que l’ajustaré per a dos còctels de vint centilitres més o menys, per començar.
En Chick es va asseure al piano. Al final de la melodia, una part del panell davanter es va abatre amb un cop sec i va aparèixer una filera de gots. N’hi havia dos que estaven plens fins dalt d’una mixtura d’aspecte apetitós.
(L’escuma dels dies, de Boris Vian [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Viena Edicions, 2013, p. 20-21)
* * *
El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no es pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d’ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s’ha aixecat.
Som dilluns, la ciutat es mou darrere la pantalla de boira. Els vianants van a la feina com cada dia, agafen el tramvia, l’autobús, s’esmunyen cap a l’imperial, i fantasiegen enmig de la gelor. Però el 20 de febrer d’aquell any no va ser una data qualsevol. I tot i així la majoria van passar el matí pencant, sumits en aquella gran mentida decent de la feina, amb aquells petits gestos en què es concentra una veritat muda, convenient, i en què tota l’epopeia de la nostra existència es resumeix en una pantomima diligent. El dia va transcórrer així, tranquil, normal. I mentre cadascú anava i venia entre casa i la fàbrica, entre el mercat i el pati on s’estén la bugada, al vespre entre el despatx i el bar, i al final se’n tornava cap a casa, ben lluny de la feina decent, ben lluny de la vida familiar, a la vora de l’Spree, uns senyors sortien dels seus cotxes davant d’un palau. Els van obrir obsequiosament la porta, van baixar de les enormes berlines negres i van desfilar l’un rere l’altre sota les feixugues columnes de gres.
Eren vint-i-quatre, prop dels arbres morts de la riba, vint-i-quatre abrics negres, marrons o de color conyac, vint-i-quatre parells d’espatlles farcides de llana, vint-i-quatre americanes i el mateix nombre de pantalons de pinces amb les vores amples. Les ombres entren al gran vestíbul del palau del president de l’Assemblea; tot i que ben aviat ja no hi haurà Assemblea, ni president, i d’aquí a uns quants anys ja ni tan sols hi haurà Parlament, només un munt de runa fumejant.
De moment s’aixequen vint-i-quatre barrets de feltre i es descobreixen vint-i-quatre closques pelades o corones de cabells blancs. S’estrenyen dignament la mà abans de pujar a escena. Els venerables patricis són allà, al gran vestíbul; intercanvien observacions enjogassades, respectables; sembla que assistim als preliminars una mica tibats d’una garden party.
(L’ordre del dia, d’Éric Vuillard [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Edicions 62, 2018, p. 7-11)
.webp)
.webp)
