Jordi Martín Lloret

És extraordinari el retrat que fa Bellow de Nova York, amb unes descripcions poques vegades superades (i que gaudim en català gràcies a la magnífica traducció de Jordi Martín Lloret) i com és capaç d’aconseguir que la reflexió formi part indissoluble de l’acció. Una novel·la ideal per combatre la ressaca de banalitats de Sant Jordi.

(Damià Alou: «Estrelles càlides i cors freds», Ara Llegim, 16 de maig de 2015)

* * *

Éric Vuillard (Lió, 1968), novel·lista i guionista de cinema, s’afegeix a aquest solc que segueix la (no) ficció contemporània amb L’ordre del dia, un llibre breu –per destil·lació–, que recrea escenes rellevants i que, tan bon punt les ha abordat, ens trasllada a un altre escenari amb una lleugeresa que ens fa pensar en les millors obres d’Emmanuel Carrère o de Claudio Magris. […]

En català disposem de premis que duen el nom d’escriptors venerables i que són obtinguts per autors mediocres. Ara bé: ¿algú ha llegit mai algun llibre dels germans Goncourt? Això no obstant, el premi que duu el seu nom l’obtenen sovint obres memorables. L’han guanyat Michel Houellebecq i Jean Echenoz, però també Jonathan Littell amb una llarga i tediosa relació d’atrocitats comeses pel Tercer Reich, tot el contrari de la sintètica obra de Vuillard, traduïda amb transparència per Jordi Martín Lloret.

(Vicenç Pagès Jordà: «Escenes de palau», L’Avenç, núm. 446, maig de 2018)

* * *

Gos blanc és la segona novel·la de Gary que tradueix Angle Editorial després de La vida al davant i de la mà de Jordi Martín Lloret. I esperem que no serà l’última, perquè la gran novel·la de formació i aventures La promesse de l’aube, recentment adaptada al cinema, val molt la pena, i Gros-Câlin, la maliciosa pirueta lírica signada amb el seu pseudònim més famós, una faula una mica grotesca sobre una serp solitària per París, acabarien de donar al lector català una imatge més global de l’escriptura irreverent, sensual i de denúncia de Romain Gary.

(Xavier Pla: «En blanc i en negre», El Temps, 29 de gener de 2019)

* * *

Romain Gary (1914-1980) va néixer a la ciutat bàltica de Vílnius, va aprendre rus i jíddisch a casa i polonès a l’escola, va emigrar a França el 1928, es va afrancesar el nom, va ser pilot de guerra durant la Segona Guerra Mundial i va publicar una trentena llarga de novel·les, que han obtingut un cert èxit. De fet, és l’únic autor que ha guanyat dues vegades el premi Goncourt: el 1956 amb Les racines du ciel, i el 1975 amb La vie devant soi, publicat amb el pseudònim d’Émile Ajar, que va aconseguir enganyar crítics i lectors. Algunes de les seves novel·les s’han adaptat al cinema: el 1977 Moshe Mizrahi va dirigir La vie devant soi (també coneguda com a Madame Rosa), que va obtenir l’Oscar al millor film en llengua estrangera, i el 1979 Costa-Gavras va dirigir Clair de femme. Gary també va escriure guions i va dirigir la seva esposa, Jean Seberg, en dues pel·lícules.

La vida al davant, l’únic llibre d’aquest autor traduït al català, va ser publicat per Angle el 2004 i ha estat recuperat arran del centenari de l’autor en l’excel·lent traducció de Jordi Martín Lloret. Gairebé quaranta anys d’ençà que va ser escrit, el llibre manté l’autenticitat i fins i tot l’actualitat: es pot llegir sense tenir la sensació de viatjar en el temps. Se li podria aplicar la frase que llegim al començament de The Kid (un altre ingenu seductor), l’aportació de Charlie Chaplin al gènere picaresc: «A picture with a smile –and perhaps a tear.»

(Vicenç Pagès Jordà: «Un altre ingenu seductor», L’Avenç, núm. 405, octubre de 2014)

—Vols prendre un aperitiu? —va demanar en Colin—. El meu pianòctel ja està acabat, podries provar-lo.
—Funciona? —va preguntar en Chick.
—Perfectament. M’ha costat posar-lo a punt, però el resultat supera les meves expectatives. A partir de la «Black and Tan Fantasy» he aconseguit un combinat realment estupefaent.
—En quin principi et bases? —va demanar en Chick.
—A cada nota hi faig correspondre un licor o una aroma. El pedal fort correspon a l’ou batut, i el de sordina, al gel. Per afegir-hi sifó cal un trinat en el registre agut. Les quantitats són directament proporcionals a la durada: la semifusa equival a una setzena part de la unitat, la negra a la unitat i la rodona al quàdruple de la unitat. Quan es toca una melodia lenta, s’activa un sistema de registre per tal que no augmenti la dosi, cosa que donaria com a resultat un còctel massa abundant, sinó la proporció d’alcohol. I segons la durada de la melodia, si es vol també es pot fer variar el valor de la unitat, reduint-lo per exemple a una centèsima part per obtenir una beguda que inclogui totes les harmonies, per mitjà d’un regulador lateral.
—Que complex —va observar en Chick.
—El conjunt obeeix una sèrie de contactes elèctrics i relés. No te’n dono detalls, que tu ja hi entens. Però és que, a més a més, el piano funciona de debò.
—És fantàstic! —va exclamar en Chick.
—Només hi ha una pega: el pedal fort per a l’ou batut. He hagut d’instal·lar un sistema especial d’activació, perquè quan es toca una peça massa hot, cauen trossos de truita dins del còctel i costa de beure. Ja ho arreglaré. De moment n’hi ha prou d’anar-hi amb compte. El de la crema de llet és el sol greu.
—Vaig a preparar-me’n un a base de «Loveless Love» —va dir en Chick—. Serà brutal.
—Encara és al traster, on m’he muntat un taller, perquè les plaques de protecció no estan caragolades. Au, anem-hi, que l’ajustaré per a dos còctels de vint centilitres més o menys, per començar.

En Chick es va asseure al piano. Al final de la melodia, una part del panell davanter es va abatre amb un cop sec i va aparèixer una filera de gots. N’hi havia dos que estaven plens fins dalt d’una mixtura d’aspecte apetitós.

(L’escuma dels dies, de Boris Vian [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Viena Edicions, 2013, p. 20-21)

* * *

El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no es pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d’ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s’ha aixecat.

Som dilluns, la ciutat es mou darrere la pantalla de boira. Els vianants van a la feina com cada dia, agafen el tramvia, l’autobús, s’esmunyen cap a l’imperial, i fantasiegen enmig de la gelor. Però el 20 de febrer d’aquell any no va ser una data qualsevol. I tot i així la majoria van passar el matí pencant, sumits en aquella gran mentida decent de la feina, amb aquells petits gestos en què es concentra una veritat muda, convenient, i en què tota l’epopeia de la nostra existència es resumeix en una pantomima diligent. El dia va transcórrer així, tranquil, normal. I mentre cadascú anava i venia entre casa i la fàbrica, entre el mercat i el pati on s’estén la bugada, al vespre entre el despatx i el bar, i al final se’n tornava cap a casa, ben lluny de la feina decent, ben lluny de la vida familiar, a la vora de l’Spree, uns senyors sortien dels seus cotxes davant d’un palau. Els van obrir obsequiosament la porta, van baixar de les enormes berlines negres i van desfilar l’un rere l’altre sota les feixugues columnes de gres.

Eren vint-i-quatre, prop dels arbres morts de la riba, vint-i-quatre abrics negres, marrons o de color conyac, vint-i-quatre parells d’espatlles farcides de llana, vint-i-quatre americanes i el mateix nombre de pantalons de pinces amb les vores amples. Les ombres entren al gran vestíbul del palau del president de l’Assemblea; tot i que ben aviat ja no hi haurà Assemblea, ni president, i d’aquí a uns quants anys ja ni tan sols hi haurà Parlament, només un munt de runa fumejant.

De moment s’aixequen vint-i-quatre barrets de feltre i es descobreixen vint-i-quatre closques pelades o corones de cabells blancs. S’estrenyen dignament la mà abans de pujar a escena. Els venerables patricis són allà, al gran vestíbul; intercanvien observacions enjogassades, respectables; sembla que assistim als preliminars una mica tibats d’una garden party.

(L’ordre del dia, d’Éric Vuillard [traducció de Jordi Martín Lloret]. Barcelona: Edicions 62, 2018, p. 7-11)