—Tens dos llibre premiats, però cap al carrer. Caldrà que parles de la teua poesia, perquè ningú no en sap res.
—Costa de resumir els llibres… Sent que encara són de prova, combine diferents metres, del sonet a les seqüències curtes, amb la màxima economia del llenguatge. Pel tema, són poemes amorosos, sobretot el segon llibre. Em feia por en fer-los, perquè aquest és un camí molt recorregut i és fàcil caure en el tòpic…Ara m’agradaria temptar unes altres temàtiques, com també uns altres ritmes.
—Començares a escriure en català a Anglaterra, diuen.
— Sí, el primer llibre, La casa perduda, el vaig començar allà, al comtat de Kent. Un bon lloc, ¿no?
—Sens dubte. Sabem que t’interesses, des del començament, per la literatura anglesa. ¿Creus que en català ha estat o està prou considerada i coneguda o encara hi segueix predominant el partit francolector?
— En desconec els percentatges, però crec que la literatura anglosaxona sí que té ací una influència forta, i com més va, més. I és lògic. D’altra banda, em resulta molt curiosa la relativa abundor d’antologies de traduccions parcials i d’antologies i l’escassesa que hi ha d’obres completes d’autors anglesos.
—Dins la tradició nacional, ¿quins autors t’han marcat més profundament?
—Molts, clar. Carles Riba i el mateix Salvador Espriu, encara que avui no semble estar de moda, potser perquè se’l sol veure com un poeta que parla de la mort, amunt i avall, però crec que té moltes més eixides, moltes més interpretacions.
—¿Com veus, ara, «l’escola valenciana»?
—Prou moguda, animada i creativa. El fet que hagen eixit un grapat de revistes i col·leccions de qualitat ho demostra.
—¿Com veus la interrelació, el coneixement mutu, entre Barcelona i València?
—Em sembla que València i Barcelona encara són massa lluny, malgrat l’autopista, en tot i també en poesia. I això és negatiu, perquè els avantatges que podria aportar la diversitat, la riquesa de tons, es veuen anul·lats pel desconeixement. A més que ens oblidem dels poetes mallorquins, que ho fan molt bé.
—Per acabar, tornem a una polèmica que enverina, o enverinava, les nostres tertúlies. ¿Et sents un epígon de la «generació dels setanta»?
—No, crec que no. Crec que el que fa la gent de la meua edat és una altra cosa diferent. Estem completament allunyats del context polític, social i estètic en què es generà Carn fresca o Llibres del Mall, per exemple. Encara que els llegim i ens influeixin.
Enric Sòria: «Tímid, anglòfil, experimentat», El Temps (València), 5 de gener de 1987.
* * *
—Aquest premi és una mena de colofó? Ja als 22 anys va guanyar el seu primer guardó literari.
—Sí, precisament en una altra nit de Santa Llúcia. Aquell premi ja no continua, perquè la seua intenció era atorgar el Salvador Espriu per a poetes joves per cada lletra que componia el seu nom. A mi em tocà la a. El Carles Riba, tot i ser un guardó important, no deixa de ser un motiu per a seguir endavant, i amb més motiu que mai. Fer les coses amb el màxim rigor possible.
—Podria explicar la temàtica del seu llibre premiat, Hostes?
—Hi ha una situació cap al final del llibre que està presa de l’Odissea, una de les obres que considere més importants. Si em demanaren això de quins llibres m’enduria a una illa deserta, la veritat és que amb l’Odissea, la Bíblia -des del punt de vista literari, independentment de si sóc creient o no, és una e les obres cimeres de la cultura- i una bona tria de filòsofs presocràtics, que tenien molt de poetes, crec que hi hauria molt de material per a gaudir de la poesia. Després de tot això, no s’ha inventat res de nou. Els poetes que han aparegut després no estan malament, ni molt menys, però els llibres que he esmentat. […]
—La crítica destaca de la seua poesia el rigor intel·lectual i l’estil sever. És difícil de fer-la arribar al públic?
—La meua poesia no és per ser escenificada dalt d’un escenari per un poeta dels que s’estilen ara. És una poesia per a ser llegida amb la veu interior. Es pot llegir en veu alta, cada lector a la seua manera, perquè la musicalitat hi és fonamental. Salvant les distàncies, també li passava a un poeta que he traduït, el gal·lès Dylan Thomas, que deia que la música entra per l’orella, fins i tot quan l’escrius. El que em fa escriure un vers és el seu sentit, però també una cadència i un ritme concrets. […]
—Els poetes valencians tenen el mateix reconeixement a Catalunya que els catalans?
—La resposta és rotundament no. Els poetes valencians no són prou reconeguts al Principat, de manera injusta. Hi ha poetes incomprensiblement desconeguts al Principat. És el cas de Joan Navarro; el de Marc Granell, encara que ja hi ha gent que el té en compte, potser perquè ha publicat darrerament en una editorial de Barcelona; el de Vicent Alonso; o el d’Antoni Ferrer Perales.
Ferran Bono: «El poema no es completa fins que el lector el fa seu», Quadern – El País (València), 22 de desembre de 2005.
.webp)
