Pere Martí i Bertran

• Atlàntida (2003): programa «Llegir per sentir» de Ràdio Vilafranca.
• Pàgines hertzianes (2007): programa «Llegir per sentir» de Ràdio Vilafranca.
• Menció de Qualitat dels Premis Ràdio Associació (2019): programa «Llegir per sentir» de Ràdio Vilafranca.

LA PERSONA

Ens coneixem amb en Pere des que a la dècada dels 80 compartíem inquietuds i mogudes culturals en el món de l’ensenyament. El que més en recordem tots són les Setmanes Culturals que a l’entorn de personatges com Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Joan Oró i Josep Romeu i Figueres mobilitzaven ensenyants i mainada de tota la comarca.

—Què és el que et va fer decidir a marxar d’Olot?
—Bàsicament la sensació d’aïllament, ja que la Teisa semblava una diligència: encara parava per esmorzar o berenar i per anar a Barcelona calien tres hores ben bones. Volíem ser a la vora de Barcelona sense viure-hi, ja que moltes activitats culturals i docents feien que ens hi haguéssim de traslladar sovint. Els primers anys ens enyoràvem: del paisatge, de la gent…

—Què és el que més recordes de la teva estada a Olot?
—A part de les excursions i el paisatge, que amb raó alguns han qualificat d’únic, recordo sobretot la gent. Tant companys de feina com amics, amb alguns dels quals encara ens veiem, com exalumnes. No només és el bon record d’uns anys viscuts amb dedicació plena a l’educació, sinó també el fet de trobar o de llegir que en tal ha publicat un llibre, o que en tal altre ja és professor a la universitat, o encara que en tal altre és un camioner que, amb un cert orgull, regala llibres d’un seu exprofessor als fills o als nebots. Aquestes petites coses, vulgues que no, et satisfan.

EL DOCENT

—Les aules han canviat molt, tot i que ensenyants i autoritats ens entestem a buscar solucions al fracàs escolar i al poc domini de la llengua. Com veus el futur de l’educació?
—D’entrada, deixa’m dir que sempre m’he considerat optimista. Per tant, vull creure que hi ha d’haver solucions. Què seria d’aquest país sense el que mestres i professors han fet aquests darrers quaranta anys?. I no parlo només de Catalunya, penso també en el moviment d’Escola valenciana del País Valencià o en els de renovació pedagògica de les Illes o en la Bressola de la Catalunya Nord. L’escola és fonamental per aconseguir un país cohesionat i amb arrels; i és per això que darrerament espanyolistes i neolerrouxistes n’ataquen un dels fonaments com és la immersió lingüística. Ara bé, tot i el pes que té, la figura de l’ensenyant no té el reconeixement que hauria de tenir, a diferència del que passa en la majoria de països europeus. Per tant, el futur el veig amb optimisme sempre que no s’hi escatimin mitjans i que la formació i valoració dels docents es consideri prioritària.

—Els nostres alumnes no dominen la llengua, base de tot l’aprenentatge: els falta lectura i comprensió lectora i, per descomptat, expressió escrita i raonament. Hi estàs d’acord?
—Bàsicament sí. I encara hi afegiria que a bona part del territori també els falta expressió oral. No ens n’acabem d’adonar, però cada dia des de les aules constates que el català que parlen els nostres alumnes és més proper al castellà: el canvi i caiguda de preposició ja semblen característiques d’una altra llengua com podria ser el llatí o l’ús dels pronoms en i hi cada vegada és més un luxe. Fa pocs dies llegia una frase, em sembla que a internet, que deia que precisament aquests pronoms són les balenes de la llengua catalana i els hem de protegir. Si aquest procés no s’atura, correm el risc d’esdevenir un dialecte del castellà, una mica com ja li ha passat al gallec.

Malgrat tot ja he dit que era optimista i, per tant, reconec que el català no havia tingut mai tants parlants, tants estudiosos… Una anècdota però crec que significativa: fa pocs dies anàvem amb el meu fill a la presentació del llibre Camí d’Ítaca i per un dels carrers laterals, de Vilafranca, van sortir una vintena de nens magribins, acompanyats de les mares ben emmocadorades, cantant a tot drap «El lleó no em fa por, pam i pipa…» .

—Català-castellà, un binomi sempre preocupant. Deus haver llegit a la premsa, i en paraules del Conseller Ernest Maragall, que els alumnes d’Olot no saben expressar-se en castellà, la qual cosa sembla que justificaria l’increment d’aquesta llengua a l’ensenyament. A nosaltres ens va sobtar molt aquesta exemplificació tant gratuïta. Ho has seguit?
—I tant!. I amb tots els respectes penso que el Conseller pixava totalment fora de test. Crec que encara desconeix, i molt, la realitat sociolingüística del món de l’ensenyament i que potser es deixa influenciar massa per Rodríguez Ibarra o per Francesc de Carreras que veuen fantasmes lingüístics a tot arreu. Ara, dit això, suposo que els olotins els devia semblar la floreta millor que els podien tirar. Aquí, més d’un professor i alumne ens vam plànyer que de nosaltres no ho poguessin dir, tot i que al Penedès déu n’hi do el grau de catalanització de què gaudim encara.

EL CRÍTIC

—Per què vas començar a escriure crítica literària, i precisament de literatura infantil i juvenil?
—Suposo que pel fet de llegir-ne molta, sobretot de literatura juvenil, ja que sempre m’ha preocupat trobar bones lectures per a l’alumnat. També m’agradava llegir-ne crítiques i ressenyes, les poques que se’n publicaven. Recordo que un dia en vaig llegir una a Escola Catalana, feta per l’Ernest Sabater si no em falla la memòria, amb la qual no hi estava gaire d’acord. En vaig fer una rèplica, els la vaig enviar, la van publicar i em van demanar que els anés comentant alguns llibres. D’això ja fa més de 25 anys i encara i continuo col·laborant. Es veu que hi vaig trobar el gust i em vaig animar a fer-ne per a molts d’altres mitjans, tant de premsa comarcal com nacional.

—Com veus la literatura infantil i juvenil catalana actual? I la literatura en general?
—Amb problemes, però plena de vitalitat i amb un grau de normalitat que ja voldrien molts altres sectors culturals del país. I ho puc dir amb dades a la mà i no només per impressions subjectives. És molt interessant, en aquest sentit, l’estudi que el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil va fer públic l’any 2002 amb el títol «La situació del llibre infantil i juvenil en català». El recomano a qui estigui interessat pel tema. Hi trobem dades com ara que el 25% dels títols vius (en catàleg) en llengua catalana eren de LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) quan es va fer l’estudi. O que el 29% dels exemplars, no de llibres, editats en català, també. No crec que en aquests moments les xifres hagin canviat gaire. És una indústria molt potent, doncs, en el mercat català. A més, la normalitat és pràcticament total i cada vegada ens acostem més a Europa: tenim bons autors i bons il·lustradors, tenim unes universitats que han introduïts els estudis de LIJ i que cada dia produeixen més assaigs sobre el tema… Però també té els seus problemes, naturalment. El primer gosaria dir que és el poc reconeixement, la poca visibilitat que té als mitjans de comunicació audiovisuals. I això que el tema hauria d’interessar a pares, avis, educadors…, un segment ben ampli de la població. I a l’administració, naturalment! Altres problemes, encara, són l’excessiva dependència del llibre infantil i juvenil de la prescripció escolar: es regalen pocs llibres, se’n venen pocs a les llibreries si no és perquè els fan llegir a l’escola o a l’institut. O la poca exportació: mai no he entès que traduïm tants llibres de LIJ i no siguem capaços de vendre’n a fora de catalans. Aquest fenomen encara és més exagerat en el llibre de coneixements, ja que la producció autòctona no arriba al 20%.

Pel que fa a la literatura d’adults no puc ser tan optimista, malgrat el bon planter de poetes, de dramaturgs i de narradors, i d’edats molt diverses, de què disposem, i malgrat que alguns triomfin a l’estranger i les seves obres es tradueixin a llengües i més llengües com mai no ens havia passat. No en dono noms perquè em sembla que tothom serà capaç de posar-n’hi algun. I ho dic perquè en aquest moment hi ha dues dades preocupants al damunt de la taula: d’una banda la constatació que els lectors escolars que creem, i que llegeixen en català a l’escola amb tota normalitat, no som capaços de fidelitzar-los i, pel que diuen les estadístiques, quan acaben els estudis. o llegeixen molt poc o llegeixen més en castellà. L’altre element, basat en estudis tan rigorosos com els de la Comissió de Didàctica de la literatura del Pla Nacional per a l’Educació o en el Dictamen sobre la situació de la Literatura catalana a l’ensenyament secundari, és la constatació que la literatura cada vegada té menys pes i es treballa menys a les aules. I això fa que els nostres alumnes, i futurs ciutadans amb tots els drets, cada dia llegeixin pitjor i cada dia tinguin menys ganes de llegir. Aquests informes també els recomano a tota la gent interessada en el tema. Tots dos es poden trobar fàcilment a la xarxa.

—Tinc nebots i fills, i estic segur que molts lectors també en tenen. Ens podries recomanar uns quants títols encara que no siguin ben actuals?
—M’agrada més de recomanar passejades per les llibreries i tafanejar-hi, perquè hi ha tants títols i de tants autors! Però bé, m’arriscaré a donar-ne alguns. Si comencem per als primers lectors, recomanaria qualsevol dels quatre títols de l’escriptor austríac Heinz Janisch que ha publicat a l’editorial Baula. Per a lectors a partir de set anys faré una recomanació encara més genèrica: qualsevol títol de la col·lecció «Ales de paper», de l’editorial Lynx. Per a lectors a partir de 12 anys els recomanaria qualsevol títol de l’escriptor Josep Francesc Delgado, l’autor de Si puges al Sagarmatha… o d’El concertista d’ocells, entre altres. Però també vull recomanar un llibre molt recent, i d’una autora encara poc coneguda, la Maria Enrich, que ha entusiasmat els meus alumnes de 2n d’ESO aquest curs: Tres amigues i un estiu. I per acabar, per a lectors a partir de 14 anys, que ja poden anar llegint una mica de tot, m’arrisco i només en recomano un: Les cendres del cavaller, d’en Silvestre Vilaplana, una biografia novel·lada de Joanot Martorell que enganxa i que és d’allò més ben escrita i interessant.

L’ESCRIPTOR

—Com vas fer el pas de crític literari a escriptor de literatura infantil i juvenil?
—Tot és escriure, la veritat. I escriure i llegir sempre m’ha agradat d’allò més. Recordo que de ben jove ja feia entrevistes i algun article d’opinió a la revista del meu poble, Sant Quirze de Besora. Ara bé, mai no m’havia plantejat d’escriure ficció. Si ho vaig començar a fer va ser tant perquè tenia un bon bagatge lector al darrere, com, i sobretot, perquè vaig tenir fills, els vaig començar a explicar algun conte i un bon dia em van demanar que els escrivís la història del nostre gat, en Griset. Ho vaig fer i m’ho vaig passar tan bé que vaig decidir que sempre que pogués escriuria. I ho he anat fent, perquè a En Griset l’han seguit 8 o 9 títols més.

—Els nens i joves estan immersos en la realitat virtual i, en canvi, són poc sensibles a la realitat que els envolta. I els teus contes i les teves novel·les són molt detallistes i estan impregnats d’una gran dosi de valors: naturistes, familiars, poètics… S’hi entreveu la «vena» docent, no?. Què pretens amb la teva literatura?
—En primer lloc, que el jove lector s’ho passi bé, naturalment. Però alhora no renuncio al paper formador que sempre ha tingut la bona literatura. Intento defugir el moralisme i no caure en el didactisme fàcil, però penso que l’obra que escric per a infants i joves els pot, i els ha, d’enriquir en molts aspectes: en la precisió lèxica (jo no parlaré mai d’arbres sinó de roures, freixes,…, per posar-ne un exemple), en la formació literària (m’agrada picar l’ullet a tants i tants bons escriptors i escriptores que ens han precedit o a la cultura popular, o a incrementar el gust per la lectura, en les meves obres), en el creixement personal (les relacions familiars dels meus títols defugen aquesta moda, una mica tremendista, que alguns han anomenat psicoliteratura: els meus protagonistes són tendres, tenen bones relacions amb pares, avis…) i, naturalment, en la valoració dels petits detalls de la vida quotidiana que, com molt bé has dit, sovint els passen totalment desapercebuts (per això en Quim es meravella que els seu avi li pugui regalar un grill en una gàbia gairebé lil·liputenca, o la Cristina descobreix amb un cert astorament que els cargols es poden menjar i, per això, els pinta).

—Quina acollida ha tingut la teva obra entre els joves lectors?
—Veritablement bona, però, com ja he insinuat en parlar de la literatura infantil i juvenil catalana, ha estat molt ben rebuda perquè ha entrat en el circuit escolar, perquè molts mestres s’han enamorat de les històries d’en Hans, de la Cristina, d’en Robert… o del gat d’en Ramon i de l’Eloi. Concretament, En Griset és la meva obra més venuda. Se n’han fet 9 edicions, la qual cosa vol dir que n’hi ha més de vint mil exemplars escampats pels territoris de parla catalana. La resta de llibres també s’han anat reeditant: de La tortuga d’en Hans i de Les tortugues de l’àvia n’hi ha quatre edicions al mercat. De La nena que va pintar els cargols, sis… Com anècdota també et puc dir que diversos fragments d’obres meves han estat utilitzats en llibres de text d’editorials com Edebé o Santillana/Grup Promotor.

—Tens alguna obra traduïda en altres llengües: gallec, castellà i euskera. Poden arribar igualment als lectors, uns contes tan realistes i, aparentment, locals?
—Jo crec que la bona literatura, inclosa la d’adults, sempre parteix de la realitat quotidiana. O no són aparentment molt locals les obres de Mark Twain, de Dostojevskij o de Joyce?, per dir tres noms ben diferents i significatius (sense que m’hi vulgui ni m’hi pugui comparar ni de bon tros, naturalment!). Però darrere de la quotidianeïtat i del detallisme hi ha uns valors, unes vivències, unes preocupacions presents en els personatges que és el que els fa assequibles a nens d’arreu, o almenys del món occidental. Comparat amb la difusió que la meva obra ha tingut en els Països Catalans, les vendes en aquestes altres llengües, però, han estat mínimes. Cal reconèixer que és molt difícil entrar en altres mercats, tant perquè els editors d’aquí saben vendre poc a fora, com perquè a fora també prefereixen, com aquí, els autors propis. Tot i que no són pròpiament traduccions estic molt content i orgullós de tenir tres obres transcrites al braille: En Griset, La nena que va pintar els cargols i La tortuga d’en Hans.

—El darrer llibre que has publicat és L’avi ocellaire, que ressenyo en aquest mateix número del Traç. Tens algun altre llibre a l’ordinador, a punt d’editar o in mente?
—In mente sempre n’hi tens algun, perquè sovint dónes voltes a possibles temes, personatges o situacions que penses que poden ser la base d’un bon argument. A punt d’editar tinc dos títols que formen part d’aquesta sèrie de llibres molt ecològics i que solen tenir nens i animals de protagonistes, que he anat publicant darrerament (L’avi ocellaire, Els tresors del bosc, El grill d’en Quim…). En principi, aquests dos títols es diran El xoriguer i en Joan i Gegants i bonsais. A l’ordinador, les pàgines literàries encara són en blanc perquè només em puc permetre el luxe d’escriure a l’estiu. L’ensenyament, encara que molts no s’ho acabin de creure, requereix una dedicació molt absorbent. I com que a més a més, m’agrada de ser una mica tastaolletes i llegir, escriure alguna ressenya, anar al cinema…

(Marta Mallarach. «Entrevistem en Pere Martí i Bertran», Traç (Olot), núm. 48, abril de 2007, p. 7-12)

—En Pere Martí ha venut més de 45 mil exemplars dels seus llibres. Té al mercat 12 obres de literatura infantil i ara ha tret al carrer el seu darrer llibre La Mariona Perquès publicat per l’editorial Lynx. Pere Martí té una llarga trajectòria en el món de la literatura, però perquè has tingut una especial preferència per la literatura infantil?
—Com m’he dedicat al món de l’ensenyament? Doncs sempre he estat en contacte amb gent jove i això em va fer llegir molts llibres infantils i juvenils, m’interessava per l’alumnat. Això va fer que comencés a fer crítiques literàries. Més endavant em va portar a escriure llibres per nens i nenes. M’ho vaig passar tan bé escrivint el primer que va ser Griset la història del gat que tenim a casa, que vaig continuant publicant.

—Què expliquen els llibres d’en Pere Martí?
—Són llibres de base realista. Explico coses de la vida quotidiana. Coses que els nanos es poden trobar en el món que els envolta. Fonamentalment la primera funció de la literatura juvenil i infantil ha de ser divertir, però també hi ha una tradició molt antiga: que serveixi per formar. Tot i així els autors procurem que no sigui una cosa excessivament didàctica, però sempre hi ha un missatge darrera. El que es repeteix en la meva obra és el respecte per la natura i per la gent que tenim al voltant i les diverses maneres de ser i de pensar.

—La Mariona perquès és el llibre que acaba d’editar. Què hi trobarem?
—Hi trobareu unes il·lustracions magnífiques d’en Jordi Malet. Crec que és un llibre que pot agradar a tothom, és entenedor de llenguatge i té un toc divertit. En el conte hi trobareu un cant a la lectura, una manera d’engrescar a llegir. La Mariona un dia pregunta a la mare ‘Per què he d’aprendre a llegir?’. La mare li ha d’explicar per què és tan important. Aquest és el missatge.

—I per què és tan important?
—En tota educació és fonamental entendre el que llegim. Si no convertim els alumnes en bons lectors, fracassen en molts altres àmbits. Si no ets bon lector no entendràs els anunciats de matemàtiques, socials o qualsevol disciplina i et trobaràs amb moltes dificultats.

—Els nostres infants tenen prou costum de llegir?
-S’està fent un esforç gran des de l’escola. Però les enquestes europees diuen que el nivell lector de l’estat és dels més baixos d’Europa. S’està intentant resoldre des del món de l’ensenyament, però crec que les nostres autoritats encara no són prou conscients de la importància que té la lectura i com s’ha de potenciar. És paper de l’escola fer llegir perquè els nens a casa no ho fan. Però si des de casa no es potencia, el pes sol de l’escola no és suficient. Cal que des de ben petits els pares, avis o germans grans llegeixin als nens cada dia abans d’anar a dormir.

—Com afecten les noves tecnologies a la lectura?
—Han creat una nova perspectiva. Els nanos llegeixen i escriuen molt per internet. Ara, hem de veure com escriuen, els hem de fer entendre que hi ha registres diferents i que hem de fer servir un llenguatge determinat depenent a qui s’adrecin. Les noves tecnologies si les sabem mesurar i reconduir crec que afavoriran la lectura i el món del coneixement.

—Sembla que l’ensenyament potencia cada vegada més les branques científiques i tècniques, què passa amb les lletres i perquè sembla que no es valoren d’igual manera que les ciències?
—Estem en una societat molt materialista i de la immediatesa. La part científica es veu com una manera més fàcil de guanyar-te la vida. Mentre que les ciències del llenguatge i humanes es veuen com una cosa de lleure. Això passa des del segle XIX, l’Auca del senyor Esteve ja parla d’això. Hem de fer entendre que si no es tenen uns valors, uns coneixements més amplis, més humanistes, s’acaba sent una persona molt reduïda. Hauríem de potenciar la cultura més de lletres, però és veritat que la societat no ens hi porta, ni els mitjans de comunicació tampoc.

—Es potencia prou la literatura en català?
—Tenim molt bons autors, però crec que en literatura infantil i juvenil costa molt que et tradueixin, no tenim una projecció, perquè les institucions no han acabat d’ajudar a fer-la visible.

—Precisament per això, pot ser que hi hagi autors que decideixin escriure directament en castellà?
—Això passa des del segle XIX, molts autors i músics han estat temptats perquè escriguin en castellà. Un exemple va ser Narcís Oller que ja va haver de justificar a Benito Pérez Galdós perquè escrivia en català i no en castellà. Ha anat passant sempre, li va passar a en Serrat, ara amb la Trinca, sempre hi ha ofertes. Moltes vegades després, qui canvia, se n’ha de penedir. Per tant, caure en aquesta temptació, que canviant de llengua tindrem més sortida, és una falsedat absoluta. Els grans autors de la literatura universal, són els que partint de les realitats properes parlen de sentiments universals. Si perdem aquesta visió ens convertirem simplement en el que alguns pretenen, en una província espanyola i acabarem sent un dialecte del castellà. Amb aquesta idea de globalitat ens volen vendre que ets universal si parles espanyol. Ets universal quan parles moltes llengües, no pas els que són absolutament monolingües, perquè no saben ni volen aprendre res més.

—Tota aquesta realitat, com es veu traduïda al món de l’ensenyament?
—Aquí encara tenim un alumnat molt catalanoparlant i en general són nanos oberts que ja els està bé aprendre bé el català. Jo els dic, que com més llengües parlin millor, perquè tindran més mons oberts. Ara bé, els dic que tinguin present qui són i d’on són, perquè si ells no fan d’ambaixadors de la vostra llengua i cultura qui ho farà? Quan trobes algun alumne reticent, veus que ve de qüestions ideològiques que provenen de la família, d’aquell pare o mare que diu ‘para lo que te va a servir el catalán’. Però en són pocs. També cada vegada veus més nens que volen aprendre el català, perquè pensen que saber la llengua els ajudarà a millorar.

—Els nens magribins estan més oberts a aprendre el català?
—En general sí. Tenen menys prejudicis. També hi ha ajudat que molts d’ells també són bilingües i entenen més bé la situació d’aquí. A més aquestes qüestions no se les plantegen tant, perquè les seves preocupacions són més de supervivència.

—Què li semblen els canvis que s’estan produint a l’ensenyament català?
—El que més criticaria és que es fan amb precipitació. No pot ser que ens els últims anys s’hagin fet tants canvis de models d’ensenyament. No pot ser que mesures que tenen tanta repercussió com la sisena hora a l’escola s’apliqués sense pensar en les conseqüències. No pot ser que es dongui per fet el calendari escolar sense fer-ne un debat a fons.

—Com veu el futur de la nostra llengua?
—Jo sóc optimista. Crec que tenim vida per anys, ara, és veritat que si tots plegats no fem un esforç de fer veure la importància de defensar una llengua ben diferenciada de les que tenim a la vora, el català es pot acabar convertint en un dialecte del castellà.

(Maria Muñoz. «Pere Martí i Bertran: catedràtic de llengua i literatura a l’Institut Eugeni d’Ors i autor de literatura infantil i juvenil», 7 dies (Vilafranca del Penedès), 10 de desembre de 2009)

—Quina és la distància entre la legalitat i la realitat a l’ensenyament secundari?
—A nivell general, la legalitat és massa teòrica, massa feta de despatxos, i segurament per això no acaba de tenir en compte les necessitats de l’alumnat i del professorat d’avui. En el camp de la literatura, hem de parlar d’una distància molt gran, ja que les declaracions a favor de la literatura que trobem als currículums d’ESO i de Batxillerat, a la pràctica es concreten en el fet que a l’ESO no hi ha cap curs específicament dedicat a la literatura, i al Batxillerat, que sí que hi és, ha estat reduït a dues hores lectives, com també ho ha estat el curs de llengua tot sigui dit, fet que pot arribar a estigmatitzar l’assignatura i a convertir-la en una matèria de segona, popularment anomenada ‘maria’ en l’argot de la professió.

[…]

—Quins ajustaments hem de fer per sentir-nos satisfets?
— Un de fonamental: fer un ensenyament més individualitzat. I amb això no vull pas dir anar rebaixant nivells. Més aviat vull dir oferir sortides a aquell alumnat que per raons molt diverses no pot seguir un ensenyament tan teòric com el que encara tenim; o que no valora la importància del coneixement, perquè el seu entorn és gairebé analfabet; o que simplement no pot seguir tantes hores de classe perquè té algun trastorn (hiperactivitat, desequilibris de personalitat…). L’escola integradora és necessària, sempre que hi hagi els mitjans per poder-la fer operativa i útil, no quan no es pretén altra cosa que entretenir o ‘guardar’.

—Què demana la societat sobre la formació lingüística dels estudiants de secundària?
—Que els futurs homes i dones del país se sàpiguen expressar amb correcció, tan oralment com per escrit, i que tinguin una bona capacitat lectora, perquè puguin ser ciutadans amb opinió i lliures, i no la massa manipulable i sense criteri que es deixa arrossegar pel primer anunci que veu o pel primer equip que li toca fibres no necessàriament esportistes, quan no és per coses i idees encara més greus i rebutjables.

(Daniel Casals. «Entrevista a Pere Martí», El 3 de Vuit (Vilafranca del Penedès), 30 d’octubre de 2009, p. 68-69)

—És difícil que les editorials obrin la porta a projectes com els seus?
—No és fàcil, sobretot tenint en compte que parlem de llibres il·lustrats i que per tant són cars d’editar. Les editorials evidentment miren per la rendibilitat, però jo crec que primer és l’autor qui ha de creure en el seu projecte. A mi no em fa res tenir un llibre durant mesos al calaix. Penso que primer de tot li ha d’agradar a l’autor.

—És difícil fer-se lloc en un mercat tant productiu…
—Per un cantó és un problema perquè costa fer-te un forat però també és una avantatge perquè tens moltes editorials on anar a picar a la porta. Jo fins al moment no he tingut problemes per a publicar, sempre he trobat gent que creu en el projecte.

—Hi ha un complex en la literatura infantil i juvenil, pensant que és un gènere menor?
—Jo no ho penso, i crec que estem molt ben posicionats dins el mercat europeu, tant pel que fa a estils artístics en la il·lustració com de temàtica. Catalunya segueix una tradició literària i de producció que ja ens ve del segle XIX. Ja hi ha una escola d’il·lustració molt rica. Pel que fa als títols també hi ha molta varietat i crec que tenim un nivell molt alt pel que fa a bons escriptors. Crec que l’únic que faltaria és que les editorials es convencessin que el producte és bo i que el poden vendre fora i també que la Generalitat fes una política de promoció exterior com fan altres països com Dinamarca o Suècia, que estan en condicions lingüístiques similars a la nostra.

—Creu que és veritat que els nens llegien més abans que ara?
—Jo sempre dic que no hem de ser pessimistes en aquesta qüestió. Jo em pregunto, qui llegia més abans? per començar els nens no estaven tots escolaritzats i ara gairebé tothom té la possibilitat de llegir. Sí que és veritat que els nens tenen molts altres elements que els atrauen, però són activitats que es poden complementar perfectament i si troben un llibre que els enganxa també s’hi afeccionen.

—Però és una realitat el baix nombre de joves que llegeixen amb assiduïtat…
—És una feina de tots fer que la literatura no sigui una cosa estranya. Jo crec que els mitjans de comunicació tenen un paper clau i haurien de treballar per promocionar la literatura infantil i juvenil. Crear un hàbit és qüestió primer de tot de fer proper el tema i donar eines per poder endinsar-s’hi. També és important que els pares inculquin aquest hàbit als seus fills. És una feina que s’ha de fer des de diverses bandes, no únicament des de l’escola. És un fet que els pares que no llegeixen tenen més difícil fer llegir al seu fill.

—Per quin motiu va acabar ubicant-se en el camp de la literatura infantil i juvenil?
—Jo sóc professor des dels 18 anys i el fet d’haver d’estar sempre en contacte amb gent jove i llegir molta literatura infantil i juvenil per triar llibres que els poguessin engrescar és el que em va portar fins aquí. També vaig fer molta critica de literatura infantil i juvenil. També els meus fills van jugar-hi un paper decisori. El meu primer llibre, En Griset, va venir a petició d’ells.

—Què els diria a aquells que pensen que escriure per nens és més fàcil que per un públic adult?
—En la meva tasca literària haig de tenir molt en compte al públic al que em dirigeixo. Ha de ser un llenguatge a l’abast d’un nen però tampoc cal caure però en l’extrem i se’ls ha de fer treballar. Penso que s’ha de trobar l’equilibri. És tan o més complicat que la literatura d’adults ja que has de triar el llenguatge, la manera de fer arribar les idees, com tractaràs i enfocaràs els temes. Jo crec que sovint un nen pot arribar a ser molt crític amb el llibre que té davant i l’escriptor té el deure de no defraudar-lo. Jo penso que en un llibre infantil es pot plantejar qualsevol tema però cal tenir molta cura en les formes i sempre deixar una porta oberta a l’esperança.

(Àngels López. «Entrevista a Pere Martí i Bertran, mestre i escriptor», 7 dies.net (Vilafranca del Penedès), 21 de novembre de 2006, p. 24)

—Per què t’agrada la literatura infantil i juvenil?
—Jo m’he especialitzat molt en literatura infantil i juvenil suposo perquè en bona part de la vida m’he dedicat a l’ensenyament. Si no m’hi hagués dedicat, a l’ensenyament, no sé si m’hauria atret tant. El fet de dedicar-me a l’ensenyament va fer que llegís molts llibres de literatura infantil i juvenil, que en comencés a fer crítica per diaris i revistes molt diversos. Ja deu fer vint anys… Els meus fills volien tenir animals i, finalment, uns amics ens van regalar un gat. I quan van tenir el gat, els nens em van començar a insistir que els havia d’escriure sobre ell. Em deien: “Papa, ens han passat moltes coses amb el gat, ens ho has d’escriure!”. Tant m’ho van demanar que a l’estiu els hi vaig escriure ‘Les aventures d’en Griset’ (així era com es deia el gat). I m’ho vaig passar tan bé, escrivint aquelles aventures que en teoria només les escrivia pels meus fills i les llegíem al vespre… que vaig dir, «Ostres! T’hi dedicaràs més, a escriure». A més a més, ‘Les aventures d’en Griset’, que les vaig passar a net, que les vaig reelaborar molt, les va publicar de seguida una editorial (Alfaguara) i tot plegat em va engrescar a escriure literatura infantil i juvenil. Si no arriba a ser per això, no ho hauria fet. I al llarg d’aquests vint anys he publicat una vintena de títols. Per tant, a més de ser crític de literatura infantil i juvenil, també m’he convertit en escriptor de literatura infantil i juvenil.

—D’aquests vint títols, n’hi ha algun que sigui més especial?
—Moltes vegades, quan vaig a les escoles – i vaig a moltes, entre 30 i 40, on llegeixen llibres meus cada curs – els nens em pregunten: “Quin és el llibre teu que t’agrada més?”. I jo sempre els hi dic que han de ser els lectors els qui ho han de dir. Els hi proposo que si els agradat, busquin algun títol més meu a la biblioteca i siguin ells mateixos els qui triïn el llibre que més els agrada d’en Pere Martí. Perquè, jo els hi dic, si un llibre a mi no m’agrada molt, molt, molt, no el porto a una editorial. Penso “Si no t’acaba de convèncer a tu, com vols que els agradi als nens?”. Ara, components una mica especials… Al del Griset hi surten els nostres fills, hi surt el nostre gat, és el meu primer llibre… Té uns elements sentimentals molt forts. Però és que molts altres! N’hi ha un que es diu ‘L’avi ocellaire’, que està dedicat al meu avi i al meu oncle. A casa érem ocellaires de tota la vida. Quan jo era petit, a casa teníem com 40 ocells: caderneres, verdums, pinsans, passerells… I a mi m’encantava ajudar el meu avi a posar-los-hi menjar i beure. N’hi ha un altre, de llibre, que es diu ‘Les tortugues de l’àvia’. La meva àvia tenia dues tortugues al jardí, per tant està inspirat en això. ‘La tortuga d’en Hans’, que és un dels llibres que més ha funcionat (més de 20.000 exemplars en català escampats arreu, hi ha traducció al castellà, està adaptat al Braille…), també és molt especial. Està dedicat a tots els nens i les nenes de Bühl, la ciutat alemanya que està agermanada amb Vilafranca del Penedès, perquè quan els nanos meus eren més petits hi anàvem en intercanvis, a aquesta ciutat. No sé… ‘Els tresors del bosc’, per exemple, és la història d’un nen, el Robert, que per primera vegada va a buscar bolets amb el seu avi. Als meus fills els encantava anar a buscar bolets amb l’avi! Vull dir que tots tenen un component poc o molt personal perquè la meva literatura és de base molt realista i està inspirada en fets reals, la majoria.

—I també hi ha sempre els animals i la natura…
—Sí, hi ha elements que es repeteixen molt. Els animals són molt presents (‘La nena que va pintar els cargols’, ‘En Quim i el grill’, ‘En Roger i el xoriguer’…) Els animals hi són molt presents per dues o tres raons: una perquè als nens els agraden molt els animals i de seguida se’ls senten seus, però també perquè jo de petit vivia a una casa de pagès enganxada al poble i, d’animals en teníem moltíssims. La meva àvia tenia gallines, conills, oques, hi havia anys que teníem cabres… De gossos en teníem quatre o cinc, de gats també. Ja et dic, jo sempre havia estat en contacte amb animals i això suposo que també influencia. La natura també és present perquè penso que és important que conscienciem els nens en la idea que la natura s’ha de respectar, que els animals han d’estar en llibertat, fora que no siguin animals domèstics i, si ho són, s’han de tractar molt bé. Potser el tercer element que alguns crítics me’n van fer adonar és la presència dels avis. Els avis són molt presents a la meva obra. Molt sovint hi apareixen els avis i sempre amb un paper important. Jo penso que els avis sempre han tingut un paper molt important pel que fa a la transmissió generacional de tot el que és cultura popular, tradicions i, no cal dir-ho, d’aquesta llengua tan rica que solen tenir els avis. I això m’agrada destacar-ho.

—Com escrius?
—Cada autor és un món. Jo sóc més aviat ocell diürn i necessito molta tranquil·litat, aquí a l’estudi o, a l’estiu, a la casa dels avis. Les idees… Com que faig literatura realista les agafo de la vida quotidiana, de fets tan quotidians que la canalla se sent molt identificada perquè ells també en podrien ser els protagonistes o els hi podria haver passat. Tot i que als nens els hi agradi molt la literatura fantàstica, també va bé que llegeixen literatura diferent. I en això m’han donat la raó uns quants pares i mestres. Perquè si només s’acostumen a llegir històries fantàstiques, sempre amb dracs i mags, tenen només una visió parcial del que és la literatura i la realitat, en general. La literatura de base realista penso que també és important que hi entri. Potser ells, d’entrada, no ho triaran. A la llibreria triaran els de moda, els Geronimo Stilton, etc. Però, un cop llegeixen llibres com els meus, perquè l’escola els recomana o els pares els hi han regalat, jo veig que també els hi agrada molt. En aquest sentit estic content de com estan funcionant els meus llibres. D’altra banda, el fet d’escriure de temes tan reals m’obliga a documentar-me molt bé i demanar informació a alguns especialistes. No puc escriure sobre tortugues sense haver-me informat abans. I, en alguna ocasió, sort que he demanat l’opinió a un expert! El conte ‘En Roger i el xoriguer’ l’havia titulat ‘En Roger i l’esparver’. Estava convençudíssim que l’ocell que descrivia era un esparver perquè l’havia vist, l’havia tocat… però l’Humbert Salvadó (biòleg i ornitòleg vilafranquí) em va corregir. Sort! Després hi ha el procés d’escriure i, en general, un cop tinc la idea, tendeixo a anar bastant ràpid. El que sí m’agrada és deixar reposar el text un temps, durant tres o quatre mesos. Si deixes passar el temps t’adones de detalls que al moment que estàs escrivint et passen per alt. Per exemple que en un capítol hi hagi deu o dotze paraules que puguin fer entrebancar el lector. Ja m’agrada posar-ne un parell que hagin de buscar o preguntar als pares, però més no, que deixaran el llibre. Un cop trobo que el text és rodó, miro de trobar l’editorial o la col·lecció on pugui encaixar millor per presentar-lo. En aquest aspecte, per sort o per desgràcia, no he hagut de viure de la literatura. He viscut de ser professor, que també m’ha agradat molt sempre. Per tant, no he tingut urgència per publicar. Quan el text està ja a mans de l’editorial, ells et poden fer suggeriments que pots acceptar o no. Sovint són aportacions interessants. I, llavors hi ha el moment de triar il·lustrador: en alguns casos ve donat per l’editorial, que té un catàleg propi, i en altres casos els he pogut triar jo (Lluís Masachs, Anna Mongay, Mercè Galí, Núria Feijoó, etc.)

—Això que fas tu, de fer literatura per un ventall tan ampli d’edats, és habitual?
—Dins dels que som autors de literatura infantil i juvenil, la gent se sol especialitzar més. Això és un fet. Hi ha autors que tenen més tendència a escriure per joves, altres per primers lectors i alguns, com jo, que tenim franges d’edat molt variades. No crec que siguem majoria. Jo em trobo bé en totes les franges. Tinc molt en compte l’edat pel tema del vocabulari i crec que m’ajuda molt el fet d’anar a moltes escoles. Hi vaig amb nanos d’edats molt diferents. Al principi, com que jo estava acostumat com a professor als nois i noies d’institut, quan anava a presentar algun llibre davant de nens de 6, 7, 8 anys, em sobtava. Em deien “Com t’ho fas per fer una lletra tan maca?” o “Com pots fer tots aquests llibres iguals?!” perquè ningú els hi havia explicat com es fan els llibres o què és una impremta. Fas una mica el paper de mestre i els hi expliques una mica tot el procés. I també m’agrada. Ara estic amb la col·lecció ‘Rodolins, rodolins’, per a primers lectors, i per tant petits encara no havia fet res. La veritat és que estic molt content de com està sortint, l’editorial també diu que les escoles reben els volums molt bé i les llibreries també. N’havíem de fer quatre de prova i ara ja he signat el contracte per quatre més. Si tot va bé, en seran dotze, cadascun amb un il·lustrador diferent.

—Com està valorat econòmicament un conte infantil?
—Viure de la literatura infantil i juvenil és molt difícil. Potser un dels pocs que pot viure de la seva obra deu ser el Jordi Sierra Fabra, perquè publica molt i té sortida al mercat en castellà. Home… La majoria d’editorials paguen un avançament sobre drets d’autor, entre 600 i 1.200 euros. Si el llibre funciona i l’editorial té una bona xarxa de distribució, aquests diners es recuperen de seguida i comences a cobrar. Però si no funciona és probable que no cobris res més que l’avançament. La xarxa de distribució és un dels grans problemes de la literatura catalana. No hi ha una xarxa ferma i estesa que abraci tots els territoris de llengua catalana i això fa que els llibres no acabin d’arribar als seus destinataris. I pel que fa a les editorials petites, no se n’acaben de sortir, perquè tenen dificultats de distribució i per arribar a les escoles.

—Com creus que està de salut la literatura infantil i juvenil catalana?
—Jo diria que és bona. Molt bona. Dues o tres raons. Tenim un planter descriptors molt potent, molt bo i molt preparat. En part, penso que passa com en altres disciplines (com els actors de teatre o els esportistes), que en aquest país hi ha una societat civil mobilitzada de base: grups de teatre amateur, gent que practica esport els caps de setmana… En el món de la literatura és el mateix. Als nens i joves, ja des de petits els acostumen a les escoles i instituts a escriure per Sant Jordi o per concursos literaris. Això genera un bon planter i per això jo crec que tenim bons escriptors per totes les franges d’edat. A part, és de la literatura que més es ven. Per què? Perquè malgrat les crisis, els pares segueixen comprant literatura pels seus nens. Estan convençuts que és important que llegeixin, que tinguin llibres. Això es manté així afortunadament. Algunes editorials t’ho diuen, que aguanten gràcies a la literatura infantil i juvenil, tot i que hagin baixat les vendes. D’altra banda, els escriptors que ens hi dediquem som molt vocacionals, la majoria. Ho tenim clar, ens agrada anar a les escoles i ens hi dediquem amb il·lusió. També val la pena recordar que hi ha molts premis de literatura infantil i juvenil i, per tant, molta gent que s’hi presenta. Potser la mancança més important, i espero que algun dia s’hi posi remei, és que institucions com l’Institut Ramon Llull, la Institució de les Lletres Catalanes o el Pen Club internacional, creguin realment en la literatura infantil i juvenil catalana i siguin capaces de promocionar-la fora. I també que els editors que són capaços de comprar molta literatura forana (se’n tradueix molta, al català) es comprometin a vendre la nostra literatura fora. Tindríem una projecció exterior important. S’estan fent actes de projecció de la literatura catalana d’adults importants, sobretot des que va ser la convidada a Frankfurt. Ho hem vist amb el Jaume Cabré, l’Albert Sánchez Piñol, la Maria Barbal… però en el camp de la literatura infantil i juvenil no ens n’acabem de sortir.

—Voluntat política…
—Sí, voluntat política de les institucions. Dir, per exemple, que de cada deu autors que promocionem fora, de teatre, poesia, cinema, etc. un o dos poden ser de literatura infantil. Hauria de ser així perquè les vendes representen més del 25%. Però, per ara, això no acaba de rutllar.

(Goretti Martínez. «Pere Martí: ‘Les institucions han de creure en la literatura infantil i juvenil catalana i promoure-la fora'», surtdecasa.cat, 31 de març del 2016)

—Què és per a tu la literatura infantil i juvenil?
—Faria meva una definició d’en Pep Albanell que em sembla d’allò més apropiada: aquella literatura que també poden llegir els nens/joves. És a dir, aquell conjunt de textos literaris de qualsevol gènere pensat especialment per als infants i joves.

—Creus que en general aquest àmbit literari té el tractament que es mereix des dels mitjans de comunicació?
—Ni de bon tros. Com a exemple contundent, només cal veure l’atenció que van dedicar al II congrés de literatura infantil i juvenil celebrat a Vilafranca. És clar que també es pot mirar la periodicitat, espai, etc. que dediquen a autors, llibres etc. tant els mitjans audiovisuals com els escrits.

—Què opines de l’expectació que provoquen les obres bestseller, generalment importades i influïdes per la promoció prèvia dels grans mitjans?
—Crec que són necessàries i acompleixen el seu paper, com en qualsevol altra cultura. El que em sembla greu és que se’n facin edicions/traduccions tan nefastes com algunes que tots coneixem.

—Creus que les lectures dels joves han de ser obligatòries dins de la seva etapa escolar i acadèmica?
—Alguna sí, per tenir alguns referents de discussió comuna en el grup-classe. però aquesta obligatorietat, no ha de ser mai imposada pel departament d’ensenyament, fora que no ens vulguem carregar, entre altres coses, la diversitat, l’autonomia dels centres i una indústria tan dinàmica com la del llibre infantil i juvenil.

—Com valores la literatura catalana per a joves actual?
—En general positivament: tenim varietat, nivells diversos de qualitat (com en la majoria de literatures) i dinamisme (industrial, associatiu…). Com a negatiu trobo que produïm massa, que depenem massa de les traduccions en àmbits com els coneixements i ara ja els àlbums infantils i juvenils i encara que es valora massa poc en la nostra societat.

—Alguna temàtica especial apareix sovint en la teva obra?
—En general hi solen tenir un paper destacat els animals. També té, ara com ara, un marcat to realista.

—Com veus el progressiu ús d’internet per part dels joves en relació al coneixement i la difusió dels autors i la seva obra?
—Positiu i cada vegada més utilitzat. La gent que treballem en el món de l’ensenyament en som ben conscients. Ara, cal ensenyar-los a utilitzar-lo.

(Andreu Sotorra. «Pere Martí i Bertran», Cornabou. Revista de Literatura Infantil i Juvenil, online, 2002)

—En Gatano era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Tot i que al principi, ell i els seus amics s’ho van prendre com un joc, les seves famílies no van trigar en patir els efectes del conflicte bèl·lic. Ara, passats els vuitanta anys d’edat, la descoberta de les restes de “l’últim heroi de la Batalla de l’Ebre” a la zona fortificada del seu poble, la Fatarella, fa que els records d’infantesa aflorin i rememori aquells anys en què li va tocar créixer més de pressa del compte.
—L’escriptor de literatura infantil i juvenil Pere Martí Bertran (Sant Quirze de Besora, 1952) ha estat l’encarregat de donar veu a Gatano Llop (La Fatarella, 1929-1954) i de reflectir a ‘El xiquet i el poble perdut’ un passatge de la nostra història més recent però de caràcter universal. Dirigit a un públic infantil a partir dels 10 anys, el llibre ha estat una iniciativa de la Fundació el Solà, entitat que divulga el patrimoni cultural de la Fatarella i de la Terra Alta. A Surtdecasa hem parlat amb Pere Martí per conèixer una mica millor en Gatano i el poble perdut.

—Com sorgeix la història del llibre ‘El xiquet i el poble perdut’?
—Va ser un encàrrec de la Fundació el Solà. Quan me’l van fer, jo vaig dir que no perquè mai havia fet un llibre per encàrrec, sempre he escrit per plaer. Van insistir i em van organitzar una visita per tots els itineraris de la Batalla de l’Ebre, al Poble Perdut, a les trinxeres de la serra de la Fatarella, als búnquers, etc., guiada per un membre del col·lectiu Lo Riu. També em van organitzar una trobada amb descendents de gent que havia participat a la batalla de l’Ebre, com Joan Ruana, nét de la senyora Josefina i una de les protagonistes del llibre. Llavors no vaig poder dir que no i em vaig posar de ple a treballar-hi.

—La història està basada en fets i personatges reals. La història de Gatano està emmarcada en la Guerra Civil Espanyola, però podria ser la d’un infant que pateix qualsevol guerra actual…
—La intenció del llibre és doble. Per una banda, la de la Fundació el Solà, que era fer un volum més per a la seva col·lecció ‘Contes de Terra i Pedra’ que tracten aspectes diversos de la zona de la Terra Alta i fer-ho amb una història basada en fets reals. Per l’altra, la meva, que va sorgir en adonar-me que podia anar més enllà d’explicar una anècdota o una història local perquè la temàtica, en aquest cas la violència que tota guerra comporta, és universal. A més, vaig veure que era una bona oportunitat donar un nou llibre als nois i noies a partir dels 10 anys sobre la Guerra Civil i mostrar-los els horrors que provoca però vista amb ulls de nen. Per aquest motiu, ho havia de fer de manera que la guerra es visqués diferent a com la viuen els adults. Des d’un principi, el protagonista ja ho diu: “Per a nosaltres, com he dit, la guerra no passava de ser un joc. Un joc que preocupava molt els grans, pel que semblava, però un joc al cap i a la fi”.

—De fet, sense narrar-hi cap episodi violent, implícitament s’hi entén la magnitud de les tragèdies que comporta una guerra…
—En aquesta història em va costar una mica trobar el to. Quan vaig tenir clar que el narrador seria, lògicament, el nen i que explicaria la seva infantesa des de la vellesa, vaig aconseguir mostrar que, per a molts, la Guerra Civil segueix sent un tema tabú. A les presentacions que he fet del llibre molta gent m’ha vingut a dir que els seus avis mai en parlaven. Al protagonista del llibre, amb 80 anys, quan li diuen que han trobat en una trinxera un cadàver d’un dels últims defensors de la serra de la Fatarella li rebrota tota la memòria. D’aquí que el cinquè capítol es tituli ‘Els records que esclaten i fan mal’.

—Com a autor de narrativa infantil i juvenil i, a més, com a docent és complicat explicar una guerra als més petits?
—Pot ser més difícil però jo em pregunto si hi ha temes que no es puguin tractar en literatura infantil i juvenil. En principi s’han de poder tractar tots, però hem de veure en quin to i en quin llenguatge ho fem. Jo hauria pogut convertir aquesta narració en una novel·la de sang i fetge, però no era la meva intenció ni podia ser-ho pels nois i noies que l’han de llegir. La podia haver representat en un to molt pessimista mostrant que la vida no té sentit quan es viu amb tanta violència al voltant, però a uns nens no els pots mostrar una vida tan dura i cruel. El to per parlar a través de la literatura als nois i noies sempre ha de ser mesurat, que puguis parlar de tot però sabent a qui et dirigeixes. L’aspecte lingüístic també és important, però has de trobar l’equilibri per fer un llibre assequible però alhora que sigui literàriament ric.

—El llibre finalitza amb un apèndix històric que explica els fets reals que han inspirat el conte. En sabem poc de la història recent del nostre país?
—Tot i que ara s’estan fent esforços per revertir-ho, durant massa anys s’ha procurat que la Transició ho cobrís i no es parlessin de segons quins temes. Els llibres de text ho han passat molt per damunt i no es coneix a fons la Guerra Civil. No pot ser que encara hi hagi milers de republicans enterrats al Valle de los Caídos al costat del dictador i sense el permís de les famílies perquè es va fer amb la impunitat i la prepotència que tenia el règim franquista. Hi ha hagut una connivència i convivència amb el franquisme per part de l’Estat que encara arrosseguem. Això és gravíssim i s’ha de canviar fent conèixer les coses, no enterrant-les. Tots tenim la necessitat, en un moment o altre, de saber què havien fet els nostres avantpassats. A totes les famílies hi ha incògnites. Jo només dono pinzellades, no he fet un llibre històric. Però l’apèndix que ha fet la Remei Domènech era una possibilitat de donar una visió de què són els Fets de la Fatarella, què va ser la Batalla de l’Ebre, quins bàndols hi havia enfrontats, etc. És a dir, donar una idea bàsica perquè qui tingui interès, ho pugui ampliar. Una de les funcions de la literatura és aquesta, despertar la curiositat i la necessitat de conèixer més a fons un tema, uns fets i uns personatges.

—Tants anys després de la Batalla de l’Ebre, creu que caldria donar veu a més històries personals que ens podrien ajudar a comprendre millor què hi va passar?
—Penso que sí, que és important. S’estan publicant, a vegades en col·leccions d’àmbit local que no tenen ressò a nivell nacional, però que és bo que surtin. Ens ajudaran a tenir visions més directes i més properes per saber què va passar durant aquells anys, tant per un cantó com per l’altre, perquè el que també és important és mostrar que la violència hi era per part dels dos bàndols. A les guerres, i si són civils, encara més, la violència la pateix tothom i normalment ve per tots dos bàndols.

—Relacionat amb el llibre, s’ha creat el joc ‘L’oca del poble perdut’ dirigit als estudiants de Primària i d’ESO. Què s’hi pot aprendre mentre s’hi juga?
—Aquesta idea de complementar els llibres és comuna als de la col·lecció ‘Contes de Terra i Pedra’ de la Fundació El Solà. Fan materials amb la idea que aquests llibres puguin arribar més fàcilment a les escoles. En aquest cas, es va encarregar a la Remei Domènech pensar què es podria fer per acostar d’una manera més didàctica i lúdica la Guerra Civil i la història als infants i en va sorgir aquest joc. Té les característiques del joc de l’oca, però s’han fet canvis a les caselles relacionats amb la guerra i el llibre. On normalment hi ha una oca, aquí hi ha el ruquet que apareix a la història i els nens diran “de ruc a ruc i tiro perquè puc”, i quan cauen a la casella del colom de la pau han de respondre unes preguntes sobre la Guerra Civil. Aquestes maneres lúdiques d’apropar la història també són molt interessants.

(Judit Monclús. «Pere Martí: ‘Per a molts, la Guerra Civil segueix sent un tema tabú'», surtdecasa.cat, 9 de desembre de 2016)