Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Poesia Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Eduard Márquez

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) tot i que inicia la seva trajectòria literària amb dos poemaris en castellà, ha desenvolupat el gruix de la seva obra en narrativa en català.

Ha publicat els llibres de relats breus Zugzwang (1995) i L’eloqüència del franctirador (1998), dels quals en fa una selecció revisada a l’antologia Vint-i-nou contes menys (2014). És autor de les novel·les Cinc nits de febrer (2000), El silenci dels arbres (2003) –finalista del Premi Llibreter–, La decisió de Brandes (2006) –guanyadora del Premi de la Crítica Catalana, el Premi Octavi Pellissa i el Premi Qwerty–, L’últim dia abans de demà (2011), finalista del Premi Crexells i 1969 (2022). És autor d’un bon nombre de llibres de narrativa infantil i juvenil, com ara L’Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L’Andreu i el mirall de les ganyotes (2004) i la sèrie de la superheroïna XXL, entre altres.

Té obra traduïda a l’alemany, el castellà, l’italià, el portuguès, el romanès i el turc. Els seus llibres són constantment reeditats amb èxit.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Eugènia Morer i Serra i Josep Miàs per a l’AELC.
Actualització: Helena Molist per a l’AELC.
Fotografies: © Toni Coll i Tort (pòrtic) i © Judit Contreras.

Castellano

Castellano

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) es escritor de narrativa para adultos y niños. Aunque se dio a conocer con dos poemarios en español, el grueso de su obra lo ha desarrollado en narrativa en catalán.

Ha publicado los libros de relatos Zugzwang (1995) y L’eloqüència del franctirador (1998), con los cuales hace la antología revisada Vint-i-nou contes menys (2014). Es autor de las novelas Cinc nits de febrer (2000), El silenci dels arbres (2003) –finalista del premio Llibreter–, La decisió de Brandes (2006) –ganadora del premio de la Crítica Catalana, el premio Octavi Pellissa y el premio QWERTY de BTV–, L’últim dia abans de demà (2011), finalista del premio Crexells, y 1969 (2022). Es autor de un buen número de libros de narrativa infantil y juvenil, como L’Aurèlia y el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L’Andreu i el mirall de les ganyotes (2004) y la serie de la superhéroe XXL, entre otros.

Tiene obra traducida al alemán, el castellano, el italiano, el portugués, el rumano y el turco. Sus libros son constantemente reeditados con éxito.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Página elaborada por Eugènia Morer i Serra i Josep Miàs para AELC.
Fotografías: © Toni Coll i Tort (inicio); © Judit Contreras.

English

English

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) is a novelist and short story writer, for both adults and children. Although he first became known with two collections of poems published in Spanish, the main part of his work is constituted by novels and the short stories in Catalan.

He first published two volumes of short stories, Zugzwang (1995) and L’eloqüència del franctirador (The Sharpshooter’s Eloquence, 1998), with which he made the antology Vint-i-nou contes menys (Twenty-nine Stories Less, 2014). He wrote the novels Cinc nits de febrer (Five Nights in February, 2000), El silenci dels arbres (The Silence of Trees, 2003), La decisió de Brandes (Brandes’ Decision, 2006) –which was awarded the Catalan Critic’s Prize, the Octavi Pellissa Prize and the QWERTY Prize from Barcelona TV– and L’últim dia abans de demà (The Day Before Tomorrow, 2011). In the domain of children’s literature, he has written several books, such as Aurèlia i el robaombres (Aurèlia and the Thief of Shadows ,2002) Les granotes de la Rita (Rita’s Frogs, 2002), L’Andreu i el mirall de les ganyotes (Andreu and the Face-pulling Mirror, 2004) and the series of the superheroe XXL, amongst others.

He has work translated into Italian, German, Portuguese, Romanian, Spanish and Turkish.

He is a member of Associació d’Escriptors de Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Eugènia Morer i Serra and Josep Miàs for AELC.
Translated by Josep Miàs.
Photographs: © Toni Coll i Tort (cover) and © Judit Contreras.

Biografia

Eduard Márquez i Tañá neix a Barcelona el novembre del 1960. A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve (1994). Aquí comença una trajectòria literària que durant els últims anys l’autor ha anat concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista al llibre L’eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l’estil literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió lingüística i emotiva d’una gran exquisidesa.

Tot i això, l’autor ha tingut sempre present la poesia com una forma d’aproximar-se a la literatura. En una entrevista el 2014, diu: «Però penso que un dels grans problemes de la gent que escriu és que llegeix molt poca poesia. El grandíssim Lobo Antunes diu «cada vez envidio más a los poetas». Si la gent llegís poesia, escriuria millor. Veus cada llengua que… bufa, bufa, bufa. No ens adonem de com grinyola? De la nul·la musicalitat que té aquell text? Digue’m antiquat, que probablement ho sóc, però per a mi la literatura continua sent –com diu Jordi Llovet– 50 per cent sentit i 50 per cent música. Fons i forma, com em van ensenyar els capellans. Assolir aquest equilibri és un dels grans objectius de l’escriptor. I avui en dia caiem molt en el desequilibri: sembla que el que importa és la història. «Una novel·la històrica de la caiguda de Barcelona», «Una història d’amor molt poderosa al segle XIV»… La història, la història. I la literatura on la deixem? La literatura és l’equilibri entre el què i el com. En Llovet, en un article, diu «l’eufonia, catalans!». La gent a França reconeix l’eufonia de Proust, de Montaigne o de Flaubert, perquè els han llegit a l’escola en veu alta, cosa que nosaltres ja no fem. Això és el que hem perdut: l’eufonia, catalans.»

Durant aquest temps, Eduard Márquez també ha publicat obres per a nenes i nenes. Segons el mateix autor, hi aboca la màgia i la imaginació, més absents en la literatura per adults. Els seus personatges infantils, trapelles i frescos, estan exquisidament construïts; la seva actitud desperta, lluny de ser càndida i innocent, els fa molt especials en les accions tant quotidianes com imaginatives. L’elaboració lingüística d’Eduard Márquez també es percep en la literatura per als més menuts, dotada d’un llenguatge polidament espontani molt adequat per a aquests lectors. Alguns dels títols que ha publicat són Hoax (1999), La maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l’Aurèlia (2001), que continua a L’Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L’Oriol i el ratolí Pérez (2003), L’Andreu i el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de sis llibres sobre la superheroïna XXL (2009-2012).

El 2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres, finalista del Premi Llibreter 2004. Com explica l’autor, aquesta obra té el seu origen en una anècdota narrada a L’agulla daurada, de Montserrat Roig: durant el setge de Leningrad de la Segona Guerra Mundial, un guia rus de l’Ermitage continua fent les explicacions davant els marcs buits del museu.

Després de més tres anys de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes (2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L’últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès. El 2022, veu la llum la novel·la 1969.

Publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia revisada per l’autor a partir dels dos reculls de relats publicats amb anterioritat.

Eduard Márquez té obra traduïda a l’alemany, el castellà, l’italià, el portuguès, el romanès i el turc.

Eduard Márquez amb Ponç Pons al lliurament dels Premis de la Crítica Catalana 2006. © Judit Contreras
Eduard Márquez amb Ponç Pons al lliurament dels Premis de la Crítica Catalana 2006. © Judit Contreras
Eduard Márquez fotografiat per Toni Coll Tort.
Eduard Márquez fotografiat per Toni Coll Tort.
Eduard Márquez.
Eduard Márquez.

Premis

  • Premi Octavi Pellissa (2005): La decisió de Brandes.

  • Premi de la Crítica Catalanan de narrativa (2006): La decisió de Brandes.

  • Premi Qwerty (2007): La decisió de Brandes.
     

Eduard Márquez
Eduard Márquez

Del català

  • DACOSTA, Josep M.: Roses: la elección natural. Barcelona: Lunwerg, 1998.
  • STAMPA, Mitus: El tambor del Bruc. Barcelona: La Galera, 1999.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    La brevetat de cada un dels contes, que podria obstaculitzar aquesta radiografia emocional, és ajudada per una claredat de llenguatge sorprenedora. En aquest sentit l’estil de Márquez, afuat com una fulla d’afaitar, remet a l’obsessió planiana per l’adjectiu adient. Però a la vegada Márquez sap combinar, eficaçment, aquesta fredor descriptiva amb pinzellades poètiques d’una gran força suggestiva.

    (Marc Capdevila: «Angoixa quotidiana», Avui. Cultura, núm. 6.500, 23 de novembre de 1995, p. IV)

    * * *

    Eduard Márquez ha viscut nits senceres estirat al sofà del seu protagonista. Ha passat moltes hores mirant la llum, les ombres del sostre, el plàtan que es veu des de la finestra de casa seva. Ha escoltat la pluja. Ha estat molta estona prop de la porta del pis per sentir els sorolls del celobert: l’aigua que baixa de les canonades, les veus que vénen de lluny… I, tot això, ho ha escrit. […] Però en allò que s’ha entretingut més Eduard Márquez, com fa amb els seus llibres d’infantil i juvenil, és en l’estil, que treballa obsessivament […]. Aquest afany es concreta en una novel·la que recull «l’herència kafkiana, a la recerca d’una abstracció que anul·la l’espai i el temps. Per això els personatges tenen noms i cognoms que poden ser de qualsevol lloc. Estilísticament, busco una lectura marcada pel ritme de la prosa, per les repeticions, per una estructura musical, com en el fraseig d’una sonata». Cinc nits de febrer és, doncs, una novel·la per escoltar.

    (Ada Castells: «Vaig a la caça i captura de la paraula justa», Avui. Cultura, 21 de novembre de 2000)

    * * *

    Els protagonistes són personatges tipus i per això tenen noms i cognoms excèntrics: no hi ha Joans ni Marcs, són l’Emeri Nyus o el Narseu Gàver els que viuen, al límit de la malaltia mental, històries que gairebé sempre giren entorn del tema de la construcció de la identitat i de les pors que això genera, com la de la suplantació. Márquez és un mestre a l’hora de dibuixar, amb el mínim d’elements, vides que, en lloc de simplificar-se, es bifurquen de manera infinita. Tot funciona sense estridències, cada paraula està col·locada on li pertoca. I llavors és quan ens n’adonem: fa estona que no sona un mòbil o que ningú no diu que ha d’actualitzar el Facebook! Aquí els detectius truquen al telèfon fix i els clients arriben a l’hora a les cites. ¿És només una marca dels anys en què van ser escrits els contes? Sí i no: no és el mateix haver oblidat la contrasenya del compte de Twitter que posar la clau al pany de casa i que no obri. Abans de tenir un jo multiplicat en set xarxes socials diferents, calia sortir de casa per veure un doble, i l’artifici literari que es construïa a partir d’aquesta materialitat era més nítid, menys ennuvolat. Val la pena rellegir la literatura d’abans de l’ADSL per recordar que no tot se soluciona amb la banda ampla.

    (Marina Espasa: «Contes sense internet», Ara, 20 de setembre de 2014)

    * * *

    Llegint els contes d’Eduard Márquez ens trobem immergits en un ambient d’opressió existencial que genera violència en uns personatges els quals, en un efecte bumerang, a vegades també queden situats en el bàndol de les víctimes. Amb un cert sentit de l’humor, però, també hi ha personatges que tenen la pinta d’un censor de Franco, o d’espia soviètic, o d’informant del CNI, tot i que només es tracti d’un trist detectiu de barri. L’escenari dels contes és ciutadà, i segons com amb una ambientació futurista. Amb tot, el lector, o almenys a aquesta lectora, l’imaginari d’aquests contes li ha semblat proper a aquells bestiaris medievals, amb animals i monstres impossibles, però que, revestits de fisonomia moderna, continuen fent niu en el cervell humà del segle XXI.

    Eduard Márquez explica sense concessions foscors mentals i nihilismes psicològics fins al punt que els que els pateixen en volen eixir a trets de pistola, buscant l’extinció pròpia, o la del presumpte enemic per allò de morir matant. Res que no hàgim vist a les pantalles de la televisió. En aquests contes no hi sura una realitat agradable, no. Al nostre món hi proliferen humans-llop o, pitjor encara, humans-màquina, amb ànima freda, de metall, ens ve a dir Márquez. Perquè, qui ha dit que l’infern són flames? L’infern (un estadi de la ment) que som capaços de bastir, i no només amb el pensament, sinó també de paraula i obra, hi fa més fred, em penso, que en les èpoques glacials que van desertitzar el planeta. Dita a través de la ficció, la part de la realitat que Eduard Márquez planteja en els seus contes ens la podem trobar a la cantonada, i, com alguns dels personatges, ja podem canviar de carrer tot seguit si no volem que ens encalci abans d’hora. Perquè el final de tot, materialment parlant, ja el sabem.

    (Teresa Costa-Gramunt: «Punt de llibre», Núvol. 1 d’octubre de 2014)

    Entrevistes

    —L’escriptor està obligat a renovar-se o callar?
    —Des de la meva concepció de l’escriptura, sí. Però que cadascú faci el que cregui que ha de fer. Jo penso que el repte de l’escriptor és qüestionar-se a si mateix, buscar solucions noves, arriscar-se. Si alguna cosa trobo a faltar en el panorama literari català és risc: és tot molt conservador. Aturem-nos, reflexionem sobre el que estem fent i intentem trencar els esquemes, que si no això és molt avorrit. Pots anar publicant cada Sant Jordi un llibre igual que el de l’any l’anterior, i anar fent la viu-viu, però som aquí per arriscar-nos una mica, encara que no surti bé. Trobo a faltar molta reflexió sobre l’acte creatiu, sobre el paper de l’escriptura i sobre cap on va la nostra obra. Un dels meus grans mestres literaris és Juan Ramón Jiménez, m’interessa molt el Juan Ramón teòric. Ell parla de conceptes que trobo fonamentals, com la idea de la obra en marcha: una obra és un organisme viu que tu vas mantenint. Per a mi, l’obra és un tot: els meus llibres infantils s’adiuen amb els d’adults, i la meva literatura infantil té una influència extraordinària en la meva literatura per a adults. Estic molt agraït als nens de 5 i 6 anys. Escriure per a ells és el més difícil que et pots tirar a la cara, t’obliguen a fer un exercici estilític que en el meu cas ha estat determinant a l’hora d’escriure per a adults.

    (Eva Piquer: «Eduard Márquez: «Ja he assumit que no puc viure d’escriure»», Catorze, 5 d’octubre de 2014)

    * * *

    —És un llibre dur, però sempre hi ha aquest “demà”…
    —M’he d’anar entestant a defensar que sóc optimista. Crec fermament en la capacitat de redempció i de canvi. Certament ens ho posen molt difícil perquè vivim en un societat en què tenim una gran pressió. Per això volia parlar de gent que trenca motlles, que té valor i ganes.

    —Però un dels personatges que ho fa, la Francesca, no acaba gaire bé. 
    —Perquè està malalta. Hi ha una frontera entre la gent que se’n surt i la que es queda pel camí, penso en amics que es van passar de rosca amb les drogues. Els pares són els meus, clavats. La meva mare era així. Era particular i com a nen no entenia la seva particularitat… avui li haurien diagnosticat alguna malaltia mental. Amb els anys va acabar amb demència… Aquí tinc els escuradents que feia el meu pare i dels qual parlo al llibre, i aquí les cartes porno que vaig fer als 14 anys a la impremta del meu pare. Aquesta és la nostra revista a la facultat de filologia amb el dibuix de Tàpies de portada. I aquí el llibre buscadíssim de Jaime Gil de Biedma. Es va distribuir i el van retirar de les llibreries. El vaig trobar al Port de la Selva els anys 80 als prestatges de best-sellers. És un llibre mític, l’exemplar anterior a Las personas del verbo.

    —Com ha afectat el seu estil parlar per primer cop d’aspectes tan personals?
    —Vaig començar construint la novel·la pensant en els diferents fils que volia estirar, la relació amb la filla i la dona, la relació d’amistat, els pares, l’escola, el retrobament, i fer-ho a base d’escenes concretes. Tenia aquest afany de contenció narrativa i d’anar a l’essència a través d’anècdotes que recordava. Això em va obligar a dur al límit la poètica del menys és més. La meva obsessió era arribar a la màxima transparència possible. Tipogràficament el llibre no té res que enterboleixi la imatge, hi ha pàgines que semblen poemes, res de cursives, guions, res: la màxima nuesa i pulcritud formal, estructural i lingüística.

    (Valèria Gaillard: «Tots portàvem una gran empanada mental», El Punt Avui, 24 de febrer de 2011)

    * * *

    —Quan va posar-se a treballar en Cinc nits de febrer, ¿què volia aconseguir?
    —Volia fer un thriller que es pogués llegir com un poema, que tingués un llenguatge molt poètic. Aquesta, potser, és la raresa del llibre: haver-lo fet amb un estil que no quadra amb la història narrada. […]

    —¿Per què ha usat el format de novel·la curta?
    —En sóc un gran partidari; m’agraden molt com a lector. De fet, quan preparo qualsevol obra, sempre procuro dotar-la d’una estructura que em permeti fer-la breu. M’interessa molt més la intensitat que la quantitat. […]

    —En l’entrellat editorial d’avui, els autors que se’n van pels marges no tenen ni espai ni ressò. Però si mirem la narrativa catalana dels anys 70, tant el públic com els editors semblaven més receptius.
    —Hem reculat, en la mesura que tot és força més avorrit, més monòton. Tens la sensació d’estar llegint sempre el mateix tipus de llengua, molt estàndard, amb poc risc estilístic. No crec que l’experimentalisme dels anys 70 o 80 fos un fi en si mateix, però la gent el consumia. Avui, en canvi, s’investiga i es busca molt poc i serà molt difícil trencar aquests hàbits, ja que hi ha un cert tipus de narrativa i de llengua força consolidat. […]

    —Vostè compagina la narrativa per a adults amb la juvenil. Allà hi arracona els climes tancats, tètrics i opressius, i opta per aventures lluminoses, vitals i coloristes. ¿Com porta aquesta dualitat?
    —Molt bé. Els autors no som monolítics. El que passa és que no tots tenen la sort de poder donar sortida a aquestes facetes tan diferents. La literatura infantil és molt estimulant: em permet usar la màgia i la imaginació. Les experiències quotidianes més dures, més existencials, les reservo per a la literatura adulta.

    (Sebastià Roig: «Prefereixo la intensitat a la qualitat», Diari de Girona, 15 de setembre de 2002)

    Coberta del llibre <i>El silenci dels arbres</i>.
    Coberta del llibre El silenci dels arbres.
    Eduard Márquez
    Eduard Márquez
    Eduard Márquez
    Eduard Márquez
    Eduard Márquez
    Eduard Márquez
    Coberta del llibre <i>L'últim dia abans que demà</i>.
    Coberta del llibre L'últim dia abans que demà.

    Antologia

    «Tu tries», va dir-me. Llavors no sabia gairebé res d’aquell home. Amb prou feines que es deia Hofer, Walter Andreas Hofer; que recorria París buscant obres per a la col·lecció particular de Göring, i que, quan s’ho proposava, podia ser força persuasiu. «Tu tries.» Una veu segura, acostumada a imposar condicions; a fer que la por o els dubtes sacsegin la capacitat de decidir fins a fer-la miques. «Si vols recuperar els teus quadres, només m’has de donar el Cranach.» El Cranach. Me’l sé de memòria. Tanco els ulls i el veig. Sense ombres. Amb la nitidesa dels somnis: les tres figures, el paisatge escarpat, els núvols amenaçadors. «Tu tries. Però no t’ho pensis gaire, que no tinc tot el temps del món.» Paraules que ofeguen les últimes escletxes d’aire respirable, que pesen com una llosa. Després va tancar la porta a poc a poc, com si encara no hagués arribat l’hora de fer soroll per intimidar-me. Quan n’hi havia prou amb l’esguard per notar una esgarrifança a l’esquena. Fins i tot ara, després de vint-i-dos anys, si topo amb alguna fotografia de Hofer, sento la seva mirada vagarejant per l’estudi i clavant-se als meus ulls. Incisiva. Cantelluda com un ídol esculpit a cops de destral.

    (La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries, 2006, p. 11)

    * * *

    En veure la cara de desconcert de l’Aurèlia, la fada Clementina s’esforça per explicar-se.
    -Has pensat mai que la teva ombra ho sap tot de tu? Els teus secrets, els teus amagatalls, els teus costums… Tot. T’acompanya des de sempre. Doncs ara imagina’t que algú et vol prendre alguna cosa molt valuosa. Ho té molt fàcil per fer la feina: et roba l’ombra i l’obliga a treballar per a ell. No em demanis com s’ho fa, però l’hi obliga. Dubto que pugui haver-hi cap lladre millor. Això és el que fa algú. Un pla genial. Malvat, però genial.

    (L’Aurèlia i el robaombres. Barcelona: Cruïlla, 2002, p. 20)

    * * *

    La veu de la Sela Huber domina la topografia del silenci. Venç el fred. Atura la pluja que cau sense treva. Sotmet el vent que arrenca les últimes fulles de l’hivern. No ha canviat gaire. Com l’olor del pijama. Potser sona més angulosa. Austera. Nua.

    «Cadascú està sol damunt el cor de la terra / traspassat d’un raig de sol: / i de sobte ve la nit.»

    Les paraules del poema, tan premonitòries, burxen com estilets.

    Només una finestra encesa a l’altra banda del carrer. La vorera deserta, espurnejant.

    L’ombra de les branques distorsiona la forma dels objectes.

    (Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 30)

    * * *

    L’endemà, quan torna de l’escola, troba l’habitació plena de xais. Han baixat del sostre i són a tot arreu. Sota el llit, damunt la taula, dalt l’armari, dins els calaixos, entre les joguines i els llibres. Juguen, fan cabrioles, es persegueixen. Un dels xais, en veure-la, salta de la cadira i s’hi encara.

    —Això no pot ser.

    La Rita queda de pedra. Calla. El xai insisteix, antipàtic.

    —Em sents? Això no pot ser!

    La Rita parla amb un fil de veu.

    —Què no pot ser?

    El xai s’enfada.

    —No et facis la bona, ara. Ahir a la nit vas donar la nostra feina a les granotes. Quin atreviment! Quina vergonya!

    (Les granotes de la Rita. Barcelona: Cruïlla, 2002, p. 26)

    * * *

    En tornar d’una gira persecutòria, l’Holger Beauchamp em va venir a veure. Necessitava algú, va dir, que el pogués ajudar. Em va costar saber de què m’estava parlant. Gairebé sense mirar-me, amb la veu mig nuada. Un feix de paraules massa espaiades, com dites sense visió de conjunt. «S’ha complert. No sé com desmarcar-me del teu conte. Només falta el final.» En sentir-lo, es va revifar una angoixa antiga. Un laberint d’insomnis. I vaig adonar-me de fins a quin punt havia estat ingenu en creure que la realitat podia concedir-me una treva.

    (L’eloqüència del franctirador. Barcelona: Quaderns Crema, 1998, p. 58)

    Coberta de <i>Les granotes de Rita</i>.
    Coberta de Les granotes de Rita.
    Coberta de <i>L'eloqüència del franctirador</i>.
    Coberta de L'eloqüència del franctirador.