Ausiàs March

1397-1459

Ausiàs March (Gandia, finals del segle XIV? – València, 1459), membre de la petita noblesa valenciana, és considerat un dels poetes medievals més importants de la literatura universal.

S’han conservat un centenar llarg de poemes seus que suposen un gran pas en l’evolució de la poesia trobadoresca cap a nous horitzons, que acosten la poesia del segle XV als paràmetres formals i estètics del Renaixement. Es conserven tretze manuscrits dels segles XV i XVI, i al llarg del temps han vist la llum nombroses edicions de la seva poesia, però les impressions actuals es basen en l’anomenada edició canònica, publicada per Amadeu Pagès a París el 1912.

La seva poesia s’ocupa de dos temes cabdals per a l’ésser humà: l’amor i la mort. En el tractament literari d’ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Imatge del pòrtic: litografia de Jaume Llantà (aprox. 1850) que reprodueix les faccions que tradicionalment s’han donat d’Ausiàs March.

Castellano

Pòrtic

Ausiàs March (Gandia, finales S. XIV? – València, 1459), miembro de la pequeña noblesa valenciana, es considerado uno de los poetas medievales más importantes de la literatura universal.

Escribe 128 poemas que suponen un gran paso en la evolución de la poesía trobadoresca hacia nuevos horizontes, que acercan la poesía del siglo XV a los parámetros formales y estéticos del Renacimiento. Joan Fuster escribe de su vida que es «más o menos, una vida como la de qualquier otro caballero de la época que, de tan esquematizada y vista a distancia, resulta notoriamente mediocre. Existen, pero, sus poemas.» Se conservan trece manuscritos de los siglos XV y XVI, y a lo largo del tiempo han visto a la luz numerosas ediciones de su poesía, pero las impresiones actuales se basan en la llamada edición canónica, publicada por Amdeu Pagès en París en 1912.

Su poesía trata de dos temas capitales para el ser humano: el amor y la muerte. En el tratamiento literario de ambos llega a conclusiones que aún hoy nos sorprenden por su contemporaneidad.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Imagen del pòrtic: litografía de Jaume Llantà (aprox. 1850) que reproduce los rasgos que tradicionalmente se han considerado de Ausiàs March.

English

Pòrtic

Ausiàs March (Gandia, end of 14th C. ? – València, 1459), member of the Valencian small nobility, is considered one of the most important Medieval poets. His 128 poems made a great contribution to the shift in 15th C towards the style and esthetics of the Renaissance. Joan Fuster wrote that his life was «more or less, the regular life of a medieval knight which, seen from too far away, and too outlined, results markedly mediocre. There are, though, his poems.»

Thirteen 15th and 16th Century manuscripts have been preserved, and from his time, numerous editions of his poetry have been published. Nowadays, the editions of his poems are based on the named edició canònica, first published by Amadeu Pagès in 1912.

Ausiàs March‘s poetry is predominantly based on two significant themes in human life: Love and Death. In the literary treatment of both he has reached some conclusions that still now surprise the reader due to his contemporary ideas.

Page by Josep Miàs for the AELC.
Pòrtic’s image by Jaume Llantà (around 1850).

Biografia

La data i el lloc de naixement d’Ausiàs March continuen essent dubtosos, tot i que els últims treballs crítics apunten que neix a Gandia, al voltant del 1400. Sí que es coneix, però, la data exacta de la seva mort: el 3 de març del 1459. Fill del poeta Pere March i de Leonor Ripoll, educat en l’ideal cavalleresc, en va ser nomenat l’any 1419. Durant l’any 1420 segueix el rei Alfons a la campanya de Sardenya i Còrsega. També pren part a altres guerres, com ara la de Nàpols i Sicília. Poc després de participar en una campanya contra els pirates del nord d’Àfrica, l’any 1925, rep el senyoriu de Beniarjó, que ja anhelava el seu pare. El 1437 es casa amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, l’autor del Tirant lo Blanc, la qual mor dos anys més tard. Així, el 1443 torna a casar-se, aquesta vegada amb la valenciana Joana Escorna. No té cap fill d’aquests dos matrimonis, però sí cinc fills il·legítims. Els estudiosos relacionen la seva poesia amb aquesta situació, destacant la lluita entre la passió i l’ideal de l’amor pur.

L’escola que més influeix Ausiàs March és la dels trobadors, però alhora va més enllà i fa evolucionar la poesia del seu temps, tan temàtica com lingüísticament. D’entre les seves lectures cal parlar dels poetes aristotèlics i escolàstics, situant-se sovint les seves idees socials entre Aristòtil i Sant Tomàs, sense oblidar Dant o Petrarca.

La gran projecció posterior de l’autor és causada per l’enorme sinceritat i originalitat de la seva poesia, però també per un magistral sentit del ritme que poques obres de l’època assolirien. Tot plegat fa que les seves troballes poètiques s’acostin a l’esperit del Renaixement i que els lectors del segle XVI el tinguin entre els seus poetes preferits.

La seva poesia, de la qual es conserven 128 poemes, influeix no sols en els poetes catalans immediats sinó també en autors fonamentals de la poesia castellana, com ara Boscán, Quevedo o Garcilaso de la Vega.

Al castellà

  • Ausiàs March: Obras. Dins Poesía en la mano, 31 poetas catalano-provenzales. Barcelona: Yunque, cop. 1941. (Traducció, sel·lecció, pròleg i notes de Martí de Riquer). Edició bilingüe català/castellà.
  • Antología poética. Barcelona: José Batlló, 1976. (Trad. Joan R. Masoliver).
  • Obra poética. Madrid: Alfaguara, 1978. (Trad. i selecció de Pere Gimferrer)
  • Obra poética completa. Madrid: Castalia, 1979. (Trad. Rafael Ferreres)
  • Antología poética. Barcelona: Los libros de la frontera, 1981. (Trad. Baltsar de Romaní i d’altres. Sel·lecció, pròleg i notes de Juan Ramón Masoliver). Edició bilingüe català/castellà.
  • Poesías. Barcelona: Planeta, 1990. (Trad. Jorge de Montemayor. Edició i introducció de Martí de Riquer)
  • Cants d’amor. Antologia poètica bilingüe. Paiporta: Edicions de la guerra-denes, 1997. (Trad. Rafael Ferreres)
  • Antología poética. Madrid: Huerga y Fierra, 1997. (Trad. Juan A. Ricardo)
  • Las obras de Ausiàs March traduzidas por Baltasar de Romaní. València: Bancaja, 1997.
  • Páginas del cancionero. València: Pre-textos, 2004. (Trad. José M. Micó)
  • Vincles

    Comentaris d'obra

    Fatigós i fort, aspre i subtil, és el llenguatge -l’estil- d’Ausiàs March, i no podia ser altrament. Era l’única manera possible en què la seva experiència arriba a comunicar-se amb un màxim d’eficàcia. Poeta de l’amor sobretot, per a ell l’amor era, al mateix temps, idea, conducta i passió, i la seva poesia es fa vehicle successivament de cavil·lacions teorètiques, d’anàlisis introspectives, de confidències tremoloses. Es tractava de transposar en paraules -i en paraules tan exactes que fossin insubstituïbles- el curs de la seva preocupació amatòria, retenint-ne intacta, sencera, la tibantor i la complexitat. Si el pensament s’aprima i es matisa, si ambiciona una exposició total, els mots l’han de seguir en la seva recerca de justesa i han de forçar les seves valències semàntiques i oracionals per correspondre a l’exigència que els regeix: els poemes d’Ausiàs reflecteixen aquest designi en estrofes i estrofes d’una aridesa obsessionant, abstractes, despullades. Quan el poeta aboca als seus versos l’emoció contradictòria que el posseeix, els estats afectius per què passa, i els destria i disseca en un examen meticulós, ha d’aplicar-se igualment a bastir-ne equivalències intel·ligibles. De vegades una metàfora mordent, sovint prolixes i allargassades comparacions, o algun cop els prosaismes xocants, li serveixen per a explanar la inefable turbulència interior, que, per ser predominantment tètrica i amarga, sol contagiar de tètric i d’amarg el seu correlat verbal. I més encara s’encrespa l’expressió d’Ausiàs en carregar-se amb la tensió rabiüda dels seus instants de deliri. Impreca o depreca, a crits, amb un lèxic disparat per la fúria, mal encabit dins el motlle del decasíl·lab.

    Joan Fuster: «Vigència d’Ausiàs March», pròleg a Antologia poètica d’Ausiàs March, 1959.

    * * *

    Un dels aspectes que més sorprenen en la seua poesia és la marcada personalitat, fins i tot exacerbada, del jo poètic. Darrere del ‘io só aquell’ hi ha una actitud envanida i arrogant de l’exclusivitat de les seues accions. Tant quan s’autoproclama mestre amador com quan confessa les misèries del seu tarannà. Potser en el primer escrit crític de Fuster sobre Ausiàs, publicat l’any 1953, ja afirma que, sens dubte, es tracta del poeta europeu del segle XV que més parla de si mateix. I aquest aspecte de confidència que desprenen els versos és, tal vegada, un dels factors de connexió amb la poesia contemporània. Com explica Fuster: ‘El fet de trobar-nos-hi amb aquella contundència egoista, amb aquell jo hipertrofiat i en carn viva, ens sedueix plenament’. Aquesta autoafirmació descarada i petulant el fa realment atractiu i, al mateix temps, sense parió: ‘Io só aquest que em dic Ausiàs March’.

    Dins d’aquest aspecte del jo hipertrofiat cal comentar la presència obsessiva de la proclamació del mestratge en l’art d’amar, que Fuster anomena ‘megalomania amorosa’. Constantment ens sorprèn amb la tossuderia rebeca que no hi havia ningú que se li pogués comparar en la pràctica amorosa: ‘¿Qui és aquell qui en Amor contemple/ com io, qui sent sos delits on abasten?’. Sembla que l’obra ausiasmarquiana siga un manual amatori, de la ‘fina amor’ i, tanmateix també de la ‘folla amor’. Aleshores per ací vindrà la frustració i la condemna al sofriment. Com postil·la l’escriptor de Sueca, amb una interpretació força lúcida, els versos de March són el llibre de receptes del mestre: ‘un dietari on el mestre en amors anota les seues pròpies vacil·lacions en posar en pràctica els consells que dóna, on ens consta que la seua assignatura li és insuficient, i com, a pesar de saber-ne molt més que ningú, el destí encara li juga una mala passada de demostrar-li que encara no en sabia prou…’.

    Josep Ballester: «El franctirador Fuster i el megalòman March», dins Vida i obra d’Ausiàs March (Congrés en línia).

    * * *

    No són pocs els historiadors de la literatura que han desestimat la biografia del cavaller de Gandia com a pista fecunda per entendre’l millor, a ell i els cent vint-i-vuit poemes atribuïts que va escriure amb una constància certament notable. La intranscendent notícia d’un censal, l’avorridíssima literatura processal, el senyor de jurisdiccions o l’home de zels agraris proporcionarien poca cosa més que referents freds, massa asèptics per a resoldre els enigmes d’una obra complexa i variable. Duta fins a l’extrem aquesta tesi, resulta un March sense temps, aïllat dels vaivens de la història, en el si de l’esfera d’un jo hermètic i amb problemes de desdoblament de la personalitat.

    Ferran Garcia-Oliver: «Singularitat amarga», dins En la vida d’Ausiàs March, 1998.

    * * * 

    — Què fa d’Ausiàs March un poeta extraordinari? 
    — La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d’expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d’una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí —en la concepció de l’amor angèlic i bestial—, i tot el cicle d’Ausiàs March vist com a totalitat, això no s’ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s’escriu d’ell. Fixi’s, un home com Joan Fuster se n’havia d’haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l’estudi de la literatura no se n’adonen. Ells van fent la seva feineta… La gent hauria d’anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula «delit» i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3.

    Joan Ferraté: «Era un salvatge i un insolent», dins El Temps, núm. 645, octubre 1996.

    Antologia

    1 Veles e vents han mos desigs complir,
    2 ffahent camins duptosos per la mar.
    3 Mestre y ponent contra d’ells veig armar;
    4 xaloch, levant los deuen subvenir
    5 ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
    6 ffent humils prechs al vent tremuntanal
    7 qu’en son bufar los sia parcial
    8 e que tots cinch complesquen mon retorn.

    9 Bullira·l mar com la caçola ‘n forn,
    10 mudant color e l’estat natural,
    11 e mostrara voler tota res mal
    12 que sobre si atur hun punt al jorn;
    13 grans e pochs peixs a recors correran
    14 e cerquaran amaguatalls secrets:
    15 ffugint al mar, hon son nudrits e fets,
    16 per gran remey en terra exiran.

    17 Los pelegrins tots ensemps votaran
    18 e prometran molts dons de cera fets;
    19 la gran paor traura·l lum los secrets
    20 que al confes descuberts no seran.
    21 En lo perill no·m caureu de l’esment,
    22 ans votare hal Deu qui·ns ha ligats,
    23 de no minvar mes fermes voluntats
    24 e que tots temps me sereu de present.

    25 Yo tem la mort per no sser vos absent,
    26 per que Amor per mort es anullats;
    27 mas yo no creu que mon voler sobrats
    28 pusqua esser per tal departiment.
    29 Yo so gelos de vostr’escas voler,
    30 que, yo morint, no meta mi ‘n oblit;
    31 sol est penssar me tol del mon delit
    32 —car nos vivint, no creu se pusqua fer—:

    33 apres ma mort, d’amar perdau poder,
    34 e sia tots en ira convertit,
    35 e, yo forçat d’aquest mon ser exit,
    36 tot lo meu mal sera vos no veher.
    37 O Deu!, per que terme no y a ‘n amor,
    38 car prop d’aquell yo·m trobara tot sol?
    39 Vostre voler sabera quant me vol,
    40 tement, fiant de tot l’avenidor.

    41 Yo son aquell pus estrem amador,
    42 apres d’aquell a qui Deu vida tol:
    43 puys yo son viu, mon cor no mostra dol
    44 tant com la mort per sa strema dolor.
    45 A be o mal d’amor yo so dispost,
    46 mas per mon fat Fortuna cas no·m porta;
    47 tot esvetlat, ab desbarrada porta,
    48 me trobara faent humil respost.

    49 Yo desig ço que·m pora sser gran cost,
    50 y aquest esper de molts mals m’aconorta;
    51 a mi no plau ma vida sser estorta
    52 d’un cas molt fer, qual prech Deu sia tost.
    53 Ladonchs les gents no·ls calrra donar fe
    54 al que Amor fora mi obrara;
    55 lo seu poder en acte·s mostrara
    56 e los meus dits ab los fets provare.

    57 Amor, de vos yo·n sent mes que no·n se,
    58 de que la part pijor me·n romandra;
    59 e de vos sab lo qui sens vos esta.
    60 A joch de daus vos acomparare.

    (Veles e vents [94.125, XLVI]. Del llibre Poesies. Barcelona: Barcino, 2000)

    * * * 

    1 Ab tal dolor com l’esperit s’aranqua
    2 e dins lo cors comença fer cami,
    3 e roman fret lo loch d’on parteix si,
    4 la viva carn s’alterra ‘n groga y blanqua,
    5 molt e pus fort dolor mon desig sent
    6 com ha partir de la mia sperança;
    7 no es del tot, mas en lo cami·s lança;
    8 ja mon esper demostr’alterament.

    9 No·m pens que Deu me done tal turment
    10 que·m veja ‘l mon si pert lo meu desig;
    11 no·m restara sino que mude lig,
    12 car de tot l’als mon esforç es potent.
    13 Tots los assaigs que amadors an fets,
    14 tots me son pochs sino mort acordada;
    15 si·m fall Amor, no·m fall pensa irada
    16 per castigar mos passats maliffets.

    17 Tan gran amor hauria ‘n deserets
    18 que tal affer menys de senyal passas.
    19 De be o mal se·n deu mostrar gran cas;
    20 Amor li plau que·s mostren sos secrets.
    21 Tant mon voler Amor ha hobeyt,
    22 que no·m dolrra sa perillosa plaga,
    23 si per null temps la fama no ss’apaga,
    24 com sent Francesch, de la su’a jaquit.

    25 Vos, dona, sou mon deu e mon delit;
    26 donchs no us dolgau si pert lo mon per vos.
    27 No·m teniu tort en les mies dolors,
    28 e, vos dolent, me feu pus dolorit.
    29 Res no·m dol tant com si de mi us doleu;
    30 lexau a mi acomanat Amor,
    31 car de aquell no·m trobe gran paor;
    32 de ira prech que·m vulla guardar Deu.

    33 Si com a l’hom frenetich l’es molt greu,
    34 quant a fer mal se vol esser levat,
    35 lo fort ligam que li hauran possat
    36 y ell mal no sent fins la follia veu,
    37 ne pren a mi quant so torbat per ira:
    38 yo·m trob esforç, tant que no sent treball;
    39 quant me jaqueix, si be tot jorn ho call,
    40 romanch tant llas, que sol mon cor sospira.

    41 Lir entre carts, ma voluntat se gira
    42 tant que yo us vull honesta y desonesta;
    43 lo sant hair, aquell del qual tinch festa,
    44 e plau me ço de que vinch tost en ira.

    (Ab tal dolor com l’esperit s’aranqua [94.3 LIII]. Del llibre Poesies. Barcelona: Barcino, 2000)

    * * *

    1 Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
    2 sper, vinent per tots aquests graons,
    3 me son delits, mas dona·m passions
    4 la por del mal, qui·m fa magrir carn tendra;
    5 e port al cor sens fum continuu foch,
    6 e la calor no·m surt a part de fora.
    7 Socoreu me dins los termens d’un’hora,
    8 car mos senyals demostren viure poch.

    9 Metge scient no te lo cas per joch
    10 com la calor no surt a part extrema;
    11 l’ignorant veu que lo malalt no crema
    12 e jutja·l sa, puys que mostra bon toch.
    13 Lo pacient no pora dir son mal,
    14 tot afeblit, ab lengua mal diserta;
    15 gests e color assats fan descuberta,
    16 part de l’afany, que tant com lo dir val.

    17 Plena de seny, dir vos que us am no cal;
    18 puys crech de cert que us ne teniu per certa,
    19 si be mostrau que us esta molt cuberta
    20 cella per que Amor es desegual.

    (Alt e amor, d’on gran desig s’engendra [94.13, III]. Del llibre Poesies. Barcelona: Barcino, 2000)