Novel·la Teatre Altres Guions Estudis sobre l'autor/autora

Cecília Alonso i Bozzo

1905-1974

Cecília A. Màntua (Barcelona, 1905-1974). Periodista, novel·lista, dramaturga i publicista.

De jove treballa a diverses revistes cinematogràfiques i col·labora amb les companyies RKO Pictures i Paramount. És autora del guió del film Sinfonía del hogar (1947), dirigit per Ignasi F. Iquino. 

Aviat participa, com a escriptora, en el món radiofònic. Les seves obres de teatre i els seus guions per a les sessions de radioteatre de Ràdio Barcelona són molt populars entre els oients dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. El primer èxit és del 1936 amb Ha passat una oreneta dirigida per Adrià Gual. Després de les peces en castellà de la immediata postguerra obté un gran ressò l’estrena de La Pepa maca (1954) que de la ràdio passa als teatres comercials barcelonins com la majoria de les seves obres posteriors, La cinglera de la mort (1955), La cançó de la florista (1958) o Princesa de Barcelona (1959). En general, les seves obres tenen una temàtica folklòrica i costumista. 

També fa de lletrista d’alguns dels espectacles musicals del Paral·lel de Barcelona i publica diverses novel·les de caire sentimental i melodramàtic. Té dos volums dedicats a aconsellar les dones: El libro de la mujer (1946) i El libro de la belleza (1955).

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Fotografia del pòrtic: Iquino (retrat a la coberta d’Ha passat una oreneta, de 1936).
Fotografies de la biografia: MAE. Institut del Teatre.

Castellano

Castellano Cecília A. Màntua

Cecília A. Màntua (Barcelona, ​​1905-1974). Periodista, novelista, dramaturga y publicista.

De joven trabaja en diversas revistas cinematográficas y colabora con las compañías RKO Pictures y Paramount. Es autora del guion de la película Sinfonía del hogar (1947), dirigida por Ignasi F. Iquino.

Pronto participa como escritora en el mundo radiofónico. Sus obras de teatro y sus guiones para las sesiones de radioteatro de Ràdio Barcelona son muy populares entre los oyentes de los años cuarenta y cincuenta del siglo XX. El primer éxito es de 1936 con Ha passat una oreneta dirigida por Adrià Gual. Tras las piezas en castellano de la inmediata posguerra obtiene un gran eco el estreno de La Pepa maca (1954) que de la radio pasa a los teatros comerciales barceloneses como la mayoría de sus obras posteriores, La cinglera de la mort (1955), La cançó de la florista (1958) o Princesa de Barcelona (1959). Por lo general, sus obras tienen una temática folclórico-costumbrista.

También hace de letrista de algunos de los espectáculos musicales del Paral·lel de Barcelona y publica varias novelas de cariz sentimental y melodramático. Tiene dos volúmenes dedicados a aconsejar a las mujeres: El libro de la mujer (1946) y El libro de la belleza (1955).

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Fotografía del pórtico: Iquino (retrato en la cubierta de Ha passat una oreneta, de 1936).
Fotografías de la biografía: MAE. Institut del Teatre.

English

English Cecília Alonso i Bozzo (Cecília A. Màntua)

Cecília A. Màntua (Barcelona, 1905-1974) was a journalist, novelist, playwright, and publicist. 

As a young woman, she worked for several film magazines as well as with the companies RKO Pictures and Paramount. She wrote the script for the film Sinfonía del hogar (1947), which was directed by Ignasi F. Iquino.

As a young woman she began to work in the domain of radio, and her plays and scripts for the Ràdio Barcelona radio-theatre sessions were very popular among listeners in the 1940s and 1950s. Her first success was Ha passat una oreneta (1936), which was directed by Adrià Gual. After some plays in Spanish in the early years after the Civil War, her resoundingly successful work La Pepa maca (1954) went from radio into Barcelona’s commercial theatres, as did most of her subsequent works, among them La cinglera de la mort (1955), La cançó de la florista (1958), and Princesa de Barcelona (1959). Her plays are mostly about themes of folklore and local customs and manners.

She also wrote the lyrics for several musical shows that were performed in the theatres of Barcelona’s Paral·lel and published several novels on melodramatic and sentimental matters, as well as two books of advice for women, El libro de la mujer (1946) and El libro de la belleza (1955).

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Cover photograph: Iquino (portrait on the cover of Ha passat una oreneta, in 1936).
Biography photographs: MAE. Institut del Teatre.
Translation by Julie Wark.

Biografia

Cecília Alonso i Bozzo, més coneguda per Cecília A. Màntua, neix a Barcelona el 1905. És filla de l’actor, escriptor i dramaturg Gastó Alonso Manaut (Gastó A. Màntua) i de l’actriu Joana Bozzo i Vergés. 

Als vint anys comença a escriure a revistes cinematogràfiques com Cinegramas, Espectáculos i Films Selectos i des del 1934 col·labora als diaris Renovació i El Día Gráfico, on dirigeix el suplement “Feminal”. En aquest any s’incorpora com a redactora literària a la companyia cinematogràfica RKO Pictures. El 1947 escriu el guió del film Sinfonia del hogar, dirigit per Ignasi F. Iquino, i el 1949 col·labora en Un rincón de España de Jerónimo Mihura. Als anys cinquanta passa a ser cap del departament de publicitat de la productora cinematogràfica Paramount. 

És en el teatre, gènere conreat a bastament pels seus pares, on té els seus millors èxits. La majoria de les seves peces són estrenades a les sessions de radioteatre de Ràdio Barcelona com la seva primera obra, Ha passat una oreneta (1936) dirigida per Adrià Gual. Després de la Guerra Civil totes les obres són en castellà fins als anys cinquanta quan es produeixen les primeres emissions en català: La Pepa maca (1954), La cinglera de la mort (1955) o La cançó de la florista (1958). El seu teatre, de caire sentimental, folklòric i costumista té una gran acceptació popular i des de la ràdio passa als escenaris dels principals teatres barcelonins a més de les sales de teatre d’aficionats. En són una mostra: Princesa de Barcelona (1959), Maria Coral (La pessebrista) (1960) o Història d’un mirall (1965). Cecília Alonso i Bozzo exerceix d’actriu en algunes de les seves obres.  

És abundant la seva producció de guions destinats al radioteatre de Ràdio Barcelona dirigit per Armand Blanch, la majoria en castellà. També en aquesta llengua és l’extensa relació de novel·les sentimentals escrites per a un tipus de literatura de consum: Nuestro amor es imposible (1944), El amor en silencio (1948), La novia del estudiante (1949) o Dos cartas de amor (1952). 

A més de l’emblemàtica obra teatral La Pepa maca (1954) –amb un miler de representacions– que va tenir versions en forma de novel·la i de lletra de sardana, el seu ressò popular continua amb Princesa de Barcelona (1959) i la sardana del mateix títol.

És destacable, en l’àmbit teatral, la seva contribució com a lletrista per als espectacles musicals del Paral·lel barceloní de la postguerra. Més divulgatius són els consells adreçats a les dones dels dos volums El libro de la mujer (1946) i El libro de la belleza (1955).  

Cecília Alonso i Bozzo mor a Barcelona el 26 d’agost de 1974.

Retrat del 1945. ©Román. MAE. Institut del Teatre
Retrat del 1945. ©Román. MAE. Institut del Teatre
Conferència a l'Institut del Teatre, el 1965. ©MAE. Institut del Teatre
Conferència a l'Institut del Teatre, el 1965. ©MAE. Institut del Teatre
Representació d'<i>Història d’un mirall</i>, al Teatre Romea, el 27 juliol 1965. ©Josep Postius. MAE. Institut del Teatre
Representació d'Història d’un mirall, al Teatre Romea, el 27 juliol 1965. ©Josep Postius. MAE. Institut del Teatre

Llibres de consells

  • El libro de la mujer. Barcelona: Albón, 1946.
  • La belleza en la mujer. Barcelona: Ameller, 1955.

Vincles

Comentaris d'obra

Cecília A. Màntua (1905-1974) és una autora que els radiofonistes barcelonins dels anys seixanta sentien sovint. Ha passat una oreneta… es va estrenar a la ràdio. En el programa Ràdio Teatre de Ràdio Barcelona el 8 d’abril del 1936, per la Companyia Catalana de l’emissora que dirigia Adrià Gual. La Màntua, que llavors tenia trenta-un anys, era una professional versàtil i prolífica: premsa, cine, publicitat, ràdio i teatre. Escrivia a les revistes cinematogràfiques del moment, va dirigir un temps Feminal i feia poc que s’havia incorporat a la delegació de la productora RKO a Barcelona com a redactora literària. (…) 

L’olfacte escènic de la Màntua, filla d’actriu i dramaturg, és notori i àgil. El continuarà expandint en el radioteatre de postguerra, alhora que introduirà al Paral·lel barceloní musicals amb tocs cinematogràfics. A Ha passat una oreneta… assaja aquests tocs. Un personatge femení misteriós que surt del no-res i s’expressa amb franquesa, un quadre insinuant i al·legòric, una llengua viva i quotidiana, una trama cosmopolita, un sentit del melodrama a la manera del Hollywood més popular per esbandir dels radioescoltes les preocupacions del present. Però a diferència del cine de l’època, no hi haurà final feliç. Ni tancat ni obert.

(Mercè Ibarz: “Dur desig de durar” dins Pioneres Modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Tarragona: Arola, 2020, p. 11-27)

* * *

Davant l’angoixa d’un present complicat i hostil, les ficcions de Màntua perseguien per damunt de tot complaure els espectadors: “Mi obra”, aclaria en relació amb Diana a l’oficina (Teatre Romea, 21-VII-1961), “no tiene más ambición, ni otro mensaje, que el de aportarles alegría y de que pasen un buen rato”; i amb el regal del somriure balsàmic i la bonhomia crear el miratge d’una existència regida per normes morals apodíctiques, metabolitzables a través de la identificació sentimental, del retrat estilitzat del quotidià i la pàtina localista. (…)

Amb independència dels valors terapèutics o narcòtics que li vulguem concedir, tot apunta que Màntua va fer ús d’unes determinades receptes de teatre popular amb un grau de consciència prou fi, sabedora que la vida de les seves comèdies depenia en gran mesura dels grups d’aficionats (i sovint eren grups de centres parroquials). Només cal llegir el tipus d’indicacions que escrivia per al muntatge per comprovar-ho. És aquesta consciència la que explica també algunes llicències iròniques com la invenció del personatge d’una criada que es deleix pels serials radiofònics dins Maria Coral i la que corrobora, en definitiva, que l’autora va esmerçar-se a produir l’espècie d’obres que volia fer.   

(Núria Santamaria: “El teatre de Cecília A. Màntua: la tradició en almívar” dins Postguerra. Reinventar la tradició catalana. Lleida: Punctum, 2011, p. 179-205)

* * *

Si una obra no arriba a provocar l’interès del públic és que té una falla per una banda o altra. En canvi, l’èxit és un signe de valors positius, mal que això pesi a determinats intel·lectuals a tots els països. La Pepa maca es troba en aquesta línia mercès a unes qualitats teatrals basades en un llenguatge directe, en una habilitat especial a fer progressar l’anècdota –malgrat que aquesta sigui totalment convencional–, i en uns efectes còmics de molta teatralitat i sovint de bona llei. Llàstima que es basin també, no pas en un sentit profund d’humanitat, sinó en un sentimentalisme a flor de pell i en un afalac als aspectes més circumstancials del sentiment patriòtic sota la forma de folklore local. (…)

És un teatre passat de moda i intranscendent. He dit passat de moda, però no vull dir fora d’època: és fet per a mentalitats de serial i afalaga patriotismes que se satisfan amb folklore i amb triomfs d’equip de futbol. Però és ben fet. Interessa i atreu públic. Compleix, per tant, una funció social. Cal no oblidar que Catalunya no viu dins una normalitat cultural, i Cecília A. Màntua a més de les qualitats que ja he mencionat més amunt, té el mèrit considerable de la seva popularitat: bé que per un costat esmussa el gust del públic, per l’altre l’acostuma a veure amb plaer teatre en català. En aquest sentit fa un servei al país.

(Jordi Carbonell: “El teatre folklòrico-sentimental de Cecília A. Màntua”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 1, octubre de 1959, p. 18)

Antologia

AGNÈS.- Sí, tia; estic enamorada, bojament enamorada, com mai no ho havia estat d’En Phillipe.

PEPA.- Però, com ha estat això?

AGNÈS.- El vaig conèixer a Madrid en el meu últim viatge. Catalans tots dos, ens férem amics de seguida. Quin home més interessant tieta! Ja té algun anyet, no et pensis; però que n’és d’interessant… Té uns ulls que reflecteixen tantes coses…

PEPA.- (Mofant-se dolçament) Ai, ai, ai… que em sembla que has begut oli…

AGNÈS.- Ell, també està molt per mi, però és una mica reservat. A Madrid no va deixar-me un moment, a Barcelona ens hem vist algunes vegades. Confio que aquí, aconseguiré el que em proposo… Jo li agrado, tia; però els solters quan ja són grans, els costa, “arrancar-se”.

PEPA.- No ho sé. No hi entenc res.

AGNÈS.- Li he parlat molt de tu. Li va fer gràcia, que al poble et diguessin la Pepa Maca, i que no t’haguessis volgut casar…

PEPA.- Potser és que no he pogut, nena…

AGNÈS.- No, tia, ja saps tu que no. L’avi m’ha dit alguna vegada, que un senyor que va venir a pintar marines, et va demanar… i era milionari…

PEPA.- Ja ha plogut des d’aleshores, pobre home! No sé pas què hi veia; ell podia ser milionari, però tenia més anys que set lloros junts…

AGNÈS.- És un home que t’agradarà tia. Venia de Lisboa, i diu que no es casarà fins que tingui la certesa que una dona l’estimi molt.

PEPA.- Quants anys té?

AGNÈS.- No ho sé. Cap a uns quaranta-cinc.

PEPA.- Doncs que s’afanyi, que potser no hi arribarà a temps.

AGNÈS.- No ho sembla; és xarmant…

PEPA.- I tu li has dit…?

AGNÈS.- No, tia, no li he dit res. I et prego que tu no li diguis res, tampoc. He esperat a Phillipe durant cinc anys. Em sembla que ja està bé.

PEPA.- Pobre xicot… les guerres són horribles…

AGNÈS.- Me’n recordo, no et pensis. Era el dia 6 de juny del 1940 que el vaig veure per darrera vegada, i pensar que havíem de casar-nos aquell mateix estiu… Pobre Phillipe, tant que m’estimava.

PEPA.- A mi, filla meva, m’agradaria més que et casessis amb un home jove com tu. Cada ovella, sa parella. Els pares de Phillipe eren amics dels teus pares…, era de Perpinyà, i ésser del Rosselló és com ésser de casa, ¿per què no esperes uns quants mesos més? La guerra tot just en fa quatre que s’ha acabat a Europa… i l’altra, la del catorze, jo me’n recordo, hi hagueren moltes sorpreses…

AGNÈS.- (Resolta) No, tia, no; no puc esperar. Estimo a Joaquim.

PEPA.- Es diu Joaquim? (Torbant-se)  

AGNÈS.- Sí. Que et passa, tia?

PEPA.- No, no res.

AGNÈS.- Seré feliç amb En Joaquim. Has d’ajudar-me tieta. No se n’anirà de la Festa Major sense que siguem promesos. Ja saps que sempre faig allò que vull.

PEPA.- (Somrient) Amb l’avi i amb mi ho has fet sempre.

AGNÈS.- Pots creure que tan bé com em trobo al costat vostre, no m’hi havia trobat mai a prop de ningú. No és que jo no estimés la mare, ni al pare, però eren tan diferents de tu…

PEPA.- Recorda’ls sempre, venera la seva memòria. Els hi deus tant…

AGNÈS.- Sí, és clar que sí. Però la mare estava tan tristoia sempre… tan apàtica. En canvi, al teu costat tot es veu diferent. Tu ets joiosa, plena de vitalitat, eternament jove, sempre festosa. Ets tan bonica tia…

PEPA.- Agnès… (Sempre en el mateix to, tendrament.) Que jo, a les teves efusions, no hi estic gaire acostumada. De tot això, en té la culpa aquest Joaquim que t’ha fet perdre la xaveta.

AGNÈS.- Oh!, sí, tia!; tinc una il·lusió boja. Casar-me amb en Joaquim em sembla un somni meravellós i, a voltes, irrealitzable. Fóra tan feliç amb ell. Ja sé que En Phillipe, m’estimava, però era jove, inexpert.

PEPA.- (Que va feinejant per l’escena.) Veuràs, filla, ningú no t’hi va fer prometre per força. Tenies divuit anys que ja em vas escriure que anaves a casar-te. Semblava que et corressin al darrera.

AGNÈS.- Ara he canviat. D’aquells anys a Perpinyà, n’han passat molts. Ara estimo En Joaquim. És l’únic home que em pot fer feliç, n’estic segura. Obsequia’l, tieta, tracta-me’l bé. Fes-li l’estada agradable, que es trobi bé al nostre costat, i no s’hi pensarà. I, a propòsit, quina hora deu ser?   

(La Pepa maca. Barcelona: Imp. Saldaña, 1954, p. 7-9)

 

Barcelona en festes, tot és goig al nostre entorn
hi ha grans lluminàries, rialles i cançons
la tardor arriba i amb el sol color de mel
la sardana ritme en el seu cant que arriba al cel.

Els vaixells adornen llurs antenes amb banderes,
els gegants quan passen van tibats i amb senyoria
la quitxalla crida així: els Gegants del Pi
processons pietoses transformant la nit en dia.

Són la vella ofrena per la Verge de la Mercè.

Els xiquets de Valls que van pujant els seus castells
els jocs d’artifici tots rutil·len com joiells
per les Rambles es veuen rics vestits de tots colors
les barcelonines són com un pomell de flors.

Montjuïc les salves fan dispars de matinada
fins el mar ens canta amb una tendra melangia
contemplem la Verge al cim, venerem-la sí
seny i claretat, nostres virtuts de cada dia.

Són la bella ofrena per la Verge de la Mercè.

Tots els llavis ben tendrament
amb gran fervor van entonant
pregària dolça que porta el vent:

Princesa de Barcelona, princesa que a tots somrius,
ets mare i Verge blanca, que lliures tots els captius.

Princesa nostra patrona, estrella d’un cel serè,
princesa de Barcelona, la Verge de la Mercè.

Princesa de Barcelona, princesa que a tots somrius,
ets mare i Verge blanca, que lliures tots els captius.

Princesa nostra patrona, estrella d’un cel serè,
princesa de Barcelona, la Verge de la Mercè.

Princesa nostra patrona, estrella d’un cel serè,
princesa de Barcelona, la Verge de la Mercè.

(Princesa de Barcelona, sardana amb música de Jaume Torrents, 1958)