Prosa Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Marià Manent

1898-1988

Marià Manent (Barcelona, 1898-1988). Poeta, traductor, crític literari i narrador.

Format en el noucentisme, deriva la seva poesia cap al simbolisme i la «poesia pura», publicada en cinc llibres entre 1918 i 1986 i recollida l’any 1989 a Poesia Completa. Cal remarcar les traduccions (sobretot de lírica anglesa: Yeats, Thomas, Blake…), i les versions i interpretacions de poesia xinesa. Té especial interès el seu dietari, redactat entre 1918 i 1981, amb el conegut fragment El vel de maia (1975), corresponent al període de la guerra civil espanyola, premi Josep Pla el 1974. Les seves crítiques d’art i literàries estan recollides en els volums Notícies d’art (1981) i Rellegint (1987). El 1985 és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A finals de 1999, deu anys després de la seva mort, es publica el primer volum de l’Obra completa, amb l’edició íntegra del seu dietari.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Jordi Ferrer Frigola.
Fotografies: © arxiu familiar.

Castellano

Pòrtic

Marià Manent (Barcelona, 1898 – 1988). Poeta, traductor, crítico literario y narrador.

Formado en el noucentisme, deriva su poesía hacia el simbolismo y la «poesía pura», publicada en cinco libros entre 1918 y 1986, y recopilada el año 1989 en Poesia Completa. Cabe destacar las traducciones, sobretodo de lírica inglesa: Yeats, Thomas, Blake, Coleridge y otros, y las versiones e interpretaciones de poesía china. Tiene especial interés su dietario, redactado entre 1918 y 1981, con el conocido fragmento El vel de maia (1975), correspondiente al período de la Guerra Civil Española, premio Josep Pla el 1974. En el año 1985 se traducen fragmentos de su dietario al castellano bajo el título Dietario disperso. Sus críticas de arte y literarias están recogidas en los volúmenes Notícies d’art (1981) y Rellegint (1987). En 1985 es distinguido con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A finales de 1999, diez años depués de su muerte, se publica su primer volumen de Obra Completa, con la edición íntegra de su dietario, y la traducción al castellano de algunos de sus poemas bajo el título Poesía catalana contemporánea de Marià Manent.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Jordi Ferrer Frigola.
Fotografías: © archivo familiar.

English

Pòrtic

Marià Manent (Barcelona, 1898 – 1988). Poet, translator, literary critique and memoirs writer.

Trained during the Noucentisme movement, diverts his style towards Symbolism and «poesia pura» (pure poetry). His poetry was published in 5 books between 1918 and 1986 and was compiled in 1989 in Poesia Completa. He translated English poets such as Yeats, Thomas, Blake and many others into Catalan, receiving the Knight Commander of the British Empire in 1976 for his numerous translations. His diary, written between 1918 and 1981, is of particular interest. The passage El vel de maia, written during the Spanish Civil War won the «Josep Pla» award in 1974. His art and literary critiques have been compiled in the volumes Notícies d’art (1981) and Rellegint (1987). In 1984 an English translation of his poetry was published under the title of The Shade of Mist. Selected Poems. At the end of his career, in 1985, he was honored with the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. In 1999, ten years after his death, the first volume of his complete work, including his whole diary, was published.

Page updated by Josep Miàs for AELC.
Documentation: Jordi Ferrer Frigola.
Photographs from the family’s archives.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898 – 1988). Poeta, traductor, crític literari i autor d’unes vastes memòries, és autor d’una obra compacta. Josep M. Castellet diu «La seva obra s’ha de considerar, unitàriament, com una de les creacions poètiques més homogènies, sensibles i cultivades de la literatura catalana del s. XX, servida amb un llenguatge ple de matisos, d’una extrema puresa i d’una volguda contenció.»

Durant la seva època acadèmica rep una sòlida formació en idiomes estrangers, sobretot francès i anglès, que li facilita la descoberta dels autors que marcarien posteriorment la seva obra poètica i la seva carrera de traductor.

De ben jove estableix relacions epistolars i personals amb escriptors reconeguts com Joaquim Ruyra i, sobretot per qüestió generacional, amb noucentistes com Josep M. López-Picó, Carles Riba i Eugeni d’Ors. Als vint anys publica el seu primer llibre de poemes, La branca (1918), molt ben acollit per la crítica. Treballa a l’Editorial Políglota al mateix temps que Josep Carner, encetant una amistat que duraria tota la vida. Amic i mestre, Josep Carner l’aconsella sobre els autors a qui havia de donar prioritat en les seves traduccions.

També l’any 1918 inicia el dietari personal, amb una prosa rica en les descripcions de la natura i extremament precisa i detallista. L’escriu de manera intermitent al llarg de tota la vida, però en un principi no volia que fos publicat perquè li reservava una destinació personal: «Anotava les coses per a mi, obsedit per la voracitat del temps que tot ho esborra.» Malgrat tot en publica diversos fragments en quatre llibres, Montseny. Zodíac d’un paisatge (1948), A flor d’oblit (1968), El vel de Maia (1975), premi Josep Pla del 1974, i L’aroma d’arç (1982).

La collita en la boira (1920) és el seu segon recull de poemes, i el mateix any edita la seva primera traducció, El llibre de la jungla de Rudyard Kipling. Alhora col·labora activament en activitats culturals relacionades sempre amb la poesia: funda la impremta Atenas Arts Gràfiques (1920), escriu per a la revista Monitor (1921) i el diari La Veu de Catalunya (1918-1934) i dirigeix la Revista de Poesia (1925-1927) en la qual apareixen traduccions seves de diversos poetes europeus, com ara W. B. Yeats. Amb Carles Riba, Tomàs Garcés i Joan Teixidor funda la revista Quaderns de Poesia (1935-1936). També publica L’aire daurat (1928), on a partir de poemes xinesos traduïts a l’anglès, elabora interpretacions, mantenint-hi «l’esperit i el to de cada poema» més que la «fidelitat literal». De fet aquesta dedicació a la poesia xinesa es considera més aviat una forma de creació pròpia de Manent, més que no pas una tasca de traducció pròpiament. Després d’haver publicat diverses traduccions a les revistes on col·labora, Poemes (1931), de Rupert Brooke, és el seu primer llibre unitari de poemes traduïts de l’anglès. Amb L’ombra i altres poemes (1931), molt influït per la teoria de la «poesia pura» formulada per H. Brémond i autors com Yeats i Rilke, abandona definitivament les consignes noucentistes i comença una veu i una sensibilitat pròpies.

El 1934, juntament amb Millàs-Raurell representa el Centre Català del Pen en el congrés d’Edimburg (Escòcia), i participa activament en el congrés de l’any següent, celebrat a Barcelona. Viatja sovint per Europa, i fa llargues estades principalment a Suïssa. La Guerra Civil espanyola li suposa un daltabaix. Catòlic, conservador i catalanista, expressa en diverses anotacions del seu dietari un escepticisme envers la capacitat constructiva dels promotors de la revolta. Es refugia amb la seva família en una casa pairal a Viladrau (Osona). Aquest recer no li permet deixar de costat els horrors de la guerra, però segueix llegint, traduint i rebent gent del seu cercle, fins que amb l’acabament de la guerra retorna a Barcelona. En l’anotació al seu dietari amb data del 28 de març de 1939, diu:

«Això és la pau, a la fi! Passaven tramvies plens de jovent amb banderes i branques verdes, cridant i cantant. A quarts de sis hem anat tots a Barcelona. Concentracions de la Falange, gentada animadíssima, camions de boines roges, banderes, cants, aclamacions. Visca la Pau!»

Els anys de postguerra van acompanyats d’estretors econòmiques, i la seva activitat poètica queda en segon terme. Treballa per a diverses editorials, fent encàrrecs de correccions i de traduccions al castellà. Col·labora sobretot amb l’editorial Juventud, essent-ne director literari i assessor fins a la jubilació. Per tot això i per la duresa de la repressió del règim franquista, la publicació de noves traduccions en català és molt minsa. La primera arriba en edició de bibliòfil, Epipsychidion (1946), de P. B. Shelley. Segueix la important recopilació Poesia anglesa i nord-americana (1955), de tres-centes setanta pàgines i que abasta des de les primeres balades angleses fins a autors moderns com Yeats.

La ciutat del temps (1961), no arriba fins trenta anys després de la publicació de l’anterior recull de poesia, i sis anys més tard apareix el segon volum d’interpretacions de poesia xinesa, Com un núvol lleuger (1967).

Amb el retorn de la democràcia incrementa notablement el nombre de publicacions, com ara diverses edicions de la seva Poesia Completa, dos volums de dietari i traduccions poètiques de Thomas Dylan, William Blake, Archibald McLeish o S. T. Coleridge. Rep diversos premis, escriu pròlegs i connecta amb poetes joves. I també reprèn la col·laboració habitual a la premsa escrita, als diaris Avui (1976-1987), El Correo Catalán (1979-1980) i La Vanguardia (1981-1986). També aplega els millors escrits de crítica de poesia i comentaris sobre art a Notícies d’art (1981), i publica una edició de bibliòfil titulada Vint poemes xinesos (1982).

El 1978 rep un homenatge pel seu vuitanta aniversari amb la publicació, entre altres actes, d’una antologia poètica. El 1985 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per a tota la seva trajectòria. Mor a Barcelona, la seva ciutat natal, l’any 1988.

El 1989, un any després de la seva mort, es publica l’edició definitiva de Poesia completa. El 1998, amb motiu del centenari del seu naixement, l’obra literària de Marià Manent és reconeguda en homenatges diversos. Es publiquen l’opuscle Centenari Marià Manent (1898-1998), presentat a Premià de Dalt, i el recull d’articles Crítiques, personatges, confidències, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes. L’any 2000 es publica el primer volum de l’Obra completa, amb l’edició íntegra, per primera vegada, del seu dietari.

L'autor durant els Jocs Florals de Barcelona, l'any 1915.
L'autor durant els Jocs Florals de Barcelona, l'any 1915.
L'autor amb la seva esposa Josefina Segimon, vers el 1978-1980.
L'autor amb la seva esposa Josefina Segimon, vers el 1978-1980.
L'autor amb Josep Pla i uns amics, a Porqueres (Pla de l'Estany), l'any 1975.
L'autor amb Josep Pla i uns amics, a Porqueres (Pla de l'Estany), l'any 1975.
L'autor al seu despatx de l'editorial Joventut a principis de 1980.
L'autor al seu despatx de l'editorial Joventut a principis de 1980.

Premis

  • Lletra d’Or (1968): Com un núvol lleuger. Més interpretacions de lírica xinesa.
  • Premi Crítica de prosa Serra d’Or (1969): A flor d’oblit.
  • Premi Josep Pla (1974): El vel de maia.
  • Insígnia de Comandant de l’Imperi Britànic (1976): Per les seves traduccions de poesia anglesa.
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1985).

    • Rellegint.

    «Aquest llibre, com els precedents, Poesia, llenguatge i forma i Llibres d’ara i d’antany, és un recull de l’activitat més recent de Marià Manent com a articulista, assagista i crític literari. Són uns treballs modèlics, escrits amb l’estil magnífic, ric i precís que caracteritza Manent, també crític de fina sensibilitat i cultura profunda, potser no prou conegut, com mereixeria, en aquesta faceta del seu quefer literari.»

    (Extret de la contraportada)

    Coberta del llibre Rellegint.
    Coberta del llibre Rellegint.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    De Carner, Manent en poua o assumeix el do preciós de la forma submisa i de la paraula musical. La poesia de Manent canta amb una naturalitat plàcida i serena, com la del millor Carner. Amb l’avantatge, en el fons, de saber prescindir del guspireig enginyós, epidèrmic, a què tan sovint es redueixen els versos del Carner més fàcil. […] L’impuls metafòric mai no aboleix les realitats sensibles, ni s’esfuma en mera àlgebra d’imatges, com s’esdevenia en alguns moments de Riba; tampoc no pretén de donar a l’aspecte metafísic i al religiós el lloc explícit que, amb millor o pitjor fortuna, un López-Picó o un Esclasans concediren en els versos respectius.

    […] Sota l’aparença d’una naturalitat sense fissures ni ensopecs, hi ha «la paciència d’un arc voluntari i humil», escrupolosa. D’això, en deriva, una elegància impecable, ferma, inconsútil. La tria de les paraules, dels ritmes, dels temes, l’atmosfera que hi crea, responen a una cura conscient i pacient. Però no és una perfecció frígida i maquinal, neoclàssica: els versos de Manent retenen, encara, el tebi batec d’un anhel o d’una nostàlgia que semblen sincerament vius. L’amor, el bosc, una fauna amistosa, el temps que no torna, i l’altre temps, el de les estacions -primaveres subtils, tardors fugisseres-, són la seva matèria. I tornem a pensar en el més delicat del romanticisme anglosaxó.

    Joan Fuster. Literatura catalana contemporània, 1972.

    * * *

    Voluntàriament, al marge dels debats -uns debats que gairebé mai no podien dir-li res, perquè pertany a aquella mena d’escriptors que, un cop trobat el seu accent personal, només demanen d’aprofundir-hi solitàriament-, Marià Manent no ha fet ni el paper de tocatardà ni el de profeta. La seva producció, unitària com poques, però externament dispersa en una varietat sorprenent de formes, moltes de les quals tenen en comú la tendència a servir de pantalla al clos d’una subjectivitat retinguda i com esborrada darrere la transparència lluminosa de l’obra -mirall, reflexos, irisacions-, ha trobat des del principi un públic selecte i addicte, però mai no ha estat enarborada com a fetitxe per cap bàndol.

    Pere Gimferrer: «Pròleg», Antologia poètica, 1978.

    * * *

    A La collita en la boira encara hi traspua un món elegíac, on s’hi respira com a rerefons l’experiència amorosa fallida. A L’ombra i altres poemes, la melangia és substituïda per una nota de maduresa. I a La Ciutat del Temps, molt més clarament, la seva poesia és feta d’anotacions, per sublimació, d’experiències. Ara s’interessa per unes experiències més àmplies i no apunta tan sols paisatges interiors o exteriors.

    […] Si llegim tan sols l’obra poètica de Manent podem pensar que ens trobem davant d’un esteta refinat i pedant. Els dietaris demostren bastament que Manent no és tan sols un esteta, fornit d’una sensibilitat delicada, sinó que la seva mirada al món és força més complexa.

    Enric Bou: «La poesia postsimbolista (1915-1936)», Història de la literatura catalana, 1987.

    * * *

    Els lectors degueren trobar en els articles de Manent tres coses essencials: novetats culturals, síntesis molt meditades sobre el que era realment important en aquells textos, i estil. Així ho degué entendre la societat literària: la continuïtat en la publicació de les seves crítiques indica no només la seva actitud professional sinó també la manera com els editors i crítics l’acceptaren. I, en darrer terme, que els seus articles crítics eren considerats -pels professionals de les lletres si més no- útils. Interessants i útils.

    (…) Marià Manent no fa la crítica per poder opinar. Simplement vol informar del text. D’una manera gairebé transparent. Gairebé. Només gairebé perquè la crítica de Manent revela, sense cap ambigüitat, el seu criteri, la seva opinió i la seva sensibilitat literària. Inequívocament. Començant per la tria.

    Ramon Pla i Arxé: «Marià Manent, crític», Marià Manent, 1988-1998, 1998.

    * * *

    Al marge de ser una prolongació de la seva pròpia obra poètica, les traduccions de la poesia de Manent complien una altra funció en el seu univers literari: la d’anar neutralitzant la presència del poeta. Manent estava totalment d’acord amb Eliot quan el poeta nord-americà exposava la seva teoria de la impersonalitat artística i deia que «l’evolució d’un artista és d’autosacrifici constant, d’extinció constant de la seva personalitat». Manent va utilitzar les seves traduccions poètiques com un mitjà per «extingir» la seva personalitat, per allunyar l’home que hi havia darrere dels poemes. Les xifres parlen per elles soles: el cànon de l’obra poètica de Manent consta de poc més de vuitanta composicions, mentre les seves versions poètiques ultrapassen les quatre-centes.

    D. Sam Abrams: «Marià Manent, traductor de poesia i memorialista», Marià Manent, 1988-1998, 1998.

    Entrevistes

    —El març del 1968 publicàreu a Serra d’Or una primícia del vostre dietari on exposàveu els vostres records de Ruyra, Carner, d’Ors i López Picó… Parleu-me de la vostra amistat amb Carner, d’Ors i altres poetes, per exemple, Riba i Vinyoli.
    —L’amistat amb Carner durà fins a la seva mort, encara que és clar, en els darrers anys no ens veiem gaire. Emparant-me en la nostra amistat, el vaig poder convèncer, en una visita a Brussel·les perquè publiqués (s’hi resistia molt a causa del règim franquista), la seva obra poètica completa. Enllà dels anys vaig tenir amb Carner llargues converses enriquidores. Era un monòleg que no cansava mai. Amb l’Ors vaig parlar-hi menys. M’imposava, tot i que, casat amb una llunyana cosina meva, alguna vegada se m’adreçà anomenant-me parent. Amb Riba ens vèiem sovint. Vivia prop de casa, a l’Avinguda de la República Argentina, i jo hi anava gairebé cada diumenge. Les seves converses sobre literatura, l’art, Alemanya, Grècia, etcètera, eren sempre interessants i agudes. Més d’una vegada vaig sentir-hi afirmar el mestratge de Carner. A Vinyoli el vaig tractar sobretot durant la guerra civil. Després ens vèiem a casa de l’escriptora italiana Ester De Andreis, al carrer de Ganduxer, en unes tertúlies literàries, on alguna vegada Vinyoli ens va llegir poemes. M’admirava la subtilesa dels seus judicis crítics sobre poesia.

    Lluís Busquets Grabulosa: «Marià Manent, contenció i música de la paraula», Plomes catalanes contemporànies, 1980.

    * * *

    —Aquesta activitat de revisió de l’obra feta ha estat una constant de la vostra obra, com a traductor i també com a poeta.
    —Afecta sobretot les traduccions, i ara, amb motiu de la meva poesia completa ha afectat també l’obra de creació. Dels primers llibres, principalment del primer, La branca, vaig salvar molts pocs poemes quan l’any vaig fer l’antologia del que havia estat la meva obra fins a aquell moment. L’editor va pensar que amb això no n’hi havia prou, i hem cregut oportú de revisar-ne d’altres per donar una visió més completa del que era aquell llibre. Aquesta recuperació ha implicat forçosament una revisió estilística i de vegades també lingüística, perquè la llengua ha evolucionat molt. Quan vaig escriure La branca tenia divuit o dinou anys i des d’aleshores el català s’ha polit i s’ha perfeccionat. Haver de refer l’obra antiga és una tasca que no m’agrada. Josep Carner la va fer amb molt d’esforç i també una mica a contracor, tot i que, és clar, la seva va ser molt més complexa perquè la seva poesia és molt més extensa.

    —A l’àmbit estrictament literari, de quina manera us ha marcat l’obra de Carner?
    —Carner va influir una mica en tothom, perquè va crear un llenguatge poètic. (…) Lògicament Carner em va marcar: jo usava molt la forma de la cançó, una mica juganera, musicable, que ell feia servir habitualment. Però és clar aquest primer impuls es barreja amb el que prové de la literatura anglosaxona, d’un grup de poetes irlandesos. El crepuscle celta, molt vinculat al romanticisme, que recreaven la mitologia del nord, uns poetes entre els quals excel·lia el nom de Yeats. I després, Rilke, que jo llegia molt i que em va influir sense que jo volgués.

    Julià Guillamon. Avui, 6 d’abril de 1986.

    Antologia

    FLAMA D’ABRIL

    Els arbres fan una boirina verda
    pels caminals on quiea el nou ruixim.

    Al cel, els núvols, que la llum esquerda,
    són una rosa, són un bell raïm.

    El cor pesava com una despulla
    i preguntava l’esperit: ‘Per què?’

    Si el roser tendre ha tret la nova fulla,
    jo no ho sabia, ni sentia re.

    No em fou amiga la claror somorta,
    ni la plugeta com els diamants.

    Un sol desig es deturà a ma porta
    i ara allargava totes dues mans.

    ‘Ai, mon desig, sota la pluja fina,
    bon pidolaire, que no us puc servir!

    Els arbres pàl·lids fan una boirina:
    cerqueu sopluig, però no pas en mi.’

    El meu desig tornava, amb la requesta,
    i la flameta ja em prenia el cor:

    s’alleugeria de la grisa vesta
    i esdevenia com la brasa d’or.

    I el cor parlà, transfigurat: ‘Si ara,
    sota aquests arbres, que són tan humans,

    amb l’amigueta de la vesta clara
    miré com cauen tots els diamants!’

    Diria: –Mira el dolç avet com plora
    i l’àlber tendre, amb el plomall d’argent–.

    I passaria per la nostra vora
    l’àngel que porta una estrelleta ardent.

    I jo diria: –Qui pogués haver-la,
    perquè l’amiga la portés al pit!

    I es desfaria un núvol rosa-perla,
    deixant aromes vagues en la nit.

    (Del llibre La collita en la boira, 1920)

    * * *

    LO IANG

    És bell indret la ciutat de Lo Iang.
    Els grans carrers són plens de llum de primavera;
    els minyons duen arpes i van vestits de blanc
    i se’n va a collir móres la noieta lleugera.

    *

    L’AMADA MORTA

    El so d’aquella seda mai més no s’oirà.
    La pols ja s’amuntega damunt el marbre clar.

    És freda i és callada la seva buida cambra.
    A les portes s’apilen mil fulles color d’ambre.

    Enyorant una dama tan dolça de mirar,
    com em voleu aconhortar?

    *

    LA GENT AMAGA EL SEU AMOR

    ¿Qui diu que jo he cercat aquesta llunyania,
    i que em plau viure lluny de tu?
    La vesta encara em flaira d’espígol que em vas dur;
    ta lletra encara servo vora el cor, nit i dia.

    Al volt de la cintura porto un doble cinyell,
    i somnio que ens lliga els cors, tota la vida.
    ¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
    com una flor gentil que no pot ser collida?

    (Del llibre L’aire daurat: Interpretacions de poesia xinesa, 1928)

    * * *

    FOLK-SONG

    Quina dolçor, aquesta nit!
    Quina celístia tan blanca!
    Cuques de la llum han eixit:
    l’herba es tornava més clara.

    Cinc tarongers fan perfum
    vora la torre quadrada.
    Brilla una mica de llum
    a la finestra més alta.

    I, si et cenyia el cabell
    un tremolor de rosada,
    ara als teus llavis de mel
    brunz una abella daurada.

    *

    CANÇÓ ÀVIDA

    Pomera daurada
    que rius vora meu:
    no cerco la fruita,
    sinó l’ombra lleu.

    Fonteta perduda
    al cor de la pau:
    no em cal l’aigua fresca,
    sinó el cant suau.

    Estrella encantada
    damunt de la nit:
    no et vull per guiatge,
    sinó per neguit.

    (Del llibre L’ombra i altres poemes, 1931)

    L'aire daurat: Interpretacions de poesia xinesa.
    L'aire daurat: Interpretacions de poesia xinesa.

    En un llibre recent, que es proposa d’ésser una ‘anatomia de la literatura contemporània’ (Gog Magog and Other Critical Essays), G.W. Stonier, comentant la tècnica de Joyce, ha fet una intel·ligent classificació dels novel·listes: hi ha els que van de la realitat cap als mots, és a dir, que tenen per nuci de llur art, no la frase o el capítol, sinó el personatge, el gest, l’escena (Hardy, Geroge Elliot, Dickens); i els que parteixen dels mots, que abranden llur facultat creadora en l’acte mateix de l’expressió. Per a aquests darrers, el personatge, el gest, l’escena emergeixen més vigorosament a mesura que sorgeix el mot exacte, que el ritme és modificat i millorada l’eufonia. Sterne és probablement el millor exemple d’aquest tipus entre els escriptors d’antany; Joyce entre els d’ara.

    Joyce troba, certament, la seva realitat a través dels mots. Un dels seus comentaristes recents, Mr. Stuart Gilbert, ja subratlla que en tota l’obra de l’autor d’Ulysses la paraula és sempre triada en relació amb les assossiacions que evoca i controlada per una lògica de les més severes. Però aquesta fe en la virtut intrínseca dels mots ha inclinat Joyce, en la seva darrera fase (la novel·la Work in Progress, de la qual s’han publicat fina ara només alguns fragments), a una experimentació verbal que sembla excessiva. Els mots són, és clar, la matèria expressiva de tot escriptor, però l’art literari s’esmerça, generalment, en la combinació dels elements ja cristal·litzats, no en la transformació cel·lular de la substància lingüística. Com recordava el Professor Livingston Lowes, els mots no són en si poètics ni apoètics: són poesia latent. Els exemples d’intensa irradiació poètica d’una «paraula viva» que ens proposà Maragall depenen, en realitat, d’un ambient, d’una emoció difusa en el paisatge que el mot sembla condensar, però que el mateix mot solitari, separat d’aquella atmòsfera emotiva, no revelaria pas fidelment. Maragall creà per a nosaltres aquella aura lírica al voltant d’un mot determinat, el posà en valor com una gemma, servint-se de molts altres mots, de moltes frases.

    Però Joyce, en la seva darrera novel·la, tendeix a convertir el mot en ‘forma estètica’. No combina amb procediments estilístics normals els elements individualitzats de la llengua, sinó que els fusiona o els transforma íntimament, o bé n’inventa de nous: és a dir, no s’acontenta de crear-se un estil, sinó que es crea un llenguatge.

    (Del llibre Crítica, personatges, confidències: Articles inèdits i dispersos, 1999)

    8 de febrer de 1937. Dia assolellat, una mica ventós, però tebi. Poca circulació, al matí. Llargues cues a les fleques. Uns vellets prenen el sol en uns bancs de pedra, vora el brollador que hi ha a l’entrada de Gràcia. A migdia tinc una llarga conversa amb Langdon-Davies al bar ‘La Lluna’. Diu que actualment lluiten 60.000 alemanys al costat dels rebels. Li pregunto: ‘Però vós, és clar, confieu en la victòria dels governamentals?’ Fa una ganyota: ‘Si pot deturar-se la tramesa en massa d’alemanys…’ Assegura que els italians també ajuden molt els franquistes. A Mallorca hi ha hagut (no se sap si hi són encara) centenars d’avions de procedència italiana. Però no creu que Catalunya hagi de témer un atac per mar, perquè Anglaterra no permetrà que Itàlia ataqui openly. Opina que l’atac vindrà per terra, de la banda de Terol.

    Li conto que, aquests darrers temps, he llegit bastant Marx i Lenin. Diu que no li agrada el dogmatisme de certs comunistes, que converteixen aquests dos doctrinaris en la Bíblia marxista: l’Antic i el Nou Testament. Després parlem de finances. És completament cert, segons ell, que a Anglaterra la pesseta de Franco té una cotització molt més favorable que la republicana. Els canvis, en relació amb la lliura, són 70 i 150 respectivament. ‘Això és absurd -comenta-, ja que la pesseta dels rebels no té cap encaix or. Però ningú no pot treure del cap dels conservadors anglesos la convicció que guanyarà Franco.’ Tornem a parlar de la premsa: li pregunto per quina raó no es venen ací els diaris del seu país. ‘Perquè tots, llevat del News Chronicle, són favorables als franquistes’. ‘Però i el Manchester Guardian?’ -objecto-. ‘Bé, doncs: tots menys aquests dos’. Diu que prepara un llibre sobre l’anarcosindicalisme català. Comenta que els més ‘místics’, en aquesta lluita, són els de la FAI. Cremen amb furor les esglésies perquè creuen que allí resideix un poder real que els amenaça, i per això el volen destruir. No opina que, en conjunt, aquesta sigui una guerra religiosa. Jo esmento el parer contrari de l’escriptor francès Ramon Fernandez (expressat en un article a la revista Vu). Abans d’acomiadar-nos para molt despectivament de l’anarquista nord-americana Emma Goldman.

    Quan he tornat a Viladrau, al tren hi havia tres milicians estrangers -un belga i dos francesos- de la columna Ascaso. Un d’ells estava completament embriac. Cabell gris, cara roja i embotornada. Els seus companys el pataquejaven perquè no s’adormís. ‘I això també li passa al front?’, pregunto a un d’ells. I em respon: ‘sí; sempre està d’aquesta manera’.

    […]

    17 de febrer de 1937. Avui han mort el porc a can Pla. Havent dinat, hi anem una estona. Cuina recollida, amb parets gruixudes, una finestra quadrada, les bigues negres de fum, com enquitranades o brunyides. Gran catifa de brases -roserar ardent- sota les calderes on bull el saborós menjar. Per la finestra veiem com el vent agita els arbres nus. Després passegem una estona. El pastoret del Pujolar ve per un camí fondal amb un gran sac de fullaraca. Cap al tard lluen els núvols de la posta, d’un gris-salmó inoblidable. D’altres floten, color de lilà, darrera un rengle de roures nus i esvelts.

    18 de febrer de 1937. Després de llegir el diari, anem a fer llenya. Fa una mica de vent, però el sol és deliciós. A primera hora de la tarda seiem llarga estona en un recer, davant del Matagalls. Quina llum més alegre! Les fulles de les alzines brillen més que abans. Les pedres, a la muntanya, tenen un color d’or vell, entremig de la gran fageda moradenca. El vent fa lliscar, ran de carena, un nuvolets flonjos, blancs. Xiula un merlot tímidament al fons dels boscos. És un delicat preludi: la llum, l’ocell, els núvols; un primer assaig del ‘temps clar’ (com deien els trobadors). Cap al tard els núvols són d’or, xiula un gripau, a ponent hi ha una ran zona de nacre.

    […]

    8 de setembre de 1938. Matí de boira densa, però després s’asserena. Amb en Vinyoli i en Jaume vaig al bosc de Vilarmau i damunt el Sot dels Cerdans. Passem entre falgueres tropicals, sobre un herbei com molsa. En Vinyoli pregunta sovint el nom de les flors, de les herbes i dels arbres. Ens encantem davant els freixes estilitzats, tan freqüents en les pintures dels primitius italians, davant els faigs de balada nòrdica i els roures nobilíssims.

    A sopar, en Vinyoli parla molt de Rilke. Cita un sonet del cicle d’Orfeu, en què el poeta defineix la poesia. ‘No és pas -ve a dir- ni quan el cant et delira al llavi, sinó un existir, un vent en el déu’.

    (Del llibre El vel de maia: dietari de la guerra civil, 1936 – 1939, 1975)