Albert Manent i Segimon neix el 23 de setembre de 1930 a Premià de Dalt (Maresme), fill del poeta Marià Manent. Ben aviat la família es trasllada a Barcelona i, després de passar la guerra civil a Viladrau, el 1939 comença a estudiar al Liceu Verdaguer de Barcelona. El 1940 ingressa al Col·legi de la Mare de Déu de Gràcia, on coincideix amb Ernest Lluch i Xavier Fàbregas. De ben jove sent la vocació literària i, inspirat per l’ambient familiar, amb catorze anys escriu el seu primer poema, titulat «Cap al tard a Montserrat», que publica a la revista Agrupación del col·legi. El 1948 comença els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i coneix els joves del Front Nacional. En aquest ambient llegeix, entre d’altres, Josep Carner, Guerau de Liost i els lírics anglesos contemporanis, i abans de complir els dinou anys publica el seu primer llibre, Hoste del vent, el maig de 1949. El mateix any prepara amb Josep M. Ainaud la primera Antologia poètica universitària, amb la presència de quinze companys, i escriu alguns contes. Poc després publica un segon poemari, La nostra nit, obra de 1951 que conté un pròleg de J.V. Foix i poemes de caire patriòtic emmascarats pel simbolisme.
El desenvolupament d’una forta militància cultural el porta a incorporar-se, el 1950, a l’equip d’Antoni Comas, Joan Ferran Cabestany, Joaquim Molas i Miquel Porter, que el 1948 havien encetat Curial, una revista literària a la Facultat de Lletres que el 1951 és aixafada per part de la policia pel fet de ser en català. També assisteix a les lectures de poesia clandestines de Miquel Saperes, a les tertúlies dominicals de J.V. Foix i Carles Riba i, sobretot, a casa de l’historiador i geògraf reusenc Josep Iglésies. És en aquest entorn on coneix d’altres literats i intel·lectuals del país que l’ajuden en la seva formació, a més dels que ja coneix a través del seu pare, com Jaume Bofill i Ferro.
Paral·lelament, es comença a interessar per la crítica literària a partir de 1950 gràcies a les col·laboracions en revistes de l’exili. La primera apareix a Germanor, seguides de les tribunes Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, on sovint utilitza els pseudònims Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny. És també durant aquest temps quan coneix Jordi Pujol, Joaquim Molas o Max Cahner. El 1954 enceta una col·laboració a l’Editorial Joventut que durarà fins a 1980. Entre les seves col·laboracions cal destacar l’adaptació al vers modern d’una edició del Poema del Mío Cid (1978), prologada per Dámaso Alonso, o la traducció en vers de La Tragedia de Romeo y Julieta (1969), de William Shakespeare, amb pròleg de Carles Soldevila.
El 1957 participa en la segona vaga de tramvies i dos anys després cofunda la segona etapa de Serra d’Or, fruit de la fusió de Germinabit i de l’antiga revista. El 1960 participa en la campanya contra el director de La Vanguardia i en d’altres contra la censura i a favor de la cultura catalana que s’aniran intensificant al llarg de la dècada dels seixanta. Per exemple, arran de la campanya «Volem bisbes catalans» de 1966, participa en la redacció d’Una qüestió del post-concili: El Vaticà i Catalunya: el nomenament de Mons. González Martín a l’Arquebisbat de Barcelona, obra publicada en edició bilingüe en català i francès i amb peu d’impremta fals (Genève 1967) i amb el títol Le Vatican et la Catalogne. Amb Rafael Tasis i Joaquim Molas impulsa el número 106 de la Revista de Catalunya publicat a Mèxic (1966) i ajuda a crear Edicions Catalanes de París, una editorial francesa que publica en català temes d’història i cultura catalanes (1967). Altrament, el 1970 comença, juntament amb el seu amic Max Cahner, els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i, des de 1971, és un dels redactors externs més importants de la Gran enciclopèdia catalana. Ja amb democràcia, i arran d’aquest constant activisme cultural, el 1980 és nomenat director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat, càrrec que ocupa fins a 1988, i participa directament en la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya. A més, des de l’any 2000 fins a 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.
De fet, és a partir dels anys seixanta que es comença a decantar per la història de la cultura, especialment per la biografia dels capdavanters del Noucentisme. Així, publica biografies de Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or, Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972), Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979) o Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980). A partir dels anys noranta publica les de J.V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995), Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998), Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) o Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).
Amb una prosa que combina la literatura amb la història, la seva tasca respon a la de recompondre la història cultural catalana del segle XX, amb un especial interès per deixar escrit com vivien, es movien o se superaven els entrebancs durant el període franquista. Així, i com a complement de la biografia, el 1986 enceta una sèrie de volums de retrats literaris que arriben a setanta personatges o col·lectius, sempre amb el propòsit de no oblidar les figures i les vicissituds de la cultura catalana. Aquesta sèrie comença amb El molí de l’ombra, continuada per Solc de les hores (Premi Josep Pla 1987), Semblances contra l’oblit (1990), Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999).
Paral·lelament, col·labora a la Història de la literatura catalana d’Ariel, escriu diversos estudis com Literatura catalana en debat (1969) i Tres escritores catalanes: Carner, Riba, Pla (1973), edita la panoràmica sobre La literatura catalana a l’exili (1976), Premi Alfons Bonay 1978 atorgat per l’IEC, i dues obres sobre bibliografia clandestina de la postguerra: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: Cap a la represa (1944-1946) (1989), en col·laboració amb Joan Crexell. També és autor d’Escriptors i editors del nou-cents (1984) i Del Noucentisme a l’exili (1997). Pel que fa a la història i documentació sobre l’església catalana, publica diverses obres com L’església clandestina durant la guerra civil 1936-1939 (1984) i el 1995 projecta i impulsa el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors.
A més de les revistes de l’exili i els articles puntuals en desenes de tribunes, ha col·laborat assíduament amb diversos mitjans de la premsa escrita. El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual és membre del consell de redacció.
President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, també escriu estudis sobre noms de lloc i lèxic dialectal i popular en articles i estudis apareguts en diversos opuscles, com ara Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962), guanyador del premi Eduard Brossa 1959 atorgat per la Societat Catalana de Geografia, Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), Premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC o La vila de l’Aleixar i les «Ordinacions» de 1791 (1978), Premi Josep Massot i Palmés de l’IEC. Com a assagista i investigador en temes de ciència i llengua, publica La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004), entre d’altres.
A més dels nombrosos premis literaris rebuts, entre els quals cal destacar, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), la seva tasca cultural ha comptat amb nombrosos reconeixements, com per exemple el títol de Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) o la publicació de dos llibres d’homenatge amb motiu dels seus setanta i setanta-cinc anys (2000 i 2005).
Albert Manent mor a Barcelona el 14 d’abril de 2014, a l’edat de vuitanta-tres anys.
_0.webp)
