Joaquim Mallafrè

La traducció, de Joaquim Mallafrè, de la qual ja he dit alguna cosa, em sembla una mena d’homenatge constant a Joyce, ja que en revela tot el geni lingüístic amb tota l’economia humanament possible de distanciament, d’una manera cenyida, hàbil i rica; alhora gosaria d’avançar a dir que aquestes set-centes vint-i-vuit pàgines hauran d’ésser vistes com un homenatge, també, a l’obra gramatical i lingüística fabriana. Diguem-ho sense embuts: crec que Fabra en persona, amb la pipa a l’abast, s’hauria entretingut unes quantes hores (tot un dia potser, com el dia de què s’ocupa la novel·la) veient quin partit un escriptor, un «tècnic» si ho volem dir així, ha tret del català que ell i els seus col·laboradors i els principals escriptors dels Països Catalans posaven en solfa en la tasca del Diccionari, a les envistes de la seva publicació mig segle enrere.

Joan Triadú: «Una fita per a una cultura. La versió catalana de l’Ulisses«, Avui. Cultura (Barcelona), 29 de març de 1981.

* * *

El text de Joaquim Mallafrè revela -contra la idea general entre nosaltres, i no pas perquè sí- que el sancta sanctòrum de l’Ulisses joicià no ho és gens, de tenebrós, d’incomprensible. Ben altrament, ens el manifesta lluminós, i complex -això sí! Ens el manifesta entenedor, fet per ésser entès, intel·ligible. Amb això la traducció catalana estableix -l’original essent, és clar, intel·ligible- la seva genuïnitat. Precisament perquè s’entén; com l’original mateix. Perquè satisfà, en altres paraules, un dels criteris essencials de tota traducció: el d’ésser trans-posició, trans-lació, tra-ducció. […]

[La traducció catalana] s’entén perquè és ella mateixa ajustada trans-lació, traducció de l’Ulisses original. Una obra la intel·ligibilitat plena de la qual no depèn pas d’una acció, d’uns personatges, d’unes situacions, de subratllar uns conceptes, sinó d’uns horitzons de referències que tenen la llengua per matriu. La llengua i les seves intimitats. I si una traducció és incapaç de fer de matriu referencial, deixa d’ésser traducció i destrueix, per torna, l’obra literària. Esdevé incomprensible, inintel·ligible. Molt bé, doncs; si la traducció d’en Mallafrè funciona [···] és perquè el traductor ha sabut establir aquesta matriu referencial. Tot estava a trobar aquell punt en què el català podia, seguint les mateixes pautes imposades per Joyce a l’anglès, esdevenir còpia, tras-llat, tra-ducció, de l’original.
Perquè supera aquest prova crítica, el text de Mallafrè apareix com un moment d’estat de gràcia. Representa, entre nosaltres, una presa de consciència de la traductivitat, igual com l’obra de Joyce representa una presa de consciència de la literaturització.

Jem Cabanes: «Quan la traducció fascina. La versió catalana de l’Ulisses«, Avui. Cultura (Barcelona), 29 de març de 1981.

* * * 

Seria profitós estudiar els prejudicis sobre la traducció -com a procés i com a resultat– partint de les recensions publicades als diaris. Tant els implícits i els pressupòsits que s’hi amaguen com les assercions que s’hi exhibeixen, revelarien sens dubte, poca consistència teòrica i una gran ignorància de la pràctica de la traducció literària. L’estudi de Mallafrè que contempla amb rigor l’estat de la qüestió s’hauria de recomanar amb fermesa. 

Pel que fa als traductors que llegeixin aquest llibre, no tots hauran passat per aules de lingüística aplicada. Els que tenen vocació literària, invertida en l’estudi/rescriptura de textos admirats (que es converteixen, perversament, en textos torturats), i s’han d’alimentar gràcies a la translació dels innombrables missatges publicitaris, científics i tècnics, legals i administratius -tot i no ser-ne especialistes-, s’adonaran que Mallafrè, que no necessita ser un traductor professional, també té una tirada especial per la traducció literària: el seu llibre, per bé que ens serveixi amb plàcida utilitat, ens ve a dir que l’Ulisses és el centre del seu treball teòric, motivat, d’entrada, per la preparació de l'»activitat traductora concreta», a posteriori, per la necessitat d’una «racionalització de motius», i, en qualsevol cas, per un «apassionament traductor». L’amor de la llengua que l’empeny a buscar els estalvis oblidats de la «llengua de la tribu» -concepte que, en un principi, sembla remetre a la Paraula Viva però que aviat s’afina gràcies a una anàlisi lingüística dels seus components, especialment en l’aspecte fònic-, l’amor d’un text que l’obliga a justificar teòricament la possibilitat poètica de la traducció determinen el seu treball de lingüista. És per això que, si el llibre ens ofereix l’erudició i la reflexió personal d’un especialista així com una excel·lent definició de criteris per a tota mena de traduccions, també en traspua una experiència singular de la literatura, hereva de les lliçons de Joyce. Sap tota la importància dels jocs de paraules i es (ens) recrea amb un seguit d’exemples saborosos. Ens alegra que recomani als traductors no renunciar mai a un joc -i la literatura n’és plena- abans d’haver «esgotat totes les possibilitats». Aquesta és, en efecte, la renúncia més trista i encara té massa defensors acomodatius. Hem vist massa textos fets malbé perquè el traductor ha triat la cohesió idiomàtica i el primer grau del significat en detriment de les distorsions del treball del significant. Si hem entès bé, Mallafrè ens anuncia una «futura publicació» sobre els problemes concrets de la traducció de l’Ulisses. Entenem: les seves solucions. La defensa i il·lustració de la traducció s’havia de fer, precisament, a partir d’un dels textos més difícils…

Annie Bats: «Defensa i il·lustració de la traducció literària», Avui. Cultura (Barcelona), 6 d’abril de 1991.

LENNY: I ara potser que et tregui el got.
RUTH: No he acabat del tot.
LENNY: Ja has begut prou, em penso.
RUTH: No, no és cert…
LENNY: Ben bé prou, penso jo.
RUTH: No opino el mateix, Leonard.
LENNY: No em diguis així, si us plau.
RUTH: Per què no?
LENNY: Així és com em deia la mare.
Pausa.
Dona’m el got.
RUTH: No.
Pausa.
LENNY: Ja l’agafaré jo, doncs.
RUTH: Si tu agafes el got… jo t’agafaré a tu.
Pausa.
LENNY: I què et sembla si jo agafo el got sense que tu m’agafis a mi?
RUTH: Per què no t’agafo a tu i prou?
Pausa.
LENNY: Estàs de broma.
Pausa.
De totes maneres estàs enamorada d’un altre home. La seva família ni ho sabia. I després vens aquí sense avisar ni res i comences a buscar raons.
Ella agafa el got i l’hi ofereix.
RUTH: Beu un glop. Vinga. Beu un glop del meu got.
Ella està immòbil.
Seu a la meva falda. Beu un bon glop d’aigua fresca.
Ella es dóna un copet a la falda. Pausa.
S’aixeca. Se li acosta amb el got.
Obre la boca i alça el cap.
LENNY: Treu-me el got de davant.
RUTH: Estira’t a terra. Va. Te l’abocaré gola avall.
LENNY: Què és això? Quina mena de proposició em fas?
Ella riu breument. Buida el got.
RUTH: Oh, quina set que tenia.

(Traducció de PINTER, Harold: Qui a casa torna, 1986)

* * *

El llenguatge de la tribu és privat, encara que siguin molts els interlocutors, i el de la polis és públic, més impersonal, garantia d’objectivitat, però també d’allunyament emotiu. Per això el primer apareix com a més intraduïble i el segon més fàcilment objectivable en uns paral·lelismes unívocs, o en unes unitats irreductibles però definibles amb termes exactes en una altra llengua. Naturalment no existeix una separació clarament excloent. La llengua es desenvolupa en el nostre món en esferes concèntriques alguna de les quals habitem més habitualment. El fet d’estar instal·lat prioritàriament en la llengua de polis, en l’»autoritat» de la llengua o dels llenguatges unívocs, no impedeix la interiorització afectiva, la interrelació artística, la vivència tribal, de la mateixa manera que la tribu influeix en la polis i hi conviu.

(Del llibre Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària, 1991)

* * *

[…] el sol brilla per tu em digué ell el dia que jèiem entre els rododèndrons a Howth Head amb el vestit de tweed gris i el barret de palla el dia que el vaig fer decidir que sem declarés sí primer li vaig donar el tros de pastís de matafaluga que em vaig treure de la boca i era any de traspàs com ara fa 16 anys Déu meu després d’aquell petó tan llarg quasi vaig perdre l’alè sí va dir que jo era una flor de la muntanya sí això som flors totes un cos de dona sí aquesta va ser una veritat que ha dit en sa vida i el sol brilla per tu avui sí per això m’agradava ell perquè vaig veure que ell sí que ho entenia i s’adonava de què és una dona i jo sabia que sempre en faria el que voldria i li vaig donar tot el gust que vaig poder el vaig anar portant fins que em va demanar que li digués que sí i primer jo no volia respondre només mirava enllà cap al mar i el cel pensava en tantes coses no sabia res del Mulvey i de Mr. Stanhope i la Hester i el pare i el vell capità Groves i els mariners jugant a vola moixó i a viola i a arrencar cebes que en deien ells al moll i el sentinella a davant de la casa del governador amb aquella cosa al voltant del casc blanc pobre diable mig rostit i les noies espanyoles rient amb les seves mantellines i les seves pintes altes i les subhastes del matí els grecs i els jueus i els àrabs i el dimoni sap qui més de tots els extrems d’Europa i Duke Street i el mercat d’aviram tot cloquejant al davant de cal Larby Sharon i els pobres ruquets relliscant mig adormits i els tipus indefinits embolicats amb les capes adormits a l’ombra a les escales i les grans rodes dels carros dels bous i el vell castell de fa mil anys sí i aquells moros ben plantats tots vestits de blanc i amb turbants com reis demanant-te que t’asseguessis a les seves miques de tenda i Ronda amb les finestres antigues de les posades 2 ulls que llambregen una gelosia amagats perquè l’enamorat besi la reixa i les tavernes entreobertes de nit i les castanyoles i la nit que vam perdre la barca d’Algesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal ah i aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres del jardí de l’Alameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o me’n posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí i mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí.

(Traducció de JOYCE, James: Ulisses, 1996)