Ramon Llull

1232-1316

Ramon Llull (Palma, Mallorca, 1232 – Palma?, Mallorca, 1316). Filòsof, místic, missioner, narrador i poeta. Cap als trenta anys abandona la vida cortesana i es dedica a l’estudi i la predicació amb la idea d’aconseguir la unitat de la humanitat sota el cristianisme. Funda monestirs on l’activitat principal era l’aprenentatge de la llengua àrab i viatja per l’Orient amb l’objectiu de convertir infidels al cristianisme. Tot i que es manté laic durant bona part de la seva vida, el 1295 s’ordena terciari franciscà. Escriu almenys 250 obres atribuïbles.

La seva obra està orientada cap a la creació d’un sistema incontestable que pogués descobrir la veritat de la religió cristiana als infidels –musulmans, jueus i gentils–, l’Ars o Art Lul·liana, i suposa un progrés significatiu en molts aspectes, com ara la retòrica, la ciència o l’ensenyament. Escriu en català, però depenent de a qui anava adreçada l’obra, també utilitza l’àrab i el llatí mitjançant correctors. La prosa de Llull és elegant i equilibrada, amb solucions sintàctiques i lèxiques que tenen una gran importància per al desenvolupament del català científic i literari. De la seva tasca com a poeta ens arriben dues obres, Desconhort (1295) i el Cant de Ramon (1300), amb una clara influència de l’estil provençal.

La figura i el pensament lul·lià han tingut multitud de seguidors al llarg dels segles, i des de ben aviat la seva obra va ésser traduïda a nombroses llengües.


Pàgina actualitzada per Josep Miàs i Helena Molist per a l’AELC.

Castellano

Pòrtic castellano Ramon Llull

Ramon Llull (Palma, Mallorca, 1232 – Palma, Mallorca?, 1316). Filósofo, místico, misionero, narrador y poeta. A los treinta años abandona la vida de cortesano y se dedica al estudio y la predicación, con la idea de conseguir la unidad de la humanidad bajo el cristianismo. Funda monasterios donde la actividad principal era el aprendizaje de la lengua árabe y viaja por el Oriente con el objetivo de convertir infieles al cristianismo. A pesar de que se mantiene laico durante buena parte de su vida, en 1295 entra en la orden de los terciarios franciscanos. Escribe al menos 250 obras atribuibles.

Su obra está orientada hacia la creación de un sistema incontestable que pudiese descubrir la verdad del cristianismo a los infieles –musulmanes, judíos y gentiles–, el Ars o Art Lul·liana, sistema que a la vez supone un avance significativo en muchos aspectos, como la retórica, la ciencia o la enseñanza. Escribe mayormente en catalán, pero según a quién iba dirigida la obra también utiliza el árabe y el latín mediante correctores. La prosa de Llull es elegante y equilibrada, y adopota soluciones sintácticas y léxicas que tienen una gran importancia para el desarrollo del catalán científico y literario. De su tarea como poeta nos llegan dos obras, Desconhort (1295) y el Cant de Ramon (1300), con una clara influencia del estilo provenzal.

La figura y el pensamiento luliano han tenido multitud de seguidores a lo largo de los siglos, y desde el inicio su obra fue objeto de numerosas traducciones.


Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.

English

Pòrtic English Ramon Llull

Ramon Llull (Palma, Mallorca, 1232 – Palma?, Mallorca, 1316). Philosopher, mystic, missionary, narrator and poet. Throughout his life he pursued the goal of unifying humanity under Christianity, an idea which led him to abandon his court life and dedicate himself to study and preaching. He wrote at least 250 attributable books. He founded monasteries dedicated to the study of Arabic language and traveled around the Orient with the aim of converting nonbelievers to Christianity. Although he remained secular during most of his life, he became a Franciscan Tertiary in 1295.

Even though the objective of the Ars or Art Lul·liana was to reveal the truth of Christianity to nonbelievers –musilms, jewish and gentiles–, it also made significant advances concerning to rhetoric, science and education. He mainly wrote in Catalan, but he also wrote in Arabic and Latin with the aid of proofreaders, depending on who the book was intended for. From his poetry, two works remain, Desconhort (1295) and Cant de Ramon (1300), with a clear Provençal influence in the style. His prose is elegant and balanced, and he adopted syntactic and lexical solutions that had great importance for the developement of the scientific and literate Catalan language.

His life and work has had many followers throughout the centuries, and from an early stage his work was translated into several different languages.


Update by Josep Miàs for AELC.
Translation by Josep Miàs.

Biografia

Ramon Llull, neix a Palma el 1232. Tal com diu M. de Riquer a la Història de la literatura catalana: «L’obra i la personalitat de Ramon Llull són d’una magnitud tal que els estudis a elles dedicats constitueixen tot un capítol de la cultura medieval. La vida de l’escriptor ha pogut ésser determinada amb prou rigor i amb poques llacunes –si tenim en compte les escasses notícies biogràfiques que hom posseeix de molts autors medievals– gràcies a tres fonts: alguns documents d’arxiu exhumats per la investigació, referències fetes pel mateix autor a les seves obres, i un relat que Llull féu als seus deixebles sobre els principals esdeveniments de la seva existència, que es conserva en llatí i en una traducció catalana una mica posterior, relat al qual hom dóna nom de Vida coetània.»

Ramon Llull té una vida llarga per a l’època, atès que mor el 1316 amb 84 anys. La seva família pertany a la noblesa catalana que acompanya el rei Jaume I en la conquesta de l’illa de Mallorca. El jove Llull rep la típica formació cortesana, es casa amb Blanca Picany i tenen dos fills. Però cap al 1263 té lloc un canvi considerable en la seva vida; arran d’una sèrie d’experiències místiques abandona la seva posició social i oblida els afers familiars, per a dedicar-se a un únic objectiu: la conversió dels infidels –musulmans, jueus i gentils– a la verdadera fe cristiana. A aquest objectiu hi dedicarà la seva vida i la seva obra.

Després d’aplicar-se durant nou anys a l’estudi de la llengua i cultures llatina i àrab, Ramon Llull té una revelació: l’Ars o Art lul·liana, un sistema filosòfic que permetria demostrar, a través de l’argumentació filosòfica racional, la veritat del cristianisme als infidels. Al llarg de la seva vida escriu diverses variants i simplificacions d’aquest sistema filosòfic, l’Ars magna (1276), l’Art demostrativa (1283), l’Ars inventiva (1289) i l’Art breu (1308), entre d’altres. Conscient de la dificultat de les 16 figures de la seva Art, també escriu obres amb diverses tècniques i estils per tal de transmetre d’una manera didàctica i més entenedora el seu propòsit. En aquest sentit escriu en català, i també en llatí i àrab –es creu que a través de correctors–, prop de 250 obres atribuïbles, entre elles sermons, cartes, proverbis, manuals didàctics, poesia, autobiografia, narrativa i tractats científics, filosòfics i morals.

Compromès amb el seu projecte de conversió dels infidels, paral·lelament a la seva producció filosòfica i literària, Ramon Llull dedica molts esforços a la creació de monestirs on les principals activitats havien de ser l’aprenentatge de la llengua àrab i la formació missionera. Només aconsegueix la fundació d’un sol monestir, el monestir de Miramar, situat a la mateixa illa, gràcies a les donacions del rei de Mallorca Jaume II. Descontent amb el resultat de les seves gestions diplomàtiques amb els diferents papes i reis per la creació de més monestirs, decideix viatjar ell mateix als països de religió musulmana. Així doncs, viatja pel nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, alternant els seus viatges amb estades a Montpeller, Gènova, Roma, Mallorca i París, on dicta Vida coetània (1311) als monjos del monestir on s’hostatjava, una biografia que pretén justificar la seva vida als ulls del concili general de l’Església.

Segons Jordi Rubió, en el seu estudi Ramon Llull i el lul·lisme, «La figura d’aquest home sempre és d’actualitat, perquè els seus punts d’atracció són inexhauribles. Des que començà la seva vida pública, va saber guanyar l’atenció dels contemporanis amb tenacitat mai defallida. Portat de la temor, que sempre va agitar-lo, de veure oblidada i perduda la seva obra, va saber lligar-hi la passió i el sentiment d’amics i deixebles, i va escampar les seves idees en els llocs més influents del món del seu temps.»

Sembla que Ramon Llull mor l’any 1316 a Palma, després d’un viatge a Tunis.

En l’àmbit literari es pot afirmar que és el primer i un dels principals contribuïdors a la formació de la llengua catalana literària. Les seves solucions sintàctiques i lèxiques, i la seva prosa elegant i equilibrada, suposen una innovació molt gran i són un exemple insòlit de desenvolupament d’una llengua sense tradició literària prèvia. És el primer escriptor europeu d’obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar. L’elecció de la llengua, en tot cas, s’ha d’entendre com a un instrument per arribar millor al públic al qual s’adreça: llatí per als lectors europeus instruïts, català per a la població laica de la Corona d’Aragó i la seva àrea d’influència, i àrab per a les tasques proselitistes. Sovint, però, s’han conservat manuscrits d’una mateixa obra en doble versió catalana i llatina. Malauradament, no es conserva cap manuscrit en llengua àrab. En vida de l’autor la seva obra també és traduïda a llengües com el castellà, el francès, l’italià o l’occità.

De la seva tasca com a poeta ens arriben dues obres, Desconhort (1295) i el Cant de Ramon (1300), amb una clara influència de l’estil provençal. Pel que fa a la narrativa, podem destacar el Llibre d’Evast e Blanquerna (1276-83), novel·la que descriu la vida exemplar d’un heroi i reflecteix la distribució social de l’època i el Llibre d’amic e amat (1276-83) amb una sèrie d’aforismes de caire didàctic. El Llibre de contemplació en Déu (1271-74), més de mil pàgines dedicades a l’explicació filosòfica del món exterior i el món diví, l’escriu inicialment en àrab, tot i que només en conservem versions catalanes i llatines. El seu manual cavalleresc Llibre de l’ordre de cavalleria (1274-76), dedicat a fortificar la moral i la pràctica cristiana entre els cavallers, esdevé un èxit durant més de dos segles. El Llibre de doctrina pueril (1274-76) és un llibre didàctic que simplifica les veritats bàsiques del cristianisme. El Llibre de les meravelles (1287-89), que inclou el popular Llibre de les bèsties, és una novel·la didàctica estructurada a través d’exemples, molt influenciada per la filosofia sufí.

La seva producció filosòfica i teològica ha tingut nombrosos seguidors al llarg dels segles, i ja al segle XV apareixen escoles lul·lístiques arreu d’Europa. La fama de l’autor també provoca l’aparició de centenars d’obres heterodoxes pseudo-lul·lianes atribuïdes a l’autor, i no serà fins a mitjans del segle XX que l’estudiós E. W. Platzeck elaborarà un cànon d’obres bibliogràficament atribuïbles a l’autor, amb uns 250 títols en total.

El projecte de publicació de les obres completes de Ramon Llull s’aborda per primera vegada l’any 1906, a càrrec de la Comissió Editora Lul·liana, que finalitza l’any 1919 amb 21 volums publicats. La seva obra completa considerada definitiva (Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, NEORL) es duu a terme entre els anys 1990 i 2015, a cura de nombrosos experts. La seva obra ha estat traduïda a una vintena de llengües.

El 2016 és nomenat «Any Llull», en commemoració del 7è centenari de la seva mort, pel qual tant el govern de les Illes com el del Principat han impulsat diverses activitats per a difondre l’obra i el personatge més enllà del clos de la universitat i de la discussió erudita.

Llibre d’Evast e Blanquerna.

El Llibre d’Evast e Blaquerna de Ramon Llull és probablement l’obra més coneguda del savi mallorquí. Escrit entre els anys 1276 i 1283, durant la seva estada a Montpeller, el Blaquerna representa una fita de la literatura del nostre país, no només per la seva elevada qualitat literària, sinó perquè és la primera obra de narrativa de ficció que s’escriu en llengua catalana. El llibre es construeix al voltant de la figura de Blaquerna, el perfecte espiritual, que és successivament viatger, monjo, abat, bisbe, papa i eremita. Amb la seva actuació al llarg de les diferents etapes del seu periple vital, Blaquerna aconsegueix una reforma espiritual completa de la societat. Només quan ho aconsegueix abandona la vida activa i pot dedicar-se a la seva vocació primera: menar una vida eremítica i contemplar Déu. El seu exemple influeix sobre tots els personatges del romanç, alguns dels quals emprenen reformes en àmbits en què, per la seva condició, la figura de Blaquerna no pot intervenir: la vida en matrimoni, la vida conventual femenina o l’imperi. Ramon Llull utilitza la figura de Blaquerna, el perfecte cristià, per oferir un programa complet de reforma espiritual de la societat. El romanç s’organitza en cinc llibres, que corresponen als cinc estaments de vida que pot tenir la persona espiritual (matrimoni, religió, prelatura, senyoria apostòlica i vida ermitana). El cinquè llibre, el de la vida ermitana, conté el Llibre d’amic e amat, un conjunt de versicles pensats per reflexionar-hi cada dia de l’any que ofereixen una síntesi de mística i filosofia lul·liana, presentat com un llibre de meditació cristiana per a ermitans. Així, doncs, sota la forma de novel·la biogràfica, el Blaquerna amaga no només una diversitat literària remarcable, sinó també una guia de la vida espiritual pensada per fer arribar el missatge de reforma a l’estament dels laics i cavallers, els lectors de la narrativa cavalleresca en què s’emmiralla aquest romanç lul·lià.

(Sinopsi de l’editorial Barcino).

* * *

Altres publicacions:

  • Pàgines escollides. Barcelona: Barcino, 1932.
  • Llibre de Evast e Blanquerna. Barcelona: Barcino, 4 vol., 1935.
  • Sor Natana. Barcelona: Barcino, 1936. [Fragment]
  • Obres essencials. Barcelona: Selecta-Catalonia, 2 vol., 1957-59.
  • Blanquerna. València: Puvill, 1975.
  • Blanquerna: qui tracta de sinch estaments de persones (…). Ab lo libre de oracions y contemplacions del enteniment en Deu fet per lo mateix doctor. València: Joan Jofré, 1975.
  • Llibre d’Evast e Blanquerna. Barcelona: Edicions 62-La Caixa, 1982.
  • Antologia filosòfica. Barcelona: Laia, 1984.
  • Lola Badia, Literatura catalana medieval. Selecció de textos. Barcelona: Empúries, 1985.
  • Blanquerna. Barcelona: Àmbit de Serveis Editorials, 1986.
  • Blanquerna. Barcelona: Granica, 1987.
  • Llibre d’Evast e Blanquerna. València: Univ. de València, 1992.
  • Pàgines pedagògiques. Barcelona: Eumo, 1992. [Fragment]
  • Llibre d’Evast e Blanquerna. Barcelona: Edicions 62, 1994.
  • Narracions breus. Barcelona: Tinell, 1995. [Fragment]
  • Blanquerna. Barcelona: Barcino, 1995. [Fragment]
  • Blanquerna. Palma de Mallorca: Miquel Font, 2002.
  • G. Ramis, Coneguem Blanquerna: resum i activitats sobre el Llibre d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull. Palma: Moll, 2002. [Fragment]
  • DD.AA. Les veus del temps: antologia dels millors textos de la nostra literatura. Alzira: Bromera, 2002.
  • J. Miralles, Antologia de textos de les Illes Balears. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.
  • Romanç d’Evast e Blanquerna. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.
  • Dins de Nova Edició de les Obres de Ramon Llull. Palma: Patronat Ramon Llull, 13 vols., 1990-2015.
  • Blanquerna. Alzira: Bromera, 2016.
  • Blanquerna. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2016.
  • Vincles

    Comentaris d'obra

    Tornant ara a l’aproximació literària als escrits alternatius lul·lians, hom comprova que la seva contribució a les belles lletres es desplega en sentit contrari al de la convenció expositiva de les històries literàries i dels manuals d’introducció (Riquer 1964 I: 197-352; Bonner-Badia 1988: 120-162), la qual cosa implica una paradoxa latent en les descripcions temàtiques o cronològiques de l’opus literari de Llull: la d’un prosista prolífic i d’un líric incisiu (malgrat l’autocensura), que renuncia a perfeccionar les seves tècniques expressives; ans al contrari, a partir d’un moment donat (1290), es lliura a una torbadora variació formal, aparentment empobridora, que desemboca en la marginació del literari, substituït per una ‘homilètica nova’, descarnada i cerebral. La paradoxa en qüestió descansa sobre el pressupòsit tàcit del valor d’allò que és literari per se: els capítols 118 del Llibre de contemplació i 48 del Blaquerna, per contra, teoritzen amb totes les conseqüències, la submissió de tota activitat literària al Valor suprem.

    En descàrrec dels judicis literàrio-cèntrics, incapaços de copsar el sentit del modus operandi del nostre autor, cal tenir present que el propi Llull va vacil·lar en l’aplicació d’una fórmula literària definitivament ‘nova’ i ‘artística’, és a dir la que, tot i ser present ja al Llibre de contemplació i al Fèlix, madura plenament a l’Arbre exemplifical. Per això no és sorprenent que els seus lectors ens emmirallem perplexos en els materials tradicionals –retòrics, narratius o exemplars–, que va anar manipulant i assajant diversament abans (i després) de la síntesi ‘general i última’ entre l’Art i la literatura que és l’Arbre de Ciència (1295-1296). Resoldre la paradoxa del Llull literat a la llum del programa artístic vol dir avaluar els seus tractes amb la tradició, a través de la detecció (no sempre senzilla ni factible) de motius compartits o passatges paral·lels, i ens porta a prendre en consideració, en primera instància, les obres en què l»expressió literària’, com a ‘forma de l’Art‘, opera la ‘transmutació de la ciència en literatura’; són les tres grans síntesis que inclouen materials enciclopèdics: el Llibre de contemplació, el Fèlix i l’Arbre de Ciència. Si Gayà, el 1980 va explorar les possibilitats de la segona, i a Badia en premsa comento un parell de casos que les recorren totes, les tres mostres examinades al present treball se centren en la tercera.

    Lola Badia: «La literatura alternativa de Ramon Llull: tres mostres», Actes del Setè Congrés Internacional de l’Associació Hispánica de Literatura Medieval, 1997. 

    * * *

    Ell fou el creador d’una llengua culta, capaç, des del primer moment, d’esdevenir científica en l’ordre filosòfic i teològic, i també d’una llengua literària, donant a ambdues un exemple per a la creació de neologismes a partir del llatí. A més a més, una bona part de la seva obra de creació fou traduïda a les més vàries llengües d’Europa. […] Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia.

    Miquel Batllori. Dins NADAL, M.: «Miquel Batllori: Un científic de la història», Serra d’Or, núm. 358, octubre del 1989.

    * * *

    La cosa que es fa més difícil d’explicar d’entrada un lector modern que pretén d’emprendre-se-les de bona fe amb l’obra literària de Llull, procedent del camp de la història literària o de la filologia, és que tot el que va sortir de les mans de Ramon, per molt que sembli una novel·la o un poema, en el fons del fons és una trampa oculta per caçar l’incaut lector i embolicar-lo dins de les xarxes de l’ensenyança doctrinal o metafísica. Una ensenyança que és a la base de l’Art i que cal que es projecti moralment sobre la consciència de qui deixa córrer els ulls pel Llibre d’amic e Amat, el Blanquerna, el Fèlix, el Desconhort o algun pròleg narratiu amb evocacions d’indrets de delícia més o menys paradisíacs.

    Anthony Bonner i Lola Badia. Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària, 1988.

    * * *

    A totes les històries de la literatura catalana, la figura de Llull ve sistemàticament admirada, més i tot potser per la seva entitat ‘literària’ stricto sensu, importantíssima, pel fet d’haver ‘creat’ la nostra prosa. D’haver-la creada, encara, ‘adulta’: amb una extraordinària flexibilitat sintàctica, amb un lèxic culte i esmolat, amb una capacitat expressiva —intel·lectualment— excepcional. Sense precedents, la cosa sembla un miracle. Però també ha estat observat, i ho han fet ara de nou Josep Nadal i Modest Prats en unes pàgines molt agudes, que el Llull-Llull, vull dir, l’autor dels grans papers especulatius, no va tenir continuadors. Bé: hi hagué, en el XIV, no sé si en el XV, una prolongació ‘lul·liana’, de textos menors, alguns redactats amb el propòsit d’atribuir-los al Barbaflorida. Cap d’ells, tanmateix, no pertany a l’esfera dels temes diguem-ne ‘filosòfics’. Més aviat responen a intencions piadoses o apologètiques. I aquell idioma subtil i refinat que el beat Ramon s’havia inventat per explicar les seves ‘arts’ quedà eclipsat. Fa la impressió que l’altra ‘prosa catalana’, la ‘normal’, la ‘no-lul·liana’, va seguir una trajectòria diferent: la previsible en qualsevol literatura romànica coetània.

    Joan Fuster: «El cas de Ramon Llull», Serra d’Or, núm. 280, gener de 1983.

    * * *

    Hom sol afirmar que el provençalisme lingüístic de les obres rimades de Ramon Llull és degut que aquest no fou capaç d’alliberar-se de la influència dels trobadors, o sia que, al seu cas, hom dóna la mateixa solució que al cas dels poetes catalans profans. Qui, com veurem, creà d’una peça el català literari en proa i tenia una personalitat tan forta com la de Ramon Llull, era totalment capaç de fer el mateix amb el català literari en vers. I a qui en la poesia no cercava el lluïment personal ni l’exhibició d’un art profà, que tantes de vegades blasmà, sinó l’eficaç transmissió d’uns ensenyaments i d’uns anhels, poc havia d’interessar-li restar fidel a una models i procediments als quals s’atingué, sens dubte, en la seva joventut com a poeta amorós.

    Però si ens fixem que el provençal, com a llengua poètica, havia assolit una àmplia difusió geogràfica i s’havia fet entendre no tan sols al migdia de les Gàl·lies sinó també a Catalunya, al nord d’Itàlia i a Sicília, ens adonarem que constituïa un vehicle lingüístic que poda cobrir una gran zona geogràfica i per tant arribar a més gent, que és el que primordialment interessava a Llull, el qual, si a la seva prosa no deixa aparèixer provençalismes, ho fa, entre altres raons, perquè no existia una prosa provençal culta de certa consistència.

    Martí de Riquer: «Ramon Llull», Història de la literatura catalana, 1964.

    Antologia

    1. Obligat est, amable fill, a creure en la santa Trinitat de nostro senyor Deu, la qual trinitat es un Deu qui es en trinitat, so es a saber, Pare e Fill e Sant Esperit: e creure en un Deu es lo primer article, e creure en lo Deu Pare es lo segon article, e creure en lo Deu Fill es lo terç, e reure en Deu Sant Spirit es lo quart.

    2. Deus Pare engenra de sí mateix Deu Fill; e de Deu Pare e Deu Fill, ix Deus Sant Esperit; e lo Pare e lo Fill e lo Sant Esperit son un Deu ten solament.

    3. Infinidament eternal e ab tot compliment engenra lo Deus Pare Deu Fill, e ix Deus Sant Esperit de Deu Pare e de Deu Fill.

    4. Lo Pare es un, e lo Fill altre, e lo Sant Esperit es ltre, e totes aquestes res persones son un poder, una saviea, una amor.

    5. Fill, so quet dich de la Sancta Trinitat de Deu e de la sua unitat, es axí e encara molt mils que not pusch dir: e si tu en est mon per lum de fe assò creus, en l’altre segle ho entendràs per lum d’enteniment illuminat per la divinal intelligencia.

    6. ¿Sabs perque tu, fill, no pots entendre e est obligat a creure so que no pots entendre de la Sancta Trinitat? es car la unitat e la trinitat de Deu es major que lo teu enteniment, e car yo not ho dich en manera que tu ho pusques entendre.»

    («De Trinitat», del llibre Doctrina pueril, 1274-76)

    * * * 

    88. Apartaren-se l’amic e l’amor, e tenien solaç de l’amat; e representà’s l’amat. Plorà l’amic, e esvaneí’s amor en l’esmortiment de l’amic. Reviscolà l’amat son amic con li remembrà ses faiçons.

    89. Deïa l’amic a l’amat que per moltes carreres venia a son cor e es representava a sos ulls; e per molts noms lo nomenava sa paraula; mas la amor ab què l’avidava e el mortificava no era mas una, tan solament.

    90. Entresenya’s l’amat, a son amic, de vermells e de novells vestiments; e estén sos braços per ço que l’abraç, e enclina son cap per ço li do un besar, e està en alt per ço que el pusca atrobar.

    91. Absentà’s l’amat a son amic, e encercava l’amic son amat ab memòria e ab enteniment, per ço que el pogués amar. Atrobà l’amic son amat; demanà-li on havia estat. Respòs: –En absència de ton remembrament e en la innorància de ta intelligència.–

    92. Digues, foll, ¿has vergonya de les gents con te veen plorar per ton amat?–. Respòs que vergonya sens pecat és per defalliment, qui no sap amar.

    93. Sembrava l’amat en lo cor de l’amic desigs, sospirs, virtuts e amors. Regava l’amic les sements ab llàgremes e ab plors.

    94. Sembrava l’amat en lo cos de l’amic treballs, tribulacions, llanguiments. Sanava l’amic son cos ab esperança, devoció, paciència, consolacions.

    95. A una gran festa tenc l’amat gran cort de molts honrats barons, e féu grans canvits e grans dons. Venc l’amic a aquella cort; dix-li l’amat: –¿Qui t’ha apellat a venir a ma cort?–. Respòs l’amic: –Necessitat e amors m’han fet venir veer tes faiçons e tos capteniments.–

    96. Demanaren a l’amic de qui era. Respòs: –D’amor–. –De què est?–. –D’amor–. –Qui t’ha engenrat?–. –Amor–. –On nasquist?–. –En amor–. –Qui t’ha nodrit?–. –Amor–. –De què vius?–. –D’amor–. –Con has nom?–. –Amor–. –D’on vens?–. –D’amor–. –On vas?–. –A amor–. –On estàs?–. –En amor–. –Has altra cosa mas amor?–. Respòs: –Hoc, colpes e torts contra mon amat–. –Ha en ton amat perdò?–. –Dix l’amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per acò era son hostal enfre amor e esperança.»

    (Del Llibre d’amic e amat, 1276-83)

    * * *  

    Con los sarraïns entenen provocar llur llig ésser donada de Déu per ço car l’Alcorà és tan bell dictat que no el podria fer null hom semblant d’ell, segons que ells dien, jo Ramon Llull, indigne, me vull esforçar ab ajuda de Deu fer aquest llibre en qui ha mellor matèria que en l’Alcorà, a significar que en axí com jo faç llibre de mellor matèria que l’Alcorà, pot ésser altre home qui aquest llibre pos en axí bell dictat com l’Alcorà. E açò fa per ço que hom pusca argüir als sarraïns que l’Alcorà no és dat de Déus, ja sia que sia bell dictat; emperò deïm que aquest llibre e tot bé és donat de Deu, segons que dir se cové. Suplec, doncs, al sant paire Apostoli e als senyors cardenals que el facen posar en llatí, en bell dictat, car jo no li sabria posar per ço car ignor gramàtica. E si jo en alcuna nosa erre en est llibre contra la Fe, sotsmet lo dit llibre a correcció de la Sancta Esclésia Romana.

    Los sarraïns sien que en l’Alcorà són noranta e nou noms de Deu e qui sabria lo centè sabria totes coses; per què jo faç aquest llibre de Cent Noms de Deu, los quals sé. E per tot ço no es segueix que sàpia totes coses; e açò faç a rependre llur falsa opinió: e en est dictat pos molts noms qui són pus propis a Deus que alcuns que los sarraïns a Deu aproprien.

    La manera que propòs tenir en est llbre és que parle naturalment dels noms de Deu qui simplement a Ell se pertanyen, e que d’aquells noms qui a Deu se pertanyen parle segons esguardament de creatura e segons ço que als noms de Deu se pertany, segons Deu e creatura. En cascú dels cent noms de Deu preposam posar deu versos, los quals hom pot cantar segons que els Salms se canten en la Sancta Esclésia; e açò fem per ço cor los sarraïns canten l’Alcorà en la mesquita, per què aquests verses se poden cantar segons que els sarraïns canten.

    Aquest llibre és bo a contemplar Deu e a conèxer Deus e a provar la Fe cristiana segons que en ell apar, e és llibre de gran consolació e plaer, e és bo a preïcar.»

    (Pròleg original de Cent noms de Déu, 1292)

    I
    Deus, ab vostra vertut comens est Desconort,
    lo qual fas en xantan, per so que me’n conort,
    e c’ab el reconte lo falliment e’l tort
    que hom fa en vers vos, qui’ns jutjats en la mort;
    e on mays mi conort, e meyns ay lo cor fort,
    car d’ira e dolor fa mon coratge port;
    per que’l conort retorna en molt greu desconort.
    E per ayso estayg en trebay e’n deport,
    e no ay nuyl amic qui negu gaug m’aport,
    mas tan solament vos; per qu’eu lo fax en port
    en caent e’n levant, e son say en tal sort,
    que res no veyg ni aug d’on me vengua confort.

    II
    Can fuy gran e senti del mon sa vanitat,
    comense a far mal e entre en peccat,
    ublidant Deus glorios, siguent carnalitat;
    mas plac a Jhesu Crist, per sa gran pietat,
    que’s presenta a mi vets crucifigat,
    per so que’l remembras e’n fos enamorat
    tant fort, que eu tractas com el fos preicat
    per tot lo mon, e que fos dita veritat
    de la sua trinitat e con fo encarnat;
    per qu’eu fuy espirat e’n tan gran volentat,
    que res als no ame mas que el fos honrat:
    e adoncs comense con lo servis de grat.

    III
    Can pris a consirar del mon son estament,
    com paucs son cristians e molt li desereent,
    adoncs en mon coratge ac tal concebiment:
    que anas a prelats e a reys, exament,
    e a religioses, per tal ordenament,
    que se’n seguis passatge e tal preicament,
    que ab ferre e fust e ab ver argument
    se donas de nostra fe tan gran exalsament,
    que’ls infeels venguessen a convertiment.
    Es eu ayso tractan, ans ha verament,
    no u ay pogut obtenir; per que n’estay dolent
    tant, que’n plore soven e’n son en languiment.

    IV
    Dementre que en açí estava en tristor,
    e consirava soven la gran desonor
    que Deus pren en lo mon per sofraxa d’amor,
    con a home irat que fuyg a mal senyor,
    me n’ane en un boscatge, on estava en plor,
    tant fort desconortat, que’l cor n’era en dolor;
    mas per ço car plorava, hi sentia dolsor,
    e car a Deu parlava, feent a el clamor
    car tant pauc exoex li iust e’l pecador,
    adoncs com lo requiren en tractar sa honor;
    car si mays los donava d’ayuda e favor,
    pus tost convertirien lo mon a sa valor.

    V
    En açí eu estan en malencolia,
    esgarde e vi un hom qui venia,
    un basto en sa ma e gran barba avia,
    e en son dos cilici, e qui pauc vestia.
    Segons son captener hermita paria
    e can fos pres de mi, dix me que avia,
    ni lo dol qu’eu menava, e d’on me venia,
    ni si el en res ajudar me podia.
    Es eu respul li que tal ira sentia,
    que per el ni per altre no’m consolaria;
    car, segons que hom pert, creyx la fellonia.
    So qu’eu ay perdut, e dir o qui poria?

    VI
    —Ramon, dix l’eremita, vos, que avets perdut?
    per que no us consolate en lo rei de salut,
    qui abasta a tot so qui per el es vengut?
    mas aquel qui el pert no pot aver vertut
    en esser consolat, car trop es abatut.
    E, si no avets nul amic qui us ajut,
    digats me vostre cor, e que avets aut,
    car, si avets flac cor, o si sots desebut,
    be poria esser que us fos acorregut
    per la mia doctrina, tant que si sots vensut,
    que us mostrara a vencre vostre cor combatut
    de ira e dolor, ab que Deus hi ajut.

    VII
    —N’eremita, s’eu pogues aportar a compliment
    la honor que per Deu tracte tan longament,
    no agra re perdut ni’n fera clamament,
    ans guasaynara tant, que a convertiment
    ne vengron li errat, e lo sant Monimen
    agren los crestians. Mas per defalliment
    d’aquels a qui Deus ha donat mays d’onrament,
    qui no’m volen ausir, e tenen a nient
    mi e mes paraules, com hom qui follament
    parla, e res fa segons enteniment;
    per que eu per els pert tot lo procurament
    que fas per honrar Deu e d’homens salvament.

    VIII
    Encara us dic que port un Art general,
    que novament es dada per do espirital,
    per qui hom pot saber tota re natural
    segons qu’enteniment ateyn lo sensual.
    A dret e medicina e a tot saber val.
    e a theologia, la qual m’es mays coral:
    a soure questions nulla art tant no val,
    e a destruir errors per rao natural:
    e tenc la per perduda, car quax a hom no cal.
    Per qu’eu en planc e’n plor, e n’ay ira mortal:
    car null home qui perdes tan precios cabal,
    no poria aver mays gaug de re terrenal.

    IX
    —Ramon, si vos fayts so que a vos se cove,
    en procurar honor a Deu, e a faire be,
    e no sots escoltat ni ajuda no us ve
    d’aquels qui n’an poder, per tot so no’s cove
    que siats despagat, car Deus, qui tot ho ve,
    vos n’a aytant de grat, com si’s complis de se
    tot so que demanats; car hom qui be’s capte
    en tractar sa honor, aconsegueyx en se
    merit, esmenda e do, pietat e merse.
    Per que fa gran pecat qui en son cor rete
    ira ni desconort, faent Deus a el be
    qui’s concorda ab gaug, esperansa e fe.

    (Versos 1-108 del Desconhort, 1295)

    * * * 

    Son creat e esser m’es dat
    a servir Deu que fos honrat,
    e son caut en mant pecat
    e en ira de Deu fui pausat.
    Jesus me venc crucificat:
    volc que Deus fos per mi amat.

    Mati ane querre perdo
    a Deu, e pris confessio
    ab dolor e contricio.
    De caritat, oracio,
    esperansa, devocio,
    Deus me fe conservacio.

    Lo monestir de Miramar
    fiu a frares Menors donar
    per sarrayns a preicar.
    Enfre la vinya el fenolar
    amor me pres, fe’m Deus amar,
    e’nfre sospirs e plors estar.

    Deus Paire, Fil, Deus Espirat,
    de qui es Santa Trinitat
    tracte com fossen demonstrat.
    Deus Fill, del cel es davalat,
    de una Verge esta nat,
    Deu e home, Crist appelat.

    Lo mon era’n damnacio;
    mori per dar salvacio
    Jesus, per qui’l mon creat fo.
    Jesus puja’l cel sobre’l tro,
    venra a jutjar li mal e’l bo:
    no valran plors querre perdo.

    Novel saber ay atrobat,
    pot n’hom conexer veritat
    e destruir la falsetat.
    Serrayns seran batejat,
    tartres, jueus e mant errat,
    per lo saber que Deus m’ha dat.

    Pres ay la crots: tramet amors,
    a la Dona de peccadors
    que d’ela m’aport gran secors.
    Mon cor esta casa d’amors
    e mos huyls fontanes de plors:
    entre gaug estag e dolors.

    Son hom veyl, paubre, meyspreat,
    no ay ajuda d’home nat
    e ay trop gran fait emparat.
    Grans res ai de lo mon cercat,
    mant bon exempli hai donat:
    poc son conegut e amat.

    (Versos 1-48 del Cant de Ramon, 1300)

    Aquesta figura es departida en .xij. figures, les quals son a. s. t. u. x. y. z. e figura elemental e figura demostrativa e .iij. figures de comensamens. On, primerament direm de a., e puxes per consequent direm de les altres figures.

    1. De la figura de A.

    Aquesta figura es departida en .ij. figures, so es assaber, la primera e segona.
    La primera figura es circular, on està a. en lo mig, segons que apar en lo comensament de la ART; e es la figura composta de .xvj. cambres avens linyes de la .j. cambra a altra, a significar que totes les cambres an conveniensia, e que en re no’s contrariejen.
    2. En aquelles cambres son escrites .xvj. dignitatz, les quals entenem esser en Deu, so es assaber: bonea, granea, eternitat, poder, saviea, amor, vertut, veritat, gloria, perfecció, justicia, larguea, simplicitat, noblea, misericordia, senyoria.
    3. Aquestes dignitatz son comensamens d’esta ART, e en ells s’endressen los altres comensamens de la ART, enserquant lo universal, en lo qual es atrobat lo particular artificialment, concordant les cambres de la figura sens neguna contrarietat, e metens la t. en les cambres segons que hi pot entrar ni caber.

    De la segona figura (de a.)

    Departida es esta figura en .C.xxx.vj. cambres, segons que apar en ella mateixa, e en cada cambra à escrites .ij. dignitatz de la primera figra, e per açò es mesa la primera figura en la segona, segons que apar en la figura demostrativa, combinant les cambres dels dos sercles sobirans. En les quals cambres, en esta figura, son comensaments e regles a enserclar los particulars, eligent l’artista aquelles cambres qu’els particulars signifiquen, e metent en elles la t. segons les condicions de la segona distincció. En cascuna cambra d’esa figura cové a b. remembrar lo triangle blau de t., entenent c. que a. es .j. Deu tan solament e que es .j. per essencia e natura, e que les dignitatz son cascuna l’autra, e que an obra en si metexes e extra sí metexes, segons que’s prova en esta ART.

    2. De la figura de S.

    Aquesta figura es departida en .ij. figures: en primera e en segona.
    La primera figura es circular e es conposta de .iiij. quadrangles, segons que apar en lo comensament de la ART; e son en aquells quadrangles les letres qui son de a. tro a s., en en lo mig loc de la figura està s.
    2. Los .iiij. quadrangles son conposts dels actuals e de la privació dels actus de les .iij. potencies de s., so es assaber, memoria enteniment e volentat.
    3. Ab aquestes .iij. potencies pren s. los objectz o’ls lexa, segons que apar en l’alfabet de les letres on los quadrangles son conpotz. A la b. c. d. e. deu esser donada color blava, e a la f. g. h. i. negra, e a la k. l. m. n. vermella, e a la o. p. q. r. vert.
    4. En axi con la potencia sincitiva obra ab los .v. senys corporals, en axi s. obra ab les .iij. potencies per los .iiij. quadrangles, prenent per objet a. t. u. x. y. z. e la elemental figura e’ls altres objetz qui a esta ART se covenen.
    5. e. pren los objetz continuament per b. c. d., la i. los pren a vegades per f. g. sens h. a vegades descorren per los universals, enserquant los particulars sengons que son amables per d. o airables per h.
    6. Per e. i. se formen en esta ART questions arguments e solucions e necessaries preposicions, e per n. son en esta ART supposicions e fe e creenses, e per r. son en esta ART dubitacions; e la e. es en esta ART per la primera entenció, e i. n. r. son per la segona, e i. es per la primera, segona comparació de la n. r. Les condicions de e. i. n. r. son moltes segons que apar en la segona distinció, e per asò nos en aquella tractarem de lurs condicions, segons que la t. entra en lurs cambres.

    («Comensa la primera distinció», del llibre Art demostrativa, 1283)