I
Deus, ab vostra vertut comens est Desconort,
lo qual fas en xantan, per so que me’n conort,
e c’ab el reconte lo falliment e’l tort
que hom fa en vers vos, qui’ns jutjats en la mort;
e on mays mi conort, e meyns ay lo cor fort,
car d’ira e dolor fa mon coratge port;
per que’l conort retorna en molt greu desconort.
E per ayso estayg en trebay e’n deport,
e no ay nuyl amic qui negu gaug m’aport,
mas tan solament vos; per qu’eu lo fax en port
en caent e’n levant, e son say en tal sort,
que res no veyg ni aug d’on me vengua confort.
II
Can fuy gran e senti del mon sa vanitat,
comense a far mal e entre en peccat,
ublidant Deus glorios, siguent carnalitat;
mas plac a Jhesu Crist, per sa gran pietat,
que’s presenta a mi vets crucifigat,
per so que’l remembras e’n fos enamorat
tant fort, que eu tractas com el fos preicat
per tot lo mon, e que fos dita veritat
de la sua trinitat e con fo encarnat;
per qu’eu fuy espirat e’n tan gran volentat,
que res als no ame mas que el fos honrat:
e adoncs comense con lo servis de grat.
III
Can pris a consirar del mon son estament,
com paucs son cristians e molt li desereent,
adoncs en mon coratge ac tal concebiment:
que anas a prelats e a reys, exament,
e a religioses, per tal ordenament,
que se’n seguis passatge e tal preicament,
que ab ferre e fust e ab ver argument
se donas de nostra fe tan gran exalsament,
que’ls infeels venguessen a convertiment.
Es eu ayso tractan, ans ha verament,
no u ay pogut obtenir; per que n’estay dolent
tant, que’n plore soven e’n son en languiment.
IV
Dementre que en açí estava en tristor,
e consirava soven la gran desonor
que Deus pren en lo mon per sofraxa d’amor,
con a home irat que fuyg a mal senyor,
me n’ane en un boscatge, on estava en plor,
tant fort desconortat, que’l cor n’era en dolor;
mas per ço car plorava, hi sentia dolsor,
e car a Deu parlava, feent a el clamor
car tant pauc exoex li iust e’l pecador,
adoncs com lo requiren en tractar sa honor;
car si mays los donava d’ayuda e favor,
pus tost convertirien lo mon a sa valor.
V
En açí eu estan en malencolia,
esgarde e vi un hom qui venia,
un basto en sa ma e gran barba avia,
e en son dos cilici, e qui pauc vestia.
Segons son captener hermita paria
e can fos pres de mi, dix me que avia,
ni lo dol qu’eu menava, e d’on me venia,
ni si el en res ajudar me podia.
Es eu respul li que tal ira sentia,
que per el ni per altre no’m consolaria;
car, segons que hom pert, creyx la fellonia.
So qu’eu ay perdut, e dir o qui poria?
VI
—Ramon, dix l’eremita, vos, que avets perdut?
per que no us consolate en lo rei de salut,
qui abasta a tot so qui per el es vengut?
mas aquel qui el pert no pot aver vertut
en esser consolat, car trop es abatut.
E, si no avets nul amic qui us ajut,
digats me vostre cor, e que avets aut,
car, si avets flac cor, o si sots desebut,
be poria esser que us fos acorregut
per la mia doctrina, tant que si sots vensut,
que us mostrara a vencre vostre cor combatut
de ira e dolor, ab que Deus hi ajut.
VII
—N’eremita, s’eu pogues aportar a compliment
la honor que per Deu tracte tan longament,
no agra re perdut ni’n fera clamament,
ans guasaynara tant, que a convertiment
ne vengron li errat, e lo sant Monimen
agren los crestians. Mas per defalliment
d’aquels a qui Deus ha donat mays d’onrament,
qui no’m volen ausir, e tenen a nient
mi e mes paraules, com hom qui follament
parla, e res fa segons enteniment;
per que eu per els pert tot lo procurament
que fas per honrar Deu e d’homens salvament.
VIII
Encara us dic que port un Art general,
que novament es dada per do espirital,
per qui hom pot saber tota re natural
segons qu’enteniment ateyn lo sensual.
A dret e medicina e a tot saber val.
e a theologia, la qual m’es mays coral:
a soure questions nulla art tant no val,
e a destruir errors per rao natural:
e tenc la per perduda, car quax a hom no cal.
Per qu’eu en planc e’n plor, e n’ay ira mortal:
car null home qui perdes tan precios cabal,
no poria aver mays gaug de re terrenal.
IX
—Ramon, si vos fayts so que a vos se cove,
en procurar honor a Deu, e a faire be,
e no sots escoltat ni ajuda no us ve
d’aquels qui n’an poder, per tot so no’s cove
que siats despagat, car Deus, qui tot ho ve,
vos n’a aytant de grat, com si’s complis de se
tot so que demanats; car hom qui be’s capte
en tractar sa honor, aconsegueyx en se
merit, esmenda e do, pietat e merse.
Per que fa gran pecat qui en son cor rete
ira ni desconort, faent Deus a el be
qui’s concorda ab gaug, esperansa e fe.
(Versos 1-108 del Desconhort, 1295)
* * *
Son creat e esser m’es dat
a servir Deu que fos honrat,
e son caut en mant pecat
e en ira de Deu fui pausat.
Jesus me venc crucificat:
volc que Deus fos per mi amat.
Mati ane querre perdo
a Deu, e pris confessio
ab dolor e contricio.
De caritat, oracio,
esperansa, devocio,
Deus me fe conservacio.
Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarrayns a preicar.
Enfre la vinya el fenolar
amor me pres, fe’m Deus amar,
e’nfre sospirs e plors estar.
Deus Paire, Fil, Deus Espirat,
de qui es Santa Trinitat
tracte com fossen demonstrat.
Deus Fill, del cel es davalat,
de una Verge esta nat,
Deu e home, Crist appelat.
Lo mon era’n damnacio;
mori per dar salvacio
Jesus, per qui’l mon creat fo.
Jesus puja’l cel sobre’l tro,
venra a jutjar li mal e’l bo:
no valran plors querre perdo.
Novel saber ay atrobat,
pot n’hom conexer veritat
e destruir la falsetat.
Serrayns seran batejat,
tartres, jueus e mant errat,
per lo saber que Deus m’ha dat.
Pres ay la crots: tramet amors,
a la Dona de peccadors
que d’ela m’aport gran secors.
Mon cor esta casa d’amors
e mos huyls fontanes de plors:
entre gaug estag e dolors.
Son hom veyl, paubre, meyspreat,
no ay ajuda d’home nat
e ay trop gran fait emparat.
Grans res ai de lo mon cercat,
mant bon exempli hai donat:
poc son conegut e amat.
(Versos 1-48 del Cant de Ramon, 1300)
.webp)
