Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Joan-Lluís Lluís

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963). Escriptor i articulista.

Llicenciat en història de l’art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller, treballa a la Casa de la Generalitat a Perpinyà. És autor de les novel·les Els ulls de sorra (1993), Vagons robats (1996), Cirera (1997) i El crim de l’escriptor cansat (2000). Amb El dia de l’ós (2004) obté el Premi Joan Crexells i, amb Aiguafang (2009), el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la. Per Les cròniques del déu coix (2014), il·lustrada per Perico Pastor, guanya el Premi Lletra d’Or. El 2016 publica El navegant, i el 2017 rep el Premi Sant Jordi amb la novel·la Jo soc aquell que va matar Franco.

Com a membre del col·lectiu literari Emili Xatard, publica l’obra col·lectiva Perpinyhard (1995). Activista de la cultura catalana a la Catalunya del Nord, el 1998 signa, juntament amb Pascal Comelade, el «Manifest revulsista nord-català». També és autor dels títols Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2003, Premi Joan Coromines), Pascal Comelade i Arsène Lupin. Les proves irrefutables d’una enginyosa mistificació (2005), Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006), Xocolata desfeta (2010) i A cremallengua (2009).

Ha traduït del francès i de l’occità i té obres traduïdes al francès i a l’èuscar. A Lletres de batalla (2014) també realitza l’adaptació del català medieval al català modern de textos de Joanot Martorell i Joan de Montpalau.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografies: arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Joan-Lluís Lluís (Perpiñán, 1963). Escritor y articulista.

Licenciado en historia del arte en la Universidad Paul-Valéry de Montpellier, trabaja en la Casa de la Generalitat en Perpiñán. És autor de las novelas Els ulls de sorra (1993), Vagons robats (1996), Cirera (1997) y El crim de l’escriptor cansat (2000). Con El dia de l’ós (2004) obtiene el premio Joan Crexells y, con Aiguafang (2009), el premio Crítica Serra d’Or de novela. Por Les cròniques del déu coix (2014), ilustrada por Perico Pastor, gana el premio Lletra d’Or. En 2016 publica El navegant y en 2017 gana el premio Sant Jordi con la novela Jo soc aquell que va matar Franco.

Como miembro del colectivo literario Emili Xatard, publica la obra colectiva Perpinyhard (1995). Activista de la cultura catalana en la Cataluña del Norte, en 1998 firma, junto a Pascal Comelade, el «Manifest revulsista nord-català». También es autor de los títulos Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2003, premio Joan Coromines), Pascal Comelade i Arsène Lupin. Les proves irrefutables d’una enginyosa mistificació (2005), Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006), Xocolata desfeta (2010) y A cremallengua (2009).

Ha traducido del francés y del occitano y tiene obras traducidas al francés y al vasco. En Lletres de batalla (2014) también realiza la adaptación del catalán medieval al catalán moderno de textos de Joanot Martorell y Joan de Montpalau.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografías: archivo personal del autor.

English

Joan-Lluís Lluís English

Joan-Lluís Lluís (Perpignan, 1963) is a writer and columnist.

With a degree in History of Art from the Paul-Valéry University, Montpellier III, he works in the Casa de la Generalitat (Catalan Government Office) in Perpinyà (Perpignan). He has published the novels Els ulls de sorra (Eyes of Sand, 1993), Vagons robats (Stolen Carriages, 1996), Cirera (Cherry, 1997) and El crim de l’escriptor cansat (The Crime of the Weary Writer, 2000). His book El dia de l’ós (The Day of the Bear, 2004) was awarded the Joan Crexells Prize and Aiguafang (Muddy Rain, 2009) received the Serra d’Or Critics’ Prize for the Novel. His Les cròniques del déu coix (Chronicles of the Lame God, 2014), which is illustrated by Perico Pastor, received the Lletra d’Or Prize. In 2016 he published the novel El navegant and in 2017 he was awarded the Sant Jordi Prize for the novel Jo soc aquell que va matar Franco.

As a member of the Emili Xatard literary collective, he was one of the five authors of the short story collection Perpinyhard (Perpinknocks, 1995) and, as an activist defender of Catalan culture in North Catalonia, he was co-author, with Pascal Comelade, of the “Manifest revulsista nord-català” (North Catalan Seditious Manifesto). Among his other titles are Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (Conversation with My Dog about France and the French, 2003), winner of the Joan Coromines Prize, Pascal Comelade i Arsène Lupin. Les proves irrefutables d’una enginyosa mistificació (Pascal Comelade and Arsène Lupin: Irrefutable Evidence of Ingenious Mystification, 2005), Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (Dictionary of Imaginary Places in the Catalan Countries, 2006), Xocolata desfeta (Hot Chocolate, 2010) and A cremallengua (Burning on the Tongue, 2009).

He has translated works from French and Occitan and some of his books have been published in French and Basque translations. With Lletres de batalla (Letters of Battle, 2014) he produced a version in modern Catalan of medieval Catalan texts by Joanot Martorell and Joan de Montpalau.

Lluís is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photographs: Author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Joan-Lluís Lluís neix a Perpinyà el 29 de juny del 1963.

De família modesta, el seu pare havia nascut a Morellàs (Vallespir), tot i que més tard viu a Llagostera (Gironès). La mare era de Cassà de la Selva (Gironès). Joan-Lluís Lluís creix al Voló (Rosselló) i de molt jove, amb tot just tretze anys, pren consciència de la seva vocació d’escriptor. Per bé que en aquells anys estudia i escriu en francès perquè el català estava exclòs del sistema escolar, a partir dels setze anys comença a desenvolupar i a recuperar la seva identitat catalana. Fins als vint anys, només parla en català amb el seu pare, i es tracta d’un català empobrit i rudimentari. Després de cursar els estudis secundaris a Ceret (Vallespir) i a Perpinyà, es llicencia en història de l’art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller.

L’any 1987 viu, durant un any, a Prats de Molló com a objector de consciència al servei militar. La novel·la El dia de l’ós (2004) té com a escenari, justament, el poble on passa aquesta temporada. Passat aquest any comença a treballar a la redacció del setmanari El Punt Catalunya Nord, que s’havia creat dos anys abans. Després de la desaparició del setmanari, continua col·laborant al diari El Punt com a corresponsal a la Catalunya Nord i a França. Col·laborador, també, de la revista Enderrock, escriu lletres de cançons per als grups Blues de Picolat, Casellas Sextet Folk, Sol i Serena i Joanjo Bosk. Juntament amb Pascal Comelade signa, el 1998, el «Manifest revulsista nord-català». Des de l’any 2005 treballa a la Casa de la Generalitat a Perpinyà com a responsable del servei de Llengua i Cultura.

Joan-Lluís Lluís s’estrena com a novel·lista l’any 1993 amb Els ulls de sorra. A aquest títol el segueixen les obres Vagons robats, del 1996, la novel·la eròtica Cirera, del 1997, i El crim de l’escriptor cansat, del 2000. Amb El dia de l’ós obté el Premi Joan Crexells de l’any 2004 i, amb Aiguafang, el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la del 2009. Per Les cròniques del déu coix, il·lustrada per Perico Pastor, guanya el Premi Lletra d’Or de l’any 2014. El 2016 publica una nova novel·la, El navegant. El desembre de 2017 guanya el Premi Sant Jordi de la Nit de Santa Llúcia amb la novel·la Jo soc aquell que va matar Franco que, en paraules del propi autor durant el lliurament del premi: «Parteixo de fils que de vegades entren en estat d’hibernació o es perden. La idea de Jo soc aquell que va matar Franco va néixer una vegada que era d’excursió al Canigó, molt abans de pensar que escriuria en català, i vaig llegir una placa gravada en un monticle on deia: «Malfia’t de la història. Somia-la i refes-la». Molts anys després vaig descobrir que aquelles paraules eren de Pere Quart. Trobo fascinant el concepte de somiar la història per refer-la. La literatura té el poder de canviar els fets que han passat. Podríem dir que la meva novel·la intenta desmuntar aquella teoria de psicologia social anomenada ‘conformisme històric’ segons la qual allò que ha passat havia de passar».

Com a membre del col·lectiu literari Emili Xatard, el 1995 publica l’obra col·lectiva Perpinyhard. També és autor d’una important obra narrativa i, d’aquesta manera, l’any 2003 obté el Premi Joan Coromines pel «pamflet» Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos on realitza, amb to didàctic, una crítica incisiva de França i de la seva pròpia concepció com a «país perfecte». Pascal Comelade i Arsène Lupin. Les proves irrefutables d’una enginyosa mistificació, del 2005, o el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans, del 2006, són altres títols de l’autor. A Xocolata desfeta, aparegut el 2010, Joan-Lluís Lluís elabora un complet, ambiciós i reeixit exercici d’estil i A cremallengua és un «elogi de la diversitat lingüística».

Ha traduït del francès i de l’occità i té obres traduïdes al francès i a l’èuscar. A Lletres de batalla, del 2014, també realitza l’adaptació del català medieval al català modern de textos de Joanot Martorell i Joan de Montpalau. L’any 2010 se li atorga el Premi Nacional President Lluís Companys «pel seu compromís social i literari en defensa de la personalitat, la llengua i els drets del nostre país».

Joan-Lluís Lluís amb Blues de Picolat, l'any 2013.
Joan-Lluís Lluís amb Blues de Picolat, l'any 2013.
L'autor, l'any 2015, a Santa Coloma de Farners.
L'autor, l'any 2015, a Santa Coloma de Farners.
Joan-Lluís Lluís.
Joan-Lluís Lluís.

Premis

  • Premi Joan Coromines (2003): Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos.
  • Premi Joan Crexells (2004): El dia de l’ós.
  • Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2009): Aiguafang.
  • Premi Nacional President Lluís Companys.
  • Premi Lletra d’Or (2014): Les cròniques del déu coix.
  • Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2017): El navegant.
  • Premi Sant Jordi (2017): Jo soc aquell que va matar Franco.
  • Premi Joaquim Amat-Piniella (2019): Jo soc aquell que va matar Franco.
  • Premi Maria Àngels Anglada (2019): Jo soc aquell que va matar Franco.
  • Premi Ictineu, de la SCCFF (2019): Jo soc aquell que va matar Franco.
  • Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any (2021): Junil a les terres dels bàrbars.
  • Premi Joan Crexells (2021): Junil a les terres dels bàrbars.
  • Premi Setè Cel (2022): Junil a les terres dels bàrbars.
  • Premi Sàpiens a la millor ficció històrica (2022): Junil a les terres dels bàrbars.
  • Premi Mitrofan, pel conjunt de la seva obra (2025).

A l’èuscar

  • Nire zakurrarekin solasean Frantziaz eta frantsesetaz [Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos]. Larresoro: Gatusain, 2006. (Trad. Edurne Alegria)

Vincles

Comentaris d'obra

Els ulls de sorra pren per tema la guerra d’Algèria, que ha estat més ben païda pels francesos, a despit dels excessos, que les ambigüitats del règim de Vichy, i no ha donat lloc a cap presa de consciència comparable a la de certs cineastes americans sobre les atrocitats de la guerra del Vietnam. Això per dir que Joan-Lluís Lluís no ha buscat la facilitat. Per altra banda tampoc no procura de fer bonic, d’escriure una llengua depurada i poètica, sinó que la narració li brolla plena d’asperitats, d’una gran expressivitat, truculenta sense pintoresquismes inútils i adequada al narrador suposat, un fellagha de la base, ni instruït ni heroi, amb els seus dubtes, que fa el seu deure en una operació d’aquelles que, com diu ell mateix, no fan ni guanyar ni perdre una guerra. Ell i el seu grup són fets presoners i els seus companys són sàdicament executats per un sots-oficial que, vint-i-cinc anys després, ha esdevingut un personatge polític metropolità. La construcció és tal que, una vegada començada la lectura, no la podeu deixar fins al final.

Posteriorment el lector pot dir-se que l’autor ha jugat amb els seus nervis i amb la corda fàcil de l’horror a l’ultrança i que, tret del duo format pel guerriller i el sots-oficial, els personatges secundaris manquen de gruix, però això són detalls discutibles i la veritat és que Joan-Lluís Lluís és un novel·lista nat.

(Pere Verdaguer. «Joan-Lluís Lluís, un novel·lista nat», Serra d’Or, núm. 420, desembre del 1994, p. 30)

* * *

La narrativa de Joan-Lluís Lluís descriu amb cruesa un món marginal i violent que és prou manifest en molts barris de Perpinyà. Una temàtica ben inhabitual en aquelles latituds literàries, com també ho és la incorporació de les misèries de la guerra d’Algèria, la impunitat d’alguns potes negres ara candidats a diputats pel Front Nacional, o l’anàlisi de delictes sexuals fins ara silenciats. Però sobretot ens colpeix per la força evocativa dels ambients. L’eficàcia en la creació d’atmosferes és un dels aspectes més remarcables de la seva obra.

[…]

A El crim de l’escriptor cansat insisteix sobre el desprestigi a què ha arribat el català a França, i ho exemplifica amb la dramàtica història d’un pobre soldat orat, en Tiroliro, que a la primera guerra mundial va ser afusellat per no saber ni entendre altra llengua. En un malson de la protagonista de la fantasia eròtica Cirera, Marcel Marceau hauria esdevingut mim per la vergonya de només saber parlar català. Fins a dedicar el darrer llibre, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, un pamflet, que va aparèixer no fa gaire a Edicions de la Magrana, a una reflexió crítica sobre la política de França respecte a les altres llengües que no són el francès.

Després del que he escrit, alguns deuen pensar que Joan-Lluís Lluís té una forta consciència moral; certament, però això no significa que les seves novel·les estiguin marcades per una voluntat alliçonadora. Més aviat afirmaria que la seva retina és tan crítica i el seu esperit tan poc càndid que difícilment pot caure en la ingenuïtat redemptora. La seva és una visió crua, indigesta, inquietant, inconformista, incòmoda per a alguns.

(Cristina Badosa. «Joan-Lluís Luís, la consciència», Serra d’Or, núm. 519, març del 2003, p. 47-50)

* * *

Ara, a El dia de l’ós Joan-Lluís Lluís torna a esgrimir aquestes mateixes argumentacions però fent el que al meu parer és un pas endavant molt significatiu, ja que per desenvolupar-les s’ha valgut d’una trama novel·lística d’alta volada i ens ha ofert el que, de llarg, és el seu millor llibre. Una història molt senzilla en aparença però solcada de veus, referències i detalls que van enriquint el suggestiu discurs argumental que l’autor desplega davant dels nostres ulls.

[…]

L’autor combina la descripció dels diversos moments de l’estada de la noia —que li permet descriure la situació de submissió del poble— amb el rebuig dels vilatans tant a la seva presència com a la de l’ós que diuen que corre per les muntanyes. És a dir, a la renúncia a recuperar la identitat segrestada i la llengua abolida. Però el gran mèrit d’El dia de l’ós està en el fet que un missatge tan dur i aclaparador com el que conté contra l’esperit mesell i lliurat sense condicions a l’invasor ens arriba embolcallat en una poderosa construcció novel·lística en la qual l’estructura general del relat, els ambients, la distorsió dels fets històrics, la dimensió mítica i els caràcters dels personatges es combinen a la perfecció per oferir-nos en tot just cent pàgines —amb algunes escenes veritablement antològiques com ara el retrobament amb les olors de la casa familiar i la descripció del càstig a què es veu sotmès el cadàver de la mare— el que sens dubte és una de les millors novel·les catalanes de l’any.

(Joan Josep Isern. «El pas endavant de Joan-Lluís Lluís», Avui Cultura (Barcelona), 23 de desembre del 2004, p. 17)

* * *

Amb els anys, tot bon lector va entenent que hi ha tres tipus de llibres: llibres dels quals ens desfem, llibres que guardem una temporada i finalment en prescindim, i llibres que acaben formant part de la nostra biblioteca permanent, els llibres que necessitem rellegir. Xocolata desfeta, de Joan- Lluís Lluís, pertany indubtablement a la tercera categoria. És un llibre excel·lent, extraordinari i subtil que hem de llegir molt a poc a poc i assaborir, i, quan l’hem llegit de cap a cap, hem de tornar-lo a llegir diverses vegades per acabar de percebre tots els matisos del contingut i tots els matisos de la forma.

El primer que hem de fer davant de Xocolata desfeta és reconèixer l’ambició intel·lectual i artística de l’autor i l’obra. La nova obra de Joan-Lluís Lluís no és un mer homenatge a Raymond Queneau i George Perec, un mer joc més o menys enginyós. No, de cap de les maneres. Xocolata desfeta és molt més que un tribut o un entreteniment.

[…]

Xocolata desfeta és un elogi de l’alteritat, de la capacitat humana per sentir la simpatia i l’empatia, per sentir el contagi o la seducció de les diferències, les discrepàncies, els matisos. Xocolata desfeta és una celebració dels infinits tons i humors que expressen l’emotivitat humana: ironia, indignació, sorpresa, curiositat, admiració, fatxenderia. Xocolata desfeta és una gran síntesi de creativitat, originalitat, imaginació i puresa, per una banda, i imitació, còpia, plagi, cita, ressò, eco, mescla i impuresa, de l’altra. Xocolata desfeta és una suma de mètodes d’enfocar el discurs començant per l’analítica i acabant amb l’atzar.

Molt de compte amb aquest llibre. És una obra d’envergadura i nivell maquillada de pur entreteniment i plaer. Sí que és un plaer, però alhora ambiciós.

(Sam Abrams. «Xocolata desfeta, cultura refeta», Avui Cultura, 4 de març del 2010, p. 14)

Entrevistes

Tot i que al passaport de l’escriptor i periodista Joan-Lluís Lluís diu que és francès, ell reivindica el dret de sentir-se català. A Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana) explica que l’autoproclamat «país dels drets humans» és en realitat un viver de destrucció lingüística i d’extermini de les petites nacionalitats que hi conviuen en el territori.

—Per què un llibre contra França i els francesos?
—Perquè hi ha tot un seguit d’aspectes sobre França que em sembla que no es coneixen prou. A més, m’agraden força els llibres del tipus «conversa amb algú». Estan de moda i trobo que són una manera distesa, clara i amena d’explicar temes complicats.

—I per què una conversa amb un gos i no amb una persona?
—Perquè no tenia clar a qui adreçar una crítica als francesos. Tinc fills, però són petits, i no volia amargar-los amb els meus arguments, ja que han nascut i viuen a França i encara tenen il·lusions. La idea del gos em va semblar una bona opció.

—La primera frase del llibre és molt clara: «Aquest llibre és un pamflet»…
—En el seu sentit estricte, un pamflet és un llibre clandestí utilitzat per atacar algú o alguna cosa. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos no és un llibre clandestí, però sí que representa un atac clar i contundent. És un pamflet argumentat, perquè si critiqués per criticar l’únic que estaria fent és calumniar. El meu objectiu no era l’insult, sinó la crítica raonada.

—Volia obrir els ulls als seus lectors catalans o, en realitat, als seus veïns francesos?
—És que nosaltres també ho som de catalans: catalans del Nord, però catalans! Però contestant a la teva pregunta: el llibre l’he escrit pensant en la gent d’aquí, els catalans del Sud. Hi explico coses que a Perpinyà són més que sabudes, però que aquí no se saben.

—Què creu que passaria si el seu llibre es traduís al francès?
—Demanaria a La Magrana que durant un temps em posés un guardaespatlles! No és broma: hi ha sectors del nacionalisme francès molt agressius!

—Existeix la possibilitat real d’aquesta traducció?
—És difícil. Hauria de tractar-se d’una editorial petita, independent i amb una filosofia prou oberta per acceptar l’autocrítica. Un miracle!

—Per què?
—Perquè França és incanviable. No accepta la crítica. De fet, els seus habitants estan convençuts de viure al millor país del món. L’única manera de fer que França canviés seria que s’anés diluint progressivament dintre d’Europa. També és possible que, ja que els francesos es creuen perfectes, França fos tan inamovible que no sabés adaptar-se als canvis i acabés podrint-se per sota.

—Els francesos són tan dolents com els pinta en el seu pamflet?
—Són pitjors! Hi ha moltes coses que m’he callat per por de no semblar exagerat. De fet, hauria pogut anar molt més enllà i entrar a criticar camps com els de la justícia o la diplomàcia francesa…

—No tenen res bo?
—Sí, esclar. França és una democràcia i és un dels països on segurament hi ha més llibertat. El problema és que n’estan tan convençuts que pensen que això els serveix per justificar qualsevol mesura que adoptin, per repressiva que sigui. França creu que pel fet de ser el «país dels drets humans», se’ls pot saltar quan convingui.

[…]

—Creu que a França, llengües com ara el català o el bretó estan condemnades a morir?
—Desgraciadament, molt haurien de canviar les coses perquè no fos així. De fet, les llengües minoritàries tenen ja tan poca força que el govern ja no les veu com una amenaça per al francès i per això permet que s’estudiïn a l’escola.

—Com descriuria la situació del català a la Catalunya Nord?
—El parla molta gent, però molt pocs l’estudien. Ha passat a ser una llengua que només s’utilitza en família o entre amics, en àmbits privats.

—Els joves el parlen?
—Les generacions més joves són les que més el desconeixen. Són més conscients que els pares o els avis que el català és una llengua i que té una història mil·lenària al darrere, però no fan el pas de parlar-lo, perquè pensen que el català que ells parlen no és prou bo comparat amb el que parleu aquí. A més, els seus pares i els seus avis, que són els que els haurien de transmetre les ganes d’utilitzar-lo, van aprendre a l’escola que parlar català era sinònim de càstig…

(Lourdes Domínguez: «Els francesos estan convençuts de viure al millor país del món», Avui Cultura, 2 de gener del 2003, p. XI)
 

* * *
 

Cau sobre Barcelona una mena de xocolata bruta, tan àcida que obliga a tapar els monuments antics, com si es tractés d’una proposta de l’artista Christo. A moltes cases, hi ha esclaus sexuals. També alguns pateixen el somni Marinetti, terrible malaltia que no et deixa gairebé dormir perquè et fa veure el futur. La gent s’avorreix fins i tot comprant les millors marques en una ciutat desdibuixada… En fi, abúlia, falsedat, descomposició, malson. En aquest context, l’Assassí gairebé et fa un favor quan fa hores extres després de deixar de repartir per Ikea; l’Oreneta suporta com pot la malaltia mentre espia pels terrats i l’Esclau pensa que avui li han fet poc mal i que podria ser pitjor. Això és Aiguafang (La Magrana), la suggerent darrera proposta de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), la vuitena de la seva bibliografia i que només fa que ratificar-lo, com ja va demostrar amb El dia de l’ós (premi Crexells, 2004), com una de les veus a escoltar de la narrativa catalana actual. Si més no, la més inquietant.

—El lector, especialment el barceloní, agrairia pensar que Aiguafang és ciència-ficció…
—No sé quin gènere és perquè no és una novel·la futurista, però tampoc és una novel·la-assaig sobre la societat actual.

—Doncs a la plana 99 parla de barcelonins, explícitament…
—Bé, volia un espai reconeixible, però la ciutat del llibre no és una metàfora de Barcelona sinó del contingut mental de la societat.

—Inusual a les nostres lletres.
—És que la literatura catalana és una mica maniaga, que diem a la Catalunya Nord; està plena de bondat, gentilesa, té un punt tou en relació a la novel·la europea, fa poca exploració literària, mira poc l’avantguarda i així hem perdut l’anticipació, les ucronies… Hi ha cert provincianisme literari.

—La societat que dibuixa és molt decadent.
—Està marcada per un estat de descomposició i hi ha una vacuïtat de la vida, estan avorrits de viure i hi predomina l’aparença.

—Fins i tot la gent es pinta les dents de colors…
—M’estranya que no es faci ja, arribats al pírcing d’avui.

—També és angoixant les diverses pors que traspuen els personatges, la violència del carrer.
—Sí, tot això que descric podria passar aquí ara; i si avui la violència és menor a la del llibre és perquè encara hi ha un vernís de civilització que ens protegeix, però aquesta civilització no és adquirida, s’ha de treballar, i cada cop la seva capa és més prima.

—Per què sura tot això ara?
—La buidor ja fa temps que es manifesta, la tenim dins però, és clar, si treballes dotze hores, no la veus… És curiós, però és la mateixa civilització la que provoca aquesta buidor; l’aiguafang cau sobre el cap de la gent. Aquesta pluja és el quart personatge de la novel·la.

[…]

—La pluja bruta, la foscor, la ciutat… ¿Blade Runner?
—Només he vist el film una vegada i, efectivament, quan estava escrivint em va venir al cap… i em vaig prohibir tornar-la a veure fins fa poc. Em va passar també
amb La taronja mecànica.

—Sobta molt l’absència total del món espiritual
—És un dels aspectes clau de la degradació d’una societat perquè és dels que permeten estructurar-la: s’han perdut tots els valors, eines cabdals per la llibertat; sóc ateu, però tinc certs valors cristians que crec necessaris.

—De Perpinyà estant també es veu el món així o només és visible des d’una versió 2.0 de la Barcelona que s’ensorra com el Titànic?
—Aquest fenomen ja passa arreu, pobles inclosos. D’altra banda, Barcelona no té gens de mala premsa a Perpinyà.

—Cap on miren més, cap a París o cap a Barcelona?
—Infinitament més a París, però també molt a Barcelona. És possible que fins i tot estigui una mica mitificada: França, avui, és el campi qui pugui del liberalisme, mentre hi ha certa enveja de Catalunya pel seu grau d’autonomia i per haver salvat la seva llengua.

—La seva quina és?
—Se’m dóna millor el francès, però m’hauria perdut si hagués escrit en aquesta llengua. En el català, sóc autodidacte al 90% i tinc algunes dificultats. Però això m’ha ajudat: haig d’anar al cor de la llengua i m’obliga a ser més precís.

(Carles Geli: «Em vaig prohibir tornar a veure Blade Runner i La taronja mecànica«, El País. Quadern, 9 d’octubre del 2008, p. 6)

Antologia

Driss Mehamli
Le Havre, Normandia,
del 8 al 10 de novembre.

1

No em recordo ni de la meitat d’aquest conte, i de quasi res del que hi passa de bon principi… El vailet s’havia casat amb una fada de la muntanya; no me’n demanis els coms ni els perquès. Es deia Amar, això ho sé, i a la fada posa-li el nom que vulguis.

S’havien trobat a sota terra, en un palau. Ella era la joveneta de set germanes i s’hi va casar; la va portar a casa seva, a viure amb la mare, a ciutat… Després l’Amar va marxar, i a partir d’aquí ja pots fer-me les preguntes que vulguis, ho porto tot ben arrapat a la memòria. Va marxar, els dies que calgués, a vendre el que venia a les viles de per allà, tot sol. Pensava en el fill que un dia li faria, a la fada, així no es quedarien sense avenir, amb els anys, saps? No pas com jo que només vaig ser parit per una vida com la meva, sense res ni ningú.

La dona, tot just feia quatre dies que estava sola amb la sogra, va saber que el soldà del país volia festejar l’aniversari del seu fill menut, i per això faria ballar davant de tothom les millors dansaires del reialme, al bell mig del jardí que envoltava el seu palau. La sogra es va quedar a casa, anava pel canvi d’edat i ja duia sequera per dintre, però la dona de l’Amar hi va anar corrents i es va posar a ballar. S’havia esmunyit entremig de les dansaires de veritat i ella vinga moure’s, remenant el que seria bo per fer-te delir, i jo també, si encara em quedessin forces. El soldà la va trobar com un estel i la va fer acostar, potser tenia pensat casar-la amb el fill, no pas amb el menut a qui encara rajava llet pel nas, sinó amb un altre, qualsevol. O si prefereixes havia barrinat d’emportar-se-la al llit, per fer-la servir, un parell o tres de vegades.

(Fragment inicial de Els ulls de sorra. Barcelona: La Magrana, 1993, p. 7-8)

* * *

Estàvem de morros a terra, la mà enganxada al fusell. Jo i no sé qui més havíem recollit el pobre Lahcen, amb el braç trencat per una bala i tots callàvem, excepte ell, que gemegava, mirant-se la ferida com hauria mirat un escorpí a punt de fiblar-lo. No es veia ningú, davant nostre. Era el meu primer combat com a sergent, amb tots els altres homes que havien d’obeir-me i tenir-me confiança. Em sentia la gorja resseca i em calia parlar, dir les coses a fer, que apaguessin el foc, que es posessin allà on calia, era l’amo dels altres amb llur vida, Déu no m’havia fet cap regal. El foc, l’Habib l’havia apagat de seguida, això almenys anava bé, però en Lahcen tenia el braç que se li moria, ell ja no podia servir.

No passava res, ningú no venia a atacar-nos de front, ens quedàvem allà, amb les estrelles. Els francesos eren la sorra i les roques, no es movien, per tenir tanta paciència calia que estiguessin segurs de no perdre’ns. O que tinguessin tanta por com nosaltres, que la dúiem a la panxa amb les ganes de cagar que et fa venir i no pots fer-hi res…

(Fragment de Els ulls de sorra. Barcelona: La Magrana, 1993, p. 30)

ADVERTIMENT

Aquest llibre és un pamflet.
L’he escrit utilitzant, amb un distanciament volgut, la forma i el mètode didàctic de llibres com ara El racisme explicat a la meva filla o Carta als meus néts sobre el nacionalisme. La meva ambició és mostrar França i els francesos de manera realista, és a dir, lluny dels mites, dels llocs comuns i de les imatges de fireta que tan sovint substitueixen la realitat. És un llibre en el qual miri sovint les coses del mal costat, i en el qual m’entesti a criticar-ho tot (tot no, quasi tot), a trobar molt pocs mèrits notables a França, als francesos i a vegades fins i tot als francòfons. És, però, un llibre molt menys exagerat del que podria semblar i, al capdavall, bastant desesperat. Cada crítica hi és, en principi, argumentada i mínimament documentada, condició bàsica per no caure en l’estèril calúmnia.

(Fragment inicial de Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona: La Magrana, 2002, p. 11)

* * *

EL PAÍS PERFECTE

—Que quedi clar de seguida, el que et diré pot ser força diferent de la història oficial. La història oficial, per començar, afirma que França va néixer abans de ser o que era abans de néixer, no sé ben bé com s’ha d’expressar. És a dir, que al temps dels gals, abans de l’era cristiana, França ja era França. És allò que sabries si fessin escoles per als gossos, allò de «nos ancêtres les Gaulois».

Aquesta fórmula, l’escola de la República la va ensenyar fins i tot a les colònies, com el primer dogma d’un catecisme nacional, i tothom l’hauria de creure. O quasi tothom, perquè no tots els «indígenes» de les colònies podien freqüentar l’escola. Però, si més no teòricament, tothom havia de saber aquesta veritat: àrabs, berbers, vietnamites, wòlofs, canacs, thaitians, arauaks, negres de la Martinica i Guadalupe, etcètera. Ho aprenien i ho havien de fer seu: «Els nostres avantpassats els gals»… És una absurditat prou sabuda i fa temps que fa riure fins i tot els ministres d’Educació; ha esdevingut un tòpic per evidenciar un esperit educador massa esquemàtic i tothom reconeix que els textos oficials varen exagerar. Deu ser per això que com a a tal ha desaparegut dels llibres actuals. Però aquesta fórmula ha quedat com una veritat absoluta fronteres endins de l’anomenat Hexàgon —Còrsega inclosa. A dins d’aquestes intocables fronteres (ja veurem que hi ha fronteres tocables i fronteres intocables), tothom és gal o, com a mínim, tothom és descendent directe dels gals.

(Fragment de Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona: La Magrana, 2002, p. 17-18)

RELAT

Com cada dijous de mes, anava a prendre xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: «Jo també sóc de Cassà de la Selva» i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, un policia d’uniforme semblava vigilar-me. la seva primera pregunta va ser: «Somreia, mentre us apunyalava?»

(Del llibre Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010, p. 15)

CANÇONER

Quin món meravellós, penso, cada primer dijous de mes, quan vaig a prendre xocolata desfeta al carrer Petritxol i m’hi encamino amb la cara al vent i amb ganes de volar, de cantar… Més lluny, però, hauria hagut d’anar més lluny que els paraigües ajaguts del número disset, però vaig haver d’aturar-me per culpa d’una dona bonica que baixava el carrer, una dona bonica de les que m’agrada encontrar, plena de joies i d’encants, amb els cabells negres i llargs com l’espera quan es fa llarga la llarga espera. Va barrar-me el pas tant si es vol com si no es vol i tot primer vaig pensar que volia convidar-me a fer un tomb per la cara salvatge de la vida, però de seguida es va posar a cridar i tot el carrer va ser un clam: «Imagina tota la gent de Cassà de la Selva…!». Volia calmar-la, perquè qui perd la histèria perd l’animositat, però quan anava a dir-li que no tenia amor per donar-li, va fer aparèixer un ganivet amb mànec de banya de bou i com si sentís ploure, o nevar, me’l va clavar a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital, gemegant, «quedar viu, quedar viu, uh, uh, uh…». Vaig voler aixecar-me sense ajuda, segur que de qualsevol llit puc sortir sol, però vaig renunciar-hi en veient un policia que segurament estava al servei dels ciutadans. La seva primera pregunta va ser: «La donzella reia, reia i res no deia?» «Qui pregunta ja respon», vaig etzibar-li, abans d’adormir-me de nou, perquè venia la son, nin non.

(Del llibre Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010, p. 78-79)

Es queda dreta per llegir el fax i ja res més no és igual. El missatge és d’en Daniel, el seu amic Daniel de fa vuit anys, que no ha tornat a veure ni n’ha tingut cap notícia des que la van fer fora de Prats de Molló. Li diu això, i aquí cal traduir del francès, com caldrà fer-ho sempre d’ara endavant: «Bernadette, em sap greu d’haver d’escriure’t avui. La teva mare és morta. Es va suïcidar ahir al matí i la jutjaran d’aquí a tres dies. Potser fóra convenient que vinguessis, per a ella i per a tu. Jo estic a la teva disposició, no he canviat d’adreça, trobaràs els meus números de telèfon i de fax indicats aquí sota. Fins aviat, sigues coratjosa. Daniel Bessault». Li farà gràcia, més tard, que hagi signat amb el seu cognom, com si dubtés que pogués recordar-se d’ell.

A vegades, havia imaginat que la seva mare podia ser morta i que ningú no l’havia avisada. Quan hi pensava sentia pena, però una pena discreta, com un record de pena vella, per un gat aixafat als temps de la infància. En canvi, si s’hagués mort el pare, llavors segur que no li ho dirien, al poble ningú no hi voldria malgastar ni un minut. Però no troba cap raó per pensar que el pare sigui mort, ha nascut per durar molt, si no, no seria tan dolent amb els altres.

Ha de tornar-hi. Durant vuit anys ha aconseguit viure sense cap nova d’allà, hauria volgut aguantar més. Avisa l’agència de turisme que marxa uns quants dies, amb l’esperança de tornar aviat i oblidar de nou el seu univers natal, per retrobar de pressa les cues de tafaners amb qui visita el Barri Gòtic. Durant els vuit anys passats a Barcelona, s’ha repetit tothora que volia ser d’aquesta ciutat, la millor ciutat del món de Bernadette. Mentre es prepara per marxar-ne tota sola, per retornar allà d’on havia marxat tota sola, li sembla que ho perdrà tot si no conserva una mica de la flaire dels carrers dins una butxaca i el brogit de les veïnes dins una altra… Surt al balcó i mira cap avall, cap als cotxes que ballen, però no veu res que li permeti d’afegir recança a la recança. Torna a entrar i seu per rumiar el que ha d’endur-se.

(Fragment del llibre El dia de l’ós. Barcelona: La Magrana, 2004, p. 10-11)

L’ESCLAU

El mestre ha d’intervenir contra un client que fa mal a l’esclau. Una mica de dolor no és gaire greu i l’esclau sap que ha d’aguantar, però més dolor es nota i massa crits espanten tothom. Abans d’entrar dins la cambra, el mestre s’ha quedat mig minut rere la porta, esperant que els crits es calmin sense que hi hagi d’intervenir, però veu que no es pot fer enrere i obre la porta per demanar al client de marxar. El client no ha acabat i assegura que anirà amb compte; encara panteixant, explica que és massa complicat esperar trobar un altre japonès en aquestes hores i que té el dret de no quedar amb desig insatisfet. El mestre està a punt de cedir però percep en la mirada de l’esclau un terror que no pot aguantar i diu no. El client repotega una estona i quan accepta de marxar l’esclau té el dret de dutxar-se i descansar.

Hauria de dormir però té mal i vergonya. Al cap d’un moment de quedar immòbil damunt del llit s’aixeca per mirar per la finestra. Cauen les últimes gotes visibles del vespre, per la plaça no passa ningú i només alguns estornells gosen trencar el cel, amb un vol feixuc, incert, alentit pel pes de l’aiguafang.

(Fragment del llibre Aiguafang. Barcelona: La Magrana, 2008, p. 26)

* * *

L’ASSASSÍ

Anit no matarà, fa massa dies que no ha anat a veure el pare i li ha promès que mirarien la televisió junts. Aquest, assegut dins una butaca vellutada de roig, és sec i absent de tant fixar la porta per si entra el fill. I quan el veu entrar esquinça el somriure que està a punt d’endolcir-li la boca.

Mentre espera, el pare ofega un rot en bevent aigua de til·la, i demana perdó a la seua dona morta. No parla amb ningú més, però no li sap greu, i quan la infermera el neteja sols diu que sí amb el cap i a cops això li sembla massa, es troba xerraire, de quin dret s’esplaia amb gent que no sigui la seua dona enterrada o el seu fill assassí? La vocació del seu fill no l’ha xocat mai, ha de guanyar-se la vida, i matar li permet de suportar aquella feina a l’Ikea. És clar, hauria preferit que fos poeta, perquè un dia, a la televisió, algú va dir que era la millor manera de fer feliços els que ens estimem i ell vol que l’assassí el faci feliç.

(Fragment del llibre Aiguafang. Barcelona: La Magrana, 2008, p. 29)