Glòria Llobet Brandt va néixer a Barcelona l’any 1956. Els seus pares vivien, aleshores, en una torre modernista al Carmel. El barri, que en l’actualitat és densament poblat, va oferir a la família, durant uns anys, la possibilitat d’assaborir dins la ciutat els avantatges de la vida a l’aire lliure. Els jardins i les feixes amb hortes i fruiters, els estanys artificials amb peixos vermells, els racons ombrejats florits de muguet, els gronxadors i les glorietes van deixar petja en l’autora, tot i que només hi va transcórrer una part de la seva infantesa ja que abans que complís els deu anys la torre modernista es va haver de canviar per un pis, espaiós, això sí, a Vallcarca.
Els estius, que abans s’havien viscut en els terrenys amples de la torre, haguessin estat de mal pair amb quatre nens tancats en un pis. L’esforç econòmic que exigia l’estiueig a Sant Hilari es veia compensat per tots cantons ja que aportava salut i benestar a tota la família. Així doncs, les estades en cases del poble, llogades el primer estiu per a un sol mes, després per a dos i finalment per a tots els dies de vacances escolars, des de Sant Joan fins a mig setembre, van aportar a Glòria Llobet l’allunyament periòdic de les amistats d’hivern i, com a conseqüència, el desig de mantenir-hi correspondència. Les cartes van ser en aquells estius un ingredient valuós. Esperar, des del balcó estant, l’aparició del carter per la cantonada del carrer era una de les pinzellades agradables del matí. Rebre cartes dels amics i amigues que s’havien quedat a ciutat o que passaven els estius en altres punts del país era una joia, potser no tant pel que explicaven sinó perquè donaven peu a escriure noves cartes, cada vegada més llargues i expressives.
Just l’any en què havia de començar el COU, després de cursar el Batxillerat en una escola de monges franciscanes reconvertida en filial de l’institut Maragall (on va guanyar el seu primer premi literari), la família es va traslladar, per raons de la feina del pare, a València. Durant els quatre anys següents, els anys de les assemblees universitàries, de les pors a la policia social, de les canonades anunciant la mort de Franco, Glòria Llobet va estudiar el COU i magisteri i, com no podia ser altrament en aquella època, va fer el servei social que li permetria aconseguir el passaport i el carnet de conduir. Aquest servei que s’entenia com a deure, tot i no saber com s’havia de tractar una màquina d’escriure, el va fer al costat de qui aleshores era el Cap d’Estudis de l’Escola Normal, assumint les tasques de secretària eficient, cosa que mai va arribar a ser.
Acabada la carrera i en plena transició democràtica, va tornar al Principat on va aconseguir una plaça de mestra interina als Hostalets de Balenyà. Al mateix temps que s’iniciava en la vida professional, també va llençar-se a la formació d’una família pròpia, tasca per a la qual assegura haver estat perfectament educada. Tot i així, reconeix sense recança que el matrimoni va ser un fracàs i es va trencar al cap de deu anys, després d’haver tingut dos fills i molts disgustos. Els fills encara els té, però els disgustos els va canviar per un interès creixent cap a l’expressió escrita. Primer va ser l’expressió de la seva frustració, després la solitud pesant, més endavant les esperances de respirar aires nous.
Sigui com sigui, Glòria Llobet va començar a escriure i ho va fer amb una empenta que només s’explica com a afany de recuperar anys perduts. El 91 es presenta per primera vegada a un certamen literari obert i en queda finalista. L’obra, una novel·la curta (Marta, és per a mi que plores?) no va entrar mai als circuits comercials, però va ser publicada, juntament amb la guanyadora, per l’Ajuntament d’Ascó, el convocant del premi. Aquest èxit relatiu va esperonar Glòria Llobet i va presentar-se al Premi Goleta i Bergantí d’El Masnou amb un recull de narracions, Crònica d’una infidelitat i altres recreacions sobre la vida de parella. Guanyar aquest premi va impulsar-la a seguir treballant en el món de la narrativa, però va decidir prendre el pols a altres maneres de fer i es va adaptar a escriure per a joves. L’èxit editorial de Què t’angoixa, Núria?, Premi Vila de l’Eliana de narrativa juvenil 1992 va lligar-la a la literatura per a joves durant uns anys d’escriptura incessant. El Premi Enric Valor, també de literatura juvenil, amb Malgrat la boira, va ser la continuació d’aquest camí que seguiria amb altres títols, fins a una desena.
L’any 98, amb Els ulls del mirall, Premi Ciutat de Mollerussa de novel·la breu, la seva trajectòria fa un viratge considerable i s’endinsa en terrenys més fangosos, tot intentant explicar les emocions i neguits de protagonistes adults. Glòria Llobet afirma sovint que la seva pretensió és explorar les emocions humanes, perfilar personatges que hagin de respondre amb coherència a les situacions que la història va creant. El cor de les pedres, Premi Joanot Martorell l’any 1999, i Connecta’t, Sílvia, Premi Enric Valor de novel·la 2001 consoliden l’estil narratiu que sempre ha caracteritzat aquesta autora. La vivacitat, el ritme àgil que sap imprimir a les seves novel·les és un dels valors que més han destacat els seus lectors i crítics, que també remarquen la credibilitat dels seus personatges.
.webp)
