Coloma Lleal

Poemes és el primer llibre de la poetessa jove Coloma Lleal. Heus ací un llibre que mereix una difusió pública que no tindrà. El fet de no haver-lo publicat una editora comercial de casa nostra n’és la causa. Perquè, per bé que ara gaudirà del privilegi dels llibres-fantasma, patirà de la inconveniència que el llegirà poca gent. El llegirà poca gent i se’n parlarà menys. I aquesta poesia clara, «despullada», com diria Salvador Espriu, mereixia un altre destí. Ja el tindrà, sens dubte, un dia, però ja comencem a deixar massa coses per al dia de demà, i només cal que hi deixem les impossibles avui. […]

Coloma Lleal, d’ençà de la seva primera aparició pública l’any 1963, ha donat fe d’un estil personalíssim i d’una maduresa notable. Res no la duu a la contradicció i, pas per pas, construeix el seu món, tan d’avui, tan nostre. Un món que ella ha anat descobrint, i ho ha fet perquè sentia la necessitat de fer-ho i perquè l’intuïa injust. Coloma Lleal busca la justícia pertot arreu, el seu afany la duu pels camins de l’acció, i se n’avergonyeix, d’aquesta acció, perquè la sent poc tensa. El seu desig no s’atura ni en la misericòrdia d’uns somnis que per algú encara són la vida i l’al·licient. Poesia dramàtica, aparentment de joc verbal, i aquest és el gran secret de la seva eficàcia: l’hàbil coordinació del temari i de l’estil. […]

Un llibre important d’una veu senzilla i a la vegada madura, i d’un interès innegable.

(Joan Colomines: «Coloma Lleal: Poemes«, Serra d’Or, núm. 119, agost de 1969, p. 49)

* * *

Aquesta obra no serà útil per a qui pretengui conèixer tot el que s’ha dit sobre un aspecte concret, perquè l’amplitud del contingut i la poca extensió de l’obra no permeten de comentar opinions diferents. D’un aspecte determinat, Lleal ofereix simplement una teoria, en cita la procedència i sense entrar en polèmiques o —sense dir que és inèdita— exposa la seva teoria. Tampoc no té espai per a argumentar les seves afirmacions (algunes poden sorprendre per aquesta raó), però sí per a il·lustrar el seu discurs amb citacions de documents pertinents i fins i tot amb alguna anècdota que fa el text més amè. Tot i que l’autora fa un esforç de síntesi, d’una contenció admirable, el discurs —molt fluid— no se’n ressent. Malauradament, el fet que es tracti d’una obra sense pretensions erudites no ens permet de conèixer l’estudi minuciós que hi deu haver darrere una afirmació o l’exposició d’una evolució. […]

Escriure un bon llibre amb aquest títol era un gran repte, perquè en el camp de la història de la llengua comptem amb obres que —si obviem detalls i aspectes de contingut que s’han de modificar a partir de nous estudis— són excel·lents. Però Coloma Lleal ha aconseguit d’escriure una nova història de la llengua també d’un alt nivell i demostrar que una obra de divulgació pot ser, a més, fonamental per a una disciplina

(Carme Vilà i Comajoan: «Coloma Lleal: Breu història de la llengua catalana«, Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 67, octubre de 1992, p. 140-141)

* * *

Heus aquí Dels dels sons. Aquestes paraules, sorprenent títol i alhora síntesi del present llibre de Colma Lleal, resulten, un cop vençuda la perplexitat inicial que provoca la repetició del gramema «dels», il·luminadores. Perquè se’ns tornen, precisament, revelació subtil d’allò que és la poesia: la referència d’una referència d’una referència.

Intentaré explicar-me. Per a arribar definitivament als mots, és a dir, a una comprensió integral des del temps i dins el món feta amb paraules, cal arribar als sons, car no hi ha mot engendrat sense so, i per a arribar als sons cal arribar a allò que, no essent so sinó només vida en desassossec que malda per ésser expressada, necessita el so per a iniciar-se com a lliure vida desclosa. És així com Dels dels sons ens alliçona. Reporta a allò que, al seu torn, reporta als sons els quals, ells també al propi torn, reporten als mots. Dir Dels dels sons és suggerir el viatge de la vida inexpressada a l’eclosió de la vida —la primera referència— i, encara, el viatge de l’eclosió de la vida a la formulació d’aquesta vida —la següent referència: la referència de la referència— i, encara finalment, el viatge de la formulació de la vida a la comprensió d’aquesta vida formulada —la subsegüent referència: la referència de la referència de la referència.

I heus aquí que, també sorprenentment, Coloma Lleal, tot dient Dels dels sons, ens funda la mateixa troballa que l’escriptor Jordi Sarsanedas explicitava l’any 1948 a aquella narració seva, Mite d’una gosseta, entre altres coses, genuïnament poètica malgrat no ésser escrita en vers: «No parlo per dir res, sinó per cenyir-me a la veritat marginal de les coses que no sé».

(Joan Argenté. Pròleg del llibre Dels dels sons, 1987)

Una introducció a la història de la llengua catalana, des dels orígens fins a l’actualitat, és l’estudi de l’evolució de la llengua en el marc de les coordenades històriques i culturals que ens permeten una aproximació a les circumstàncies en què s’han desenvolupat els parlants catalans al llarg dels segles. Simultàniament, s’hi descriuen els canvis interns que s’han anat produint a la llengua, i les successives reestructuracions que n’han resultat.

Per això, no és una obra exclusivament lingüística: les referències als fets, als llocs i, sobretot, a les persones hi esdevenen imprescindibles.

Però el problema fonamental que planteja una història de la llengua deriva del fet que pretenem saber com parlaven els catalans que ens precediren, tot i que només podem accedir a allò que ens han deixat escrit. I ja sabem la diferència que hi ha entre llengua parlada i llengua escrita, diferència que en alguns períodes pot arribar a ser abismal.

Perquè les llengües són, fonamentalment, parlades i, per tant, diverses. Amb múltiples variants que parteixen del seu ús en diferents àmbits geogràfics o de l’adscripció dels parlants a grups socials i culturals complexos. Però, davant de la dispersió de les parles, la llengua literària procedeix, ja des dels seus orígens, a la creació d’un vehicle d’intercomunicació que parteix d’aquelles parles però que en supera les contradiccions, tot establint-se com a llengua comuna que permeti la difusió més enllà dels límits restringits de la pròpia comunitat immediata. I també, la identificació dels individus, de nivells culturals, socials, econòmics, ètnics i geogràfics molt diversos, amb una consciència nacional comuna.

(«Introducció», Breu història de la llengua catalana. Barcelona: Barcanova, 1992, p. 9-70)

* * *

Hauria pogut tenir
una existència
tranquil·la
embolcallada
per uns pares amants
que cantessin pels segles dels segles
els encants
d’una filla com cal

però estimo massa 
la meva petita i pobra llibertat
i em revolto
contra tota nosa
que no em deixi respirar
l’aire que em plau

hauria pogut tenir una d’aquelles existències
balbes
on no compta res més
que un vell somni
i un clar de lluna
i un sublim amor
idealitzat
però estimo massa
tots els racons del teu cos
i la tebior dels teus llavis
i el calfred de les teves mans
color de mel

i malgrat tota la comoditat
que em profetitzen
vells assenyats
sé del cert
que ara i sempre
i per tots els segles dels segles
necessitem per viure
aquesta petita lluita
sense ni crits ni plors
i aquesta espurna
de rebel·lia
a la punta de la sang.

(Dels dels sons. Badalona: Ajuntament de Badalona, 1987, p. 15-16)

* * *

Parles dels teus mestres, de tots aquells que t’havien ensenyat a preguntar-te el perquè de les coses, a pensar i a raonar. I que, sobretot, t’havien inculcat el gust per la lectura, que ens vas transmetre. I voldria dir-te com ens havia marcat el teu afany d’anar sempre més enllà, aquella obsessió per no conformar-te amb explicacions banals. I parles de l’Escola Catalana, i de l’esperit de fidelitat a una terra i d’una manera de fer que et marcarien profundament, i m’agradaria poder-te explicar que molts anys després, l’octubre del 1965, quan amb la mare vam anar a París, als Jocs Florals, en aquell acte solemne a la Sorbona que recorda la Teresa Pàmies en un dels seus llibres, vam conèixer la filla d’en Marcel·lí Antich, casada amb l’Ambrosi Carrion, que vivien amb una dignitat corprenedora en una minúscula porteria darrere la plaça de l’Odeón. I ens parlava del seu pare i de l’Escola Catalana, i quan va saber que havies estat alumne seu ens va tractar com si fóssim de la família.

I quan expliques amb orgull que et vas embarcar d’agregat als quinze anys, amb una maleta, quatre mudes i uns quants llibres, recordo que ens ho havies dit moltes vegades. I que nosaltres ho interpretàvem com un retret perquè als quinze anys encara fèiem el batxillerat. La mare mirava de tranquil·litzar-nos dient que tu sempre havies estat un «Pancho López»… Però ens va costar treure’ns de sobre aquella sensació de no estar mai a la teva alçada. […]

Dius que el juliol del 1936 vau anar a desembarcar fosfat a la Corunya. L’endemà d’arribar-hi, divuit de juliol, us va despertar el soroll eixordador de les sirenes dels pesquers. I va començar aquella història tan tràgica que ens havies explicat més d’una vagada. Després dels primers dies de desconcert, findejats al mig de la ria de la Corunya, des d’on sentíeu a la matinada les descàrregues dels afusellaments, tots els membres de la tripulació vau ser mobilitzats. A tu et van enviar a artilleria de muntanya, amb una mula, a la zona de Cangas del Narcea. Potser va ser aquí on un oficial et va preguntar si sabies qui era Francisco Franco Bahamonde i tu, empassant-te la saliva, vas contestar: «Generalísimo de los ejércitos de tierra, mar y aire.» I l’oficial, apuntant-te amb el dit, et va dir aquell «¡Que no se te olvide!» que ens vas repetir tantes vegades, amb ràbia.

(«Presentació», L’embat del vent. Records d’una vida marinera. Lleida: Pagès, 2009, p. 10-12)