Una introducció a la història de la llengua catalana, des dels orígens fins a l’actualitat, és l’estudi de l’evolució de la llengua en el marc de les coordenades històriques i culturals que ens permeten una aproximació a les circumstàncies en què s’han desenvolupat els parlants catalans al llarg dels segles. Simultàniament, s’hi descriuen els canvis interns que s’han anat produint a la llengua, i les successives reestructuracions que n’han resultat.
Per això, no és una obra exclusivament lingüística: les referències als fets, als llocs i, sobretot, a les persones hi esdevenen imprescindibles.
Però el problema fonamental que planteja una història de la llengua deriva del fet que pretenem saber com parlaven els catalans que ens precediren, tot i que només podem accedir a allò que ens han deixat escrit. I ja sabem la diferència que hi ha entre llengua parlada i llengua escrita, diferència que en alguns períodes pot arribar a ser abismal.
Perquè les llengües són, fonamentalment, parlades i, per tant, diverses. Amb múltiples variants que parteixen del seu ús en diferents àmbits geogràfics o de l’adscripció dels parlants a grups socials i culturals complexos. Però, davant de la dispersió de les parles, la llengua literària procedeix, ja des dels seus orígens, a la creació d’un vehicle d’intercomunicació que parteix d’aquelles parles però que en supera les contradiccions, tot establint-se com a llengua comuna que permeti la difusió més enllà dels límits restringits de la pròpia comunitat immediata. I també, la identificació dels individus, de nivells culturals, socials, econòmics, ètnics i geogràfics molt diversos, amb una consciència nacional comuna.
(«Introducció», Breu història de la llengua catalana. Barcelona: Barcanova, 1992, p. 9-70)
* * *
Hauria pogut tenir
una existència
tranquil·la
embolcallada
per uns pares amants
que cantessin pels segles dels segles
els encants
d’una filla com cal
però estimo massa
la meva petita i pobra llibertat
i em revolto
contra tota nosa
que no em deixi respirar
l’aire que em plau
hauria pogut tenir una d’aquelles existències
balbes
on no compta res més
que un vell somni
i un clar de lluna
i un sublim amor
idealitzat
però estimo massa
tots els racons del teu cos
i la tebior dels teus llavis
i el calfred de les teves mans
color de mel
i malgrat tota la comoditat
que em profetitzen
vells assenyats
sé del cert
que ara i sempre
i per tots els segles dels segles
necessitem per viure
aquesta petita lluita
sense ni crits ni plors
i aquesta espurna
de rebel·lia
a la punta de la sang.
(Dels dels sons. Badalona: Ajuntament de Badalona, 1987, p. 15-16)
* * *
Parles dels teus mestres, de tots aquells que t’havien ensenyat a preguntar-te el perquè de les coses, a pensar i a raonar. I que, sobretot, t’havien inculcat el gust per la lectura, que ens vas transmetre. I voldria dir-te com ens havia marcat el teu afany d’anar sempre més enllà, aquella obsessió per no conformar-te amb explicacions banals. I parles de l’Escola Catalana, i de l’esperit de fidelitat a una terra i d’una manera de fer que et marcarien profundament, i m’agradaria poder-te explicar que molts anys després, l’octubre del 1965, quan amb la mare vam anar a París, als Jocs Florals, en aquell acte solemne a la Sorbona que recorda la Teresa Pàmies en un dels seus llibres, vam conèixer la filla d’en Marcel·lí Antich, casada amb l’Ambrosi Carrion, que vivien amb una dignitat corprenedora en una minúscula porteria darrere la plaça de l’Odeón. I ens parlava del seu pare i de l’Escola Catalana, i quan va saber que havies estat alumne seu ens va tractar com si fóssim de la família.
I quan expliques amb orgull que et vas embarcar d’agregat als quinze anys, amb una maleta, quatre mudes i uns quants llibres, recordo que ens ho havies dit moltes vegades. I que nosaltres ho interpretàvem com un retret perquè als quinze anys encara fèiem el batxillerat. La mare mirava de tranquil·litzar-nos dient que tu sempre havies estat un «Pancho López»… Però ens va costar treure’ns de sobre aquella sensació de no estar mai a la teva alçada. […]
Dius que el juliol del 1936 vau anar a desembarcar fosfat a la Corunya. L’endemà d’arribar-hi, divuit de juliol, us va despertar el soroll eixordador de les sirenes dels pesquers. I va començar aquella història tan tràgica que ens havies explicat més d’una vagada. Després dels primers dies de desconcert, findejats al mig de la ria de la Corunya, des d’on sentíeu a la matinada les descàrregues dels afusellaments, tots els membres de la tripulació vau ser mobilitzats. A tu et van enviar a artilleria de muntanya, amb una mula, a la zona de Cangas del Narcea. Potser va ser aquí on un oficial et va preguntar si sabies qui era Francisco Franco Bahamonde i tu, empassant-te la saliva, vas contestar: «Generalísimo de los ejércitos de tierra, mar y aire.» I l’oficial, apuntant-te amb el dit, et va dir aquell «¡Que no se te olvide!» que ens vas repetir tantes vegades, amb ràbia.
(«Presentació», L’embat del vent. Records d’una vida marinera. Lleida: Pagès, 2009, p. 10-12)
_0.webp)
