Li ensenyo el motiu de la meva mala lluna.
—Té! Un diari! —exclama l’àvia, amb la mateixa veu que hauria pogut dir: «Quins pantalons de pota d’elefant més espaterrants».
—Ecs, sí, un diari.
—Per la cara de fàstic, m’adono que no tens cap intenció de fer-lo servir, ¿oi?
—I és clar que no! ¿Que et creus que sóc petita o bleda?
—Ni petita, ni bleda. Et tinc per una noia molt espavilada.
—¿I vols que escrigui el meu diari?
—¿I per què no? Podries… —l’àvia agafa el quadern i se’l mira molt detingudament—, podries escriure-hi sobre els teus amors…
—Ai, àvia…!
—Dona, no facis escarafalls. Ho dic per la coberta tan rosa… És clar que, amb aquesta taca lila, se m’acut que podries fer un diari feminista.
—¿Un què? —la miro com si s’hagués tornat boja.
—Sí, dona. Podries escriure-hi tot el que veiessis al teu voltant que sigui masclista, és a dir, qualsevol situació o actitud de la vida pública o privada en què les dones són considerades éssers inferiors als homes.
(El diari lila de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2001)
* * *
30 d’agost del 2009
Frisava per ser a l’avió, estripar el sobre i llegir-ne la carta.
Havia estat una de les primeres persones a posar-me davant del mostrador d’embarcament i mirava amb atenció el personal de terra que potinejava els teclats i les pantalles, però no semblava tenir pressa per instal·lar-nos a la panxa de la nau.
Li havia assegurat a la Cristina que no llegiria aquella carta fins que no fos a l’avió a punt de volar cap a Barcelona, i ho estava complint, tot i que notava que el sobre, dins de la bossa de mà, clamava perquè el tragués a fora.
—Targeta d’embarcament i document d’identificació —em va dir l’hostessa.
Vaig passar el control i, arrossegant l’equipatge sobre les rodetes, vaig córrer literalment per la passarel·la i vaig aconseguir entrar la segona a l’avió.
La correguda no em va servir per asseure’m més ràpidament, perquè la viatgera que havia entrat abans que jo em va sotmetre a una espera forçosa mentre maldava per encabir la maleta dins del compartiment.
«Au, va, que és per avui!», vaig pensar, impacient.
Havia passat trenta dies de vacances a l’illa de Batz, a la Bretanya francesa, amb la meva fins aleshores desconeguda besàvia. Només arribar-hi i sense haver-m’ho proposat, havia estirat un fil que m’havia abocat damunt un secret familiar molt ben guardat. De mica en mica, n’havia anat traient l’entrellat, però, finalment, se m’havia resistit l’última —i per a mi més important!— informació. I estava gairebé segura que la carta que em cridava des de la bossa contenia aquesta darrera peça del trencaclosques.
—Vol que l’ajudi? —li vaig proposar a la dona que es barallava amb l’equipatge.
Unint esforços, vam empènyer el maletot, que no semblava que hagués pogut ser admès a bord i que, no obstant, hi era, desafiant-nos amb la seva nansa i el seu volum exagerat. Per fi, vam entaforar-l’hi, després d’abonyegar-ne un dels costats.
Vaig buscar el meu seient: 17C.
Sense perdre ni un segon, em vaig asseure el millor possible en aquell espai tan reduït, vaig obrir la bossa i en vaig treure el sobre. El meu nom, Júlia Coma, hi estava escrit amb tinta negra i amb una cal·ligrafia que, em constava, era masculina; era del notari que la Yvonne, la besàvia, havia citat la tarda del 24 d’agost.
Vaig esquinçar el sobre. Per fi, podria completar el forat que durant aquelles vacances familiars havia anat omplint
—Perdoni… Em pot deixar passar?
El veí del 17B em va fer alçar i, mentre ell repetia els gestos que uns minuts abans havia fet jo, vaig descordar-me alguns botons de la samarreta.
Quina calor! La temperatura era molt alta, i l’espai tan exigu l’amplificava. Per què no funcionava l’aire? No ho podia entendre. Era inhumà deixar que els passatgers ens bullíssim en aquella atmosfera d’humitat xafogosa.
Vaig asseure’m i, mentre esperava que el del seient contigu s’acabés d’acomodar i em permetés llegir la carta amb una certa intimitat, vaig usar el sobre mig obert com a vano.
L’home no era d’una gran diligència!
Sense parar de ventar-me, vaig mirar per la finestreta. L’últim raig de llum del dia va creuar el vidre i em va espetegar contra els ulls. Els vaig tancar, ferida.
Quan els vaig tornar a obrir, el sol havia desaparegut de l’horitzó i començava a fosquejar.
(El fil invisible. Barcelona: Edicions 62, 2018)
.webp)
