Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Carme Karr

1865-1943

Carme Karr (Barcelona 1865-1943) és una de les personalitats literàries més importants de principi de segle XX. La seva obra abasta gèneres diversos (conte infantil, teatre, novel·la o assaig), però destaca especialment en el camp del periodisme i l’acció cultural. Crea i dirigeix la revista Feminal, destinada a un públic femení a qui informa de tot tipus de creació realitzada per les dones. La revista serà una eina de visibilització i culturització de la dona en el seu moment i és avui un document cabdal per conèixer aquella època.

La seva vida i la seva obra estan marcades pel compromís feminista. En el marc del reformisme burgès, promou un canvi en els rols de gènere que iguali els desequilibris en educació i cultura. La literatura, el periodisme, les conferències, els cursos i l’associacionisme són les diferents eines amb les quals basteix aquest projecte.

Pàgina elaborada per Daniel Pitarch per a l’AELC.
Documentació: Ester Franquet
Fotografies: arxiu familiar Ainaud de Lasarte

Castellano

castellano

Carme Karr (Barcelona 1865-1943) es una de las personalidades literarias más importantes de principio del siglo XX. Su obra abarca géneros diversos (cuento infantil, teatro, novela o ensayo), pero destaca especialmente en el campo del periodismo y la acción cultural. Crea y dirige la revista Feminal, destinada a un público femenino al cual informa de todo tipo de creación realizada por mujeres. La revista será una herramienta de visibilización y culturización de la mujer en su momento y actualmente es un documento esencial para conocer aquella época.

Su vida y su obra están marcadas por el compromiso feminista. En un marco de reformismo burgués, promueve un cambio en los roles de género que iguale los desequilibrios en educación y cultura. La literatura, el periodismo, las conferencias, los cursos y el asociacionismo son las diferentes herramientas con las que sostiene este proyecto.

Página elaborada por Daniel Pitarch para la AELC.
Documentación: Ester Franquet
Fotografías: archivo familiar Ainaud de Lasarte

English

English

Carme Karr (Barcelona 1865-1943) is one of Catalonia’s outstanding literary figures of the early twentieth century. Her work embraces several genres (children’s stories, theatre, novel and essay) but she is especially notable for her work as a journalist and cultural activist. She created and directed the review Feminal, which was aimed at informing a female audience about all kinds of creative work being produced by women. Feminal was a means of bringing women artists to light and offering cultural education to women of the times, while today it is a key resource for understanding the period in which it was published.

Karr‘s life and work were marked by her commitment as a feminist. Within the framework of bourgeois reform, she spoke out for change in gender roles and in favour of redressing the inequalities between the sexes in the domains of education and culture. Literature, journalism, lectures, courses and her activities in different kinds of clubs provided her with platforms for pursuing her goals.

Web page: Daniel Pitarch for AELC.
Translation: Julie Wark.
Documentation: Ester Franquet.
Photographs: Ainaud de Lasarte family files.

Biografia

Carme Karr i Alfonsetti neix l’any 1865 a Barcelona. És filla d’Eugène Karr, enginyer que exerceix de vicecònsol de França, i d’Emilia Alfonsetti, d’origen italià. En la Barcelona del tombant de segle, Karr forma part de l’alta burgesia i, tot i créixer en un ambient familiar cosmopolita i internacional que la porta a parlar francès i alemany, fa del català la seva llengua d’expressió principal.

L’obra de Carme Karr abasta gèneres molt diversos. Conrea el periodisme, la narrativa breu, la novel·la, el teatre, els contes per a infants, les conferències i, fora de la literatura, la composició de peces musicals. Tot i aquesta aparent dispersió, la seva bibliografia es perfila com un sol conjunt sota el prisma del feminisme. Karr forma part de la generació de feministes burgeses de principi de segle que postulen un canvi en els rols de gènere. Dins un marc de reformisme burgès, les reivindicacions d’aquest feminisme se centren principalment en el vessant de l’educació i de la presència pública (per exemple, en el mateix fet d’escriure i publicar) amb la voluntat d’equilibrar el nivell cultural entre gèneres.

Les obres de narrativa breu, les novel·les (De la vida d’en Joan Franch, 1913, i La fi del lliure, 1924) i el teatre (Els ídols, 1911) van des de les observacions líriques a les radiografies iròniques de la societat que l’envolta. Karr hi retrata principalment personatges femenins, en molts casos per ridiculitzar-ne les accions com a mostra del tipus de dona que vol superar, i elabora una desmitificació mordaç en els personatges masculins.

En el camp de les revistes de principis de segle, la personalitat de Carme Karr és essencial. Comença a escriure l’any 1902 a la revista Joventut i escriurà també a les pàgines d’Or i Grana. Hi publica sota diversos pseudònims com Una Liceista, Xènia (en referència al Xènius d’Ors) o L’escardot. Aquest darrer, inspirat en la sonoritat del cognom (Karr/card), l’utilitzarà també per a les obres de narrativa breu i li queda com a emblema personal amb el qual decora algunes de les seves publicacions (a partir d’un dibuix que li fa Apel·les Mestres).

Però l’obra més important de Karr en aquest camp és la creació i direcció de la revista Feminal. La revista és un suplement mensual per a les dones que es publica dins del setmanari Il·lustració Catalana, entre 1907 i 1917. Carme Karr n’és la directora i hi duu a terme tot tipus de tasques de redacció. La revista pretén de reflectir el model femení que propugna, informant la dona «de tot lo que pot esserli útil, de tot lo que pot plàureli y interessarla en l’actual moment artístich, industrial i social», segons escriu ella mateixa a la primera editorial. La revista anuncia actes diversos, tant a Barcelona com amb algunes corresponsals a l’estranger. Els números es completen amb creacions de tot tipus de disciplines artístiques, ja siguin musicals, literàries, gràfiques o pictòriques (és una revista profusament il·lustrada, també de fotografies). D’aquesta manera, Feminal dona visibilitat a la creació contemporània de dones i intenta crear una tradició en femení. En el camp de la literatura és eloqüent que el primer número inclogui, a manera d’homenatge, poesies de Josepa Massanés. Aquests interessos fan que Feminal sigui actualment una eina indispensable per a la investigació i la recuperació de les personalitats femenines de principi de segle a Catalunya.

Carme Karr és un personatge integrat en el món intel·lectual, artístic i cultural de la seva època (és amiga i interlocutora, entre d’altres, d’Apel·les Mestres, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Francesc Matheu o Felip Pedrell). La seva activitat feminista la converteix també en un personatge públic conegut, amb la importància que aquest fet té per a les seves reivindicacions. L’any 1910 imparteix un curs sobre «Cultura femenina» a l’Ateneu Barcelonès, que publica en forma de llibre tot seguit. Sis anys més tard participa, en la mateixa institució, en el curs «Educació femenina» que imparteix conjuntament amb Dolors Monserdà, Rosa Sensat, Maria Baldó, Leonor Serrano i Maria Doménech. L’any 1913 funda una residència femenina anomenada La Llar, fruit de la seva preocupació per l’educació i les joves. A l’Exposició Universal de 1929 dirigeix el Pavelló de la Dona i, als anys trenta, funda l’associació Acció Femenina.

És, doncs, una lluitadora feminista que promou tant canvis materials com de l’imaginari social dels gèneres. D’aquesta manera, la seva participació en el món associacionista, el projecte de Feminal i la literatura de creació hi conformen un únic pla, esdevenen eines diverses per a un mateix objectiu. Carme Karr mor a Barcelona l’any 1943.
 

Carme Karr.
Carme Karr.
Sobrecoberta de la primera temporada de <i>Feminal</i>.
Sobrecoberta de la primera temporada de Feminal.
Carme Karr amb un dels seus nets.
Carme Karr amb un dels seus nets.
Coberta de <i>Flors d'Escardot</i>, dissenyada a partir d'un dibuix d'Apel·les Mestres.
Coberta de Flors d'Escardot, dissenyada a partir d'un dibuix d'Apel·les Mestres.

Carme Karr contra la incultura femenina

Vincles

Comentaris d'obra

Carme Karr (1865-1943) adopta una actitud absolutament nova. Com a escriptora va assumir plenament la seva condició d’intel·lectual. Va publicar novel·la i teatre. La novel·la La vida de Joan Franch va ser premiada als Jocs Florals de 1912. Va col·laborar a la premsa diària, i amb el pseudònim de «L’escardot» va ser assídua col·laboradora de Joventut. Neboda d’Alphonse Karr, posseïa per tradició familiar l’habitud i el respecte de l’activitat intel·lectual. Com a feminista va lluitar resistint els fracassos, podríem dir fins que el Feminisme va desaparèixer dels escenaris d’Europa. La seva tàctica va ser fluctuant perquè no estava gens segura del terreny que trepitjava, però la seva ideologia no va variar. Creia en la promoció de la dona, i estava convençuda que li era necessària una escola que la situés al mateix nivell intel·lectual de l’home, un aprenentatge com el que reclamava la Nora d’Ibsen. Paral·lelament a aquest aprenentatge calia també desmitificar l’home omnipotent i omniscient i retornar-lo a la seva dimensió de persona i per fer-ho se serví fins i tot de la ironia, arma no gens corrent en mans femenines. No es va fiar ni mica ni gens de la filantropia de les velles dames. Quan s’intenta fundar de nou les Lligues de Compradores que pretenen alleugerir les penalitats de les dones que treballen comprant més al patró que les traci més bé, menyspreant els preus baixos que s’han obtingut indefectiblement amb salaris de fam, Carme Karr escriu:

«Doncs bé… ¿No sembla més lògic que ans de fundar aquí les Lligues de Compradores, que tinc por que no aconsegueixin encara avui l’èxit que es proposen les seves generoses iniciadores, les dames barcelonines, procurin aconseguir la reglamentació del treball de la dona i del seu aprenentatge, dirigint-se a les mateixes modistes, a les mateixes obreres, demostrant-los la necessitat d’associar-se, de sindicar-se, ja que la unió fa la força per resistir tot embat?»

Però aquestes són explosions escasses que semblen sorgir del fons del pensament de Carme Karr. Des d’un principi ella es mostra més prudent en les seves opinions, més cauta, més disposada a fer admetre que el Feminisme que la nova revista propugna, no aconseguirà altra cosa que una dona més divertida, més mundana, molt més pendent encara de la vida del seu home, que no ho havia estat la dona tradicional.

Maria Aurèlia Capmany. El feminisme a Catalunya, 1973.

 * * *

La recuperació de personalitats femenines avui per avui a Catalunya, per exemple, no es pot fer sense Feminal, com tampoc no es pot parlar de la incidència del moviment sufragista a Catalunya a principi de segle sense la informació que subministra Feminal.

Isabel Segura i Marta Selva. Revistes de dones 1846-1935, 1984.

* * *

I bé, tot i aquests antecedents, Carme Karr, s’incorporà des de ben jove a la vida cultural catalana, i es llançà, sense cap complex, a escriure en aquella llengua que no havia après a l’escola ni era de la seva família. Dominava perfectament el francès i el castellà i força bé l’alemany, però en poc temps el català fou la seva llengua predilecta. Començà a escriure a les pàgines de la revista Joventut l’any 1902, però amb pseudònims: una noia que escrivia no era gaire benvista a casa nostra, en aquell temps (recordem, per un moment, el cas de Víctor Català). I així l’escriptora Carme Karr s’amagà rere els noms «Una liceista» -per les crítiques musicals. i el més popular i ben aviat prestigiós «L’Escardot» (no oblidem que fonèticament «Karr» i «card» sonen igual). Apel·les Mestres fou dels primers a saber-ne el secret i, gentilment, l’obsequià amb un delicat dibuix d’un escardot morat que ben aviat ornamentà les cobertes de les cançons que Carme Karr musicà sobre versos del poeta i dibuixant, el 1903, i les cobertes de l’obra teatral Els ídols (1911), apunt ben encertat sobre la vida matrimonial de la burgesia barcelonina, estrenada amb èxit. Només hi ha dos personatges: la mare i la filla, que es confessen mútuament les infidelitats dels esposos respectius. Tres anys més tard publicava dos volums de narracions breus, molt ben escrites, que meresqueren els elogis de Joan Maragall: Bolves (L’Avenç, 1906) i Clixés (Joventut, 1906). Com havia dit Apel·les Mestres, «De les vores dels camins / l’escardot en fa jardins…». Estrenà dues obretes de teatre, Caritat i Un raig de sol, elogiades pels crítics del seu temps.

Josep M. Ainaud de Lasarte: «Carme Karr, escriptora i feminista», Serra d’Or (Barcelona), núm. 409, gener de 1994.

* * *

Cap als anys vint, com ja he apuntat, Karr es va radicalitzar, sense descuidar mai la família. Per bé que la represa de Feminal va fracassar, segurament aprofitant que el seu fill era el secretari tècnic de la famosa Exposició Internacional de Barcelona de 1929 (aquella que va ser el punt d’inflexió infraestructural barceloní, que no es tornaria a repetir fins a les olimpíades de 1992) ella es va encarregar del «Pavelló de la Dona». Mentrestant, seguia sense entrar en l’òrbita de la Lliga camboniana, per més que a començaments dels anys trenta la trobem presidint «Acció Femenina» i entrevistant-se amb el president Macià per aconseguir el vot de la dona. Per altra banda, si bé Feminal havia ja mort, no és rar trobar en aquells anys, per exemple, un grup Feminal del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu. La llavor, pel que podem veure, havia fructificat.

Marta Pessarrodona: «Carme Karr Alfonsetti. La Ur-feminista catalana», dins Donasses, 2006.

Entrevistes

L’Exposició

Montserrat Isern, la secretària d’Acció Femenina –una criatura minsa i vibràtil– em fa de «cicerone» a través de les coses del Pavelló:

–Això són les joies que la Montserrat Vidiella, fa a les nits, en sortir del seu empleu del Banc.

–Això són les caravel·les de fusta de Sant Jordi…

Això és el recull dels dibuixos de la Maria Oller…

Això…

–Nena, Montserrat, no has canviat aquesta ginesta?

–Demà, senyora Karr…

Com somriuen els ulls blaus, infantils, de Carme Karr, que acaba de reunir-se’ns; aquesta dona que ha fet tan soroll a Barcelona, i que és tota minúscula.

–Li agrada? –em pregunta.

–Molt, senyora. Això és un bé de Déu. L’art de delicadeses i de treball. I sobretot, d’organització, d’idea, deixi que li digui: això és feminisme.

Em mira, una mica irònica

–I què entén vostè, per feminisme?

–Això mateix; el que vostè ha fet.

–Ah!… El feminisme no és això, solament… És una cosa tan àmplia, tan diversa, tan profunda… Però vaja, reconec que això ho hem fet bé…

–Divinament, senyora Karr. Tan bé, que és la millor afirmació feminista que podien fer. Es veuen aquí moltes coses tan sèries, de ben fetes, que sembla mentida que estiguin fetes per dones.

–I per què? ¿És que vostè també creu que les dones no podem fer tot el que fan els homes?

–Ah, sí! Tot menys assemblar-s’hi. Tot menys votar, per exemple. Menys el sufragisme…

–Perdoni, nena. Vostè no en sap gaire de feminisme. Aquí on em veu, jo sóc partidària decidida del sufragi femení. ¿Per què les dones no hem de tenir el dret d’intervenir en allò que ens interessa tant com als homes?

–Poden tenir tots els drets que es vulgui, senyora. Menys el de desfigurar-se.

–Senyoreta Polo: Vostè no ha vist les més grans sufragistes angleses (angleses, ja ho veu); la Duquesa d’Atholl i Lady Astor, membre de la Cambra dels Comuns, a Londres, assistir a les sessions del Congrés, amb un grapat de mil lliures esterlines damunt, en joies, supremament elegants i supremament femenines. Vostè no ha vist aquesta gran política, Lady Astor, a Ginebra, durant una reunió de la Societat de les Nacions, portant una esplèndida nurse i donant mamar, ella mateixa, a un fill seu de catorze mesos…

Digui que la dona pot fer-ho tot; tot, fixi’s bé, menys d’ésser dona. Feministes són i seran sempre aquestes. Les altres, les dones que volen ésser iguals que els homes i que fan d’ells uns rivals, són «masculinistes»…

L’esperit d’acció femenina

L’obra de la meva fundació, és clar, –ens explica l’encantadora velleta– és la de l’elevació del rang de la dona, un rang postergat i envellit durant una quarantena de segles d’atavismes socials i religiosos, i un apostolat contra la injustícia que se li ha anat fent durant tot aquest temps. Vostè creu que la dona és d’una altra espècies que l’home? És clar que no. Però sembla que hom li ha considerat tota la vida. I la meva dèria no és ni més ni menys que això: desfer aquest error anacrònic en aquesta època vindicativa i lluminosa i posar, només, les coses al seu lloc. «Doneu la Cèsar el que és del Cèsar…» Doneu a la dona el que és de la seva raça: el dret de viure; de viure en tot i com tots.

Això a més a més, és d’una necessitat humana i social apremiant. ¿Es pot tolerar que una dona s’hagi de convertir en un blanc de revessos i de misèries, pel sol fet de posar a coll l’embalum de la seva feminitat primitiva?

¿Pel sol fet que ningú li hagi ensenyat a deseixir-se, a treballar, a viure com una persona? Cregui que fa vergonya de veure aquestes dones infelices que no surten soles de casa, que tenen el treball per un pecat i que només aspiren a casar-se. Casar-se. Està molt bé. És el fi natural de la dona. Però les estadístiques han provat que a Barcelona hi ha seixanta-mil dones que no tenen parella, que sobren… Seixanta-mil dones que no es poden casar. ¿I doncs què han de fer aquestes dones? Treballar, laborar d’una manera o altra, i no esperar a morir-se de fàstic; entenc que tota criatura té l’obligació de guanyar-se la vida que ha de justificar-la.

Però sobretot, és precís preocupar-se del destí d’aquest contingent de populació condemnat de l’excedència. Se l’ha d’aprofitar i és això el que jo estic fent, el que vaig aconseguint a còpia d’esforç i de lluita. De lluita, abans que res. Ah! Vostè no es pot arribar a imaginar què és el desenvolupament de la meva idea en aquest país, en aquest ambient…

Carme Karr

–Vostè deu ésser alemanya, oi?

–No, catalana –la velleta ho diu joiosament, amb el seu gran somriure dolç i clar–. El meu pare sí que era alemany. Però la meva mare era madrilenya. Jo m’he criat a França, però m’estimo Espanya i Catalunya amb deliri. Només ha de pensar que als vint-i-cinc anys, mal o bé, ja escrivia el Feminal de la Il·lustració Catalana. D’allí va sortir l’Institut de Cultura de la Dona, i totes les principals institucions Feministes catalanes… Abans dels quaranta vaig ésser la primera dona que va parlar a l’Ateneu. Va ésser després de la Setmana tràgica. Vostè no pot recordar-se’n… però els periòdics en van parlar molt. Vaig tronar contra el clericalisme i contra els convents de monges.

La clerecia es va trasbalsar, va protestar… tot el que vulgui. Però ara recullo els fruits de la meva sembra: Avui en els bons convents de monges, s’usa diàriament la cambra de bany i a les alumnes se les ensenya cultura grega.

(Irene Polo: «La dona que treballa a l’Exposició», Imatges. Setmanari gràfic d’actualitats, núm. 7, 23 de juliol 1930)

Carme Karr i les seves filles Paulina i Carme de Lasarte.
Carme Karr i les seves filles Paulina i Carme de Lasarte.

Antologia

Les dèu del matí han sonat. Al meu devant ha pujat al tramvía la hermosa vehina que tot sovint ix al balcó ab uns pentinadors blau de cel d’ample mànegues perdudes, la soperba cabellera rutilant mitj desfeta, tota daurada, fent alçar en l’ayre’ls ulls als genets y vianants, atrets per aquella gaya taca viva.

Perl vehinat se’n conten moltes de coses de la vehina nova. Es –diuen– andaluça y viu ab un militar de certa edat que les males llengües creuen que no li es marit perque no més de tant en tant ve a passar uns díes a casa seva.

La dama es alta, ben plantada, de pit exuberant y caderes plenes; porta pel carrer uns trajos virolats en que hi domina sempre’l vermell, y grans pengerolls de braçalets y cadenes.

Son rostre ni es bonich ni jovenívol, però sota’ls barrets cridaners brilla una soperba cabeller d’or rogench que cau fins a les celles fosques en un gros cargolament, descobrint la nuca carnosa. Té’ls llabis prims y la boca desdibuixada, el nas menut, els ulls petits y poch dolços, y demunt d’ells un plech del front contràu les celles, treyent al visatge tota expressió de bondat.

(Del llibre Clixés: estudis en prosa, 1906)

* * *

Aquí les dònes, les filles de familia, no apliquen llur inteligencia y llur activitat més que als afers casolans o a les frivolitats. Es més: fins, per a moltes d’elles, per a la majoria, una dòna que ocupi la seva inteligencia o les seves mans, y sobre tot que guanyi diners, es considerada com un ser de classe inferior a la seva, ser al que es pot ridiculitzar, amb gran menyspreu, encara que aqueixa dòna posseeixi una cultura o unes capacitats que li permetin viure sense esser una càrrega per a ningú, sinó tot lo contrari; estat social altament dignificador.

A proposit d’aquesta opinió que solen tenir moltes dònes d’aquestes terres respecte de les capacitats femenines, recordo la trista impressió que em causà una vegada el criteri d’una senyoreta que desitjava agraviar y desprestigiar publicament una senyora qui, per ses especials condicions de cultura, ha arribat a ocupar en l’intelectualitat catalana un lloc que, no solament li ha permès resignar-se a imprevistes adversitats de l’existencia, sinó també instruir sos fills sense esser una càrrega per a ningú.

L’agravi public, l’injuria depriment amb que aquella senyoreta, filla de familia catalana, creia deshonrar la que considerava gratuitament com una enemiga, consistia en declarar-se, en la premsa, «massa noia de sa casa per fer d’escriptora».
Aquesta trista declaració va semblar-me terriblement dolorosa per la lamentable eloqüència que encloia. Y una immensa llastima va apoderar-se de mi al pensar en el destí a que’s veurien reduïdes, a Catalunya, tantes y tantes noies de sa casa, com aquella, si per desgracia’s trobessin davant de certs problemes morals y materials, fills de les contingencies de la vida, amb el sol bagatge de llurs mans blanques y de llur cervell buit, perduda l’auriola de pocs o molts cabals amb que avui disfrecen tantes dònes l’inutilitat y vanitat de llur existencia, la buidor de llur ànima, y l’absència absoluta de tot cultiu moral y intelectual.

Sí: vaig sentir una profunda llastima per aquella ingenua declaració feta publicament per una filla de familia catalana; y alhora s’apoderà de mi un ardent desig de posar totes les meves forces al rapid assoliment d’una cultura femenina en nostre país, que estalviés en endavant coses tant funestes y… vergonyoses com la declaració que acabo de permetre’m recordar aquí.

(Del llibre Cultura femenina. Barcelona: L’Avenç, 1910, p. 80-82)

* * *

Joana: Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s’hagués vist en aquest cas, no li hauríen valgut reflexions, ni consells, ni rès. Tota s’haguera revoltat, y passant per damunt de totes les convencions s’hauría separat del seu marit. (Exaltantse ab ses propies paraules) Ah! no! Entre en Lluis y jo tot s’ha acabat. Jo no vull les deixes de ningú. (Pausa. Després d’un moment de desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab esclat) Ah! però ¿què s’ha cregut que no tinc sanch en les venes? (Camina per l’escena. Jo’m venjaré! Al cap d’avall soch massa jove pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de referme una felicitat?… Donchs no faré més que seguir l’exemple del meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.

Donya Maria: (Que mentres sa filla ha anat parlant, ha estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s’adona de les darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada) Què dius, ara?

Joana: (Els ulls encesos, segueix) Dich que ja qu’ell m’ha mancat, no’m vull sacrificar. Que se la quedi, la seva… Lulí; aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi no m’ha de mancar qui’m vulgui… Qui’m vol?

Donya Maria: (Com aturdida) Es que’t tornes boja? (Molt nerviosa) Vaja noya, calla!

Joana: (Exaltada) Avuy mateix jo…

Donya Maria: Prou! No sans lo que dius. La gelosía’t fa perdre’l cap… Tu no ets capàs…

Joana: (Irada) Y, què sab vostè de lo qu’es capàs una dòna en el meu cas?

Donya Maria: (No pot més. Tot d’un cop, se dressa com transformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre tramudat, s’encara ab sa filla) Què no ho sé, dius, desgraciada! Més que tú, ho sé. No haig de saberho!

(Del llibre Els Ídols: quadre en un acte y en prosa, 1911)

<i>Cultura Femenina. Estudi i orientacions</i> (1910) recull les conferències que C. Karr va fer a l'Ateneu Barcelonès.
Cultura Femenina. Estudi i orientacions (1910) recull les conferències que C. Karr va fer a l'Ateneu Barcelonès.
<i>Els ídols</i> (1911) obra de teatre. El disseny de la portada empra el dibuix d'Apel·les Mestres en homenatge a un dels pseudònims de C. Karr: l'Escardot.
Els ídols (1911) obra de teatre. El disseny de la portada empra el dibuix d'Apel·les Mestres en homenatge a un dels pseudònims de C. Karr: l'Escardot.