Heus aquí una de les investigacions del portantveus Jaume Plagumà. No el critiqueu si us adoneu que moltes vegades arriba al teatre del drama quan ja s’ha dut a terme una part de l’enquesta. La responsable és l’organització judicial de l’època (la del rei Felip II, que Déu guardi) que feia del portantveus i dels seus col·laboradors una cort de justícia itinerant, una mena de branca esqueixada de l’arbre de la Reial Audiència de Barcelona, la missió de la qual era de supervisar i de modificar, si calia, l’acció judicial dels veguers i altres oficials reials.
El nom del portantveus Plagumà és inventat. El nom dels personatges que trobarà al llarg de les seves enquestes són també inventats (no tots, però, siguem sincers…). Ho fem per respecte i cortesia envers els possibles descendents encara vius d’antics llinatges, que no voldrien veure’s involucrats en aventures sospitoses.
El nom del mateix respecte no donem mai (o gairebé mai) la identitat de la ciutat o del lloc que és l’escena on evoluciona el drama. Si algun lector perspicaç pensa que els ha identificat, li preguem que no ho divulgui, sempre en nom del respecte degut a la vida privada dels altres.
Acompanyem la investigació amb un curt glossari per ajudar a situar el lector en unes circumstàncies de la vida del nostre país, potser poc conegudes o oblidades.
(«A manera d’amical advertiment que potser no cal llegir», dins del llibre El portantveus s’ha equivocat, 1997)
* * *
Ja havien arribat els cotxes un rere l’altre, ja s’hi havien aturat per buidar-se de la càrrega de gent elegant que portaven, ja n’havien marxat. Tots. Els del Consell de Cent, els de la noblesa, els de la Diputació del General, els dels grans burgesos de la ciutat. Els darrers badocs encara havien atorgat un temps d’espera a la seva tafaneria i al final se n’havien anat, potser una mica decebuts que no hi hagués res més a veure. El gran espai del pla, obert a mar, es va quedar sol amb els soldats de guàrdia davant la porta i les finestres del palau, que dibuixaven la regular geometria dels seus rectangles il·luminats damunt la foscor de la façana.
Dins del gran saló del palau regnava aquell silenci on s’apaguen uns sospirs que poden ser d’avorriment i s’esmunyen les mirades, i els somriures es fan discrets mentre que al clavecí sonen les darreres notes de les Diferències d’Antonio de Cabezón. En el punt de suspensió que seguí, el virrei es posà dret. Després van començar els aplaudiments, mesurats, sense entusiasme, com cal que ho faci la gent com cal.
—És una música meravellosa; esteu d’acord amb mi, marquès? —demanà el virrei en veu baixa, amb l’aire de l’home al qual no se li pot donar més del que se li ha donat.
—Meravellosa, en efecte —corroborà l’almirall, marquès de Santa Cruz.
Ni l’un ni l’altre no hi entenien gaire de música; però n’hi havia prou amb que Sa Majestat Felip II en fos gran afeccionat perquè tota reunió elegant del reialme comencés per un preludi musical.
(Dins d’Un crim a l’Armada Invencible, 2000)
* * *
Aquell dia cinc de febrer van començar a bombardejar la petita ciutat, contínuament. Per totes les carreteres anaven arribant tropes en retirada, que passaven de llarg, camí de la frontera. Miràvem amb enveja els camions carregats de gent, que podien rodar. A nosaltres quatre només ens quedaven les cames per caminar. Havíem renunciat a les maletes i a tot el que portaven a dins. Només ens havíem quedat les mantes i fins i tot els llençols, que era el més valuós i, al cap i a la fi, el que era més fàcil de transportar. Embolicats amb elles ja havíem adquirit l’estampa del que érem de veritat: els vençuts.
De vençuts n’hi havia per tots els carrers, a tots els racons de la ciutat. Dones vençudes, homes vençuts, nens vençuts. Vençuts i famèlics, i atemorits. Perquè les bombes no paraven. A una onada la succeïa una altra, i una altra, i una altra. A la tarda d’aquell mateix dia ja no es podia passar per la majoria dels carrers sense trepar muntanyes d’enderrocs. Cossos destrossats per tot arreu. Mules esventrades per tot arreu. Camions panxa enlaire, per tot arreu. I el següent dia els bombardejos prosseguien i, amb ells, a mida que s’anaven prosseguint, el pànic desapareixia, desapareixia la capacitat per a l’horror i, rebutjada tota facultat d’emoció, només quedava, al descobert, absolutament nu, l’impuls primari que és la font mateixa de la selecció de les espècies, l’instint de conservació.
(Dins de L’aiguamort a la ciutat, 2005)
* * *
Perquè no n’hi havia, de cotxeres, i mai no n’hi havia hagut. En lloc seu, a l’indret on haurien de ser-hi, només hi havia un pati estret, curiosament humit i migrat, esquerp i gairebé repel·lent, al qual no hauríeu baixat mai sense aquella portella de ferro que s’obria tot xerricant cap a la meravella d’un jardí entranyable, solitari i seré.
Un jardí que un propietari ambiciós de diners aviat llogaria a un ebenista, que hi construiria uns tallers muntats amb taulons de fusta que el brunzit de les serres mecàniques feia vibrants, i els quals havia de destruir una nit d’hivern l’incendi més paorós que recorda aquella nena que era jo. Un jardí que ningú no hauria hagut de profanar mai, per la seva gràcia, per la serenitat que atorgava a la casa amb l’elegant senzillesa de les seves dues acàcies, amb la nua blancor d’un estanyol de pedra sempre sec, però que no costava gens d’imaginar ple d’aigua amb els seus peixos de colors, amb el seu alt brollador. I, per damunt de tot, un jardí amb les seves rengleres de lilàs que, tot al llarg de les parets que el voltaven, omplien de fragància la primavera d’aquell Madrid.
El Madrid de la meva infantesa.
(Dins de Tu ets jo. Flaixos per al meu blog, 2015)
_0.webp)
