Novel·la Teatre Altres Estudis sobre l'autor/autora Narrativa Guions

Montserrat Julió

1929-2017

Montserrat Julió (Mataró, 1929-2017). Actriu, dramaturga i escriptora.

Als deu anys s’exilia amb els pares, primer a França i després a Xile, a bord del Winnipeg, el vaixell que Pablo Neruda va organitzar per traslladar refugiats republicans espanyols i donar-los asil. Allà es forma i comença la seva carrera com a actriu fins que, l’any 1957, torna a Catalunya per guanyar-se la vida amb la interpretació, de la qual en farà la seva professió. Col·labora com a intèrpret i com a directora amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i posteriorment passa a viure a Madrid, on desenvolupa gran part de la seva carrera com a actriu i dramaturga i on estableix la seva residència fins a l’actualitat. Com a directora teatral dirigeix els títols Pigmalió (1981), de Bernard Shaw i versió de Joan Oliver, El roig i el blau (1985) i Allò que tal vegada s’esdevingué (1987), de Joan Oliver, i Com acabar d’una vegada i per sempre amb la maleïda cultura (1987), de Woody Allen i estrenada al Teatre Comtal de Barcelona.

Montserrat Julió és autora de la novel·la Memòries d’un futur bàrbar (1975, i reeditada el 2003) i del llibre de memòries Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (2003).

Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia inicial de l’arxiu de Lletres i Memòria. Fotografies de la biografia © Vida endins. Crònica d’un exili a Xile. Barcelona: Viena, 2003.

Castellano

Castellano

Montserrat Julió (Mataró, 1929-2017). Actriz, dramaturga y escritora.

A los diez años se exilia con sus padres, primero a Francia y después a Chile, a bordo del Winnipeg, el barco que Pablo Neruda organizó para trasladar a refugiados republicanos españoles y darles asilo. Allí se forma y empieza su carrera como actriz hasta que, en 1957, regresa a Cataluña para ganarse la vida con la interpretación, que se convertirá en su profesión. Colabora como intérprete y como directora con la Agrupación Dramática de Barcelona y posteriormente pasa a vivir a Madrid, donde desarrolla gran parte de su carrera como actriz y dramaturga y donde establece su residencia hasta la actualidad. Como directora teatral dirige los títulos Pigmalió (1981), de Bernard Shaw y versión de Joan Oliver, El roig i el blau (1985) y Allò que tal vegada s’esdevingué (1987), de Joan Oliver, y Com acabar d’una vegada i per sempre amb la maleïda cultura (1987), de Woody Allen y estrenada en el Teatro Comtal de Barcelona.

Montserrat Julió es autora de la novela Memòries d’un futur bàrbar (1975, y reeditada en 2003) y del libro de memorias Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (2003).

Fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía inicial del archivo de Lletres i Memòria. Fotografías de la biografía, © Vida endins. Crònica d’un exili a Xile. Barcelona: Viena, 2003.

English

Montserrat Julió English

Montserrat Julió (Mataró, 1929-2017) was an actress, playwright and writer.

At the age of ten she went into exile with her parents, first to France and then to Chile, on board the SS Winnipeg, the vessel which Pablo Neruda, then special Consul for Immigration in Paris, managed to organise to take Spanish republican refugees to Chile. She was educated in Chile and embarked on her career as an actress until she returned to Barcelona in 1957. Here, she worked as an actress and devoted her professional life to theatre as an actress and director with the Agrupació Dramàtica de Barcelona (Barcelona Theatre Group). She then moved to Madrid, where she has spent the greater part of her working life, and where she lives to the present day. Among the plays she has directed are George Bernard Shaw’s Pygmalion (in 1981), and a version of Joan Oliver’s play El roig i el blau (Red and Blue, 1985) and also his Allò que tal vegada s’esdevingué (What Might Have Happened, 1987), and Woody Allen’s Com acabar d’una vegada i per sempre amb la maleïda cultura (Getting Even, 1987), which was performed in the Teatre Comtal of Barcelona.

Montserrat Julió published the novel Memòries d’un futur bàrbar (Memories of a Barbarous Future), which appeared 1975 and was reprinted in 2003, and her memoirs Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Inner Life: Chronicle of Exile in Chile, 2003).

Montserrat Julió was an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
First photograph from the Lletres i Memòria (Letters and Memory) archive. Photographs from the autobiography © Vida endins. Crònica d’un exili a Xile. Barcelona, Viena, 2003.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Montserrat Julió i Nonell neix a Mataró el 20 de maig del 1929.

De família obrera, la mare treballa en una fàbrica de gènere de punt de Mataró i el pare és torner mecànic. Filla única, passa la infantesa al costat de l’àvia paterna perquè els pares treballen. Als anys trenta, durant els primers anys de la república, l’ambient polític hi és molt present i es viu amb intensitat a la casa familiar. El mes de maig del 1936, als sis anys, fa la primera comunió per voluntat de l’àvia, que és molt catòlica, malgrat la contrarietat dels pares per les seves conviccions polítiques d’esquerres. En esclatar la Guerra Civil passen a viure a pagès, fora de Mataró, durant dos anys i mig fins que, en veure que el bàndol republicà perdrà la guerra, marxen cap a França com a exiliats. Allà, el pare és enviat a un camp de concentració i mare i filla viuen al refugi de Cognac, primer, i al castell de Cressé, posteriorment.

El 4 d’agost del 1939, amb només deu anys, Montserrat Julió i els seus pares embarquen al Winnipeg, el vaixell que, sota l’organització de Pablo Neruda, es va fer servir per portar refugiats republicans espanyols fins a Xile per tal de donar-los asil. Un mes després arriben a Valparaíso, on reben una calorosa benvinguda per part del poble xilè. D’allà van a Santiago i són acollits al Centre Català de la capital fins que el pare troba feina com a mecànic a Mulchén, on s’instal·len. Als tretze anys, l’autora pateix una pulmonia i l’envien a una residència al poble de San Alfonso per guarir-se. És aquí on es comença a interessar i a apassionar pel teatre, passió que ja mai més no abandonarà i a la qual dedica la seva carrera professional.

Gràcies a l’amistat del pare amb Josep Amich i Bert, «Amichatis», Montserrat Julió comença a recitar poesia a l’emissora de ràdio on aquest treballa, «Radio El Mercurio». Allà coneix Isidora Aguirre, autora, entre d’altres, de l’obra de teatre La pérgola de las flores. Aguirre és qui l’aconsella perquè es matriculi a l’escola d’art dramàtic del Teatro de Ensayo de la Universidad Católica, creada i dirigida per Pedro Mortheiru. D’aquesta manera, l’agost del 1948 debuta com a actriu a El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina i dirigida per Mortheiru. A Xile inicia la seva extensa carrera com a actriu i coneix autors com Joan Oliver o Xavier Benguerel, a través dels quals descobreix la cultura catalana.

Veient que, malgrat gaudir d’una bona posició en el panorama teatral xilè, costa molt guanyar-se la vida actuant, l’any 1957 decideix tornar a Catalunya. Altre cop a Mataró entra en contacte amb Lluís Josep Comeron, guionista i director de cinema, i aconsegueix un paper a la pel·lícula La cárcel de cristal, del 1956. En aquest moment és quan coneix l’entorn cinematogràfic i teatral de l’època i des d’aleshores treballa en un nombre ingent tant d’obres de teatre com de films. Col·labora com a intèrpret i com a directora amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i posteriorment passa a viure a Madrid, on desenvolupa gran part de la seva carrera com a actriu i dramaturga i on estableix la seva residència fins a l’actualitat. Com a directora teatral dirigeix els títols Pigmalió (1981), de Bernard Shaw i versió de Joan Oliver, El roig i el blau (1985) i Allò que tal vegada s’esdevingué (1987), de Joan Oliver, i Com acabar d’una vegada i per sempre amb la maleïda cultura, de Woody Allen i estrenada al Teatre Comtal de Barcelona l’any 1987.

Com a escriptora, Montserrat Julió publica, l’any 1975, la novel·la Memòries d’un futur bàrbar. Es tracta d’una obra de ciència-ficció on l’autora descriu i anticipa un futur apocalíptic. L’obra, publicada inicialment a Edicions 62, és reeditada l’any 2006 per Pagès editors. L’any 2003 publica les memòries Vida endins, autobiografia on l’autora narra amb detall l’exili a França i a Xile.

Montserrat Julió va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Va morir a Madrid el 26 de gener de 2017.

 

Montserrat Julió, amb cinc anys d'edat.
Montserrat Julió, amb cinc anys d'edat.
L'autora, amb la seva mare, durant l'estada al château de Cressé.
L'autora, amb la seva mare, durant l'estada al château de Cressé.
El vaixell Winnipeg, on l'any 1939 embarca cap a Xile.
El vaixell Winnipeg, on l'any 1939 embarca cap a Xile.
Montserrat Julió en un dels seus nombrosos papers teatrals.
Montserrat Julió en un dels seus nombrosos papers teatrals.

Premis

  • Romà Planas i Miró de Memòries Populars (2002): Vida endins.

    • Obres dirigides

  • Pigmalió, 1981 [de Bernard Shaw i versió de Joan Oliver].
  • El roig i el blau, 1985 [de Joan Oliver].
  • Allò que tal vegada s’esdevingué, 1987 [de Joan Oliver].
  • Com acabar d’una vegada i per sempre amb la maleïda cultura. Barcelona: Teatre Comptal, 1987 [de Woody Allen].

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    Les memòries acostumen a ser retalls fragmentàriament escollits de la memòria —sovint les vivències més intenses: una detenció, un avortament, una mort…— i elaborats en una recreació diversa —a voltes literària, a voltes seca i nua com un concepte— que, segons qui sigui l’autor, pretén objectius diferents. En el cas d’aquest llibre de Montserrat Julió, que és segurament una primera part d’unes memòries, ens trobem amb un subgènere de difícil classificació sota una aparent simplicitat: un text narratiu que segueix un ordre cronològic vital i que aspira a reconstruir un període essencial de la vida humana: el que correspon a la infància, l’adolescència i la joventut. L’autora l’enfoca amb una sèrie de particularitats. Ens sorprenen la minuciositat, el detallisme, el to clarament meticulós en la descripció, l’abundor de diàlegs, l’elaboració de retrats de personatges, ambients i fets. I, també, la sinceritat que, encara que ho pugui semblar, no exposa l’autora a quedar malament, ja que l’honestedat és, de fet, la millor manera de quedar bé. Ningú neix ensenyat i tothom l’erraria amb els coberts de tallar peix (com se’ns planteja al capítol «La regió dels llacs») si algú no ens ho expliqués abans i ho definís. Memòries, doncs, sinceres.

    Josep M. Figueres: «M’agradaria ser actriu», del pròleg a Vida endins, 2003.

    * * *

    Fa uns mesos em va trucar l’escriptor i editor Ignasi Riera des de Madrid on viu per preguntar-me si no creia que era arribada l’hora que Mataró dediqués un homenatge a l’actriu Montserrat Julió. L’Ignasi em va trucar a mi perquè sóc la persona de Mataró que més coneix o la primera que li va venir al cap, i va tenir sort: jo sabia qui és la Montserrat Julió. ¿Ho sap gaire més gent a la ciutat on l’actriu que ara té 86 anys va néixer, a banda dels seus parents i alguns erudits? Per iniciativa de l’Ignasi en vaig parlar amb l’alcalde i el regidor de cultura per si la idea els abellia. Els va abellir després d’haver-los informat sobre la personalitat i l’existència de la candidata a ser homenatjada. Quan es va fer públic l’acte en el qual jo havia d’intervenir juntament amb l’actriu, el mateix Ignasi Riera i el director de cine Lluís Josep Comeron la gent se m’acostava: «Qui és aquesta Julió?» N’havia sentit parlar a casa. Als deu anys, acabada la guerra, Montserrat Julió es va exiliar amb la família a Xile perquè el seu pare era políticament significat. A Xile va estudiar interpretació i va conèixer i tractar Joan Oliver, Cèsar August Jordana, Xavier Benguerel i Domènec Guansé, tots en la seva mateixa situació de desplaçats forçosos. Eren més grans que ella i es van sentir encaterinats per aquella joveneta que declamava bé i recitava les Corrandes d’exili de l’Oliver amb l’entonació viscuda amb què s’han de recitar. 

    Va retornar a Catalunya a final dels cinquanta després d’haver fet escala a Montevideo per veure actuar la Margarida Xirgu, i saludar-la. A Barcelona va entrar a l’Agrupació Dramàtica. Va dirigir i interpretar obres de Joan Oliver, una de les quals, Pigmalió, al Palau de la Música. L’Esteve Albert i en Terri, els homes més desperts i actius llavors de Mataró, la van portar a la ciutat on havia nascut per donar-la a conèixer. Així en vam tenir notícia a casa. Recordo una interpretació seva d’una obra d’Alejandro Casona, un altre exiliat, al Teatre Monumental. Només es va omplir una fila. Tot i els esforços divulgatius, sempre mig clandestins, qui era la Julió? Va intervenir en pel·lícules, les fantàstiques pel·lícules catalanes de Comeron, Isasi Iasamendi o Juli Coll, i al final es va traslladar a Madrid, que als anys setanta oferia més oportunitats. Ignasi Riera la va conèixer allí, i dimarts ens la va dur a Mataró perquè la poguéssim aplaudir. No érem gaires, però la Televisió de Mataró la va entrevistar i ara més gent sabrà de qui parlem quan parlem de la Julió. Durant l’acte, ens va recitar Neruda i també les Corrandes d’exili tal com les entonen els exiliats.

    Manuel Cuyàs: «La Julió», Avui (Barcelona), 1 de maig del 2015.

    * * *

    Un mes que acabarem a Mataró, on va néixer, fa 86 anys, l’actriu i escriptora Montserrat Julió. Als deu anys, i després d’un exili forçat a França, va poder arribar amb els seus pares a Xile, amb el Winnipeg, el vaixell que havia organitzat Pablo Neruda a favor dels refugiats republicans. Allà la nena Julió va poder fer estudis i es va enamorar del teatre, que una catalana, Margarida Xirgu, tant a Xile com a l’Uruguai, dignificava. I és que el 28 d’abril, a la Sala d’Actes de Can Palauet, l’Ajuntament mataroní ret homenatge a la llarga i no gens plàcida trajectòria de Montserrat Julió, que va ser actriu de teatre (en català i en castellà), de cinema, amb participació en més de trenta pel·lícules (l’estrena al costat del també mataroní Lluís Josep Comeron) i de televisió… i que, alhora, es va convertir en escriptora notable de guions, de memòries i fins i tot d’una novel·la, que fa basarda, de ciència-ficció, sobre el futur apocalíptic que potser ens espera.

    Ignasi Riera: «Montserrat Julió», Avui (Barcelona), 16 d’abril del 2015.

    Antologia

    BARCELONA

    Des de bon matí la cas s’esvalotà. Aquell sí que va ser un diumenge singular. Estirada damunt l’ample llit dels pares, movia les cames amb violència, i em resistia a deixar-me posar els mitjons, cosa que la mare volia fer de totes passades.

    —Avui anem a Barcelona. Al parc, a veure les feres. Au, no em facis bregar. Mira que es fa tard. Hem d’agafar el tren de dos quarts de nou… —deia la mare intentant calmar-me.

    Pels finestrons del balcó, que estaven mig ajustats, entrava una escletxa de claror que anava a petar al sostre on es reflectia, acompassadament, l’ombra de les persones i dels vehicles que transitaven pel carrer, movent-se en sentit invers del curs que seguien. El soroll del tramvia anava acompanyat d’una silueta rectangular que no s’aturava ni davant l’orla de flors de guix que circundava l’empaperat, ni davant l’entrebanc del centre, d’on penjava un llum de tres braços… El vestit de seda blau cel amb petits farbalans, rematats amb una blonda molt estreta, era el més nou que tenia i l’àvia, en contemplar-me, cofoia, comentà:

    —Sembla, talment, una nina sortint de la capsa!

    Les frases cursis també formaven part de la vida quotidiana.

    —Estàs contenta d’anar a Barcelona? —preguntà l’avi.

    Em penso que sí que n’estava. Tanta preparació era indici d’alguna aventura espaterrant, però no sabia imaginar-me-la. El nom d’una ciutat no em suggeria res, a més, mai no havia sortit del meu poble i em resultava bastant complicat saber, de cop i volta, si estava contenta d’anar de visita a un lloc que no coneixia.

    (Dins de Vida endins, 2003)

    * * *

    És evident, no em puc entretenir, cal que treballi!

    Fa dies que aquesta idea em burxa però una sensació de claustrofòbia em fa anar amunt i avall de l’habitació de l’hotel sense lògica ni profit. Quan m’assec davant la taula per intentar escriure, els ulls se me’n van cap al retrat d’Olympia, nua i concupiscent, la qual em desperta apetències absurdes, mig adormides més enllà de la consciència. Aleshores em tombo i miro El Triomf de la Mort de Bruegel el Vell (no pas una còpia, que consti, sinó l’original autèntic del Museo del Prado) i, emportat per la màgia que té per a mi aquesta obra mestra, provo, per centena vegada, de comptar els esquelets…, però em perdo i ja començo a creure que mai no podré arribar fins al final.

    Després de malgastar molta estona fent punta al llapis, plego… Veig ben clar que és una feina que no té sentit i que els meus propòsits de portar a terme una tasca ordenada i neta damunt d’un paper blanc són inútils… Per altra banda, em repeteixo que sóc vell, que no puc permetre’m el luxe de deixar la feina per a l’endemà, que a la meva edat els segons fugen com el gra en un sac foradat… Perdut en un laberint, procuro evocar la meva infantesa, quan la feina tenia molts addictes i, val a dir que sense fer cap esforç, encara em vénen a la memòria els eslògans de les caixes d’estalvis que s’exhibien en els autobusos i que asseguraven que la feina dignificava l’home…

    *

    No voldria encaparrar-me massa pel temps que ha de venir, però uns instints incontrolables em fan ser avar…

    L’experiència m’ha ensenyat que els humans som fràgils. La majoria dels meus amics i coneguts s’han mort de coses banals: un cop d’aire, una apendicitis, un mal de queixal, un voltadits o alguna malaltia inexplicable, com la que va endur-se’n en Rebull…

    Si no em proveeixo de queviures i no tapo els corrents d’aire que es filtren per les escletxes, corro el perill de deixar un esborrall indesxifrable, en lloc d’una obra històrica coherent. Visc en un mar de confusió i em sobta comprovar que el relat que porto entre mans serveix per disculpar la meva gran covardia. Per salvar-me, ocupo les hores escrivint, però em pregunto, a cada instant, per a qui escric…? Si, a més a més de la meva obra, quedaran en el món quilòmetres i quilòmetres de prestatges plens de volums que ningú no tornarà a consultar… Obres de poetes magnífics, de filòsofs, de polítics, de tècnics i de savis… Llibres prohibits en alguna hora de la història, llibres premiats, tot el pensament que un segle rere l’altre les biblioteques han anant acumulant com un tresor… Un tresor ignorat i inútil que perdurarà mentre els tèrmits no el devorin del tot.

    És curiós de constatar que la meva cobejança no s’atura en els queviures. Una avidesa per reviure el passat em fa estar alerta. Aquest migdia han engegat el llum. Una bombeta elèctrica connectada al costat de la màquina d’escriure em serveix d’avís.

    (Dins de Memòries d’un futur bàrbar, 2006)