El llibre que teniu a les mans doncs, no és un altre llibre de receptes més o menys populars o més o menys d’autor. D’entrada és el resultat del recull incasable de la Laura Jaime, que com aquell qui va a collir bolets ha omplert el cistell de receptes collides aquí i allà però sempre amb el segell llagosterenc. Després d’omplir el cistell li ha tocat cuinar aquest llibre, un tractat d’alquímia boletaire, posant-hi ciència i posant-hi màgia, perquè no es perdi l’empremta personal de cadascú que li ha aportat el seu saber. Aquest llibre és un compendi de saviesa popular de la gent de Llagostera, un territori que té un marcat caràcter i que ja fa temps va acollir la Laura. És un tractat de ciència boletaire que arrenca d’abans que l’estudi dels bolets fos ciència. És un recull de coneixements acumulats per generacions, que encara són vius i reviuen cada vegada que els llagosterencs van a buscar, collir o caçar bolets i cada vegada que senyoregen un plat o altre dels seus àpats. És un llibre dedicat als senyors bolets que si bé acompleixen sovint la funció d’acompanyant de la carn o peix, són acompanyants de luxe, dels que li donen el caràcter d’un territori i d’una gent, el caràcter d’un país.
(Jan Grau i Martí. Pròleg a La cuina dels bolets de Llagostera. [Il·lustr. Montse Buñuel]. Gregal, 2017).
* * *
La barcelonina Laura Jaime va guanyar amb aquest recull de 16 contes el premi extraordinari de relats curts 10è Aniversari d’Òmnium Cultural de la Catalunya Nord. El 1991 ja va rebre el premi Alfons Miàs, també concedit per Òmnium Cultural de la Catalunya Nord, amb Ara que no soc a casa. Tot i que és autora i traductora de narracions infantils (ha col·laborat amb la revista Cavall Fort), en aquesta ocasió ens ofereix un retaule de personatges urbans i diversos aspectes de la relació de parella. Jordi Bilbeny ha escrit sobre aquest recull: «La bellesa d’un text ve constituïda per la força de la narració i Laura Jaime sap copsar aquestes situacions de força amb un llenguatge tendre».
(Pepo Tamarit. Suplement de Cultura, Avui, l’Aparador, novembre de 2001).
* * *
Es tracta d’un llibre curt de setze narracions curtíssimes d’una gran bellesa inspirades en aspectes diversos de les coses de cada dia. I tot i que els aspectes que surten en el llibre són diferents s’hi destaca el tema de la frustració amorosa, sentimental, afectiva, que arriba a condicionar el mateix to i estil del llibre.
Alguna d’aquestes narracions està explicada en tercera persona, però en algun cas ho està en primera persona, la qual cosa accentua encara més la sensació de dolor i frustració que experimenta el protagonista, com és el cas de Tots els dies són sants i bons si s’està en gràcia de Déu, enfocada amb una tremenda força narrativa des del punt de vista del pensament del protagonista, o No podia ser… Aquesta darrera, per cert, tractada a ritme de bolero: «Si tú me acostumbraste, por qué no me enseñaste como se vive sin ti.»
En algunes narracions s’hi expressa una barreja de realitat i fantasia, fantasia dolça per les coses desitjades, i un retorn brusc a la realitat que esbrava tot d’una aquells somnis que omplien els nostres buits d’afecte, d’amor, i comunicació humana que tant necessitem.
(Enric Larreula Vidal, «Presentació Desordre de passions», 17 de maig de 2000.)
* * *
Si l’art ha de ser el mirall de l’ànima —dels éssers, dels pobles i del món—; si ha de ser el cordó umbilical que lliga l’esperit secret i vivificador de cadascú amb el món; si ha de tendir a aproximar-nos a la veritat darrera de les coses i a unificar-nos-hi en un sol i confortable alè; la literatura, com a activitat creativa, com a comprensió del particular i l’absolut, com a bàlsam de tot trasbalsament emocional, també. Per això, els contes de la Laura Jaime són art. Un art, a voltes balbucejant —perquè no hem d’oblidar que es tracta del seu primer recull-, però sovint ple d’una maduresa corprenedora. Jo no crec que escriure bé vulgui dir només escriure refinadament, eruditament, artitzadament.
El domini del llenguatge és un recurs mésdel literat. La bellesa d’un text ve constituïda per la força de la narració i la Laura sap copsar aquestes situacions de força, que reflecteixen aspectes de la vida —majoritàriament, en el seu cas, de la relació de la parella—, amb un llenguatge tendre, innocent, tòfol. Com si tot, en darrer cas, fos vist, escrutat i reelaborat per algú que veu el món amb una tendresa immensa. Però, també, com una gran innocentada.
(Jordi Bilbeny. «Desordre de passions», El Trabucaire.)
_0.webp)
