Josep Igual i Febrer

La poesia de Josep Igual és una reflexió sobre el pas del temps, una crònica tortuosa de la relació entre el jo del poeta i el seu temps. El poeta enyora el temps passat, un temps de «somni i rebel·lia», quan era «a la porta de la vida», un temps dominat per la passió; enfront del qual s’alça el temps present dominat pel buit, per un món que s’enfonsa, un paisatge on predominen la desolació i la decadència. 

Aquest món s’expressa a nivell simbòlic mitjançant diversos elements: la nit, l’hivern, el naufragi, la solitud… Generalment no són estats o espais on es resigna a estar, sinó que són llocs de meditació, de purificació i d’espera. A la nit, malgrat tot, convé estar despert i amatent per si es produeix el miracle. L’hivern és un bon moment per a la purificació, temps de descans, de reflexió. Treva d’hivern es titulava el seu primer llibre. El naufragi és un factor d’aprenentatge. La solitud és conseqüència d’aquesta situació del món. 

Un element important en la poesia de J. Igual és el record, el record del temps i d’experiències passades, de llocs, de l’amor i del dolor, records aquests dos últims que van inevitablement units. Salvar els records, reviure els vells dies, és un dels propòsits dels seus llibres. 

Però no tot és buit, desolació i decadència, també hi trobem en la seua poesia, contraposat als que fèiem referència més amunt, símbols com la llum i l’estiu. La llum, la matinada és allò que cerca el poeta mentre roman en la nit. L’estiu suposarà la plenitud de l’amor, és allò que al poeta li dóna esperança, que li farà desaparèixer la basarda en què viu i retrobar la claredat perduda. 

Fonamental en l’obra poètica de J. Igual és la presència del mar. La seua poesia, com el mar, està sotmesa constantment a una mena de flux i reflux, es mou entre el dubte i la incertesa, entre el defalliment i l’esperança, entre el vertigen i la serenor. 

La poesia de J. Igual segueix un camí cada vegada més intens de despullament del llenguatge, una eliminació de tot allò que és accessori, que culmina en la primera part del seu darrer llibre Diari espiritual. D’altra banda tracta d’ajuntar elements de la tradició literària que aparentment estan allunyats i fa de vegades una subversió del llenguatge bastant elevada. 

En l’obra poètica d’Igual trobem els deutes del realisme i la vessant més simbolista en la línia de P. Gimferrer, o de J. Navarro i S. Jàfer al País Valencià, tradició de la qual d’alguna manera seria continuador. 

(Manel García, Lluís Meseguer i Josep Manuel San Abdon: Poetes del nord. Poesia jove de les comarques del nord del País Valencià (1985-1991). Borriana: Agrupació Borranienca de Cultura; Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 1992, p. 28-29)

***

Retrobem Josep Igual en la col·lecció de poesia, amb l’antologia Poemes escollits. 1987-2007 (2007). De fet, és inevitable trobar aquest autor si es vol fer qualsevol relat de la literatura del Maestrat perquè pràcticament des de la data inicial que apareix en aquest títol, ha desplegat una creativitat a prova d’obstacles. A cavall de l’assaig, el dietarisme i la poesia, Josep Igual escriu amb persistència una obra literària d’un compromís personal molt consistent. A desgrat de la dimensió sempre limitada de la projecció dels gèneres que practica, la seua dedicació literària l’acredita com un escriptor contumaç. Prova d’això és la publicació setmanal Plàncton, que escriu a 3×4.info, una veritable joia del dietarisme que se situa en el terreny de la literatura digital. 
A Plàncton hi aboca Josep Igual textos que més endavant apareixen editats en paper, com en la recopilació del mateix títol apareguda el 2013 de la mà de 4colors de Vinaròs, un projecte editorial nou que suposa un senyal positiu en aquest panorama. La figura de Josep Igual, periodista, escriptor i també cantant, demana una referència específica. Sorgit de l’ambient cultural dels anys 80 a Benicarló, és un exemple de les potencialitats creatives de la literatura comarcal i també de les relacions que els escriptors mantenen amb la societat de referència.

(Vicent Sanz Arnau: «Panorama literari al Maestrat». A: Beceroles: lletres de llengua i literatura, VI (2016), p. 205-206)

***

És curiós, però encara no s’havia inscrit en el palmarès dels premis Joan Fuster dels Octubre un subgènere tan fusterià com el dietarisme esquitxat d’aforismes. L’eternitat enamorada de Josep Igual (Benicarló, 1966), premi del 2019 publicat aquest convuls 2020, posa per fi el fil a l’agulla. Amb el punt de justícia poètica que haja estat precisament aquest benicarlando arrelat al delta de l’Ebre, músic i escriptor que, al costat d’una nodrida obra poètica i narrativa, té una apreciada producció dietarística que podeu llegir en volums com L’incert alberg (2016).

L’eternitat enamorada és un digne continuador d’aquesta obra i de la tradició de la qual s’abeura. Així, els  aforismes d’Igual són incisius i substanciosos. Trobareu efluvis fusterians (“Fins moltes opinions ignorants tenen, sense saber-ho, és clar, tota una bibliografia al darrere”) i  esplèndids flaixos entre l’aforisme clàssic i els versos segrestats: “Canviar regularment l’aigua a les preguntes”. O també: “La tristesa, gentilesa del cos diplomàtic del dolor”.

Del dietari destaquen els abundosos comentaris culturals, ancorats en morts recents o aniversaris que li permeten transitar d’Ettore Scola a David Bowie, de Dario Fo a Roland Barthes. De vegades no cal pretext cronològic, com ara quan fa comparèixer Patrick Modiano o Joan Baez, en funció del que està llegint o escoltant. I, per descomptat, Josep Pla o Joan Fuster són invocats amb la fruïció. Del de Sueca, escriu: “Fuster ens ha ensenyat a mirar i pensar críticament les realitats, que no és poca cosa. Sense dubte, per a mi ha estat un dels models més determinants. Pel seu assagisme diguem-ne pur, vull dir a banda dels papers de servei cívic que li tocà fer, és un autor pausteritzat al qual sempre convé retornar”.

En la mesura que els referents són més coneguts, costa més d’aportar alguna idea no erosionada, però la cultura enciclopèdica d’Igual atrapa sovint enfocaments valuosos. I potser per la seua pròpia condició d’escriptor en els marges (“només sóc un més entre dotzenes i dotzenes d’invisibilitzats”, diu en algun moment), l’interès augmenta quan introdueix els lectors en autories més subterrànies, com les de Ventura Ametller, Juli Bustamente, Alejandro Rossi, Kjell Askildsen, Georges Perec o Adolfo Cueto, entre molts més.

(Xavier Aliaga: «Declaració d’amor etern al dietarisme». A: El Temps, n. 1891, 07/09/2020)

La set

Tots els mobles ordenats en la set,
el pes malvat dels espectres
escorcollant els calaixos de la casa.

Abismat en el neguit de la tempesta,
engarjolat en l’espera feixuga,
provant d’esgallar mots amb els mots,
ordenant les meves morts en I’aire net.

Tots els signes flotant en la taula,
el peix argentat del dia nou que
s’esmuny de les mans del temps,
la set, els mobles famolencs, presagiant
la tempesta d’espectres, enfollits,
que escorcollen les butxaques de I’ànima,
resseca, amagada pels calaixos de la casa.

A Lector d’esperes. Barcelona: Columna, 1990.

***

Sospeses les llances de la pols

Sospeses les llances de la pols,
la desmemòria dels motors que esgarren
la vella onada silenciosa.
Perquè ets molt jove, és clar, i encara
l’heura no ofega el respir del jardí.

Albires sàvies rialles de cec,
els muscles de la ciutat s’embeuen
infants de neu; els rius que ens han
mort quallen signes que et fan mal.
Però la pell, innocent, creu la moneda
dels segles i vas apagant amb llambordes
d’obscures algues una set àvida que fa
més prim el passadís per on tornaves
sobre les petjades de la penombra més casta.

El reialme de l’esguard broda galeries
d’encens que enverinen la grapa ombrívola
que et podria fer mal, ets quasibé un barbamec,
però ben prompte podràs fitar el laberint
sense retorn. Després, restaran uns glops
del calze de fulles seques, un pixell d’aigua
molla amb sengles mirades, perquè et destrossen
la balança del cos que et permet segar l’heura
i encalmar el respir de l’esguard, ja madurat
d’acàcies i respostes.
 

35 poemes. València: Amós Belinchón i Uberto Stabile Editors, 1988.

***

La coïssor per la raça evidencia el buit de la criatura que afegia ànima a la discreta domesticitat. Els seus estris i joguines, el seu llitet, el nino —un gosset de vellut, verd— que va venir amb ell des de la protectora que el recollí…, penyores que també han mort una mica. Escric sense tenir-lo als peus, sentint-se protegit i estimat, sabent-me tan ben acompanyat. Ulls intel·ligents que ho copsaven tot, oïda atenta —o dissimulant, si li convenia—, que comprenia perfectament què li deies. Els golden demanen molt contacte físic; amb una ració de carícies i atencions movia la cua i et besava —quan volia, no era gens desmesurat— amb la càlida llengua humida. El fèiem participar en tot el que podíem. Sabedors de la malaltia irreparable, les darreres setmanes el vam portar d’excursió sempre que podíem, pel Delta, a la platja, pels nostres amats paratges de la Tinença, a la senienca Font de Sant Pere, on prenia el bany i feia les seves prospeccions d’olors i rastres… Ens esperava a la porta, fos la deshora que fos, quan arribàvem de tocar. El carrusel, editat capriciosament pel pensament, dels records, fa la seva rodada somnàmbula, agredolça. En el fons de les escenes recreades l’alegria d’haver-lo tingut, d’haver-li pogut donar una llar càlida després d’haver estat abandonat. Els déus, gelosos, ens han pres molt prematurament la criatura preciosa, intel·ligent i bonhomia, que no deixava de sorprendre’ns i ensenyar-nos cada dia.

A: L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017. València: 3i4 edicions, 2020.