Ignasi Iglésias

Ignasi Iglésias (Sant Andreu de Palomar [hoy Barcelona], 1871 – Barcelona, 1928).

Dramaturgo y poeta catalán vinculado con el movimiento modernista, es un autor de referencia para entender la evolución del teatro de finales del siglo XIX y principios del XX.

Sus primeras obras fueron estrenadas en compañías de aficionados. Escribiendo piezas cortas, su obra fue creciendo en calidad y extensión y empezó a escribir auténticos dramas. De seguida se dejó influir por los modernistas (grupo del ‘Avenç’) y por el dramaturgo noruego Henrik Ibsen. L’argolla (1894) fue el primer intento de crear un drama ibseniano. Su primer gran éxito lo consiguió con la obra L’escurçó (1894). Su trayectoria se reemprendió con obras de línea ibseniana como Fructidor (1897). Se consagró con la estrena de varias obras de éxito en el Romea: El cor del poble (1902), Els vells (1904) –obra traducida en otras lenguas- y Les garses (1905). Más adelante, con el ‘Noucentisme’, entró en una crisis estética que lo mantuvo durante largo tiempo sin publicar ni escribir. Cuando reapareció lo hizo con dramas más aburguesados como La llar apagada (1926).

Sus poesías se publicaron en el libro Ofrenes (1902) y posteriormente en otras recopilaciones póstumas.

Página elaborada por X. R. Trigo para la AELC.
Textos: Gabriel Boloix.

Ignasi Iglésias (Sant Andreu de Palomar [now part of the municipal area of Barcelona], 1871 – Barcelona, 1928) was a poet and playwright who was associated with the Modernist movement and, as such, is a key to understanding the evolution of Catalan theatre at the turn of the last century.

His early works were staged by amateur groups and were mainly short pieces but these would evolve in quality and extension to become fully-fledged dramas. At the beginning he was influenced by the modernist writers (the Avenç group) and the Norwegian playwright Henrik Ibsen. L’argolla (The Ring, 1894) was his first attempt to write Ibsen-style drama. His initial great success was with L’escurçó (The Viper, 1894), after which he again produced works along the lines of Ibsen, for example Fructidor (Fructidor, 1897). He then became a well-known playwright with a successful series of plays staged in the Romea theatre including El cor del poble (The Heart of the People, 1902), Els vells (The Old People, 1904), this play being translated into other languages, and Les garses (The Magpies, 1905). The advent of the Noucentista Movement early in the twentieth century was a time of aesthetic crisis for him so that he neither published nor wrote for years. He eventually reappeared with works that were more bourgeois in style, for example La llar apagada (The Dead Hearth, 1926). His poems were published in the collection Ofrenes (Offerings, 1902) and finally in different posthumous collections.

Web page: X. R. Trigo for AELC.
Text: Gabriel Boloix.
Translation: Julie Wark.

Ignasi Iglésias i Pujades va néixer un 19 d’agost del 1871 a Sant Andreu de Palomar, actualment Barcelona. Tot i haver nascut a Barcelona, de seguida va haver de traslladar-se a Lleida, ja que el seu pare –d’ofici ferroviari– va ser nomenat cap de dipòsits de l’estació de Lleida. Allí va cursar els estudis de segon ensenyament. Durant aquest període va descobrir el seu interès pel teatre. Va fundar i dirigir la Societat Cervantes, el seu primer grup d’aficionats, el qual li varen estrenar la seva primera obra, en castellà, titulada La fuerza del orgullo, l’any 1886.

Dos anys després, el 1888, va tornar a Sant Andreu amb l’objectiu de dedicar-se a l’art i ser pintor; tot i que el seu pare el que volia realment és que fos enginyer. Durant la seva etapa de formació artística va ser deixeble de Joaquim Vayreda i va treballar posteriorment com escenògraf a l’estudi de Fèlix Urgellès. A Sant Andreu va fundar altres companyies d’aficionats i va reiniciar la seva trajectòria amb petites peces com diàlegs, monòlegs, quadres…

Ignasi Iglésias es va integrar a la redacció de les revistes Lo Teatro Regional i Lo Teatro Català i també va ser un redactor destacat del Catalònia. A final de l’any 1893, a causa de l’estrena de L’escurçó per part d’una companyia professional, Iglésias va iniciar el camí cap a la professionalització. Va començar a escriure obres de més pes estilístic i argumental, influenciat pel teatre europeu del moment, i més concretament pel teatre del dramaturg noruec Henry Ibsen. El primer intent de crear un drama ibsenià el trobem a L’argolla, estrenada a l’any 1894. L’escàndol provocat per determinats temes concrets de l’obra (l’amor, l’incest, la passió, l’adulteri), el van apropar a L’Avenç, un dels grups més destacats del Modernisme. Aquest escàndol el va allunyar durant un període no molt llarg dels escenaris de la capital catalana, així que va presentar les seves noves creacions a Lleida.

El 1896 va fundar, amb Jaume Brossa i Pere Coromines, el Teatre Independent, i va intervenir molt directament en la representació d’Espectres d’Ibsen. Justament amb Fructidor de l’any 1897 va ser la peça amb què va renprendre el seu teatre més ibsenià. Tot i que amb aquestes obres va obtenir una projecció important, no es va consagrar definitivament fins que no va estrenar al Teatre Català Romea peces de gran èxit. I això es va produir en el tombant del segle XIX al XX, amb obres com La resclosa (1899), Cendres d’amor (1900) i El cor del poble (1902).

Precisament el 1902 va ser l’any en el qual va ser publicat Ofrenes, el seu únic recull de poesies, moltes de les quals havien aparegut de manera esparsa a les revistes Lo teatro regional i Lo teatro català.

Dues obres relacionades amb el món obrer van ser les més destacades dels anys següents: Els vells (1903) –traduïda a altres llengües–, i Les garses (1905), estrenada simultàniament a Barcelona i Madrid. Cal esmentar que abans de Les garses, alguns dels seus drames ja havien traspassat fronteres, ja que el francès Lugne-Poe va adaptar i estrenar a París L’escurçó.

Tot i la projecció i l’èxit que havia aconseguit –en part al teatre d’idees–, a mesura que van passar els anys es va desmarcar més d’aquesta línia i va entrar en una crisi literària i estètica, en part, agreujada pels nous plantejaments del Noucentisme.

A partir de 1911, la seva activitat teatral va minvar considerablement. En aquells anys va participar activament en l’experiència del Sindicat d’Autors Dramàtics (1911- 1913).

A l’any 1916 va estrenar, amb poca fortuna i una reacció freda, la peça Els emigrants. Aquest fet el va allunyar durant un temps de la creació literària i es va dedicar a les tasques de director artístic de l’empresa d’Evarist Fàbregas.

Amb obres com La senyoreta Marieta (1919) va retornar als escenaris. El seu retorn i les seves noves obres van estar condicionades a les exigències dels empresaris teatrals que imposaven i preferien la comèdia burgesa. Un gènere que el va allunyar bastant dels seus plantejaments més compromesos –sentimentalment més que ideològicament– amb la classe obrera. Una de les darreres obres estrenades, l’any 1926, va ser La llar apagada, estrenada pel mític actor Enric Borràs. Un any després de la seva última estrena, el 1927, es va organitzar un gran homenatge ciutadà que va demostrar fins a quin punt havia arrelat el seu teatre entre les classes més populars.

El 9 d’octubre de 1928, una crisi sobtada en la malaltia que patia li va produir la mort.

Durant molts anys va prestar els seus serveis com a funcionari a l’arxiu d’Història de la Ciutat. Tot i que a la seva mort se li va retre un altre sentit homenatge, en els últims anys de la seva vida –a excepció de les tertúlies de Can Vilaró amb escriptors de procedència modernista–, va restar apartat dels cercles influents de la literatura catalana i del circuit teatral barceloní.

Poc després de la seva mort es van descobrir dues peces inèdites: Joan Barra i La baldufa d’or. El seu teatre és fruit d’una època, i els conflictes dels seus personatges són fruit de les circumstàncies molt concretes d’una època determinada, i potser per això queden una mica lluny del prisma de l’espectador actual.

Malgrat aquest fet, Ignasi Iglésias és un dels autors cabdals per entendre el teatre del Modernisme i d’una època com del tombant del segle XIX al segle XX.