Salvador Iborra

Ja sé, amic, que quan llegeixis aquest títol per al teu pròleg et mosquejaràs una mica, però riuràs per dins, amb aquella riallada franca que tantes vegades hem compartit. Segur que no t’imaginaves aquell 6 de desembre que això aniria així, que jo acabaria fent el pròleg al teu primer llibre de poesia (publicat i en solitari). Precisament jo, que llegeixo poca poesia i que de la poca que llegeixo molta la pos a parir. Recordes el fred que feia aquell matí en la Plaça d’Espanya? Mallorca estava nevada, cosa inusual.

La nostra vida plegats està marcada per aquestes rareses. Especialment a les nits. Des d’aquella vegada que a Mallorca vares reunir-te amb un grup de sonats, fins a la darrera a València, amb franceseta inclosa i jo ballant salsa amb Esther. Ningú no t’ho hauria dit, amic, aquell 6 de desembre. […]

Bé, se suposa que hauria de parlar del llibre i elogiar-lo i totes aquestes coses que se solen fer en els pròlegs, sobretot si te’ls encarrega un amic. Aquesta és la clau del tema. La paraula amistat. Ho vas dir molt seriosament, davant la tomba de Robert Graves, a Deià, en una horabaixa indòmita: «Amic seria un bell epitafi». Tan senzill com el de poeta sobre la tomba de l’anglès enamorat dels capells de cordovès. Jo no pens parlar del teu llibre. I saps que podria fer-ho, parlar dels encavalcaments brutals que fas en els teus versos, d’aquesta poesia que és més prosa i en què tot s’estructura sobre un paradís arquitectònic de subordinacions extravagants. Has forjat un llibre amb mestria antiga, emprant adjectius inversemblants, fent columnes de filigrana fina. Però això tu i jo ja ho sabem, i el lector només ha de girar aquesta plana, passar del pròleg i anar al bessó dels teus versos com a punys.

Sebastià Bennasar: «Petit elogi sentimental al poeta que mai no escoltava consells», pròleg al llibre Un llençol per embrutar, 2003.

* * *

Les entranyes del foc ens retorna al temps en què la poesia era abanderament de sentiments profunds, més que no pas un divertiment estètic, un esnobisme —a voltes mal lloat per alguns pseudoprogressistes— que, sota una aparent rebel·lió, aplaudien qualsevulla forma extravagant que es mostrés fora de les coordenades oficials. Les entranyes del foc ens situa dins la poesia colpidora, que somou el lector i el trasllada a profunditats sovint refusades pel que tenen de sinceritat i valentia. Ens apropem, sens dubte a un acte d’autoconeixement de l’ésser humà, allò que tan pregonament ens aconsellava la saviesa de Delfos: «Coneix-te a tu mateix».

Salvador Iborra, el poeta, autor dels coratjosos poemes que trobareu a continuació, parteix de la més pura línia ausiasmarquiana, que entronca hàbilment amb l’obra sentida i sincera de Vicent Andrés Estellés, tot prenent l’experiència literària per excel·lència: l’enamorament, que ràpidament es torna amor desesperat i sentir de la pròpia existència.

Iborra, a través d’un llenguatge directe que no fa concessions ni utilitza eufemismes, reflexiona sobre el valor de la vida humana i conclou, a desgrat de molts, que n’és mancada. El poeta compromès, que vol dignificar el seu missatge i la seva professió, es pateix retut, desassistit, ignorat per la seva estimada —representació de la volença o malvolença social— fins arribar a admetre a contracor que és molt possible que ningú llegeixi el seu missatge i que tot s’esmicoli en el no-res.

Apel·lant a l’ideari d’insignes poetes —entre els quals destaca Vicent Andrés Estellés— i de savis que han anat teixint la nostra història, gent que ha sofert en llurs pròpies carns la frustració davant d’aquesta societat hedonista i materialista, i ha estat pagat amb el menysteniment, s’enfronta, sol, abatut, però alhora valent i coratjós al seu propi «jo», al seu «si» primogeni.

Carles Móra i Tuxans: «Presentació» al llibre Les entranyes del foc, 2005.

* * *

L’altra inspiració per a la creació dels poemaris —Un llençol per embrutar (Viena, 2003); Les entranyes del foc (Ajuntament d’Arenys d’Amunt) i Els cossos oblidats (Onada Edicions, 2009) formen el corpus d’obra publicada— foren les dones i l’amor, o el desamor. En Salvador Iborra tenia una necessitat molt gran d’estimar, de donar l’amor que sentia néixer al seu interior. S’enamorava amb una facilitat acollonant, i aquells enamoraments eren llargs, tempestuosos i mai no els oblidava. Podia estar amb noves parelles, amb noves dones, perquè era un gran seductor. Emprava la paraula per fascinar, i de vegades aquesta mateixa paraula era la que li tancava les portes. S’havia d’estar molt segur o molt apassionat per seguir el ritme de la seva conversa sovint d’una alta volada intel·lectual, fregant la pedanteria i de vegades entrant-hi de ple. Això hi havia dones que ho adoraven i d’altres que ho rebutjaven de totes totes i de vegades eren aquestes darreres les que a ell el marcaven. A les seves obres —tres llibres publicats, com tres llibres de poemes varen deixar només els malaguanyats Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el seu admiradíssim Gabriel Ferrater— hi sura l’ombra de tots aquells noms que ell anava anotant minuciosament al seu exemplar de Les dones i els dies, gastat de tant de rellegir.

Sebastià Benassar: «Salvador Iborra, un poeta medieval per al segle XXI», Forma: revista d’estudis comparatius. Art, literatura, pensament, núm. 5, primavera del 2012.

NÚVOLS

El dia que em digues que m’estimes
tremolaré sense fred com un foc de foguera
on s’atura el record i es pot tocar amb les mans.
El nostre vaixell, el dels principiants en poesia,
ens colpirà a l’eixida de l’escola lluny del món
i algú es fotrà de la ximpleria lírica i terrestre
d’obrir la porta de la cambra on no queda ningú.
I tot per no voler aprendre la lliçó tan senzilla,
no la dels tancs, les bombes ianquis i els avions
—per bé que fóra bona d’aprendre—, sinó l’altra,
la del flameig dels somnis que transcorre llarguíssim
al llarg de les hores peremptòries de la frustració.
Sempre fas tard, fins i tot a l’hora d’enamorar-te,
i el semen és l’estampida de tot un malentès cada cop
que no distingeix dreta i esquerra mentre vas llepant
un precipici impossible de sacrifici i de missió.
Deixa-ho estar, amb quin bon gust ho llançaria fora
sobretot ara que saps que no et vaig creure del tot mai,
el dia que em diries que m’hauries d’estimar, baixant pel carrer,
soroll de telèfon, espasmes de tacons alts i soledat,
eixa soledat culpable d’un intent de violació. Tot un engany.

*

TERRA FOSCA

En aquesta vida guanya qui més aguanta,
vull recordar-m’ho demà quan la planície
i els espais oberts de la ciutat transformen
l’hivern i ens transformen a nosaltres també.
Construir-me castells de núvols a les sabates
i beure plom marcit amb la llet, fàstic, esperança…
No deixar que la misèria que perfà la solitud
d’aquest món ens siga massa hostil i sàdica
com per no permetre’ns continuar trobant els oblits,
els nostres oblits personalitzats i abruptes de mena,
i és que qualsevol present és bo per començar
a tindre memòria, altrament seria un gest massa
negatiu pensar, prendre eixe cafè amb els amics,
passejar per una altra ciutat que no és la nostra.
Un home que s’enfronta a si mateix aprèn què vol dir
la paraula renunciar, i no fa cap gràcia pensar-ho,
de fet, no et produeix cap sentiment, ni un.
Un home que s’enfronta a si mateix, panteó de la vida,
respira un marbre blanc per a sempre i li ix sang pel nas,
mira les coses, prova de compondre un lloc al món,
mai no està segur de cap cosa. Tota la seua vida és present.
El cel li tornassola l’aire violent de la por, respira, està viu,
sucumbeix a la lenta temptació de resistir.

(Dins d’Un llençol per embrutar, 2003)

* * *

BARCELONA

Que trista i bella a la vegada aquesta bàrbara ciutat,
experta redemptora dels amors insòlits
que circulen lents i moren als seus carrers.
Ens abandona el sol a les cinc de la vesprada,
grapats d’hivern mentre amants es busquen amb recel
pressentint el silenci de les fondes galeries.
Dura ciutat, que em permets maltractar-me
com un fill de puta més, com un monstre fill de puta
voldria plorar-te molt i no puc. Quin atreviment.
Tot ho recorde, tot, el seu cos i el meu,
la teua calidesa i també la teua indiferència,
la crua realitat d’aleshores, enyoradissa,
darrera passió d’un cor covard que hagués volgut oblidar
que dins teu vaig estimar-la. Salvatge ciutat, volguda.

(Dins de Les entranyes del foc, 2005)
 

* * *

CIUTAT EN SILENCI

Trenta anys Elisenda, i en porte sis estimant-te
cansat de veure com es perd massa vegades l’entusiasme,
assetjat pel temps i pel seu refugi, la memòria,
són sis anys, sis anys sense rumb, provant de rescatar
de la nocturnitat les paraules ja gairebé oblidades.
No tenim futur, profecia a resultes de les nostres
creences, llum memorable de totes les nits
que ens semblaven sempre massa curtes.
Abans d’acabar, quasi una tremolor, la teua presència,
l’estrany pànic que aprèn de la distància,
envoltats els nostres cors pel silenci, la fosca
de l’hivern que pren forma de matèria.
Eli, així ens acull aquella altra mena d’amor,
dellà les ciutats, l’amor sense enyorances
ni contrallums, l’amor insolent que s’inclina
sobre nosaltres, que tu i jo junts mai havíem
de ser feliços, que de l’èxtasi d’escoltar silencis
no ens explicàrem les raons pels dos sabudes.
Si fóra així i prou, si només fossen així les coses,
els moments que es perden per sempre mentre
la vida passa, les mateixes faules que en altres
esperances la teua pell esborra, escasses làpides
per recordar-nos encara tot allò que fou mentida,
el calaix tancat, la ciutat que va fer-nos esbandint-se.
Ara només em portes veritats que no existeixen,
que res no hagués pogut ajudar-nos a nosaltres,
la realitat vençuda evaporant-se ja sense recursos,
el discurs que havia d’explicar-nos aquelles certeses,
totes les certeses, com si visquéssem només de paraules,
com si ens haguéssem perdut pel camí de ser tristos.
Eli, només ens queda aquest adéu quasi tangible,
sembla tan estrany, i anirem oblidant els somnis,
i ens recordarem tots dos la vesprada d’un diumenge,
passejant, qui sap si sols, per tornar a casa a l’hora de sopar
i retrobar calladament la tendresa desesperada de la vida.
Ningú escolta, Eli, és hora d’acabar ja, un altre temps,
habitats per la mort, formem part d’una altra història.

(Dins de Els cossos oblidats, 2009)