Narrativa breu Crítica literària o assaig Estudis sobre l'autor/autora

Josep Iborra

1929-2011

Josep Iborra (Benissa, Alacant, 1929 – 2011). Crític literari, i narrador.

Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i doctor en filologia romànica. Exerceix com a professor de Secundària, des d’on promou la llengua i la cultura valencianes, i posteriorment codirigeix l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València i va ser membre del Servei de Normalització Lingüística de la UV.

Tanmateix, el que li ha valgut un reconeixement en el món de les lletres catalanes és la seva tasca com a assagista, conferenciant i prologuista. Entre els títols publicats destaquen, en narrativa, Paràboles i prou (1955), i en assaig, Fuster portàtil (1982), Trinxera literària (1995), Inflexions (2005) i Fuster, una declinació personal (2014). A més, col·labora habitualment en publicacions periòdiques com ara Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters i Revista de Catalunya.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Nausica Solà per a l’AELC.
Documentació: Bernat Capó i Joan M. Monjo.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor / Bernat Capó.

Castellano

Castellano

Josep Iborra (Benissa (Alicante), 1929-2011). Crítico literario y narrador.

Licenciado en Derecho y en Filosofía y Letras por la Universidad de Valencia y doctor en filología románica. Ejerce como profesor de Secundaria, desde donde promueve la lengua y la cultura valencianas, y posteriormente codirige el Institut de Ciències de l’Educació de la Universidad de Valencia y fue miembro del Servei de Normalització Lingüística de la UV.

Sin embargo, su reconocimiento en el mundo de las letras catalanas se debe a su labor como ensayista, conferenciante y prologuista. Entre los títulos publicados destacan, en narrativa, Paràboles i prou (1955), y en ensayo, Fuster portàtil (1982), Trinxera literària (1995) y Inflexions (2005). Además, colabora habitualmente en publicaciones periódicas como por ejemplo Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters y Revista de Catalunya.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Nausica Solà para AELC.
Documentación: Bernat Capó y Joan M. Monjo.
Fotografías: Archivo personal del autor / Bernat Capó.

English

English

Josep Iborra (Benissa (Alacant), 1929-2011), is a literary critic and writer.

He has a degree in Law and another in Philosophy and Letters from the University of Valencia, as well as a doctorate in Romance Philology. He has worked as a secondary school teacher, doing all he could to promote the language and culture of Valencia. He was subsequently co-director of the Institute of Educational Sciences at the University of Valencia where he has also been a member of the Linguistic Normalisation Service.

However, he is mainly recognised in the world of Catalan letters for his works as an essayist, lecturer and prologue writer. Notable among his published works are the fictional work Paràboles i prou (Parabolas and That’s Enough, 1955), and his essays, Fuster portàtil (Portable Fuster, 1982), Trinxera literària (Literary Trench, 1995) and Inflexions (Inflections, 2005). He writes frequently for periodical publications, for example Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters and Revista de Catalunya.

He was a member of AELC.

Web page: Nausica Solà for AELC.
Documentation: Bernat Capó and Joan M. Monjo.
Photographs: Author’s personal files / Bernat Capó.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Josep Iborra Martínez neix a Benissa (Alacant) el 14 d’octubre de 1929. Fa el batxillerat a Alcoi i el 1948 es trasllada a València a estudiar Dret i Filosofia i Lletres. Obté el títol de doctor en filologia romànica per la Universitat de València amb la tesi Humanisme i nacionalisme en Joan Fuster.

Durant la seva estada a València entra en contacte amb persones com Vicent Ventura i Joan Fuster, i publica els seus primers escrits, crítiques literàries i algun relat, a les revistes Verbo, Claustro i Pont Blau, aquesta darrera feta per alguns catalans exiliats a Mèxic. Aquests relats quedaran inclosos posteriorment en el volum Pàraboles i prou (1955), l’únic en el camp de la creació literària.

Ben aviat, però, deixa de banda la creació literària per dedicar-se en exclusiva a promoure la cultura valenciana. En un moment delicat en què el valencianisme es veu abocat al fracàs a causa d’un conformisme generalitzat, Iborra lluitarà per transformar aquesta realitat, que condueix la llengua i la cultura valencianes a un abisme sense retorn.

Paral·lelament inicia la seva tasca com a professor de filosofia a secundària a l’Institut Maria Enríquez de Gandia (1970-1975), on també du a terme classes voluntàries de valencià per als seus alumnes i cursos de llengua per a mestres, que complementa amb conferències d’altres autors valencians del moment. Durant aquest període, des de l’Ateneu de la ciutat, del qual n’és president, promou tota mena d’activitats culturals arreu de la comarca, i col·labora en la premsa local.

El 1975 deixa Gandia i es trasllada a un institut de Paterna, i poc després s’incorpora a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, del qual n’esdevé director adjunt. La seva tasca en aquest centre, considerada cabdal, es basa principalment en organitzar i visar els cursos de reciclatge de valencià per a docents per tal que la llengua valenciana esdevingui una eina d’ús a les escoles amb totes les garanties. En dissoldre’s l’ICE, entra al Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València, on exerceix de secretari fins a la seva jubilació.

Un altre aspecte a destacar durant aquests anys és la seva dedicació a la crítica literària, especialment pel que fa a la novel·la, fet que li ha conferit una reconeguda autoritat dins les lletres valencianes. Aquesta extensa tasca, que ha fet pública a través de les seves nombroses col·laboracions en diverses publicacions periòdiques (Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters, Revista de Catalunya, etc.), ha estat recopilada en dos llibres: Confluències i La trinxera literària, tots dos volums publicats l’any 1995. Entre els articles publicats durant aquests anys cal remarcar «La poesia política valenciana (1930-1939)» (1974) i «La novel·la al País Valencià» (1977). A més, ha publicat estudis sobre història de la literatura i molt especialment sobre l’obra de Joan Fuster —Fuster portàtil (1982), premi Joan Fuster, 1982, i el recull d’articles, publicat de manera pòstuma Fuster, una declinació personal (2014)—.

L’any 2005 publica el llibre d’assaig Inflexions, pel qual rep diversos premis: el de la Mancomunitat de la Ribera Alta, 2004; el de l’Institut Interuniversitari de València, 2005; i el Premi de la Crítica de l’AELC del País Valencià, 2005. L’any 2006, durant la cerimònia de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians se li ret homenatge per la seva trajectòria.

Mor a Benissa el 24 de febrer de 2011.

Iborra firmant al Llibre d'Honor de la Casa del Sol i la Lluna, antic Quarter de la Guàrdia Civil, on va nèixer. L'acompa-nyen la directora del centre juvenil, i Bernat Capó i la seva dona, Dolors Tur.
Iborra firmant al Llibre d'Honor de la Casa del Sol i la Lluna, antic Quarter de la Guàrdia Civil, on va nèixer. L'acompa-nyen la directora del centre juvenil, i Bernat Capó i la seva dona, Dolors Tur.
Iborra senyalant l'entrada de la casa on va néixer, que sol visitar quasi sempre que va al poble.
Iborra senyalant l'entrada de la casa on va néixer, que sol visitar quasi sempre que va al poble.
Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2006, en què se li ret homenatge a Josep Iborra. Fotografia: ©Prats i Camps.
Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2006, en què se li ret homenatge a Josep Iborra. Fotografia: ©Prats i Camps.
Josep Iborra un cop acabat l'acte d'homenatge. València, 2006. Fotografia: ©Prats i Camps.
Josep Iborra un cop acabat l'acte d'homenatge. València, 2006. Fotografia: ©Prats i Camps.

Premis

  • Joan Fuster d’assaig dels Premis d’Octubre (1982): Fuster portàtil.
  • Mancomunitat de la Ribera Alta d’assaig (2004): Inflexions.
  • Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2005): Inflexions.
  • Crítica de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià (2005): Inflexions.

    • La trinxera literària (1974-1990).

    Aquest volum recull una part ben significativa dels treballs dedicats per l’autor de la narrativa, la poesia i l’assaig publicats en català particularment al País Valencià, però amb recalcades en qüestions literàries de tota l’àrea lingüística catalana. Datats entre 1974 i 1990 estaven esparsos en diverses publicacions i, aplegats en aquest volum, ofereixen una visió panoràmica, rigurosa, crítica i informada dels avatars de la nostra literatura en anys de dificultat i del seu desplegament a partir de la dècada de 1970.

    Coberta del llibre La trinxera literària (1974-1990).
    Coberta del llibre La trinxera literària (1974-1990).

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Les revistes més rigorosament erudites i també publicacions que han tingut la pretensió d’influir més immediatament en el canvi social i cultural del país han tingut en ell un col·laborador sempre ben disposat, regular i atent. En una entrevista recent, tot comentant el poc espai que la premsa valenciana dedica a esdeveniments literaris locals, Iborra es tirava les mans al cap imaginant una futura història de la nostra literatura que tingués com a única font aquesta premsa. Tanmateix, és seguríssim que, a partir de les desenes i desenes de notes que Iborra ha anat publicant sobre llibres recents, es podria construir un bon panorama de tot un període, amb les vicissituds dels escriptors, nous i ja no tan nous, els avatars dels gèneres i balanços conjunturals ben establits.

    Francesc Pérez i Moragon: «Introducció», dins Paràboles i prou, 1995.

    * * *

    Així doncs, l’home […] és el protagonista d’aquestes Inflexions. S’hi pot endevinar una voluntat de reflexió constant sobre un mateix i sobre la relació amb els altres; una voluntat de viure moralment, sobre la base d’unes normes personals i defugint la moral que li ha estat sobrevinguda. […] I en aquesta mirada a l’home, la literatura hi té un paper central: des de molts punts de vista, també des de la reflexió sobre la lectura i l’escriptura en elles mateixes, com a processos, com a mecanismes circumdants a la cultura al mateix temps que intrínsicament humans. Al capdavall, d’una obra com Inflexions, allò que de veritat en queda és la imatge d’un lector. D’un gran lector, això sí. Com en un calidoscopi, els distints fragments de l’obra van donant forma a la imatge d’un intel·lectual de mirada lúcida i punyent, de comentari àgil, de reflexió pertinent. Però, sobretot, d’un intel·lectual d’una vasta cultura […] i d’una amplitud de mires realment envejable, atent a les emanacions de la societat i del temps que li han tocat viure.

    Pere Calonge: «Notes a peu de pàgina», Levante, Suplement «Postdata», 10 de juny de 2005.

    * * *

    Josep Iborra és i ha de ser un dels nostres referents, i el seu assaig un «llibre de capçalera» d’aquells que ell mateix reivindica en les pàgines d’Inflexions. De moment, per sort, el paper encara ens salva de la mediocritat global de la mà d’un mestre i degà de tots els qui contem coses sobre llibres, a les revistes inofensives que no tenen cap «share».

    Inflexions conté l’essència del nostre poble: la irònica expressió del sentit comú, amanida amb coneixements erudits de tota mena.

    Maite Insa: «Consell de savis», Lletres valencianes, núm. 15, estiu de 2005.

    * * *

    […] Josep Iborra pertany a una generació en què filosofia, pintura, música, literatura, tot conflueix en l’anàlisi i la recreació de l’assaig. Alguns debats, com el subscrit fa dècades per C.P. Snowen en Les dues cultures arriben fins aquestes Inflexions. De fet, es penedeix de l’allunyament progressiu, irreversible, de la ciència i la cultura humanística. Les notes flueixen d’un tema a un altre, des d’un Bach i Haydn tocats pels déus a una aproximació a la Lliçó d’anatomia de Rembrandt, o bé les limitacions que li suggereix la teoria freudiana dels somnis; en sintonia amb Rilke, la desconfiança en la psicoanàlisi de Josep Iborra no és per incredulitat, sinó per prevenció que s’altere encara més el nostre mar de fons. Descobertes així les cartes i fora del terreny de les idees, l’autor se’ns obre amb comptagotes, ens barra el pas a la intimitat, però quan ho fa sentim com reboten les pedres en acostar-nos al penya-segat.

    Alfred Mondria: «La ferida de Jacob», Avui, Suplement «Cultura», 7 de juliol de 2005.

    Entrevistes

    —Què ens pot dir dels seus estudis sobre Joan Fuster i de l’estreta relació, amistosa i professional, que amb ell mantenia?
    —Bé, jo he estat un apassionat lector de Fuster perquè és un escriptor molt amè: és, la seua, una lectura de les coses molt directa, molt immediata i intel·ligent, amb una gran imaginació especulativa. De vegades es compara Fuster amb Pla, Pla també opina, però no té la imaginació especulativa de Fuster, eixa capacitat analítica de les coses. Qualsevol anècdota o problema sembla que va escrivint-lo com si anara traient-li punta a una llapissera, a poc a poc: i va apareixent la idea cada vegada més clara, més assequible, fins que el problema queda ben plantejat. Més que solucions, Fuster el que fa són plantejaments clars dels problemes. I un plantejament clar ja equival a una solució. Després, també manteníem una relació amistosa des de l’any 49, quan jo acabava de venir a la Universitat de València des d’Alcoi. Sempre hem tingut una relació constant i permanent, i he mantingut amb ell moltes xerrades; i sempre ha estat el mateix home que escrivia: l’home intel·ligent, irònic, generós, un gran amic i un gran escriptor. […]

    —De quina manera s’ha desenvolupat la seua tasca com a crític literari, per exemple, a SAÓ?
    —[…] En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l’argument ni la vida de l’autor, sinó d’explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una miqueta, d’analitzar alguns components bàsics del llibre de forma que puga servir d’orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M’he estalviat d’elogis o de crítiques negatives, pense que una descripció ja era suficient. […]

    Conxa Rovira: «Entrevista a Josep Iborra», Saó, octubre de 1995.

    * * *

    —Quina importància té la traducció d’altres llengües per a la cultura catalana?
    —Durant l’Edat Mitjana, el català va començar a prendre forma, a posar-se en forma, traduint els clàssics llatins, sobretot. Totes aquestes traduccions tenien una importància fonamental. El vulgar, en els seus primers segles, no tenia models propis, ni gramàtiques, ni escoles. Això obligava el traductor i l’escriptor a plegar-se als models, bàsicament llatins, ben consolidats i acabats. […] Dissortadament, el procés es va interrompre a partir del XVI, el moment clau en la constitució dels vulgars en llengües nacionals, amb les quals es van fabricar les literatures nacionals. Amb la Renaixença literària ens vam trobar en la mateixa situació que a l’Edat Mitjana. Pitjor, perquè hi havia hagut un buit de segles i s’havia interromput el procés de constitució de la llengua literària. […] Es va començar de nou, i les traduccions van fer-hi un paper essencial. Calia passar una altra vegada pel sedàs de les traduccions el vulgar, el català encara no normativitzat. Calia traduir les obres de les literatures europees renaixentistes, barroques, neoclàssiques, romàntiques… Era una condició sine qua non per fer possible la constitució d’una llengua literària moderna, actual, flexible. Totes les literatures «normals» necessiten traduir. La nostra, que no ho és, encara més. Els traductors del segle XX van fer una gran tasca, imprescindible, en aquest sentit.

    […]

    —En quina situació es troba la literatura catalana al País Valencià?
    —Complicada. […] Jo qualificaria aquesta situació d’«estranya», en el sentit que no està situada en el seu lloc. M’explique. Com a literatura catalana es podria parlar d’una certa normalitat. Hi ha una relació amb la literatura de Catalunya i de les Illes. […] La producció literària en català més enllà del nostre país és consumida com la nostra. S’ha consolidat un àmbit comú lingüístic i, per tant, també, literari. […] Ara bé, i aquí ja es pot detectar la primera anomalia, els escriptors i els lectors […] no adopten decididament una actitud recíproca. Catalunya mira un poc de biaix la literatura catalana d’aquests països. […] Això fa que la seua literatura hi tinga una presència limitada, circumstancial. […] Molts llibres publicats ací no hi arriben, o manquen de la promoció necessària, o pateixen unes misèries o altres. No s’ha donat o no s’ha creat una situació d’òsmosi fluïda entre els Països Catalans, que es miren el llibre valencià com un producte, si no estrany, sí un xic foraster, encara que només siga per les marques dialectals que els incomoden. Però si ara ens limitem a la situació de la literatura catalana al País Valencià, la perspectiva no pot ser més revessa. La relació de l’escriptor valencià amb la seua societat és negativa en molts aspectes. Hi ha, pel mig, el desconeixement de la llengua que té una gran majoria dels valencians, no sols pel que fa l’ús escrit, sinó també l’oral. […] De més a més, és una societat que s’ha castellanitzat, que funciona, almenys en les ciutats més grans, pràcticament en castellà. L’escriptor topa, doncs, per començar, amb la gran barrera de l’idioma: escriu amb una llengua que molts valencians no saben llegir i, per tant, la seua relació amb la societat queda bloquejada. Esdevé, així, estrany en el seu propi país. No ja un poc foraster, com ho és en altres terres de parla catalana, sinó pitjor encara: un poc estranger. […] Però hi ha un altre punt que encara és més greu, per no dir dramàtic per als nostres escriptors. Una cosa és sentir-se estrany o estranger i tot, en la seua terra, perquè gran part de la societat no pot llegir la literatura que fabriquen els escriptors, i una altra, molt més greu, és que molts valencians, com a valencians, s’hi posen en contra. L’escriptor és, per a aquest sector de la societat valenciana, no ja un foraster, o un estranger, sinó un enemic del seu país, un renegat, un traïdor.

    Francesc Pérez i Moragon: «Entrevista a Josep Iborra: «Totes les literatures ‘normals’ necessiten traduir»», Caràcters, núm. 32, juny de 2005.

    Antologia

    Aquesta és una història de déus, millor dit, d’humans marcats, castigats per ells. La venjança del déu dóna a la gosadia de l’home quelcom diví. Perquè ells —ell i ella—van descobrir un dia l’amor, el van inventar en una illa on vivien, petita, miraculosament eixida dels fons del mar, en aquella part on és més blava i més tranquil·la. Les primaveres hi eren llargues i els hiverns molt curts, amb pluges copioses i clares, reposades. Hi havia tres muntanyes familiarment reunides i un riu prim, graciosament pretenciós com un infant, amb les seues corbes inútils. Desembocava tangent al semicercle que formava la platja. La resta de l’illa era tota verda on creixia l’herba sempre tendra —tant que quan la menjaven les cabres i els conills, els feia un rajolí de líquid— i els arbres fruiters, sobretot les pomeres, ceps, flors des de la petita violeta fins unes rares i grans de molt colors que cabotejaven fins tocar a vegades la terra. Hi havia ocells molt bonics, cada plomatge una cançó, que ho feien tot molt íntim i acollent, molt càlid. Hi havia… ells, que no s’adonaven massa d’aquestes delícies. Corrien nus per l’illa jugant seriosos com dos cabridets, o seien a les roques amb penjolls de raïm, quan era el temps, parlant de coses estranyes que hom no podria concebre molt fàcilment.

    (Fragment del relat «Nu», dins Paràboles i prou, 1955)

    * * *

    La naturalesa ha inventat l’home perquè l’explique, la modifique i la corregesca en benefici —o malefici— d’ell mateix, no d’ella, que se’n fot. També hi ha, és clar, correcció i modificació en l’evolució de les altres espècies orgàniques. Però aquestes no es plantegen aquests canvis ni els produeixen intervenint-hi. Es fan i prou.

    Ara, parlar de correcció o incorrecció té algun sentit objectiu? Només en té en relació amb el patró home, que forma part de la naturalesa i que, a més, la mesura, l’escruta i la manipula d’acord amb els seus propis interessos. Amb aquesta comprensió, l’home pot dominar la naturalesa de moltes formes i escapar, cada vegada més, als seus comportaments indesitjables i malsans. Però si la naturalesa és cega, l’home que en forma part és també, en definitiva, cec. El rei de la Creació obeeix amb els ulls tapats les forces naturals.

    (Dins d’Inflexions, 2005)