–Doménec: Dos premis en molt poc de temps. Quina mena de fórmula màgica has trobat en la teua escriptura per a tindre el reconeixement de dos jurats literaris en tan poc temps?
–Manel: No sé, això és complicat. Fórmula màgica, cap ni una. Cada llibre que he escrit ha sigut un repte i en cada novel·la he tractat d’anar superant-me. Treballar molt i anar millorant. Al final, doncs vas assolint una major qualitat i això pot ser és el que s’ha reconegut en aquests premis. Les puces té un context històric molt particular que estava poc tractat; els relats curts que vaig presentar a Canals són molt concisos, potser trobar la concisió en els relats presentats ha fet que també siguen mereixedors del premi.
–D: Les puces la publicarà Bromera, com va l’edició del llibre?
–Manel: Fins ara, en les novel·les anteriors jo, pràcticament, li ho donava tot fet a l’editorial. Ara són ells. La novel·la està escrita i ells s’han encarregat de tot: han fet la sinopsi, la portada, l’han maquetat… Ells s’encarreguen de tot el procés, jo només he de donar el vistiplau. És una manera de treballar molt professional que jo encara no havia tastat.
–Rosella: La presentació oficial serà a la Fira del Llibre de València?
–Manel: Està previst que estiga a punt per a la Fira del Llibre. Jo ja estic menjant-me les ungles esperant el dia.
–D: Ens podries contar un poquet, sempre sense fer espòiler, de què tracten les dos propostes literàries premiades?
–Manel: Les puces és una novel·la ambientada en el segle XIX, entre l’any 1871, quan puja al tron de l’estat Amadeu I de Saboia, i 1873, que es correspon amb la Primera República. Ocorre durant el període revolucionari, que va ser un temps molt convuls a la societat valenciana. El llibre parla de la lluita de classes. Els que estan dalt i els que estan baix… També parla de la Renaixença i hi transiten per ella Benlliure, Llorente, Querol o Llombart, entre altres, com uns personatges més… De fet, és un homenatge a la cultura i, en particular, a la literatura, com a eina per superar els problemes i tirar endavant per eixir del pou.
–R: Està ambientada a València ciutat?
–Manel: Un personatge comença a Alacant, l’altre a Castelló i la història conflueix a València i acaba en un altre lloc, però bé, això ja ho deixem per a qui llija la novel·la.
–D: I els relats?
–Manel: estan agrupats sota el nom de Relats des del jardí. A partir d’un pensament filosòfic faig una història actual, a partir d’un pensament clàssic o no tan clàssic.
–R: I aquesta també es publicarà?
–Manel: Ja està publicat; el que passa és que només es ven a Canals, perquè s’inclou en un llibre commemoratiu de la festa de Sant Antoni de Canals de 2023, que es fa en la localitat. Com que en tinc escrits al voltant d’una trentena, la idea és, més avant, poder-los publicar tots junts en un llibre.
–D: I a l’hora d’escriure, t’obsessionen alguns temes en particular? Com definiries la teua escriptura?
–Manel: Sempre comence a escriure a partir d’una idea. Cada llibre tracta uns temes, però l’empatia és una cosa que m’obsessiona molt. Al món que vivim, no és que no hi haja empatia, és que la majoria de gent no sap què és. També és cert que molta gent sense saber què és, la practica. Però fa falta molta empatia, molta educació, per no viure subjugat en esta voràgine que estem creant i que ens creen.
–R: El teu ofici, no és l’escriptura, com començares a escriure?
–Manel: El primer és llegir. Qualsevol escriptor t’ho dirà: som lectors. Si no lliges, és impossible escriure o escriure bé. Jo no he tingut la sort de tindre un professor que m’inculcara les ganes d’escriure. No vull dir que foren mals professors. Jo tinc molt clar que eixe cuquet de l’escriptura me’l va inocular mon pare. Ma mare i ma tia cosien i molts dissabtes anaven a València a comprar tela, fils… i mon pare i jo les acompanyàvem. A mi m’encantava perquè mon pare feia temps en la llibreria París-València i sempre eixíem amb algun llibre, ell dels seus i jo dels meus: un còmic del Guerrero del Antifaz, les novel·les il·lustrades de Julio Verne… les tinc totes. Aleshores tota eixa literatura ja la devorava. De llegir em vingué una pregunta: jo seria capaç d’escriure un llibre? Vaig fer un curs online i em vaig adonar que està bé saber la regla per a poder trencar-la. La majoria de les grans obres universals no s’hagueren escrit mai seguint la regla. A mi el curs em costava diners i me’l vaig deixar a mitges perquè veia que no era la manera com jo volia escriure. I després sí que he llegit molts llibres sobre com escriure. No és que siga autodidacta, però és que en els llibres està tot. Jo tinc molts llibres sobre com escriure teatre, poesia, novel·la…
–R: El teu primer producte literari quin diries que fou?
–Manel: Seria molt xicotet. Recorde vore uns dibuixos animats en la tele i en un bloc d’estos de tapa blava de tota la vida d’anelletes dalt, els dibuixos que acabava de vore els vaig escriure al meu aire, com si fóra un conte que havia escrit jo i l’ensenyava a tots. Després ja el més seriós que recorde és el que vaig fer per a un concurs literari que va fer el Bloc Jaume I (associació anterior a Macarella) cap al 1998-99. M’hi vaig presentar i vaig guanyar amb un seguit de relats. Fins ací encara no m’havia plantejat escriure, però amb l’èxit del concurs ja m’ho vaig plantejar. Que, de fet, n’hi ha un parell de relats d’aquells que estan refets i actualitzats i són dels que han guanyat el premi de Canals. […]
(«Manel Hurtado Juan», Plaerdemavida, núm. 73, hivern-primavera 2023, p. 12-13)
_0.webp)
