Poesia Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Guions Estudis sobre l'autor/autora

Joaquim Horta i Massanés

1930-2013

Joaquim Horta i Massanés (Barcelona, 1930 – 2013). Poeta, traductor i editor. Especialitzat en art gràfic, dirigeix entre 1950 i 1965 les col·leccions «Fe de Vida», «Quaderns de Teatre» i «Signe», d’assaig i poesia. El 1955 es dona a conèixer com a poeta amb la publicació de Poemes de la nit. Posteriorment publica diversos poemaris que són recollits en part al volum Home que espera: Selecció de textos (1955-1992). Josep M. Casanovas i Xavier Ribalta han posat veu i música a un bon nombre de les seves peces poètiques i la seva obra ha estat traduïda a l’italià, anglès, francès, neerlandès, castellà i portuguès, entre d’altres.

Autor capdavanter en la poesia de compromís social a Catalunya, la seva obra es mou dins els àmbits del realisme social dels anys cinquanta, amb tendències existencialistes i influïda, sobretot pel que fa al seu ideari, per les seves versions del rus Vladímir Maiakovski, de qui tradueix, amb Manuel de Seabra, tant la poesia completa (1981-1983) com el teatre (1984-1989). Així mateix ha traduït Mao Zedong, Ernest Hemingway i Laurent de Brunhoff. També escriu assaig, on destaca l’obra Tres notes sobre poesia i música negra (1959). En aquesta línia, ha treballat en el món de la ràdio, on ha realitzat programes sobre música clàssica i jazz. D’altra banda, cal esmentar la seva col·laboració en mitjans com ara Índice, Inquietud, Bages o El Pont.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies: © Pere Virgili (pòrtic).

Castellano

Castellano Joaquim Horta

Joaquim Horta i Massanés (Barcelona, 1930 – 2013). Poeta, traductor y editor. Especializado en arte gráfico, dirige entre 1950 y 1965 las colecciones «Fe de Vida», «Quaderns de Teatre» y «Signe», de poesía y ensayo. En 1955 se da a conocer como poeta con la publicación de Poemes de la nit. Posteriormente publica varios poemarios que son recopilados en parte en el tomo Home que espera: Selecció de textos (1955-1992). Josep M. Casanovas y Xavier Ribalta han puesto voz y música a buen número de sus piezas poéticas y su obra ha sido traducida al italiano, inglés, francés, neerlandés, castellano y portugués, entre otros.

Abanderado de la poesía de compromiso social en Cataluña, su obra se mueve dentro de los ámbitos del realismo social de lo años cincuenta, con tendencias existencialistas y influida, sobre todo en cuanto a su ideario, por sus versiones del ruso Vladímir Maiakovski, de quien traduce, junto a Manuel de Seabra, tanto su poesía completa (1981-1983) como su teatro (1984-1989). Asimismo ha traducido Mao Zedong, Ernest Hemingway y Laurent de Brunhoff. También escribe ensayo, donde destaca la obra Tres notes sobre poesia i música negra (1959). En esta línea, ha trabajado en el mundo de la radio, realizando programas sobre música clásica y jazz. Por otra parte, cabe mencionar su colaboración en medios como Índice, Inquietud, Bages o El Pont.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Guillem Molla para la AELC.
Fotografías: © Pere Virgili (pórtico).

English

English Joaquim Horta

Joaquim Horta i Massanés (Barcelona, 1930 – 2013) is a poet, translator and publisher. A specialist in graphic art, he was director of the «Fe de Vida», «Quaderns de Teatre» and «Signe» collections of essays and poetry between 1950 and 1965. He made his debut as a poet in 1955 with the publication of Poemes de la nit (Night Poems), after which he published several collections of poems that have been partly brought together in the volume Home que espera: Selecció de textos (1955-1992) (Man in Waiting: Selection of Texts (1955- 1992)). A considerable number of his poems have been set to music and sung by Josep M. Casanovas and Xavier Ribalta, while much of his work has been translated into Italian, English, French, Dutch, Spanish and Portuguese, among other languages.

A leading writer of socially committed poetry in Catalonia, his work moves within the realms of 1950s social realism, with existential tendencies and particularly influenced in the domain of ideas by the Russian poet Vladimir Mayakovsky, whose Complete Poetic Works (1981 – 1983) and Theatre (1984 – 1989) he translated jointly with Manuel de Seabra. He has also translated works by Mao Zedong, Ernest Hemingway and Laurent de Brunhoff. Outstanding among his essays is the work Tres notes sobre poesia i música negra (Three Notes on Poetry and Black Music – 1959) and, in keeping with his keen interest in music, he has produced radio programmes on classical music and jazz. He also writes for the media, for example in Índice, Inquietud, Bages and El Pont.

He was a member of honour of the Associació d’Escriptors de Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Guillem Molla for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: © Pere Virgili (portal).

Biografia

Joaquim Horta i Massanés neix el 20 de novembre de 1930 a Barcelona, net del tipògraf i impressor Joaquim Horta i Boadella, que exerceix de mestre i l’exhorta a combinar feina i estudis.

Especialitzat en art gràfic, dirigeix entre 1950 i 1965 les col·leccions «Fe de Vida» (en castellà) i «Quaderns de Teatre», sota els auspicis de l’Associació Dramàtica de Barcelona, amb obres traduïdes per primera vegada al català d’autors tan significatius com Txèkhov, Anouhil, T. Williams, S. Lewis, Wesker, Sartre, Brecht, Dürrenmatt, i amb peces, entre altres autors catalans, de Pedrolo, Oliver i Brossa. Amb la col·laboració d’escriptors i intel·lectuals de l’alçada de Joaquim Molas, Josep Maria Castellet o Pere Quart, també funda la col·lecció «Signe», d’assaig i poesia, on edita obres de Riba, Foix, Ferrater, Riba, Espriu i Pere Quart, entre d’altres. A la intensa tasca com a editor i impressor, cal destacar la de cap de publicacions del Col·legi d’Arquitectes (de 1971 a 1983), de la mà d’Emili Donato, i del departament de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona (des de 1983 fins a la seva jubilació, el 1995).

Autor capdavanter en la poesia de compromís social a Catalunya, la seva obra es mou dins els àmbits del realisme social dels anys cinquanta, amb tendències existencialistes i influïda, sobretot pel que fa al seu ideari, per les seves versions del rus Vladímir Maiakovski. De fet, juntament amb Manuel de Seabra, en tradueix tant la poesia completa (1981-1983) com el teatre (1984-1989), a més de Mao Zedong i d’altres textos assagístics. Encara en el camp de les traduccions, ha publicat obres d’Ernest Hemingway i Laurent de Brunhoff.

El 1955 es dona a conèixer com a poeta amb la publicació de Poemes de la nit, llibre que ja conté referències explícites als músics i pintors d’avantguarda (Tàpies, Bartok, etc.), dues de les seves fonts d’inspiració poètica més evidents, entesos com a recercadors de nous llenguatges expressius. En aquest primer poemari també es posa de manifest l’enunciat sapiencial o profètic, un dels seus registres més sòlids. Dos anys més tard apareix Home que espera, definit com un segon llibre que conté un missatge específicament moral que mostra dolor i menyspreu per la vida que pretén dominar l’home amb falses lliçons i consells.

Posteriorment publica Paraules per a no dormir (1960), possiblement el poemari que reflecteix millor la crispació creixent i la situació politicosocial del moment, i l’Antologia 1956-1966 (1966), recull censurat, perseguit i guillotinat per la dictadura franquista per ser considerat un llibre anticlerical i subversiu. Més tard veuen la llum Balanç d’última hora (1974) i La finestra de la vuitena planta (1980), dos volums que continuen tenint molt en compte la pintura i els pintors, i on la família va adquirint més protagonisme. El de 1980 és un llibre carregat de quotidianitat i esperança on l’empleat 222 explica les seves sensacions des de la vuitena planta de l’edifici del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. També reuneix una selecció de la seva producció poètica al volum Home que espera, títol que pren del seu segon poemari, publicat per L’Aixernador el 1993.

Paral·lelament, és soci del PEN Club i participa en diversos festivals de poesia catalana, com ara el del Price el 1970 (1r Festival Popular de Poesia Catalana) i el dels 25 anys del Price dels Poetes del Palau de la Música Catalana el 1995, entre molts altres. Arran de la seva producció literària, Josep M. Casanovas ha recitat els seus poemes i el cantautor Xavier Ribalta ha posat música i veu a un bon nombre de les seves peces poètiques. Així mateix, la seva obra ha estat traduïda a l’italià, l’anglès, el francès, el neerlandès, el castellà i el portuguès, entre d’altres.

També escriu assaig, on destaca l’obra Tres notes sobre poesia i música negra (1959). En aquesta línia, Joaquim Horta ha treballat també en el món de la ràdio, on ha realitzat programes sobre música clàssica i jazz. Al voltant d’aquests temes escriu el guió Sobre literatura catalana, sobre jazz i sobre música clàssica, per a Ràdio Espanya de Barcelona. D’altra banda, cal esmentar la seva col·laboració en mitjans com Índice, Inquietud, Bages o El Pont.

Joaquim Horta mor a Barcelona el 15 de setembre de 2013, a l’edat de vuitanta-dos anys. Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Joaquim Horta i Massanés
Joaquim Horta i Massanés
Vladímir Maiakovski (dibuix de Werner Klemke), autor que tradueix i influeix Joaquim Horta.
Vladímir Maiakovski (dibuix de Werner Klemke), autor que tradueix i influeix Joaquim Horta.

Articles (selecció)

  • «Bibliografia», dins De Joan Oliver a Pere Quart. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 81-92.
  • «De primer, unes edicions», Serra d’Or (Barcelona), núm. 406, octubre 1993, p. 27.
  • «Breus paraules d’agraïment per a Joaquim Molas», dins A Joaquim Molas. Barcelona: PAM, 1996, p. 95-96.
  • «Entre el record i la memòria (I)», L’Avenç (Barcelona), núm. 320, 2007, p. 16-20.
  • «Entre el record i la memòria (i II)», L’Avenç (Barcelona), núm. 321, 2007, p. 14-19.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    «D’aquí a uns quants anys, algú, potser un antropòleg japonès, es posarà a llegir papers sobre un país, qui sap si ja esborrat de l’atles de la història, que diuen que es deia Catalunya, i llegirà el nom d’un personatge anomenat Joaquim Horta. L’antropòleg, perplex, haurà de desxifrar si es tracta del Joaquim Horta editor, que en anys de prohibicions encadenades editava J.V. Foix, Carles Riba, Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Perucho o Gabriel Ferrater, entre d’altres; el mateix que temps a venir havia de fer-se càrrec dels «Quaderns de Teatre» de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona; o si es referia al Joaquim Horta que redactava els articles sobre jazz a l’Enciclopèdia Catalana (l’adjectiu de Gran responia, com ja ha après a desxifrar el savi japonès, expert en llengües mortes, a la megalomania d’un país tossut, sí, però tampoc no tant com deixen entendre els himnes); o si és el Joaquim Horta vinculat amb el departament d’edicions d’un dels col·legis professionals més importants de Catalunya –el Col·legi d’Arquitectes, quan la professió d’arquitecte encara era considerada una professió laica, sense el privilegi religiós de la infal·libilitat–; o si es parla del Joaquim Horta traductor, amb Manuel de Seabra, del gran Vladímir Maiakovski al català; o si es refereix a l’Horta definit com el «camàlic» de la Cultura Catalana –és a dir: com el punt de referència segur, quan molts futurs nacionalistes catalans exercien d’esperança cautelarment hivernada–; o bé el Joaquim Horta que, després d’haver estat vetat com a col·laborador de «Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya», pel seu currículum rogenc, per part dels gerents de la Banca Nacional del patriotisme en Nòmina, passava a fer-se càrrec del departament de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, ciutat olímpica.»

    (Ignasi Riera: «L’home-poeta, d’una sola peça, que es diu Joaquim Horta», dins Joaquim Horta: Home que espera: Selecció de textos (1955-1992). Argentona: L’Aixernador, 1993, p. 11)

    * * *

    «Home que espera conté un missatge específicament moral, que li dóna sentit. És el testimoni, més que d’una ortodòxia de vida, egoista i cínica, d’una rebel·lió generosa i gosaria dir que dramàtica contra la seva hostilitat, fosca i granítica. No desesperada: l’autor forma els seus poemes sota el títol d’Home que espera: no és encara l’esperança, però anava a dir, recordant uns versos famosos, que ja en té tota l’alegria. El poeta, però, sap que «cada dia s’acosta més el dia» en què la mort, d’una manera definitiva, ens despertarà del terror i de l’angoixa actuals, i queda «sol, inexorablement, a l’espera».

    […]

    El prologuista creu que, amb aquest nou llibre, l’autor s’ha guanyat, ja, un lloc personal, i important, dins la poesia de la seva generació. Caldrà que, des d’ara, comptem amb ell per a futures i possibles aventures i el veiem, i l’admirem, com un cas fatal i reeixit de vinculació a les formes que l’actual conjuntura històrica ens demana.»

    (Joaquim Molas: «Aproximació a la poesia de Joaquim Horta», dins Joaquim Horta: Home que espera. Barcelona: Frontis, 1957)

    * * *

    «A la segona part dels 60 Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d’un poblet del País Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. A Kropotkin i Bakunin hi vaig arribar més tard: en contra de Marx i Engels, tots dos llibertaris defensaven el dret a la independència de les petites nacions sense Estat. La contestació al país, minoritària i minoritzada, s’ha volgut fer creure que abraçava els autoanomenats patriotes que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan compromesos amb l’ordre burgès i, a la fi, amb l’ordre imperialista d’una Espanya delirant. La gestió, la legalitat, el crucifix, la cultura, el progrés, el país, són mots per continuar ocultant les butxaques de tants, fetes d’egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes, tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Però vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat aquest poble: Verdaguer, Macià i Durruti. L’un transcendeix la impostura classista d’una església que predica el que no practica; un altre, la incontestabilitat del totalitarisme espanyolista, i el darrer, la del capitalisme i la jerarquització social.

    En aquella dècada els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: bojos de publicar en català el que publicaven! Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de Carme Serrallonga. En els períodes crítics hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla d’Àngel Carmona –quanta feina silenciada!– i María Luisa Pérez. Al Villena també hi era Ramon Huix, el qual volgué deixar els estudis a 16 anys per treballar a les cinc de la matinada a l’antic escorxador del Parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. A la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia estalinista en voga. Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català en els temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir.

    En els temps de patiments materials a casa cap patriota amb calés llargs donà un cop de mà als pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia esquerranosa i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per haver-ne criticat la direcció. Desconec què em provoca més intensa repugnància. Des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió prossegueix amb impunitat als centres de treball i els espais públics, amb una precarització foramida, una especulació desbordada i una inflació humiliant amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro, entre reietons, Església, capital, Estatutets i 30 anys de tòpics macabres esbombats per les 150 patums de sempre.»

    (Gerard Horta: «De James Bond als Joaquim Horta», Avui. Cultura (Barcelona), 18-I-2007, p. 3-4)

    * * *

    «Ben mirat, els poemes de Joaquim Horta no són sinó fragments o punts d’un dietari íntim, que aplega, a la vegada, les seves observacions de la realitat que l’envolta i les seves emocions més pures i, per tant, els seus amors, les seves ires i les seves pors. Al principi, amb els seus apunts, Horta intentà de donar forma al buit de la vida, a la desolació de l’home abandonat a ell mateix. A poc a poc, però, el crit «existencial» i, per dir-ho amb mots de Riba, «salvatge», l’anà transformant en un crit de lluita i, més exactament, en la denúncia d’un sistema injust i, de manera correlativa, en la defensa d’un canvi de rumb molt definit. Amb tot, Horta, ni la denúncia ni la defensa, no l’articulà mai en un discurs didàctic. Ni, al contrari, en un discurs èpic. De fet, des del primer moment, identificà vida moral i literatura i deixà que la primera dirigís lliurement la segona. En aquest sentit, crec que hi ha dos poemes paradigmàtics, tots dos, de L’home que espera: «Home amb blues» i «Home amb camí», el primer, resolt amb el ritme insistent del «blues», i el segon, en forma de creu. D’aquí que, el poema, el convertís en un autèntic «document moral», document que resulta vàlid en termes, alhora, individuals i col·lectius. En el Balanç d’última hora, començà, ja, a ampliar els registres documentals amb els estrictament literaris, fins i tot amb alguns de tipus experimental. Com, sense anar més lluny, els del poema en prosa. I, per últim, en La finestra de la vuitena planta, porta l’ampliació fins a les darreres conseqüències i realitza una perfecta síntesi dels uns amb els altres.»

    (Joaquim Molas: «Pròleg», dins Joaquim Horta: La finestra de la vuitena planta. Barcelona: Galba, 1980)

    * * *

    «Sí, l’obra poètica d’en Joaquim Horta és una obra existencial, com ho és tot l’art contemporani realment significatiu del nostre temps. Existencial significa fet des de la quotidianitat, des de la brutalitat de les situacions en què les valoracions i les jerarquies sempre van a part però que s’uneixen totes per dalt per esclafar el qui no s’arrenglera. L’existència no s’arrenglera i, si ho fa, ho fa de la banda del perdedor, del vençut, no perquè sigui el perdedor ni el vençut, això seria caritat, almoina, sinó perquè el perdedor és aquell que molesta els altres i per això l’obliguen a l’existència brutal, a amorrar-se a terra. La poesia de l’Horta sempre rastreja, sempre recull amb la paraula allò que està aixafat, i fa que floreixi!, que és el més important.»

    (Arnau Puig: «Reflexions a contrario després de llegir Joaquim Horta», dins Joaquim Horta: Home que espera: Selecció de textos (1955-1992). Argentona: L’Aixernador, 1993, p. 240)

    Antologia

    Advertència

    Penseu, germans,
    com jo hi penso,
    en l’Home Esprimatxat de la Minutera,
    que visito de tant en tant.

    Penseu en Margarida,
    la trista prostituta de la nit,
    la de la mà flonja i el pit humit,
    aquella que un dia quedarà quieta,
    amb les mans tancades
    sobre el ventre adolorit.

    Penseu en les dones vestides com una estampa,
    aquelles que amb un cant planyívol
    us demanen un home amb rostre d’infant.
    Sota el braç duen una partitura,
    amb notes fetes de carn
    i esquitxos de sang.

    Penseu en aquesta multitud
    que ens mira somrient,
    sense saber el perquè del riure.

    Penseu sempre en tot això,
    però,
    per damunt de tot,
    penseu,
    germans,
    en l’Home Esprimatxat de la Minutera, que visito de tant
    [en tant.

    (Del llibre Poemes de la nit. Barcelona: SAHIE, 1955)

    * * *

    Home amb blues
    (A la manera d’Ellington, a Black, Brown and Beige.)

    El blues
    El blues serveix
    El blues serveix per cantar les solitàries nits
    El blues serveix per cantar les meves solitàries nits

    El blues
    El blues no és res
    El blues no és res més que un cant
    El blues no és res més que un cant per cridar-lo en les me-
    [ves solitàries nits
    El blues és una estrella que brilla cada nit per no apagar-
    [se després fins a l’altra nit
    El blues és una estrella que brilla cada nit per no apagar-
    [se
    El blues és una estrella que brilla
    El blues és una estrella
    El blues és
    El blues

    El blues és un prec que canten els negres i uns blancs
    [per demanar que no sigui tan negra la nit
    El blues és un prec que canten els negres i uns blancs
    [per demanar
    El blues és un prec que canten els homes
    El blues és un prec
    El blues és
    EL BLUES

    (Del llibre Home que espera. Barcelona: Frontis, 1957)

    * * *

    Home amb esperança

    Acabarem algun dia, potser demà,
    amb les paraules inútils i boniques,
    el dring de la porcellana fina
    i les marionetes de foscos colors.
    I ensenyarem als fills, parits sense dolor,
    el com i el perquè de cada cosa,
    i els baixarem al carrer sense temor
    i jugaran a construir pobles.
    I tocaran la terra
    i la faran seva i de tots,
    i escriuran, amb nous mots,
    noves lleis, història i vida.
    També vindrà un vaixell de vela àgil,
    esquivant tempestes i roques altives,
    i s’endurà tot l’or de la terra, mites i falsos déus,
    i ens deixarà quieta la mar i una barca petita.
    Amb ella anirem a saludar els pobles,
    a l’espatlla un sarró amb eines i amb llibres,
    als ulls un esclat d’alegria,
    i l’esperança en els homes i en els dies.

    (Del llibre Paraules per a no dormir. Barcelona: Josep Pedreira, 1960)

    * * *

    Divisa

    Allò que la gent d’ordre escriu
    Amb mot complex, fosc i rar
    Jo ho explico en to planer i clar.

    (Del llibre Home que espera: Selecció de textos, 1955-1992. Argentona: L’Aixernador, 1993)

    * * *

    Joc d’escacs anomenat de Maastrich per a ordinador compatible

    Per decret multinacional al peó substituí l’escac al rei, tan conegut de tots. La substitució, però, es va fer d’una forma ben grollera, sense cap subtilesa. El nou ordre de joc, seguint, però, l’ordre de sempre, cal executar-lo de la manera següent: els reis, les reines, els alfils, els cavalls i les torres es podran moure d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, i de dalt a baix i de baix a dalt, com els doni la gana, per tal d’eliminar els peons. Aquests només es podran moure cap endavant i per la mateixa columna. Per la nova federació dels estats/escacs, les noves regles agiliten el joc i el fan més rendible.

    (Del llibre Home que espera: Selecció de textos, 1955-1992. Argentona: L’Aixernador, 1993)

    Veus literàries

    La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.