La família del Pol Parera Rimbau ha vingut a viure a les Ferreres del Penedès, un petit poble a quatre o cinc quilòmetres de Vilafranca. Des del primer dia, el noi queda impressionat per la sòlida aparença d’una vella casa pairal propera, el Mas de la Torre. Al casal que tant el subjuga, aviat hi ve a viure una antiga actriu, la Glòria Conesa. Ella era filla del Mas, i hi ha vingut per passar-hi els últims anys de la seva vida. El Pol, que vol veure per dintre allò que tant li agrada per fora, convenç els seus amics per esmunyir-se dins del Mas de la Torre. Hi entren un dia en què ni la Glòria ni els dos personatges que la serveixen —el xofer i la criada— són al Mas. Quan, en una altra ocasió, repeteixen l’aventura, són descoberts, i el Pol cau en mans del xofer, que el posa a disposició de la seva mestressa. Estranyament, la vella senyora comprèn l’admiració que aquell noiet mort de por al seu davant sent per l’antiga mansió, i, sentint-la enraonar, es diria que el Pol li recorda la seva pròpia infantesa. D’ençà d’aquell moment, entre els dos, l’antiga actriu i el frustrat aprenent d’espia, s’inicia una insòlita amistat, que inclinarà la dama a confiar-li els seus projectes més secrets per un cop morta: sospita, la dona, que, com ja ha succeït a molts seus avantpassats, la fi dels seus dies serà tràgica i no trigarà a arribar. Dissortadament, aquesta suposició molt aviat s’haurà de convertir en una cruel realitat i el Pol haurà de complir tot el que va prometre a la Glòria, fins a descobrir el que ningú no s’imagina.
—Ara hi entrem, ves! —exclama el Pol.
Si se li preguntés, no sabria explicar l’origen de tanta gosadia, la causa d’aquesta poderosa passió que l’empeny a agafar la iniciativa i, encara més: a iniciar una aventura que segur que no està bé, que si ho saben els de casa, me les carregaré de valent.
Però el Pol no pensa ni sent altra cosa que la misteriosa i magnífica casa que s’ha apoderat del seu ànim com el foc d’un bosc encès: hi ha d’entrar, ha de saber…
—Tio, Pol, què vols dir? Que ens hi hem d’endinsar i colar?
—Sí. Ara és l’ocasió.
—Parlem-ho amb la Misses i els Simiris, a veure què dialoguen.
La Misses és l’Anna Ruiz, i li diuen així perquè, al poble, de casa seva, en diuen a Cal Misses.
—Sí, i amb la Sari.
No cal dir que als altres quatre la idea, primer, els desconcerta i intimida, i «com ho farem per entrar?» i «jo no vinc que tinc por», o «que no ho veus que el cotxe se n’ha anat cap a la vila?», perquè «segur que han anat a comprar», i també «jo no, jo no!», però aviat a tots els neguitegen a parts iguals el delit del risc i l’oportunitat de veure per dins un casal que és el principal tema de conversa del poble.
—Segur que això que fem està prohibit —fa la Sara mentre que es despenja al jardí del Mas de la Torre. I és com si parlés pels altres, però en cap cas no ho diu per girar cua i tornar enrere, sinó que pensa en veu alta per expressar aquell plaer que és també una angoixa i que sols s’experimenta quan es venç la por de fer el que no està permès, però que, en canvi, tant agrada de fer.
—Ai si ens enganxen, ai!
(Dins de La casa adormida, 2002)
* * *
L’Iu Quatrecases i els seus companys de curs, arriben a la casa de colònies Cal Rei de Santa Maria del Camí. A més dels seus professors acompanyants, els nois i noies compten amb tres monitors: en Roger, amb qui l’Iu se sent molt identificat, la Laia i la Núria, que a més de les activitats pedagògiques els organitzen el «joc de la guineu»: durant els dies que durin les colònies, un dels alumnes, que haurà estat escollit pels monitors, farà de guineu, i anirà gastant bromes i fent «malifetes» als seus companys. Després de cada acció, la Guineu deixarà la seva marca, una gran G pintada en un paper. El joc consisteix a descobrir qui és el noi o la noia que fa de guineu. Els dies passen força entretinguts mentre la guineu va fent-ne de les seves i els nois i noies van ben despistats a l’hora de descobrir-la. Però un altre fet acapara la curiositat de l’Iu i els seus amics. A prop de la casa de colònies hi ha l’ermita de San Silvestre, gairebé en runes, i un petit cementiri al seu costat on s’hi han comès tota mena d’actes de vandalisme i on s’hi ha profanat la pau dels morts. Un esquelet sense calavera serà el punt de partida d’un misteri molt més gran que els innocents tripijocs de la Guineu, i que desembocarà en el descobriment d’uns fets tràgics i una mica escabrosos, pel que sembla relacionats amb la llegenda de Tots Sants que els explica un dels monitors.
Quan hem arribat a la casa de colònies, jo he dit als del grup:
—Si no volem tenir bulla, no hem de dir res.
—De què no hem de dir res? —m’ha preguntat la Mireia.
—De res. Ni del cementiri ni de la cova.
—Sí, perquè en les carregaríem —li ha explicat la Neus.
—I jo, què en faig de la ge? No ho puc dir que l’he trobat? —ens ha preguntat la Mireia.
—Millor que no —li he dit.
—Té —li ha dit el Rubèn—, guarda-te-la. És teva. Però no ho diguis a ningú, sents?
El Rubèn, que l’ha rescatat dels matolls, encara la tenia a la butxaca i la hi ha tornat perquè ella l’ha descobert allà, a les cames de l’esquelet.
La Mireia l’ha agafat amb una mica de fàstic i amb cara de no saber per què no ho podia explicar. Però jo sé que no ho dirà, que la Mireia sempre fa les coses que es diuen de fer.
—I tampoc no ho podem explicar, que hem descobert la cova? —ha preguntat el David.
—Això encara menys —li he dit jo—. Que no ho veus, que no hem demanat permís?
—Sí —ha continuat la Neus, que també m’ha endevinat el pensament—. Perquè si l’haguéssim demanat, segur que ens haurien dit que no.
(Dins El joc de la Guineu, 2008)
.webp)
